Un ministre amb il·lusions de profeta

Senyor Ministre, José Manuel Garcia Margallo, primer de tot gràcies per la seva col·laboració a la independència de Catalunya quan la seva intenció és fer-nos-la impossible. Les seves profecies són veritablement d’una objectivitat exquisida, però sortosament pels catalans i dissortadament per a vos, a Catalunya en diem “tenir pa a l’ull”, les vostres observacions palesen  un extraordinari oblit: la voluntat i intel·ligència dels catalans. Ha afirmat molt alegrament que la independència ens enviaria a navegar in aeternum per l’espai. Senyor Ministre, no ens fa por navegar per l’espai. D’acord amb els objectius militars qui domina l’espai serà amo i senyor del planeta terra. Alguna força més ens donarà que Espanya no tindrà. Fa befa de la candidatura JUNTS PEL SI, dient que “Sí, tot regirat” en el seu idioma “un revoltijo”, sense tenir en compte que hi ha “tots regirats” que són extraordinaris, senzillament “els ous remenats” són una menja exquisida i una “truita amb cebes,patates i alls, tot ben regirat” és excel·lent al paladar. Sr. Ministre els catalans no som uns pallassos qualsevol, som uns pallassos intel·ligents i creatius i els acudits tenen sentit de futur positiu. Sr. Ministre per anar junts necessàriament s’ha d’anar barrejat. Però els catalans no oblidem que ho hem de fer amb intel·ligència i amb la gràcia i la força d’un pallasso i d’un mag. Per què també coneixem quins són els jocs de mans que li agraden a la història. Ens assegura que a la Unió Europea no ens hi voldran. Primerament és molt difícil dir que no és europeu quan la persona ho és. Li agradaria Sr. Ministre, que vos essent espanyol us diguessin que no ho sou? Però hi ha europeus que no en formen part de la dita unió i viuen millor. Seria el cas de Catalunya. També ens amenaça de no tenir accés als Fons Monetari Internacional i les ajudes del Banc Central Europeu. N’està tan segur? “Piensa mal i acertarás” diu un refrany castellà, i jo penso que les seves profecies son temences d’allò que pot patir Espanya sense Catalunya. Sr. Ministre, la vostra cultura popular castellana en té un altre que diu “a grandes males, grandes remedios” i els catalans el sabem complir i els trobem. Em sap greu dissentir de vos, però heu comès un greu error: tracteu al poble de Catalunya d’inculte, ignorant i capriciós. Sr. Ministre us heu equivocat de totes totes. I recordeu, els catalans quan siguem independents que ho serem, us tractarem amb el respecte que com a persona es mereixen tots els éssers humans. No faig de profeto, em recolzo en el procés evolutiu de la humanitat al llarg de la història, procés que no s’atura perquè és de llei  natural.

La immunitat serveix de pell d’ovella de la corrupció.

He llegit en comentaris de premsa que a l’estat espanyol deu mil persones gaudeixen d’immunitat. És una demostració més de la mentida que tothom és igual davant de la llei. Protegir amb la impunitat un càrrec polític durant el mandat i quan l’acaba, per a mi és una infracció constitucional. La protecció la mereixen les persones, no els càrrecs. Aquelles que per raons polítiques desenvolupen una funció política estan més obligades que la resta de ciutadans a fer palesa la seva netedat de qualsevulla mena de corrupció. Els subjectes, que mereixen, són les persones, no els càrrecs de l’ordre que siguin. Un rei, un cap d’estat, un ministre, un polític en actiu són els que haurien de donar exemple de legalitat en les seves accions. Però dissortadament comencem per on s’obren les portes a la manipulació, atorgar immunitats. Dissortadament aquest privilegi gaudeix de preferències i per fer-lo eficaç en algunes circumstàncies es modifica la llei. I aquest fet, quan el protegit molta gent sap les seves corrupteles, és una demostració del model corrupte que ens rodeja. Per gaudir d’una Constitució, garantia verdadera del ciutadà, un dels primers passos, i jo diria el primer i més important, és suprimir i anul·lar de soca-rel les immunitats. És vergonyós que per aquest privilegi, per a mi, antinatural i antisocial, es puguin conservar fortunes aconseguides no pel treball, sinó per les influències. A l’ombra de les impunitats s’han amagat sota pell d’ovella veritables accions il·legals i contràries a la dignitat de les persones. Els processos judicials existents en són una demostració. I quan una corrupció hauria de ser una destitució automàtica, resulta que els vots tornen a caure del costat de la corrupció. No s’entén. Millor sí, s’entén. Quan en les campanyes electorals és fan promeses amb les paraules de ser els millors, als votants els hi falta psicologia per descobrir la mentida. És incomprensible que un partit que no ha complert les promeses electorals, torni a tenir en les properes eleccions els percentatge de vot a favor seu. Pregunto: qui és el corrupte, el sistema, la política o el poble? És per pensar-hi. Perquè un model polític, que s’autodefineix democràtic, guanyi vots promovent l’odi contra un sector força considerable de l’estat, en el nostre cas Catalunya, no mereix la seva continuïtat i esdevé un greuge històric en el mapa global de l’univers. La defensa, que fa Catalunya de la seva llibertat, no és només un dret natural sinó una defensa del procés constant de la humanitat en la seva organització. La veu del poble català és clara i ferma, vol la independència, però la vol sense corrupció i la manera d’assolir-ho és fer verdadera la sobirania popular. El procés català és una conseqüència lògica del mandat natural que rebé la humanitat en els seus primers passos conscients, de conèixer, estudiar i organitzar-se poblant la terra. I perquè Catalunya esdevingui un nou estat europeu ha d’aconseguir-ho amb un model democràtic immunitzat de tota mena de corrupció.

