Sr. Pedro Sánchez, jo sóc sobiranista i m’insulteu

Les idees i els sentiments defineixen la identitat de les persones i la seva qualitat humana. Ser sobiranista és un dret, el dret de ser lliure. La llibertat és fonamental per poder ser persona, estar on com persona es vol i actuar en el compliment dels seus deures d’acord amb les seves idees. I negar-me aquest dret és un insult a la meva persona. Vos heu dit a Sitges:” Els partits sobiranistes han manipulat la societat catalana”.  Dues observacions: 1) els partits no manipulen, ho fan  persones del partit. 2) doneu entitat pròpia diferenciada a la societat catalana: quins partits la manipulen, els d’ella o els que no són de la societat catalana, com el de vostè? Sr. Pedro Sánchez, que el Secretari General del PSOE mesuri tan lleugerament les paraules no fa cap favor al seu partit. Si no ho    tinc mal entès els principis del socialisme defensaven com a objectiu fonamental un millor repartiment de la riquesa. I és vergonyós que socialistes, que com Felipe González, que fou President del Govern d’Espanya nedi actualment en l’abundància milionària. No són bones cartes de presentació per venir a Catalunya a donar lliçons i menys quan un altra personalitat del vostre partit es fregava les mans monfant-se “porque habían cepillado el estatuto catalán” i un altre dirigent nacional feia befa de no haver-se annexionat Portugal i sí, Catalunya. Sr. Pedro Sánchez, estem cansats d’escoltar menyspreus dels socialistes contra el meu país. I les vostres paraules m’han insultat i ho heu fet contravenint la Constitució que tant defenseu perquè el seu objectiu fonamental és el respecte a les persones. I les idees les tenen les persones, no els partits, ni les lleis. I jo puc pensar diferent de la Constitució i  només el diàleg té capacitat per arribar a acords. I presentar-se a Catalunya pretenent donar lliçons d’economia i de política tractant-nos de manipuladors de la societat als que som independentistes és un posicionament contra natura per negar el dret de pensar diferent quan la natura ens n’ha fet. Allò que primer havíeu d’haver fet és valorar el per què de la pèrdua considerable de vots del PSC. És molt trist comprovar les lectures socialistes sobre Catalunya. Malauradament el primer que vàreu fer en la democràcia és manipular el socialisme català no permetent tenir identitat pròpia al Congrés i al Senat. Sr. Pedro Sánchez, Catalunya ha emprès el camí de tornada envers la seva pròpia identitat dintre la Unió Europeu, com un estat independent. El camí és irreversible. Catalunya no us nega el diàleg. Accepteu-lo. Escolteu la veu de la societat catalana, però escolteu-la democràticament, no dictatorialment, perquè cada poble, i Catalunya ho és, té la seva veritat que el diferencia dels altres. Parlem dialogant, no dictant. Sóc independentista i no negaré el diàleg a ningú.

