Una gran lliçó de política i democràcia

Reconec que el llarg procés m’havia creat un cert desencís, però malgrat tot sempre vaig creure en un final bo per a Catalunya. És veritat que tres mesos és molt de temps, particularment si s’observa des de la talaia de la llei, però pot esdevenir curt, malgrat tot, si els resultats són fruits madurs. Penso que l’acord Junts pel Si i la CUP és un fruit madur i si té alguna tara no és per culpa dels conreadors sinó del temps desfavorable. I l’acord és una realitat, malgrat no agradi als unionistes, perquè les persones que el bastiren eren responsables, intel·ligents, coherents amb els seus principis polítics i fidels a Catalunya. La llargada del diàleg no ha de ser cap obstacle per valorar de fosc i manipulat el resultat final. Com va assegurar el President Sr. Mas és un pacte bo per Catalunya, el que necessitava i políticament correcte. I és exemplar que demostra que quan dos contraris, ideològicament molt distants, són capaços de dialogar fins al darrer moment per una causa que consideren necessària, són un exemple i una lliçó per aquells partits polítics que es miren massa el melic i són incapaços de seure a la taula i parlar amb l’enemic segons ells, que no contrari. Estic convençut que la sorpresa ha estat de campionat per els partits catalans unionistes i pel govern de l’estat. Les seves reaccions són una demostració d’una política ancorada en l’edat mitjana, mancada de base democràtica i nul·la pel diàleg. Les reaccions escoltades del PP, PSC, Barcelona en comú i C’s respiren un desengany tan profund que han vist anul·lades totes les esperances que havien posat en les eleccions del més de març. Han fet unes declaracions en clau de partit i gens en clau catalana, la catalanitat que defensen és la dictada des de Madrid. Allò que hauria de ser un motiu  d’una anàlisi acurada i respectuosa ha esdevingut un menyspreu fregant l’insult. Són incapaços d’aprendre i d’entendre la fe i l’esperança d’un poble que vol ser ell respectant els altres. I aquesta aspiració no és gens anticonstitucional perquè la tenen persones que amb el DNI a la mà són tan sobiranes com qualsevol altra de la pell de brau. I la Constitució els hi respecta les seves idees com el dret de defensar-les i molt més quan s’actua democràticament i recolzades pels pactes signats amb Europa per l’Estat Espanyol. Aquest respecte vol dir complir la llei, primer la natural, segon la pròpia i tercer la signada amb la resta d’estats de la Unió. En el fons es dolen d’una lliçó que no volen aprendre i dissimulen que els hi agrada, encara que no ho confessin, un president de la talla d’Artur Mas i uns polítics intel·ligents i demòcrates com els de la CUP i Junts pel SI. Amb Catalunya cap a una Europa més moderna, democràtica i dels pobles.

Els polítics no són els reis.

He llegit un comentari d’Antonio Baños que deia: hem de trobar la manera de tornar a engrescar la gent. Una bona intenció de polític però no és aquesta la funció a complir. Engrescar no vol dir que la gent estigui contenta. Engrescar suposa que la gent està contenta perquè els polítics han complert el mandat de la gent. La gent de la política a casa nostra ha de canviar el xip, no acontentar sinó fer contenta perquè obeeixen. El mandat de la majoria de catalans era prou clar i cap formació política ha estat capaç de complir, ni els independentistes, ni els unionistes perquè si aquests es diuen demòcrates han de complir la voluntat de la majoria i no només no l’han complerta, sinó que han negat que existís i això encara és més greu perquè és contrari a la praxis comuna de l’estat espanyol i apurant també de la Constitució. Els polítics no són el reis, són els receptors de la carta dels ciutadans i si són demòcrates han d’acceptar i complir el desig de la majoria i a Catalunya, fins avui, cap partit ho ha fet, ni Junts pel Si, ni la CUP i per descomptat els altres. Es pot acceptar que la carta demana molt i existeixen molts problemes per complir-la. Però el problema és més greu perquè els  que genera la carta no són pas més difícils dels incompliments reals de la llei contra el poble. La pobresa generada per una mala distribució política dels diners que aporta la gent. I aquest és un problema que hipòcritament s’exhibeix com a bandera per no acceptar la carta de la llibertat de Catalunya. Però no només s’exhibeix sinó que es llegeix amb ulls desenfocats i s’empobreix encara més la societat catalana. I els catalans han escrit una carta al reis molt clara, volen la seva independència per crear una societat millor i per col·laborar en el benestar de les altres, l’espanyola inclosa. I aquest apunt darrer la política espanyola no l’entén perquè no el llegeix i no el vol llegir. L’estat espanyol vol ser el rei de tots, però no a l’estil dels Reis de l’Orient sinó a al del rei Herodes. Si no ho diuen les paraules, ho diuen els fets. Personalment els hi demano als Reis de l’Orient que lliurin als polítics l’or de la riquesa mundial per a tothom, no només per a uns pocs, perquè visquin dignament, l’encens de la il·lusió que ompli la societat de bona voluntat i la mirra, que enforteix el cos amb l’esforç i el sacrifici i així amb l’or, l’encens i la mirra, la humanitat gaudeixi de la llibertat i la pau que és el gran objectiu de la carta universal de les Nacions Unides. 

