La independència de Catalunya, avui, encara més propera

Francament em direu que es necessita humor per seguir el debat d’investidura per formar govern. Senzillament, malgrat no pertànyer a cap partit polític, la política és un dels cucs que em rosseguen la ment. La jornada política del Congrés dels Diputats, respectant les opinions d’altri, ha presentat un espectacle amb una varietat de colors que recordaven l’arc de Sant Martí però amb la diferència que l’Arc de Sant Martí anuncia bonança i el debat esdevenia una batalla campal per guanyar una guerra. L’espectacle no aportava cap possibilitat de creativitat política positiva, ja sigui per incapacitat, per voluntat d’un debat de sords o per demostrar que la política espanyola no té una filosofia apropiada als temps, està mancada de pedagogia formativa del diàleg i està dominada per una concepció de  veritat absoluta. I aquest darrer concepte és d’una negativitat esfereïdora. Malauradament per a Espanya, la democràcia no era el mirall per demostrar als ciutadans una realitat esperançadora d’un futur de convivència basada en els valors naturals i humans. S’ha palesat amb prou claredat que la Constitució i les lleis espanyoles palesen unes mancances de racionalitat que impossibiliten acceptar ideologies que per ser contràries ja es consideren enemigues. Penso, humilment, que la primera gran mancança rau en el temps que tenen els oradors. Trobo una befa a la raó humana i a la naturalesa que el temps dels oradors es distribueixi d’acord amb el nombre de diputats dels partits amb representació parlamentària. Avui s’han fet afirmacions molt agosarades i raonades i les més impactants les dels oradors amb temps reduït, allunyats del debat de tu a tu amb el candidat com si les idees fossin una aportació dels partits quan qui pensa són les persones. El debat entre el Candidat i el representant del PSOE, rellotge en mà, ha  superat els cent minuts. Per altra banda, el darrer orador del partit en el poder, quina falta hi feia quan el candidat ha disposat de més de cinc hores. El representant del PP s’hi ha lluït demostrant prepotència, poc respecte envers els contraris i la veu del seu amo per posar en evidència davant d’Espanya que si no es formava govern, la culpa era de Pedro Sánchez del PSOE. Si en el debat si pot descobrir alguna aportació d’acord amb el procés del segle XXI és pels parlaments dels portaveus dels partits independentistes catalans i bascos i també de partits com el valencià Compromís. El millor del debat els nervis que han passat els partits de dretes amb els parlaments de Pedro Sánchez, que penso arribarà amb acords amb els independentistes catalans, el de Pablo Iglesias, que el portaveu del PP, ha procurat ridiculitzar barroerament i que ha aplaudit a Joan Tardà, que per a mi ha estat immens, i no oblidem a Joan Tardà i al Sr. Homs. Una circumstància que m’ha cridat l’atenció ha estat la cara de preocupació del ministre de l’interior quan el Sr. Homs ha comunicat al Congrés la presentació d’una querella criminal pels fets de les clavegueres de l’estat contra polítics catalans, denunciats darrerament per la premsa. Si fa temps que estic convençut de la independència de Catalunya, el debat d’investidura m’ha donat encara més arguments. Pel que s’ha vist i escoltat, Espanya necessita una nova classe política, en la que la llei sigui la gran defensora dels ciutadans i no l’argument de la incompetència de govern. Els partits independentistes, agradi o no són els millors pedagogs de la política. El divendres, dia 2 de setembre a les 20 h, es repetirà la votació que per majoria simple pot donar el govern al partit popular. Desitjo i espero que els diputats del no siguin coherents amb la seva postura. Senzillament és Espanya que necessita un govern, no el PP. La vergonya d’unes terceres votacions pot convertir-se en la joia d’una millor democràcia.