EL DOLOR DE CATALUNYA NO IMPORTA A ESPANYA

És una demostració de insolidaritat començant pel govern i partits d’abast estatal bàsicament. Els problemes econòmics de Catalunya, que afecten principalment al poble treballador, no necessiten comprensió estatal. És una conseqüència de la corrupció política existent a tots nivells, a casa nostra també n’hi ha i té la seva part de culpa, però no tota. Escoltava un economista, conegut internacionalment, afirmar que el problema econòmic d’Espanya, per tant de Catalunya, està produït per una legalitat existent que deixa la porta oberta al gran capital. En una paraula, la legalització de la corrupció. Legalment el pobre ha de ser cada dia més pobre i el ric cada dia més ric. I la política quin paper hi juga? El de l’escolanet que diu sí a tot. No m’ho puc callar, la política s’ha abaixat les calces i no exerceix com és per naturalesa la seva obligació. La meva filosofia em diu que l’equilibri de la convivència mundial és responsabilitat de la política i de la religió i l’economia, la cultura, la filosofia, la ciència, l’art, el treball, el lleure i la solidaritat són instruments que la política en el seu espai i la religió en el propi han de tenir-ne cura perquè compleixin el seu deure de servir a la humanitat. Però avui, ni la política, ni la religió tenen capacitat de cridar a l’ordre i en particular a l’economia en mans d’una minoria que s’ha apoderat dels bens de la societat, amb la corrupció del vist i plau de la llei que amb astúcia han obligat a redactar a favor dels seus egoismes. Però la gran economia s’ha preocupat prou de bastir de netedat la política i la religió perquè li traspassessin el poder. Cridar a l’ordre i tornar les aigües a la llera del riu humà només és a l’abast de la humanitat tota. Sembla ser que aquest pas s’està donant, també a Catalunya i que preocupa a la política en el govern. Però allò que no preocupa, però que no tan tard com alguns es pensen arribarà, és que la societat civil exigirà a la política i a la religió el compliment dels deures que la natura les hi ha encarregat. Deures que són un servei a tota la humanitat no a l’egoisme personal d’una minoria. I el barem regulador serà la dignitat del ser humà. L’orgull del No, a la pell de brau està trontollant, el poder està canviant de mans, però cura amb alguns polítics que intenten infiltrar-se i això és el risc de tornar al passat. I aquest risc és un perill greu per a Catalunya perquè l’objectiu dels polítics unionistes és que continuï esclava i que si li fa mal, tal dia farà un any. És veritat que el millor metge per guarir la malaltia són els propis catalans. És allò del “medice, cura te ipsum” dels llatins. I és per aquesta raó amb el dret natural de base que la medecina indispensable no és altra que la independència. Independència de Catalunya, que amb tota certesa, esdevindrà medecina també per a Espanya. La filosofia pròpia d’Espanya és una filosofia diferent a la catalana, però filosofies que no es contradiuen sinó que dialogant es coordinen. I no hi ha coordinació sense ser estats diferents. Catalunya necessita la independència per ser, estar i fer i no es negarà al diàleg democràtic.

LES ELECCIONS MUNICIPALS I EL FUTUR DEL MEU PAÍS

Els resultats a Catalunya i a Espanya de la darrera contesa electoral em provoquen una sensació de futur desitjable que no es produirà per interferències polítiques extremes que no volen dialogar. En un principi l’èxit de “Barcelona en comú” a la capital de Catalunya em va semblar excel·lent perquè era fruit d’un sentiment popular. El temps que és un bon termòmetre regulador comença a posar els problemes al seu lloc. “Barcelona en comú” em va merèixer de sortida tots els respectes, però encara no fa massa hores i ja comencen a córrer rumors desestabilitzadors i em fan pensar que aquest projecte serà un fruit efímer que no  madurarà i caurà pel seu propi pes. I em baso en la presència d’algun partit que ja ha estat en el poder i el vol recuperar. Les declaracions no massa llunyanes de fer fora, no són d’una política constructiva sinó d’una política que ella mateixa es cava la fosa. I això em fa pensar que no acabarà la legislatura no per culpa del moviment popular original sinó per l’aprofitament de polítiques que hi troben el sostre protector. M’agradaria equivocar-me. Però em fa por l’orientació econòmica i productiva. Estic d’acord que l’economia necessita un reciclatge, reciclatge que és prou present en el món actual que camina vers una nova política en la que el diner ha d’estar al servei de les persones. I per assolir-ho, el camí no és destruir sinó reciclar. I el reciclatge no es fa avui per demà. Allò que sí pot fer una política nova és una redistribució de la riquesa en favor dels més necessitats, però no s’aconsegueix destruint sinó construint. La productivitat d’un país ha d’estar al servei de tots els ciutadans no a l’enriquiment d’uns pocs. I aquesta filosofia, que té una base evangèlica i també comunista, fa segles que està distorsionada i el poder aconseguit per destruir-la és tan poderós que amb poques hores pot deixar en un no res la bona voluntat dels moviments populars i voldria creure que “Barcelona en comú” ho vol ser però hi ha presències que m’hi fan nosa. El poder del diner no es reciclarà a la força sinó amb  les persones. Per una raó simple, els poderosos amb la seva política econòmica actual també se la juguen. Però la feina no és fàcil, per la senzilla raó que la base del model democràtic ha de ser la persona i avui no ho és, és el diner. I encara que se’m pot classificar de visionari, només hi ha un poder indispensable per crear una  bona convivència universal, l’equilibri entre la política i la religió. I aquest equilibri és inexistent per culpa de les dues bandes i sembla ser que n’hi ha per anys i panys, per no dir segles. El primer pas molt important s’ha donat. Però no serà la gent del poble, sinó la gent de la política qui el vol destruir. I davant d’aquesta possibilitat només resta el poder creatiu i intel·ligent dels ciutadans. Aquesta és la meva esperança. I crec que es farà el primer pas a Catalunya.