El difícil procés cap a la in dependència

No busquem culpables únics, ho som tots, també els unionistes encara que sembli inversemblant. La CUP no és la única responsable d’ haver-se encallat el procés, que no aturat. També ho és Junts pel sí i la resta de partits catalans. I ho són per no respectar el joc democràtic en les formes més que no pas en el fons. El diàleg és democràtic quan es presenten idees, arguments. Hi sobren les postures descaradament contràries a la idea independència. En el procés de la CUP hi tinc un dubte de manipulació descarada. No és cap secret que els governs quan volen desestabilitzar el contrari, emprin la tècnica de la infiltració. No puc entendre de cap de les maneres com la CUP s’ha girat d’esquena a la independència per culpa d’un nom. No és cap secret la traça de la manipulació en la política espanyola mitjançant els infiltrats. M’ho fa pensar el famós empat de vots, que sense una hàbil manipulació matemàticament és impossible. Tots els simpatitzants de la CUP ho eren de veritat? Amagar-se en un col·lectiu de més de 3000 persones no és massa difícil per a un especialista. I el resultat de la CUP era l’alè que des d’el centre de la política espanyola es desitjava. Estic segur que li va donar un cop de mà. M’ho fa pensar també la dimissió del Sr. Baños, perquè de les seves intervencions sempre vaig deduir-ne el vot favorable a Artur Mas. Que en aquest procés s’hi infiltraren moviments antidemocràtics no en dubto gens. Però si em de culpabilitzar, la CUP no és ni de bon tros la única responsable. Junts pel sí, també en tenen i molta de responsabilitat. Possiblement que patits els resultats, les raons es veuen més clares. Opino que la formació de Junts pel Sí va ser un error polític, independentment de les bones intencions que possibilitaren la seva formació. Estic convençut que la presentació de CDC, ERC, CUP, cadascú amb el seu cap de llista i els seus representats haurien assolit una suma més significativa del vot independentista i a l’hora de la veritat de formar govern no hauria existit cap problema personal. Per altra banda penso que va ser un error que Junts pel sí, presentés un cap de llista que optava a la presidència de la Generalitat, essent el número quatre l’aspirant. Un joc el del Junts pel Sí, que les hi va fer més mal que bé. Els resultats ho diuen. Què faran en les eleccions del més de març, si aquesta setmana no s’arriba a cap acord?. L’empenta de Podemos i Barcelona en comú és molt potent i només una societat amb un vot clarament independentista pot decantar definitivament la votació cap a la independència, amb una invitació seriosa a afegir-se al club. Ni podemos, ni Barcelona en comú, seran un obstacle si la societat catalana es declara netament independentista. CDC, ERC, CUP no són les úniques opcions per a la independència, Democràcia per Catalunya, escindida d’UDC, i Mes, escindits del PSC i penso que algun altre partit d’esquerres o de dretes, també independentistes esgarraparan vots, que amb generositat i intel·ligència política han de coordinar-se i pensar en l’objectiu principal, la independència de Catalunya. Penseo que la Constitució espanyola no és tan enemic com ens volen fer creure. Amb ella a la mà podem de defensar la llibertat d’expressió i el dret a portar-la a terme. Constitucionalment, crec, és possible. El més de març Catalunya ha d’entrar en el mapa dels estats europeus independents. I si el poble ho vol, serà una realitat.

Un fracàs de tots...