A Espanya s’ha de parlar espanyol?

És una afirmació que es repeteix sovint. Però pregunto, existeix la llengua espanyola? Amb l’article 3 de la Constitució no, existeix el castellà i altres llengües espanyoles. Aleshores quan jo parlo català amb un espanyol perquè em diuen que “en Espanya se habla espanyol”, quan d’acord amb la Constitució, art. 3, 2, el català és una llengua espanyola? La llengua espanyola com a tal no existeix. El castellà és la llengua oficial de l’estat, no d’Espanya, perquè els espanyols poden parlar gallec, euskera, català i castellà, i altres modalitats com el castuo, el bable i alguna altra. No és el mateix ser llengua oficial de l’estat, que de la nació que en té vàries. El castellà és l’oficial de l’estat, per què? Per consens polític. Fem una abstracció possible i que fos Andalusia qui per poder s’hagués proclamat estat, quin seria l’ idioma oficial? Suposo que d’acord amb com es viu en aquest país, ens dirien que l’andalús. I penso que hi tindrien dret. Però parem esment en la Constitució.

Article 3 de la Constitució:

1.- El castellà és la llengua oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2.- Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les Comunitats Autònomes d’acord amb els seus estatuts.

3.-La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Suposem que a plena via pública m’atura un policia nacional i li contesto en català. Ell hem diu, “en espanyol”. Quina serà la resposta del policia quan amb l’article 3 li digui que la Constitució m’empara? Li comento que el dret “d’usar-la” no és cap obligació i que l’article 3, 2 diu que el català és oficial a casa meva. Pel que es llegeix i es comenta amb tota seguretat em detindrà però la llei és la llei i la seva obligació és complir-la perquè amb la llei a la mà puc presentar una denúncia contra ell per incompliment de la Constitució. La resposta del policia em pot acusar de falta de respecte a l’autoritat. Primer, la llei és autoritat, segon la policia no és autoritat, és agent de l’autoritat per fer complir la llei. Si la llei m’empara, no se’m pot acusar de falta de respecte ni a la llei, ni al representant, ni a l’autoritat.

Respecte al tema, l’idioma, quina falta de respecte se li pot tenir si no existeix? No entenc, que una part esdevingui per apropiació, tot absolut. Va contra el paràgraf 3 de l’article 3, anul·lar no és ni respecte, ni protecció. I és el que es vol fer amb les llengües minoritàries de la pell de brau.

Conèixer bé la Constitució és l’eina a les nostres mans per evitar manipulacions. Que se n’hi fan i moltes, a tots nivells. Però els més perjudicats sempre els ciutadans, el poble.

Amb Xirinacs cap a la independència.