Només fum i sense caliu

El discurs de Mariano Rajoy per a la investidura ha estat un foc d’encenalls sense cap guspira de foc creïble. Només li faltava un ventall per dissimular la suor que li causava el seu raonament. Un discurs, des de la meva òptica independentista catalana, que al final m’ha fet exclamar “bon vent i barca nova”. L’únic argument per aconseguir el vot dels diferents partits era l’atac a Catalunya que ha intentat vestir amb pell d’ovella però no ho ha aconseguit. Ha pronunciat dues idees que molt bé se li poden convertir en un boomerang: a) recolzar el PP era el vot responsable i ho ha afirmat clarament quan ha comentat que ho eren els partits de C’s i Coalició canària. Un insult a la resta de partits que defensen postures diferents. b) ha afirmat que la seva actuació es basava en els principis democràtics, recalcant que els independentistes no ho eren i oblidant que Espanya ha signat la Declaració Universal dels drets humans i Pactes polítics i socials amb Europa que reconeixen el dret a decidir dels pobles i la seva independència. En l’apartat a) amb la seva responsabilitat ha faltat al respecte democràtic i en el b) també a la Constitució que afirma que es recolza en la Declaració Universal dels Drets Humans. Allò que no interessa no es menciona per vestir de veritat la mentida. Personalment penso que es podia molt bé estalviar la intervenció, òbviament hauria controvertit a Constitució, però és que també ho ha fet amb afirmacions sense fonament malgrat ser corejades pel grup del PP. Francament, l’oratòria del Candidat i els aplaudiments del seu partit, donava la impressió que volien incidir passionalment en els diputats per assolir un resultat que una intel·ligència verdadera i justa no pot recolzar mai. Un discurs dissimuladament, en aparença, prepotent, defensor d’un mandat dialogant, quan el NO ha estat la única paraula de diàleg i amb unes afirmacions de tracte de favor envers Catalunya que la realitat actual desmenteixen. Amb tota sinceritat, un discurs poc convincent, vestint la mentida amb pell d’ovella, lloant quan afirmava el contrari, ha fet més independentistes als catalans que ja ho som i s’hi han afegit noves incorporacions. La impressió que m’ha fet, sincerament, era que esdevenia urgent més que mai defensar la seva candidatura per una por, que no confessa però el traeix, a les conseqüències quan la immunitat parlamentària no el protegeixi a ell, ni als que governen amb ell. Només faltaven les paraules finals a les que els hi hauria anat molt bé un mocador per eixugar les llàgrimes. Una intervenció més i un argument més del PP i els que el recolzen perquè Catalunya, amb democràcia, veritat i justícia digui adéu a Espanya. Quan escoltava el final del discurs he pensat és el darrer que escoltes del Congrés espanyol, per què el proper l’aplaudiràs en el Parlament Català celebrant la independència. Prometien una gran foguera però ha esdevingut erma, sense caliu i només amb fum.

