“CALUMNIA QUE ALGO QUEDA”

Una dita que és tan antiga com la humanitat perquè en un llibre que ens narra la creació del món ja ens explica com un germà matà el seu per enveja. La calumnia en el fons és una manera de voler dissimular l’enveja. I el costum de calumniar segurament que és prehistòric. I la humanitat del segle XXI encara hi té addicció per allò de tothom ho fa. Òbviament tothom el col·lectiu addicte que no és pas petit. El llibre d’Esther de l’Antic Testament ens narra com Aman, el favorit del rei Xerxes, acusà falsament els jueus per destruir-los, com l’esposa del Faraó d’Egipte difamà Josep i fou empresonat, de com els jueus acusaven davant Pilat a Jesús de contrari de Roma, és molt antiga la calumnia i a ple segle XXI encara és norma de comportament. Es prefereix calumniar a dialogar i no és per que sí, la raó és perquè no es tenen arguments i la por de fer el ridícul esdevé llei. Dissortadament aquesta pràctica a la pell de brau no és cap excepció. Per què s’acusa a l’ANC de fomentar Terra Lliure? Jo també hi estic d’acord amb Terra Lliure defensora de la llibertat de Catalunya, però no amb violència, sinó amb el diàleg. Per mala sort hi ha gent que no sap dialogar i no l’accepta i aleshores acusa a l’altre de terrorista. És un contrasentit democràtic que a ple segle XXI existeixi aquesta manera de ser i de fer. Jo també estic d’acord amb la voluntat d’ETA d’assolir la llibertat del poble basc, però no amb les armes, amb el diàleg. El diàleg té un substràtum que resulta perillós, és una tendència a estimar. I estimar és contrari de l’odi i és més fàcil odiar. La cultura de la calumnia que sigui dominant i tan extensa al segle XXI és veritablement preocupant per a les persones de bona voluntat que fonamenten el seu pensar en el dret a la llibertat. El calumniador nega el dret a la llibertat de l’altri, només en té ell. I aquesta doctrina i comportament encara està molt enraigada a l’Estat Espanyol. Quan s’escolten i es llegeixen certes declaracions per part de persones amb responsabilitats importants, polítiques, religioses, econòmiques i culturals, francament fan pensar que en moltes situacions encara estem a la prehistòria. I és trist. I tot perquè la paraula no és norma. Dialogar, sovint, potser difícil i, a vegades, un risc. Jo sé d’un alcalde que a l’hora de començar un diàleg que es presentava tens, el contrari va posar la pistola sobra la taula. I l’alcalde va dialogar. I el problema es va solucionar. A mi em sorprèn molt el comportament polític de la pell de brau: quan es produeix una manifestació reclamant drets, s’hi envia la policia, no un dialogant. Quan es demana diàleg per certs temes polítics es posa la llei sobre la taula. La qüestió és no dialogar. I allò més sorprenent quan un polític de l’elit acusa Catalunya, no passa res. Sorprenent, la norma prehistòrica del “calumnia que algo queda” té pista lliure. Així no es treballa per la pau entre les persones i els pobles. L’odi existent contra Catalunya és una  demostració massa clara de la realitat de la calumnia per destruir el contrari.