Els resultats a Catalunya i a Espanya de la darrera
contesa electoral em provoquen una sensació de futur desitjable que no es
produirà per interferències polítiques extremes que no volen dialogar. En un
principi l’èxit de “Barcelona en comú”
a la capital de Catalunya em va semblar excel·lent perquè era fruit d’un
sentiment popular. El temps que és un bon termòmetre regulador comença a posar
els problemes al seu lloc. “Barcelona en
comú” em va merèixer de sortida tots els respectes, però encara no fa massa
hores i ja comencen a córrer rumors desestabilitzadors i em fan pensar que
aquest projecte serà un fruit efímer que no
madurarà i caurà pel seu propi pes. I em baso en la presència d’algun
partit que ja ha estat en el poder i el vol recuperar. Les declaracions no
massa llunyanes de fer fora, no són d’una política constructiva sinó d’una política
que ella mateixa es cava la fosa. I això em fa pensar que no acabarà la
legislatura no per culpa del moviment popular original sinó per l’aprofitament
de polítiques que hi troben el sostre protector. M’agradaria equivocar-me. Però
em fa por l’orientació econòmica i productiva. Estic d’acord que l’economia
necessita un reciclatge, reciclatge que és prou present en el món actual que
camina vers una nova política en la que el diner ha d’estar al servei de les
persones. I per assolir-ho, el camí no és destruir sinó reciclar. I el
reciclatge no es fa avui per demà. Allò que sí pot fer una política nova és una
redistribució de la riquesa en favor dels més necessitats, però no s’aconsegueix
destruint sinó construint. La productivitat d’un país ha d’estar al servei de
tots els ciutadans no a l’enriquiment d’uns pocs. I aquesta filosofia, que té
una base evangèlica i també comunista, fa segles que està distorsionada i el
poder aconseguit per destruir-la és tan poderós que amb poques hores pot deixar
en un no res la bona voluntat dels moviments populars i voldria creure que “Barcelona en comú” ho vol ser però hi ha
presències que m’hi fan nosa. El poder del diner no es reciclarà a la força
sinó amb les persones. Per una raó
simple, els poderosos amb la seva política econòmica actual també se la juguen.
Però la feina no és fàcil, per la senzilla raó que la base del model democràtic
ha de ser la persona i avui no ho és, és el diner. I encara que se’m pot
classificar de visionari, només hi ha un poder indispensable per crear una bona convivència universal, l’equilibri entre
la política i la religió. I aquest equilibri és inexistent per culpa de les
dues bandes i sembla ser que n’hi ha per anys i panys, per no dir segles. El
primer pas molt important s’ha donat. Però no serà la gent del poble, sinó la
gent de la política qui el vol destruir. I davant d’aquesta possibilitat només
resta el poder creatiu i intel·ligent dels ciutadans. Aquesta és la meva
esperança. I crec que es farà el primer pas a Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada