Felipe, menys paraules i més fets

Dissortadament no sempre els fets concorden amb les paraules, Sr. Gonzàlez. El “váyase, Sr. Gonzàlez, d’Aznar” esdevé en l’actualitat el mateix però ho diu la història. La seva filosofia política no és socialista i no ho és perquè la seva vida no ho és. L’esperit del socialisme no era afany de ser ric, era afany de lluitar per la dignitat de totes les persones i el seu exemple ha desembocat en fer-se milionari i viure com un multimilionari i també amb les seves paraules. Què se n’ha fet d’aquell advocat sevillà escollit secretari general del socialistes a Suresnes? La història, Sr. Gonzàlez és inflexible, momentàniament pot esdevenir manipulable, però les manipulacions tenen peus de fang i cauen i en la caiguda apareix la denúncia de la indignitat. És indigne Sr. Gonzàlez la fotografia que corre per les xarxes amb banyador i la seva esposa fent-l’hi massatges mentre es fuma un gran cigar a l’estil dels grans milionaris. Cada vegada que l’escolto les seves paraules, d’una persona que havia admirat, em produeixen el regust de com la política esdevé  corrupció de persones que marcaven unes fites històriques democràtiques i la política les ha convertides en manipuladores. Sr. Gonzàlez les seves riqueses dintre i fora d’Espanya i algunes en països gens exemplars democràticament i molt favorables al diner pesen sobre el seu cap com una espasa de Democles per fer justícia a la història. El socialisme no ha complert amb el desig democràtic d’Espanya  perquè dirigents que semblaven decidits a un veritable canvi, la continuïtat de la dictadura feixista els ha canviat a ells.  Sr.Gonzàlez vos podríeu ser socialment un exemple si com vos tots els espanyols gaudissin de la dignitat humana que com a persones els hi correspon i el seu pas per la política, els fets demostren que heu fet allò que és contrari. Una cosa tan senzilla com el que vos cobreu per una conferència és la demostració de la desviació democràtica de la vostra posició política, perquè sembla ser que hi podrien viure vuitanta famílies mileuristes durant un més i si es contabilitzen altres guanys el nombre de ciutadans que podrien viure-hi augmenta. Sr. Gonzàlez  no caigui més baig defensant que els treballadors adaptin els seus sous a les circumstàncies de crisi quan la crisi l’han creada i convertida en un risc nacional comportaments com el seu i de polítics al seu estil que tampoc han estat prou intel·ligents per complir la norma base de la democràcia que és el respecte a les persones. Els greuges són molts Sr. Gonzàlez i seria millor que reciclés i valorés tot allò de negatiu que ha tingut la seva política d’estat. Reconèixer els errors és una dignitat que només la compleixen les grans persones, que sovint són les més humils. A la política espanyola li falta humilitat.

LA HUMANITAT ON BUSCA LA FELICITAT?

Una convivència en pau hauria de ser l’ambient cívic i social perquè els éssers humans se sentissin feliços. La felicitat hauria de ser essència de l’humanisme. La centralitat ha de donar-la cada persona en qualitat d’individu i membre d’una col·lectivitat. Un ésser humà ha de ser mirall de dignitat. Ho serà si la dignitat continua veritat en tota mena de situacions de dolor i d’alegria. La proba la palesa l’equilibri interior. És la  demostració del control i del domini de la pròpia existència. L’objectiu rau en el fet de salvaguardar la dignitat i l’equilibri cívic i social en cada moment superant també les adversitats. I quin és el camí que porta a la felicitat? Ens trobem davant d’un condicionament al servei dels valors que cada persona considera útils i necessaris per aconseguir el concepte que personalment té de felicitat i dignitat humana. Però quan la felicitat s’espera de bens externs a la persona, esdevé efímera, gaire bé sempre, i també sovint contrària, perquè la felicitat és una creació de l’esperit de la persona que converteix l’element exterior en integrat interior. Els bens exteriors són complements que poden ser molt valuosos si també contribueixen a crear felicitat en la col·lectivitat. El problema de creure que la felicitat ens ve donada, no la creem, corre el perill de la manipulació d’altri que pels seus interessos vol convèncer que amb ell s’assolirà. Els bens manipulables poden ser un engany i una trampa perillosa. Com podem conèixer que una persona és feliç? Existeix una filosofia que ho evidencia quan és sal i llum. És sal quan la seva aportació ajuda a una convivència en pau perquè totes les seves accions són vivificadores i positives i és llum perquè ensenya a caminar amb seguretat pels camins de la vida sense entrebancar-se en el esculls in dificultats. Aquesta persona arriba a ser sal i llum si compleix una sèrie de condicions imprescindibles i que de sortida no tenen els vist i plau de la societat. Aquestes condicions tenen el nom de benaurances perquè el seu objectiu és produir felicitat. És curiós perquè el ser humà les sintetitza en els seus ulls que ploren i riuen. La primera ens diu que són benaurats els pobres en esperit. No diu pobres d’esperit. L’esperit no és ni ric, ni pobre, però sap com ha d’actuar davant la pobresa i la riquesa. Els bens materials no són l’objectiu de la seva vida i és benaurat per què coneix molt bé com ha de tractar-los amb la certesa que no són un fi sinó un servei per a una vida digna individual i social. Empra els bens amb justícia, veritat i solidaritat. La segona condició ensenya a saber plorar, quan s’ha de plorar i perquè. La causa de les llàgrimes és sempre una injustícia de l’ordre i nivell que sigui. Plora perquè no pot atendre les necessitats pròpies i d’altri i massa sovint perquè l’obliguen a viure indignament, però ell és capaç de convertir la indignitat imposada en un mèrit personal in social. El plorar li fa veure millor el perquè la pobresa en esperit. La tercera rau en la humilitat. És humil qui reconeix les seves possibilitats i sempre està al servei de la veritat, de la justícia en benefici propi i del pròxim. Ser humil no vol dir callar davant el mal, la humilitat és la força indispensable per denunciar-lo i oposar-s’hi. La persona humil, no és covarda, davant la injustícia el poder de la justícia humana i social.  Un altre pas endavant són aquelles persones que tenen fam i set de justícia. Són éssers humans que en les seves accions sempre s’hi descobreix el servei als altres en benefici d’una millor convivència humana. I un efecte d’aquesta fam i set de justícia és la compassió. Ser compassió no és cap debilitat, tot el contrari, és compartir amb els altres les penes i les alegries, els mals i els bens, la pobresa i la riquesa és l’exercici de la solidaritat, un servei a la dignitat dels companys i les companyes. Però per ser capaç de complir les condicions explicades, en cal una d’indispensable i irrenunciable, ser net de cor. Els nets de cor no són envejosos, no són egoistes, estimen la veritat, practiquen la justícia i sempre desitgen allò millor per a tothom, fins i tot per als seus enemics. Per què son nets de cor es dediquen de ple a treballar per la pau que és el marc necessari per a una convivència verdadera i justa. Dissortadament les persones que compleixen les set condicions esmentades són perseguides pel sol fet de ser justes. Però la força de les set condicions primeres és de tal magnitud que ni la persecució, ni la mort, les fa desistir de l’objectiu de la seva vida, el regne del cel a la terra i en l’altra vida. La persona que compleix aquests vuit condicions no defalleix i la seva fe en ella mateixa, en la veritat que confessa i en l’esperança d’un regne de vida eterna, sense deixar de ser humil, pobre en esperit, plorar, compassiu, justa, suportant tota mena de persecucions, és el model de persona que la societat necessita per caminar en pau cap a la convivència en pau, temporal i eterna. Si coneixeu una persona amb la imatge de les vuit benaurances en la  seva vida, doneu-li la mà que és una excel·lent amiga. Tota persona, religiosa, agnòstica i atea està, capacitada per donar aquesta imatge i sortosament n’existeixen. Totes són filles del mateix Déu. I Crist va dir a la Samaritana a partir d’ara  adorareu al Pare, Déu, en esperit i veritat.

