AL LICEU NO S’HI VA A FER POLÍTICA

 

Al Liceu s’hi va a fer país per què no son els polítics els creadors de convivència. El seu deure es vetllar pel seu progrés. Els creadors de la convivència són els ciutadans que amb la cultura promouen els processos creatius. Pedro Sànchez, per la seva qualitat de President de l’estat, on havia d’haver parlat era al Parlament de Catalunya. Aquest fou el primer greu error. I el segon, comença amb “som on som” vers del poema de Martí Pol que acaba amb aquesta estrofa: “Cridem qui som i que tothom escolti. / I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora! / que tot està per fer i tot és possible.”  Amb aquests precedents què  hi va anar a fer al Liceu el President de l’estat? Aquella dita catalana tan expressiva: pixar fora de test. La tan pregonada concòrdia no es fa amb paraules, amb obres. Les seves paraules l’acusen perquè el poema de referència és un poema de drets i llibertat. No vaig seguir la xerrada, no feia falta, i les poques paraules llegides o escoltades palesen una afirmació d’un professor universitari, curiosament ex-alumne meu, no citaré el nom per respecte a la intimitat, que en una entrevista va afirmar “no veig el govern central ni amb altura política, ni amb la preparació intel·lectual suficient per oferir solucions al conflicte, ni que siguin solucions parcials però de caràcter estructural”. En la sentència de l’indult hi ha un detall irracional al inhabilitar políticament al President d’Òmnium Cultural que no és un polític. L’indult no tenia altre objectiu que demostrar a Europa generositat, quan Europa el que li demanà amb poques hores de diferència és justícia democràtica perquè la presó no tenia, ni té, cap raó de ser. Penso que és un intent de pal·liar la sentència del TEDH. Quina serà la sentència? Posar en el mateix lot Espanya i Turquia va preveure la  verdadera mà de la justícia. El govern, en boca del President i d’un ministre ha allargat per una banda la mà i per l’altra ha alçat el puny enlaire, afirmant llibertat de pensament però amenaçant amb la continuïtat de presó si s’intenta la independència, sense distingir si l’intent és democràtic i pacífic. Allargar la mà imposant no és democràcia és un greuge a la història. Pobra Espanya, cap a on camina?