Avui,11 de setembre, una mística molt especial ample la meva vida i d’una manera concreta, la meva defensa de la independència de Catalunya. Avui fa vuit anys que una parella jove va trobar al Pla de Cal Pegot (Ogassa) el cos fred de quatre dies de tempesta, de Lluis M. Xirinacs. Havia fet la seva ofrena mística al Pare. El seu desig era oferir-se a d’alt del Taga, però la natura va decidir. L’ofrena fou igualment intensa místicament. No nego que sigui un suïcidi, perquè és una mort volguda i preparada amb molt de temps. Però amb molt de temps estudiada teològicament. No tots els suïcidis són un crim, perquè com un acte lliure de la llibertat, pot esdevenir per múltiples raons i força d’elles, positiva. Honestament penso que la mort de Luis M. Xirinacs, és una mort digna, religiosament responsable i socialment exemplar. És veritat que la seva figura va embolcallada d’una problemàtica discutida i fins i tot menyspreada i befada. No era un personatge fàcil però sí, que era cent per cent responsable i un lluitador  pels més dèbils i per la llibertat de les persones. El seu document, talment com un testament, el seu comiat, amb el títol ACTE DE SOBIRANIA, és molt expressiu de la seva personalitat, extraordinàriament crítica amb la classe política. En ell s’hi llegeixen frases d’una força filosòfica fora de dubtes i políticament basades en la veritat del ser humà. “Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers.” Hi afegeix encara amb més força:”Una nació mai serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa”. I és precisament la seva mort voluntària, un exemple, portat a la pràctica, malgrat es pugui catalogar de suïcidi. Hi ha suïcidis que són una virtut i un acte generós de servei a la societat. I no ho afirmo per afirmar-ho, per què en tinc més testimonis i algun molt proper. El mateix, Lluis M. Xirinacs ens  demana la nostra col·laboració: “Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble”. Ni més clar, ni més català. I és precisament aquesta dualitat religiosa, política, la dificultat. Xirinacs va ser molt dur amb la classe política, com ho demostra la seva trilogia LA TRAICIÓ DELS LÍDERS, i el discurs del Fossar de les Moreres de l’ 11 de setembre de 2002, en el que entre altres afirmacions molt agosarades i valentes es declara amic d’ETA. Una declaració que li va comportar l’empresonament, però el comportament popular aconseguí un ràpid alliberament. La personalitat de Lluis M. Xirinacs és  molt important que ens acompanyi en les eleccions del dia 27 de setembre perquè “una nació mai serà lliure si els fills no volen arriscar llur vida...” i també la seva filosofia és una profunda argumentació sobre el dret de les persones i dels pobles, essent el bàsic, la llibertat. Important conèixer la seva tesi doctoral sobre EL GLOBALISME, fonamental per programar una convivència universal en pau. La doctrina de Xirinacs té un enemic cabdal, el gran capital, per què la doctrina econòmica estudiada i escrita amb el seu amic Agustí de Chalaux el posa en evidència, d’una manera especial perquè és una filosofia que ataca la corrupció i proposa una forma de pagament net i transparent. El coneixement de la figura de Lluis M. Xirinacs i la seva filosofia social, política, religiosa i econòmica és fonamental per millorar la convivència.  El fet d’intentar presentar la seva figura com la d’un foll fora de sentit, ho palesa amb prou claredat. Amb Xirinacs assolirem la independència que Catalunya necessita.

Per què votaré independència?

El meu pensament independentista s’ha forjat durant tota la meva vida. La independència és natural en mi, encara que ser o no ser independentista no em va preocupar fins arribats ben bé el seixanta anys, ara en tinc vuitanta sis. Però el sentiment català sempre m’ha acompanyat arreu. Durant els anys de la guerra civil vivia a casa meva un matrimoni refugiat i recordo que pocs dies abans de l’arribada de “los nacionales”, una avioneta llençava papers sobre casa amb la inscripció “España, una grande y libre”, i el senyor refugiat quan en va llegir una va exclamar:que malament ho passarem! Anys més tard vaig entendre aquestes paraules. Curiosament en la meva vida també ha estat important el testimoni de tres militars, un capità, un comandant i un capità general de Catalunya, de la mateixa promoció que Franco. El capità Medrano, destacat a Puigcerdà on hi regentava una botiga d’esports, no sé si era l’any 1968 o 1969, havia d’anar a Segòvia per assistir a una festa familiar, però abans passaria per Madrid perquè tenia que solucionar alguns mal entesos que allà es tenien sobre Catalunya. El Capità General” Juan Bautista Sánchez”, tenia el seu fill a l’internat de Puigcerdà del que jo era director d’interns, i li agradava fer un cafè amb els escolapis mentre comentava les seves diferències amb el règim. Un dia ens va confessar que havia d’anar a Madrid perquè allà no tenien ni idea d’allò que era Catalunya. No va tenir temps. Va morir abans i jo estic convençut, i no només jo, que el van enverinar mentre esmorzava a l’hotel on s’hostatjava. I el tercer era el comandant Ortega Monasterio, de la comandància de la Guàrdia Civil, a Puigcerdà. El seu fill era alumne de l’Escola Pia. Quan uns anys més tard ens vam retrobar, amb una abraçada molt forta em va dir: Vos i jo hem escollit la llibertat. N’hi ha més d’anècdotes. Una a La Granja, de Segòvia, en unes exercitacions espirituals. En el grup, dos catalans. El darrer dia, se’ns apropa un capellà gran de Castella i ens pregunta quines propostes d’esmena havíem fet, demanant-nos si ens havíem compromès de no parlar més en català. Aquests fets i alguns càstigs de genolls per parlar català van bastir un substràtum prou fort per sentir-me cada dia més independentista. Només faltava l’arribada de la democràcia amb totes les greuges contra el meu país per arrelar encara més el meu sentiment. I sobre tot perquè la filosofia i la teologia m’han ensenyat que és un dret natural. Per tot el dia 27 votaré independència.