Només fum i sense caliu

El discurs de Mariano Rajoy per a la investidura ha estat un foc d’encenalls sense cap guspira de foc creïble. Només li faltava un ventall per dissimular la suor que li causava el seu raonament. Un discurs, des de la meva òptica independentista catalana, que al final m’ha fet exclamar “bon vent i barca nova”. L’únic argument per aconseguir el vot dels diferents partits era l’atac a Catalunya que ha intentat vestir amb pell d’ovella però no ho ha aconseguit. Ha pronunciat dues idees que molt bé se li poden convertir en un boomerang: a) recolzar el PP era el vot responsable i ho ha afirmat clarament quan ha comentat que ho eren els partits de C’s i Coalició canària. Un insult a la resta de partits que defensen postures diferents. b) ha afirmat que la seva actuació es basava en els principis democràtics, recalcant que els independentistes no ho eren i oblidant que Espanya ha signat la Declaració Universal dels drets humans i Pactes polítics i socials amb Europa que reconeixen el dret a decidir dels pobles i la seva independència. En l’apartat a) amb la seva responsabilitat ha faltat al respecte democràtic i en el b) també a la Constitució que afirma que es recolza en la Declaració Universal dels Drets Humans. Allò que no interessa no es menciona per vestir de veritat la mentida. Personalment penso que es podia molt bé estalviar la intervenció, òbviament hauria controvertit a Constitució, però és que també ho ha fet amb afirmacions sense fonament malgrat ser corejades pel grup del PP. Francament, l’oratòria del Candidat i els aplaudiments del seu partit, donava la impressió que volien incidir passionalment en els diputats per assolir un resultat que una intel·ligència verdadera i justa no pot recolzar mai. Un discurs dissimuladament, en aparença, prepotent, defensor d’un mandat dialogant, quan el NO ha estat la única paraula de diàleg i amb unes afirmacions de tracte de favor envers Catalunya que la realitat actual desmenteixen. Amb tota sinceritat, un discurs poc convincent, vestint la mentida amb pell d’ovella, lloant quan afirmava el contrari, ha fet més independentistes als catalans que ja ho som i s’hi han afegit noves incorporacions. La impressió que m’ha fet, sincerament, era que esdevenia urgent més que mai defensar la seva candidatura per una por, que no confessa però el traeix, a les conseqüències quan la immunitat parlamentària no el protegeixi a ell, ni als que governen amb ell. Només faltaven les paraules finals a les que els hi hauria anat molt bé un mocador per eixugar les llàgrimes. Una intervenció més i un argument més del PP i els que el recolzen perquè Catalunya, amb democràcia, veritat i justícia digui adéu a Espanya. Quan escoltava el final del discurs he pensat és el darrer que escoltes del Congrés espanyol, per què el proper l’aplaudiràs en el Parlament Català celebrant la independència. Prometien una gran foguera però ha esdevingut erma, sense caliu i només amb fum.