Quan una signatura pot esdevenir una burla

Aquest cap de setmana he escoltat esborronat les manifestacions de Mariano Rajoy i Albert Rivera sobre la seva signatura del projecte per redreçar Espanya assolint la presidència del govern el president del PP. Francament les paraules de Mariano Rajoy proclamant que el PP i C`s havien fet els deures, deures que els altres no i no accepten els d’ells dos han ferit greument el meu esperit. Dos partits, oblidant tot els altres, han d’imposar el seu programa? Des de quan i amb quina benedicció constitucional. El govern el forma la cambra, no dos partits. Tots els diputats hi tenen dret perquè tots han rebut el mandat del poble sobirà. Srs. Rajoy i Rivera, el meu vot a ERC, tenia el mateix dret que el vostre de deixar-se escoltar i participar en les reunions prèvies de formar govern. I no les heu escoltat i allò que és pitjor negant-els’hi el dret els acuseu d’incomplidors de la llei. Però la irresponsabilitat es fa evident quan alguns punts bàsics tenen un destí, anul·lar Catalunya. Amb tot el respecte, si és obligat tenir-ne, Sr. Rajoy ni vos, ni el Sr. Rivera demostreu tenir els mínims coneixements de la immersió lingüística, ni d’allò que significa la llengua materna a l’hora d’estudiar-ne d’estrangeres. Per a mi Srs. del PP i del C’s és fonamental parlar correctament el català a l’hora d’aprendre el castellà i l’anglès. I més encara, la vostra postura davant la immersió lingüística és la negació de la pedagogia a l’hora d’aprendre idiomes. Malament parlaré el castellà si no conec bé el català. Srs. polítics del PP i del C’s si vaig aprendre un xic de francès, no fou a l’escola, sinó al carrer. Durant l’estiu un amics francesos sempre em parlaven en francès i m’obligaven a correspondre. Quan acabades les vacances ens acomiadaven, es van dirigir a mi en castellà i davant la meva sorpresa em van dir, que ho havien fet perquè era la millor manera que jo aprengués la seva llengua. La immersió exigeix el coneixement de la pròpia per aprofundir en l’aliena. Srs. quan els polítics fan de pedagogs sense ser-ho, col·loquialment, erren. Srs aspirants a governar el país, si totes les vostres propostes estan en la línia de només escoltar-vos a vosaltres, oblidant els altres i a no conèixer les bases dels temes com desconeixeu les pedagògiques, quina confiança se us pot tenir? Estic en la línia d’aquells que pensen que el PP no pot formar govern, malgrat sigui el partit amb més vots però insuficients tan en majoria absoluta, com relativa. No mereix aquesta circumstància una lectura d’humilitat i d’escoltar a tothom i quan dic tothom també als independentistes, perquès són els polítics que coneixen millor allò que veritablement necessita Espanya. Sr. Rajoy i Sr. Rivera, honestament, heu signat la ruïna d’Espanya. I espero que aquesta acusació us la faran els espanyols que tan dieu defensar. Si no respecteu el meu DNI, encara que jo sigui independentista, tampoc respectareu els d’aquells espanyols que no us han votat i els hi demaneu que us fassin president. Espanya necessita una millor manera de fer política i Catalunya des de la independència ho aplaudirà.

La mort li dóna sentit a la història

Però quina mort? Quan la mort és un acte de llibertat de la persona que acaba els seus dies li dóna aquell sentit que necessita una convivència en pau, aquella convivència que en fa de la imatge de la humanitat una obra d’art. Però no és aquest el sentit de la mort en la història dels humans. Dissortadament actua massa de moneda de canvi. La mort des de temps prehistòrics ha estat en mans dels humans massa sovint el resultat del poder. Quan repasso la història de la humanitat i em trobo amb l’auto divinització dels poderosos sempre va acompanyada aquesta circumstància de persones senzilles sacrificades injustament. La injustícia de la història escrita pels humans rau en el fet de sobrevalorar obres faraòniques i monuments oblidant els milers de morts dels seus veritables constructors, com  les Piràmides d’Egipte, posant un exemple de l’antigor o el Valle de los Caídos, testimoni de la malaurada història d’Espanya.

Aquest comportament sempre va acompanyat de la divinització del poder, proclamada sempre en consonància amb els moments històrics. En certes èpoques històriques el rei era déu, en altres com l’actual, déu és el diner. Però en unes i altres qui paga amb la seva vida és el ciutadà humil i senzill. Dissortadament, el segle XXI, el segle de l’imperi de la ciència i les noves tecnologies, aquest fet està tan arrelat que continua viu i matant. Els polítics en el poder obren talment com si fossin déus sense necessitat de passar comptes, perquè ells són el poder divinitzat en forma de lleis que han escrit determinades persones i que amb unes votacions suposadament lliures han estat aprovades pel poble. Jo no negaré mai que el poder s’atorga per voluntat popular. Hauria de ser així. Però ho és? Suposadament sí, en l’exercici del poder, no. Directa o indirectament al segle XXI la mort és moneda de canvi i milers són les persones que perden la vida per l’auto divinització del poder. I és precisament aquest fet que em porta a pensar i cada dia em convenç més de la urgència i necessitat d’un poder superior a l’humà que fassi justícia en el seu moment. Aquest poder hi és i la base rau en la llei natural que programa la vida de totes les persones i del món. Però allò que no es vol acceptar és el programador, la saviesa absoluta, la divinitat, Déu. El gran argument que em convenç és el respecte que Déu té de la llibertat humana. També de la mort, que el tractament que en fa Déu és un misteri, però amb la certesa que serà just. I a aquesta justícia li té por el poder i una manera de dissimular-ho és negar la existència amb l’argument de que és indemostrable científicament la seva realitat.  Però la realitat  és, que si cada persona respectés i actués d’acord amb el seu propi programa natural, descobriria la veritat i la justícia i la mort tindria un valor d’eternitat. És com ho veig i la història m’ensenya que la política vol ser només humana i fer-se les seves pròpies lleis per no haver de passar comptes amb ningú. I sincerament penso que  aquest comportament és el culpable de la injusta història humana, també del segle XXI. No és fàcil entendre que la mort és moneda de vida, no de canvi. La mort, moneda de canvi, dóna el sentit de la història, també del segle de la ciència i de les tecnologies. Però no oblidem que la mort i la vida són germanes, en el temps. I ningú té dret de convertir-les en germanastres.