ALLÓ QUE M’AGRADA DE LES MUNICIPALS

Senzillament discrepo de l’opinió generalitzada que el percentatge de les votacions catalanes és un èxit. Una abstenció de gairebé el cinquanta per cent em resulta decepcionant. La millora d’un 6% i escaig és una bona millora, però cal recordar que els resultats anteriors comparatius eren massa minsos. Una abstenció que supera el 25% és molt significativa i denuncia que el model polític no funciona correctament. Accepto els resultats, perquè es mouen en l’òrbita política del temps, però no els puc valorar de bons.  I no ho són per manca de representativitat global. Però no tot és negatiu en la vida. Si han produït dues circumstàncies que han refermat l’esperança del futur d’una Catalunya independent. Per primera vegada en la democràcia espanyola s’ha escoltat la veu potent del poble amb dos missatges molt clars: a) el poble és actor de la història i b) un percentatge molt significatiu vol que el seu poble decideixi el seu model polític. I la veu ha estat i és molt potent, no només a Catalunya sinó en autonomies que el poder se les prometia molt felices i ara es tambaleja. I aquest fet s’ha viscut a casa nostra, a Madrid, a València, a Ses Illes i en altres que les informacions m’han arribat borroses. És veritat que en aquesta irrupció ciutadana s’hi han aixoplugat alguns partits polítics, circumstància que em fa malpensar. Però el fet hi és. Algun temor deuria tenir el President del Govern sobre la situació a València quan a corre-cuita llogà un avió particular per arribar a temps de donar suport a les candidatures de l’ajuntament i de la comunitat autònoma. Les circumstàncies han demostrat que es van mal gastar els 15.000 € del lloguer de la nau d’un conegut president d’un club de futbol. La veu del poble va roncar més fort que els motors de l’avió. A Catalunya s’ha produït un doble efecte: un candidatura sortida de la ciutadania, amb algunes inclusions polítiques, ha guanyat les votacions per l’Ajuntament de Barcelona. És un fet i cal respectar-lo. Els comunicats dels seus objectius fan por a sectors benestants i aixequen l’esperança als menys afavorits de la societat. És trobarà l’equilibri necessari? Serà net el joc de les relacions polítiques? No ho veig clar. Però hi ha la segona part. Quina serà la postura d’aquest grup guanyador en relació amb les votacions del 27 de setembre? Corren veus que considero massa negatives. Personalment estic convençut que la líder del moviment polític guanyador a Barcelona recolzarà el dret a decidir i no li girarà l’esquena. Ella sap prou bé que la solució dels mals que pateix la societat civil senzilla passa per la independència de Catalunya. Independència que políticament rebrà el recolzament dels polítics independentistes i el vot dels ciutadans superarà el de les eleccions municipals. No debades aquest moviment popular és avui, en el món, el motor del canvi de model polític que s’està produint. Una nova mentalitat de fer política està exigint el poble i allò que encara és millor i més interessant l’està programant i dictant la nova filosofia política de la nova convivència universal. El concepte d’un món global el teoritzen amb la seva aportació els ciutadans i els intel·lectuals adaptaran a les necessitats dels nous temps. Catalunya per la seva creativitat és un actor molt interessant en aquest procés històric.