Arrimades i el dret a decidir

Tinc una pregunta molt senzilla, perquè la Srta. Arrimades s’ha afiliat a C’s? Qui ha pres la decisió? Per què penso que és un exercici de llibertat personal. I aquest exercici només el podia prendre ella perquè la llibertat la gaudeixen les persones. Fins aquí res a objectar. És d’un partit unionista perquè ella així ho ha volgut i decidit. El conjunt de membres del partit de Ciutadans, suposo, que lliurament han pres aquesta decisió i que no ha estat cap llei que els hi obligués. Per què si ha estat per obligació, neguen la llibertat de les persones. I no penso que contradiguin el fet de ser persona, per què una de les característiques rau en el fet de ser lliures. Srta. Arrimades, vostè se sent lliure? La seva llibertat, qui li ha atorgat la naturalesa o la llei? Suposo que ha escollit lliurament formar part del seu partit. Segons la seva acció, jo també sóc lliure per formar part del col·lectiu de persones que defensen i volen la independència de Catalunya. Srta. Arrimades, les idees les fan triomfar les persones i quan en una col·lectivitat important coincideixen tenen dret a ser respectades i escoltades i a treballar per dur-les a terme. Vostè treballa per dur a terme les seves idees que són les del seu partit, per quin motiu no puc defensar les meves que no són les seves? Srta. Arrimades el dret a decidir és un dret natural i fonamental per la dignitat de la persona i una persona és digna quan pot ser ella. I quan aquest dret defineix un col·lectiu no hi ha cap llei que pugui prohibir-li el seu exercici. Els pobles són col·lectius amb dret a ser. I Catalunya és un poble amb identitat, personalitat i capacitat per ser. Srta. Arrimades algú li nega el seu dret a ser del C’s? No em digui que els independentistes perquè aquest argument és una fal·làcia manipuladora de la realitat. Personalment puc ser i sóc contrari a les idees del seu partit perquè el considero contrari i fins i tot enemic de Catalunya. Puc entendre, que vostè, que no és filla de catalans desitgi que Catalunya sigui Espanya, però sortosament el que en formi part no vol dir que ho sigui. Personalment sóc català, amic d’Espanya, però no espanyol encara que el DNI sigui espanyol. La identitat la dóna l’esperit, no la llei. La llei ha de fer possible la convivència entre identitats diferenciades. I aquest és el repte que la nació espanyola no entén i a vostè li és difícil. Dissortadament el seu partit no és tan net com ens volen fer creure. “Cuando el río suena, agua lleva” diu el refrany castellà i les aigües del vostre riu fan soroll. Un soroll molt intens rau en el fet de no reconèixer el dret a decidir, que és un dret personal i si els components d’un gran nombre de persones el defensen,  com a conseqüència es forma una col·lectivitat amb drets propis irrenunciables. La política té per missió reconèixer, defensar i promoure l’exercici d’aquests drets. Els drets d’un poble són la base d’activitats que el cohesionen i voler descohesionar allò que la història ha beneït, com fa el seu partit, és anar contra la història, contra la natura i contra la convivència. N’hi ha més d’acusacions contràries a la convivència universal de la societat, com per exemple el tractament que en fa de l’idioma català. Srta. Arrimades, la gran acusació que posa en evidència la mare de tots els mals és la negació del dret a decidir, que té com a conseqüència negar la llibertat de les persones destruint la seva naturalesa. Sense llibertat no hi ha ésser humà. I questa és la conseqüència del posicionament polític del seu partit. La veritat no s’aconsegueix imposant idees sinó respectant les dels altres i dialogant. I Srta. Arrimades, perquè el seu partit sigui dialogant li falta la base de la llibertat.

IMPORTÀNCIA SOCIAL DEL SUPERDOTAT

Els fets i els signes diferencials són una realitat irrefutable, tangible i consumidora de contradiccions. Les diferències també tenen nivells que massa sovint desconcentren i descontrolen. Els nivells superiors d’intel·ligència i creativitat acostumen a posar en guàrdia a la massa social mitjana. Però el problema empitjora quan la massa social mitjana està dirigida per una política sense capacitat creativa i mancada d’intel·ligència perquè aleshores el superdotat és presentat com un perill per a la societat. Només quan el superdotat aporta amb el seu treball fruits que milloren la convivència comença a ser valorat i acceptat i  és enlairat en l’altar de la història el dia de la seva mort. Existeixen aportacions de persones superdotades en alguns camps del comportament humà que no mereixen la valoració merescuda fins que no està entre els mortals. I sovint les lloances es magnifiquen més del compte i qui ho fa és aquell que no creia en el superdotat traspassat. Dissortadament els verdaders mèrits de moltes persones és reconeixen que ens han deixat. En tenim un exemple prou clar en la mort de Johan Cruiff. Els mitjans de comunicació li han dedicat temps i espais en grau superlatiu. Fins i tot per persones que en vida no li respectaren la seva vàlua. Oblidant les exageracions és bo reflexionar sobre els verdaders valors del personatge. Fa la impressió que molta gent ha descobert en ell la relació de l’esport amb la convivència. Cruiff ha estat un veritable geni de l’esport i la seva actuació ha incidit en la convivència nacional catalana i en la convivència internacional. L’esport és una activitat de relacions humanes i de convivència. L’esport és pedagogia pura per descobrir l’orientació que li has de donar a la teva vida. I aquesta vessant pedagògica i també psicològica no ha estat prou treballada en el camp de l’ensenyament. Penso que la Fundació de Johan Cruiff i l’orientació universitària que li donà és socialment un orgull i un encert. Curiosament la premsa catalana remarcava aquesta circumstància escrivint: “Wouter Poels (Sky), format en màrqueting i comunicació a la institució que l’ex-jugador i entrenador del Barça havia impulsat, és el més ràpid a Valls.” (L’Esportiu, dissabte 26/3/2016). Una relació molt positiva de la importància de la formació en el rendiment del treball de les persones. La naturalesa no és massa generosa en l’oferta de genis. Sap el que fa. L’abundància no és mai barem de qualitat superior. Els genis no abunden, però són efectius i positius en el marc on es mouen, cultural, esportiu, laboral, polític i social. El problema dels nostres dies rau en el fet que els genis no dirigeixen però pensen, produeixen i els seus fruits es valoren desprès de morts. I per contra partida els espais de direcció no estan en mans dotades com cal per complir la seva missió. Penso, humilment, que el directiu superdotat és aquella persona que sap trobar l’home o la dona ideal per a la funció social que ha de desenvolupar. I en això, també Cruiff fou un exemple, encara que criticat, però els fruits són els fruits.   Quins són els fruits de la política mundial i nacional del segle XXI? Tenen molt que desitjar. Sembla ser que el món de la política és l’espai on més abunden les mitjanies en els llocs de direcció. Per què? Senzillament per què els programes educatius existents no cataloguen amb justícia i veritat els alumnes d’avui que han de ser els dirigents de demà. Falten Cruiffs en l’esport de la vida.

