La mort li dóna sentit a la història

Però quina mort? Quan la mort és un acte de llibertat de la persona que acaba els seus dies li dóna aquell sentit que necessita una convivència en pau, aquella convivència que en fa de la imatge de la humanitat una obra d’art. Però no és aquest el sentit de la mort en la història dels humans. Dissortadament actua massa de moneda de canvi. La mort des de temps prehistòrics ha estat en mans dels humans massa sovint el resultat del poder. Quan repasso la història de la humanitat i em trobo amb l’auto divinització dels poderosos sempre va acompanyada aquesta circumstància de persones senzilles sacrificades injustament. La injustícia de la història escrita pels humans rau en el fet de sobrevalorar obres faraòniques i monuments oblidant els milers de morts dels seus veritables constructors, com  les Piràmides d’Egipte, posant un exemple de l’antigor o el Valle de los Caídos, testimoni de la malaurada història d’Espanya.

Aquest comportament sempre va acompanyat de la divinització del poder, proclamada sempre en consonància amb els moments històrics. En certes èpoques històriques el rei era déu, en altres com l’actual, déu és el diner. Però en unes i altres qui paga amb la seva vida és el ciutadà humil i senzill. Dissortadament, el segle XXI, el segle de l’imperi de la ciència i les noves tecnologies, aquest fet està tan arrelat que continua viu i matant. Els polítics en el poder obren talment com si fossin déus sense necessitat de passar comptes, perquè ells són el poder divinitzat en forma de lleis que han escrit determinades persones i que amb unes votacions suposadament lliures han estat aprovades pel poble. Jo no negaré mai que el poder s’atorga per voluntat popular. Hauria de ser així. Però ho és? Suposadament sí, en l’exercici del poder, no. Directa o indirectament al segle XXI la mort és moneda de canvi i milers són les persones que perden la vida per l’auto divinització del poder. I és precisament aquest fet que em porta a pensar i cada dia em convenç més de la urgència i necessitat d’un poder superior a l’humà que fassi justícia en el seu moment. Aquest poder hi és i la base rau en la llei natural que programa la vida de totes les persones i del món. Però allò que no es vol acceptar és el programador, la saviesa absoluta, la divinitat, Déu. El gran argument que em convenç és el respecte que Déu té de la llibertat humana. També de la mort, que el tractament que en fa Déu és un misteri, però amb la certesa que serà just. I a aquesta justícia li té por el poder i una manera de dissimular-ho és negar la existència amb l’argument de que és indemostrable científicament la seva realitat.  Però la realitat  és, que si cada persona respectés i actués d’acord amb el seu propi programa natural, descobriria la veritat i la justícia i la mort tindria un valor d’eternitat. És com ho veig i la història m’ensenya que la política vol ser només humana i fer-se les seves pròpies lleis per no haver de passar comptes amb ningú. I sincerament penso que  aquest comportament és el culpable de la injusta història humana, també del segle XXI. No és fàcil entendre que la mort és moneda de vida, no de canvi. La mort, moneda de canvi, dóna el sentit de la història, també del segle de la ciència i de les tecnologies. Però no oblidem que la mort i la vida són germanes, en el temps. I ningú té dret de convertir-les en germanastres.