RELIGIÓ I POLÍTICA.

La història, en el seu procés i evolució, segueix una línia, marcada pel protagonista central, el ser humà. L’existència de cada persona esdevé una  microhistòria de la humanitat. I aquesta microhistòria en la seva evolució posa en evidència la doble objectivitat humana: la seva realitat natural i un futur transcendent. Matèria i esperit. Aquesta dualitat, integradora del ser humà, està governada per dues institucions bàsiques de la història: la política i la religió. Aquesta tesi, en el segle XXI, fa la impressió de ser cada dia més consistent. Òbviament no em refereixo a les institucions sinó a la filosofia de la història, que es manifesta directament amb esdeveniments. Aquest més de maig de 2015 tres circumstàncies, encara que de signe diferent, ho evidencien. Per una part la beatificació del Bisbe Romero assassinat mentre celebrava la Missa, la presència de dues monges en la política catalana i l’aprovació pel Parlament d’Irlanda del matrimoni homosexual.

 A la beatificació del Bisbe Romero se l’ha tractada de política, a les monges se’ls hi negà el dret de ciutadanes i al matrimoni gay no se’l considera un acte de persones que també tenen opcions transcendents. Són tres fenòmens d’una base plenament religiosa amb una incidència directa en la política.

El bisbe Romero fou assassinat per la defensa que feia dels pobres, defensa que la dreta política del Salvador odiava i foren les forces armades les encarregades del crim. Un acte criminal organitzat per la dreta contra una bisbe que defensava els pobres, defensar el pobres era ser d’esquerres i per això l’assassinaren. Política contra religió conculcant drets fonamentals de les persones. Si la presència de la religió en el món presentés el mateix segell que el de Monsenyor Romero amb tota certesa canviaria el rumb polític.

El segon fet, la presència de dues monges en el món de la política catalana. No tenen dret al vot? Doncs també el tenen a manifestar-se. Ningú acusa al monjo Raguer, de Montserrat, d’immiscir-se on  no el demanen en les seves opinions polítiques, ni tampoc acusen d’ingerència política el discurs del Papa Francesc a les Nacions Unides. Per què no ho poden fer també les monges, per què són dones? Cal ser coherents. Òbviament que les regles de les seves comunitats religioses obliguen a certs comportaments, però opino que aquestes normes no castiguen la defensa dels drets humans. Són persones abans que monges i la seva llibertat en el dret del ser humà la tenen total. Santa Teresa de Jesús era una dona excepcional, què dirien, avui, d’ella. Ja s’ha dit molt, precisament per la seva gosadia humana. Una de les primeres dones en ser reconeguda Doctora de l’Església. I els seus enfrontaments amb el poder no eren pas petits. El fet de les dues monges Teresa Forcades i Lucia Caram suposa un important pas endavant en la relació política – religió i en l’avenç del protagonisme de la dona en el món actual.

El reconeixement del matrimoni gay per part del Parlament danès és un pas important des d’el punt

de vista que la sexualitat és origen natural majoritàriament i en principi no crec que sigui un acte contra la religió. Pot tenir efectes negatius en algunes institucions religioses. Però en ell mateix és un acte transcendent valorat humanament. No discutiré l’us de la paraula “matrimoni”, no la considero adequada però si no se’n troba una altra de més significativa no és prou motiu per estripar-se les vestidures. La naturalesa ho condicionarà. Per altra banda hi ha persones homosexuals que se senten profundament religioses i moltes d’elles cristianes i catòliques. Una cosa és certa, que com a persones i d’acord amb la teologia catòlica, també són fills i filles de Déu.

En resum, simplement hi endevino un apropament en aquests i altres esdeveniments, entre política i religió i quan l’equilibri s’assoleixi la humanitat esdevindrà una convivència verdadera en pau.