Divendres Sant, celebra el dia del Gran Amor

Cada dia l’univers envia a la humanitat un gran nombre de missatges quina lectura és oblidada per massa persones. El color del missatge aparta la mirada perquè no agrada el  missatger. Sóc conscient que quan un missatge porta el signe religiós automàticament és rebutjat. La bondat o no del missatge no depèn de qui l’envia sinó que rau en el mateix missatge. És veritat que hi ha missatges que agraden més que altres però hauríem d’habituar-nos, encara que sigui per curiositat, a llegir-los i segurament facilitaríem la convivència universal. L’evangeli ens en dóna un que per a molta gent és gairebé una bajanada i per altres una impossibilitat. Llegim en l’evangeli de Sant Mateu: “Ja sabeu que es va dir: estima als altres, però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. Una nova doctrina amb una filosofia totalment revolucionària que dos mil anys desprès d’anunciada, la humanitat encara no l’entén i el que és pitjor no la vol entendre. La màxima autoritat del món no canvia les normes de la naturalesa perquè hi ha bons i dolents, els bens naturals són per a totes les persones. L’hora de la gran veritat, del gran amor, bons i dolents si presentaran amb la resposta definitiva i és tan sorprenent aquesta resposta que la mort del fill de Déu a la creu és la clau perquè tots sense excepció puguin entrar per la gran porta a l’eternitat. Saber morir perquè els altres visquin. La gran lliçó del divendres sant rau en el fet que s’allarga la mà a tothom bons i dolents, creients i no creients. És veritat que no tothom pensa de la mateixa manera i que per a força gent desprès de la mort no hi ha res. Personalment penso, que independentment de la veritat històrica o no de la presència de Crist i la seva mort, és molt important l’existència del missatge dirigit a tothom, bons i dolents. Personalment l’existència d’aquest missatge té un valor de transcendència i una nova filosofia de convivència. La disposició a morir per amor als altres és un argument prou vàlid per donar autoritat a una persona perquè tingui la responsabilitat de la salvaguarda de la dignitat dels humans. Dissortadament, els fets ho demostren, les autoritats de la convivència mundial no hi estan disposades, ni preparades. El fet de governar té un altre sentit. Els altres dignifiquen amb la concessió del càrrec la seva vida i per demostrar-ho millor els ciutadans han de sacrificar-se en benefici dels governants. És el que passa en l’actualitat. I és curiós perquè defensen la seva dignitat amb guardaespatlles. Quina doctrina més diferent! I aleshores es fa corre que la religió és l’opi del poble quan el poble camina drogat per la política. Obrim els ulls i ho veurem clar. És l’amor o l’odi el salvaguarda, avui, de la política espanyola que viu ambientada per l’egoisme  dels partits per assolir la governabilitat? El gran missatge de l’amor continua enviat, alguns el llegiran i podran donar fe de la seva veritat. Altres no podran perquè no hi creuen i és l’opi del poble. Sobre el respecte és aconsellable fer una ullada a la història.