Terceres votacions el 25 de desembre de 2016?

La història, filla de la natura, que n’és de sàvia? Si Pedro Sánchez em llegís, amb tota seguretat que amb el seu vot obligaria a unes noves votacions, sempre que el rei fent us de les seves facultats nominés un altre candidat per formar govern.  Unes terceres votacions ho trobo genial. I no per independentista, que també, sinó perquè és un clar missatge de la història que tots els espanyols haurien de saber llegir. Tots, no, menys els del PP i els notables socialistes. Profanar el dia de Nadal amb unes votacions, on s’ha vist? Personalment penso que és la veu de la intel·ligència i la credibilitat que demana a crits que els demòcrates obrin els ulls. Amb la Constitució a la mà, li demanaria a la justícia espanyola que és urgent obrir un expedient sobre la licitud d’una Constitució que fou aprovada, i els pares de la Constitució en poden donar fe i de moment no diuen que no, sota l’amenaça de les armes. Aquest és un servei urgent a la democràcia. No és legal i pot esdevenir insultant sentir-se protegits per una llei que no respecta la democràcia si el seu origen no ho és. I si el Senyor Sánchez em llegeix li afegiré, non sé quina és la seva ideologia religiosa però sigui la que sigui li respecto, que si el seu vot porta a unes votacions al 25 de desembre de 2016 no li fa cap mala jugada a la religió més aviat complirà amb el sentit religiós de la festa que allò que vol és la veritat i la justícia i desterrar la corrupció. Alguns lectors em diran que el PSOE també ho és de corrupte, no ho nego, però aquest gest podria ser una manera de demanar perdó als ciutadans i restituir-los-hi tot allò que els hi correspon. Gest que el PP no està disposat a fer, com ho demostra la seva manera d’aferrar-se al poder independentment de l’espasa de Democles que pesa sobre el seu cap. No és que m’agradi un nou govern socialista, però un possible govern d’esquerres, sí, que el votaria sempre que arribessin a acords amb els independentistes catalans, bascos, gallecs i dels espanyols que també n’hi ha. Unes votacions el 25 de desembre són un missatge per obrir els ulls. Cal un govern poderós contra la corrupció política i el que està en funcions no ho és. El PSOE amb el PP, tampoc. El PSOE amb els partits d’esquerres i els independentistes pot esdevenir un bon govern contra la corrupció política, econòmica i cultural i indispensable per la regeneració democràtica. Una lectura atenta del missatge del 25 de desembre de 2016 pot obrir els ulls de molta gent d’esquerres i de dretes que honestament i honrada volen la veritat i la justícia. I la veritat i la justícia comença respectant els drets de totes les persones, un dels més importants, indispensables, necessaris i irrenunciables és el dret a la llibertat. Sr. Sánchez respectar aquest dret és més important que espanya disposi de més o menys quilòmetres quadrats de territori. Una nació la fan les persones no els espais naturals. Sr. Sánchez, si vol ser un gran polític, primer ha de ser una gran persona. La data del 25 de desembre és una data històrica al servei de la gent. No ho oblidi. El cristians si hem de votar el 25 de desembre, votarem perquè per a nosaltres aquest fet polític també és un acte de mèrit religiós. Una imatge feliç anar a votar amb el so de les campanes.