Els temps avancen però les idees i els costum
s’estanquen. En l’estudi de la història ens assabenten que els pobles es
destruïen amb les armes, les guerres eren els arguments que definien el poder i
la submissió. Però els avenços històrics no ho son prou de fiables, perquè en
l’actualitat, amb el suport dissimulat de les armes, el poder imposa la
submissió mitjançant lleis prèviament estudiades i presentades amb pell
d’ovella com favorables a tothom. Encara no ha arribat l’etapa històrica de la
raó amb arguments intel·ligents per bastir un model de societat verdaderament
democràtic en el que la persona sigui, amb tots els drets i deures, el centre
de la filosofia de la convivència universal. I no és pas que al llarg de la
història no s’hi trobin missatges que afirmen la urgència de la centralitat
humana. Però resulta que aquest missatges són massa avançats ideològicament per
a la política del segle XXI. Per un treball de caire humanista que estic fent,
he escollit com a fonts d’informació els
llibres bíblics de l’Antic Testament, El Coran i l’Hinduisme. Tres
filosofies d’un tractament humà de centralitat amb les diferències pròpies de
cada moviment de caire religiós però amb la humanitat com a beneficiària. I amb
la seva lectura descobreixo que en referència a la centralitat del ser humà en
la història, els avenços són massa minços, òbviament des de l’òptica política.
Que a ple segle XXI existeixin encara dues tendències, les armes i les lleis,
per fer desaparèixer un poble és una autèntica aberració històrica i que es
manipuli culturalment és la negació de la intel·ligència humana. Els humans
gaudeixen de la força física, però també de la intel·ligència per saber com ha
d’emprar-se. L’equilibri entre la força i la intel·ligència per organitzar
models de convivència és irrenunciable i l’equilibri no és el fruit només d’un
o dos pensadors sinó de la voluntat de tota la societat. No respectar les
característiques d’un poble és indubtablement un genocidi, perquè la llengua és
el signe primer d’identitat. Dissortadament l’estat espanyol hauria d’estar
obligat a respondre de la desaparició de moltes llengües d’Amèrica central i
del sud i en l’actualitat sembla ser que li fa nosa el català i suposo, per
deducció que també el gallec i l’euskera, per citar els més importants de la
pell de brau. És veritablement vergonyant la política lingüística de la pell de
brau que no sap respectar la riquesa cultural i creativa de les diferents
parles del país i només somia amb la grandesa de l’estat donant tot el
protagonisme a la parla central, que ha imposat a Sud Amèrica, però amb quina
puresa? La Constitució hi té quelcom a dir i no precisament a favor de l’estat.
Atacar políticament l’escola a base de lleis dictades unilateralment amb un
pensament únic és un suïcidi en el temps i un descrèdit històric si els
parlants menystinguts són prou intel·ligents per defensar-se amb les armes de
la raó. I Catalunya té savis i gent del poble que són un grans pensadors. Tinc
tota l’esperança que la raó vencerà la imposició. Per què una llei per
complir-la quan s’ha d’imposar perd la seva credibilitat. Tres cents anys i
escaig i milions de catalans que es manifesten són una evidència històrica que
cal contemplar, dialogar-hi, entendre i arribar a conclusions racionals de la
veritat corresponent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada