ANTIDEMOCRÀCIA DE LA POLÍTICA ESPANYOLA

 

La configuració física i psíquica de la imatge de l’ésser humà és el llibre filosòfic de la convivència universal. Un fet que no es té en la deguda atenció perquè el be comú no és normalitat. Senzillament la llibertat no és la base de la fraternitat universal. No hem d’anar gaire lluny per adonar-nos-en. Una ullada en la convivència dels estats ens ho demostrarà. Un estat, basant-nos en la religió, és un cos místic en que els seus membres són les diferents institucions responsables, complint els seus objectius, de una vida sana de la col·lectivitat, de l’estat. Els membres són la religió, la política, la cultura, l’economia i el civisme. Quina és la imatge cívica de l’estat espanyol? L’economia com la treballa? La cultura que hi aporta? La política quin sentit té? I la religió? Dissortadament les respostes no palesen la creativitat que les obliga. D’entre elles parem esment en la política, a qui li correspon l’exercici de l’autoritat. Personalment l’experiència m’ensenya incapacitat coordinadora de les competències. Li manca la saviesa del diàleg. De la religió en fuig; de la cultura, no en té consciència; de l’economia, n’ha fet el seu rei i del civisme, no hi entén. Les persones, quina dignitat és el primer deure del govern, caminen en un ambient discriminador i mortal per a massa gent. El benestar de les persones és el punt que defineix la veritat d’una democràcia. I a l’estat espanyol només li interessa el vot perquè desprès pensa que és lliure en tots els seus actes. Per començar la política espanyola en democràcia s’ha donat una Constitució i unes lleis amb un rere fons autoritari continuïtat de la dictadura franquista. Els enfrontaments entre partits dins i fora dels Parlaments en son una proba. I els presidents democràtics no en son un exemple. Als partits només els interessa el poder. Valorem els fets, no les paraules que se les emporta el vent i mai  amb tanta claredat. La solvència del poder socialista està anys lluny de la filosofia del socialisme polític dels seus inicis. Avui és blanc i demà negre, avui rep el suport de l’esquerra i demà es llença als braços de la dreta per no perdre’l. I no parlem de la dreta, que no volia la Constitució del 1978 i ara s’hi aferra per governar amb facilitat manipuladora. Recordem el “a por ellos”. Una observació que ens obliga a ser molt crítics des de que Espanya forma part de la Comunitat Europea, perquè en forma part si, per exemple en el problema català, no compleix les normes europees? I si parem esment en el deute extern, la política espanyola corre el risc del fracàs. Hi ha esperança d’un futur de pau? Les persones la donen, els polítics, no. Han de canviar les formes, les actuals no són democràtiques. Molt simple, no dialoguen. La saviesa en la paraula és la urgència