Havia posat la meva confiança en la CUP. Però només és culpable la CUP de no haver aconseguit formar govern? Penso que la culpa és de tots. El mandat electoral políticament era prou clar, havia aconseguit majoria parlamentària, però no era suficient, els vots no superaren el 50%, i això ha fet mal. Un dubte fa temps que roda pel meu cap: la gran munió de manifestants, volien tots la independència o només el dret a decidir? Per què aquest dubte es recolza en el resultat electoral del 27N. La base del mateix la trobo en el 20D. Però el gran fracàs està en no trobar un acord els dos partits independentistes. Els dos en són responsables perquè els dos s’han tancat en un punt irrenunciable i aquest tancament ha estat vital. Que Junts pel Si s’hagi tancat en un exercici d’autoritat, no m’estranya però em fam pensar en incapacitat política. De la CUP no m’ho esperava. Han actuat autoritàriament en un no que no és propi d’una democràcia. El procés de la llarga discussió és prou eloqüent. S’ha imposat, diuen, el respecte als principis. Però, i els respecte a la voluntat popular de més d’un milió i mig de catalans no significava res? Els votants de la CUP rondaven els 300.000, molt lluny dels més d’un milió i mig. Però, perdoneu, gent de la CUP, no heu pensat que en aquests tres cents mil ni havia molts que volíem un govern, que no heu estat capaços d’aconseguir? Tirant llarg els vostres militants i partidaris que es reuniren per demostrar actuació democràtica eren uns 4000, molt lluny dels vostres votants i aquest 4000 en la votació definitiva van fer taules. Un resultat que jo personalment me’l vull creure, encara que dintre de les possibilitats matemàtiques es gaire bé impossible. Sembla aquell joc del tauler d’escacs entre el creditor i el deutor. Endevino  que tampoc hi hagué consens entre els reunits del darrer intent per arribar a un acord. En una democràcia, un acord particular d’un partit polític no total, pot esdevenir llei per a la majoria de la col·lectivitat? La democràcia de partit està al servei de la democràcia de la col·lectivitat i si els partits no aconseguiu acords convincents, vol dir que les coses no es fan bé. Des de la meva talaia Junts pel Si i la CUP no heu estat a l’alçada històrica de Catalunya. La CUP m’ha decepcionat. M’agrada la seva filosofia ciutadana i popular però l’abstenció dels 10 diputats en les seves votacions m’ha fet la impressió d’un rentar-se les mans. Sé que aquest escrit no segueix la mateixa línia dels altres parlant de la CUP. Però una anàlisi dels fets des d’el meu propi observatori no es condemnatori sinó monitori, perquè considero que la CUP gaudeix d’intel·ligències prou clares i una voluntat de servei al país inqüestionable. Però el consens, cosa de dos, s’ha d’assolir per viure en pau. Cito sempre el consell de Raimon Pannikar quan diu que el consens no significa renunciar als propis plantejaments, sinó que sense renunciar-hi, arribar a un acord de viure col·lectivament en pau. I aquest consens no s’ha produït. Per què? La resposta ens l’han de donar Junts pel Si, la CUP i aquells partits que diuen sentir-se catalans, però que no hi actuen.

Amb l’ordinador en el món

       El 2016 ha començat amb un disseny objectiu de canvi de la societat amb la peculiaritat que aquest canvi el demana i l’exigeix la natura amb el canvi climàtic. No és una amenaça,és un avis a la societat i en particular als dirigents perquè la política no és la correcta. La imatge de la humanitat és una pintura d’un artista que vol ser-ho i no ho és. La natura no enganya. Certament que és la verdadera pedagoga del procés de la humanitat. Però el receptor manipula la formació. Pensant en el procés, no és pot negar que és extraordinari i encara ho serà més. Però els progrés que dirigeix el procés no sempre està en mans prou qualificades socialment i cívica. Aquesta és una primera advertència que ens insinua la natura. Però n’hi ha una altra molt exigent: conèixer i saber emprar els instruments que el progrés ens posa a l’abast. Precisament he llegit un llibre que vaig comprar per curiositat que m’ha obert molt els ulls. “EL QUE NO ET MATA ET FA FORT”, de David Lagercrantz. Una novel·la en la que la trama, els protagonistes, diguem-ne bons o  dolents, dominen els instruments del progrés. La intel·ligència artificial. I sembla ser que fa més potents els dolents. Però hi ha un factor molt decisiu: la qualitat humana íntegra a tots nivells. I és precisament la qualitat humana, l’argument bàsic perquè el progrés esdevingui factor d’una convivència universal en pau. És imprescindible que cada ésser humà coneixedor d’ell mateix i dels seus objectius domini les eines que el progrés li proporciona. La intel·ligència artificial posa davant del nostres ulls les tres condicions per ser útils a la societat: primera un coneixement, que ratlli la perfecció, de la pròpia identitat i personalitat, segona, convenciment dels objectius a assolir i tercera, domini de les eines pròpies del progrés. No és una tasca fàcil, però no impossible. Amb l’ordinador personal en el món cada ciutadà des de la seva taula de treball pot fer una gran aportació per la pau desenvolupant els seus objectius laborals, culturals, artístics, econòmics, socials, polítics i religiosos. La postura que no és admissible és aquella de que no hi ha res a fer. Darrerament llegint la premsa aprenc la lliçó encara que provenia d’un fet criminal: els atacants de París actuaven dirigits des de Brussel·les amb les noves tècniques. Si aquestes tècniques estan en mans de persones íntegres, convençudes, justes i socials, la victòria, possiblement molt laboriosa i difícil, és possible. La protagonista de la novel·la esmentada ens ho fa endevinar. Però la lluita no admet desertors. Des de la trinxera pròpia tothom hi ha de lluitar amb les seves armes culturals del progrés. Aquesta lliçó també me l’ha ensenyada el meu ordinador que he après té un espai en el món, el meu espai. El progrés en el treball propi de cada persona.