Per què votaré independència?

El meu pensament independentista s’ha forjat durant tota la meva vida. La independència és natural en mi, encara que ser o no ser independentista no em va preocupar fins arribats ben bé el seixanta anys, ara en tinc vuitanta sis. Però el sentiment català sempre m’ha acompanyat arreu. Durant els anys de la guerra civil vivia a casa meva un matrimoni refugiat i recordo que pocs dies abans de l’arribada de “los nacionales”, una avioneta llençava papers sobre casa amb la inscripció “España, una grande y libre”, i el senyor refugiat quan en va llegir una va exclamar:que malament ho passarem! Anys més tard vaig entendre aquestes paraules. Curiosament en la meva vida també ha estat important el testimoni de tres militars, un capità, un comandant i un capità general de Catalunya, de la mateixa promoció que Franco. El capità Medrano, destacat a Puigcerdà on hi regentava una botiga d’esports, no sé si era l’any 1968 o 1969, havia d’anar a Segòvia per assistir a una festa familiar, però abans passaria per Madrid perquè tenia que solucionar alguns mal entesos que allà es tenien sobre Catalunya. El Capità General” Juan Bautista Sánchez”, tenia el seu fill a l’internat de Puigcerdà del que jo era director d’interns, i li agradava fer un cafè amb els escolapis mentre comentava les seves diferències amb el règim. Un dia ens va confessar que havia d’anar a Madrid perquè allà no tenien ni idea d’allò que era Catalunya. No va tenir temps. Va morir abans i jo estic convençut, i no només jo, que el van enverinar mentre esmorzava a l’hotel on s’hostatjava. I el tercer era el comandant Ortega Monasterio, de la comandància de la Guàrdia Civil, a Puigcerdà. El seu fill era alumne de l’Escola Pia. Quan uns anys més tard ens vam retrobar, amb una abraçada molt forta em va dir: Vos i jo hem escollit la llibertat. N’hi ha més d’anècdotes. Una a La Granja, de Segòvia, en unes exercitacions espirituals. En el grup, dos catalans. El darrer dia, se’ns apropa un capellà gran de Castella i ens pregunta quines propostes d’esmena havíem fet, demanant-nos si ens havíem compromès de no parlar més en català. Aquests fets i alguns càstigs de genolls per parlar català van bastir un substràtum prou fort per sentir-me cada dia més independentista. Només faltava l’arribada de la democràcia amb totes les greuges contra el meu país per arrelar encara més el meu sentiment. I sobre tot perquè la filosofia i la teologia m’han ensenyat que és un dret natural. Per tot el dia 27 votaré independència.