La independència de Catalunya, avui, encara més propera

Francament em direu que es necessita humor per seguir el debat d’investidura per formar govern. Senzillament, malgrat no pertànyer a cap partit polític, la política és un dels cucs que em rosseguen la ment. La jornada política del Congrés dels Diputats, respectant les opinions d’altri, ha presentat un espectacle amb una varietat de colors que recordaven l’arc de Sant Martí però amb la diferència que l’Arc de Sant Martí anuncia bonança i el debat esdevenia una batalla campal per guanyar una guerra. L’espectacle no aportava cap possibilitat de creativitat política positiva, ja sigui per incapacitat, per voluntat d’un debat de sords o per demostrar que la política espanyola no té una filosofia apropiada als temps, està mancada de pedagogia formativa del diàleg i està dominada per una concepció de  veritat absoluta. I aquest darrer concepte és d’una negativitat esfereïdora. Malauradament per a Espanya, la democràcia no era el mirall per demostrar als ciutadans una realitat esperançadora d’un futur de convivència basada en els valors naturals i humans. S’ha palesat amb prou claredat que la Constitució i les lleis espanyoles palesen unes mancances de racionalitat que impossibiliten acceptar ideologies que per ser contràries ja es consideren enemigues. Penso, humilment, que la primera gran mancança rau en el temps que tenen els oradors. Trobo una befa a la raó humana i a la naturalesa que el temps dels oradors es distribueixi d’acord amb el nombre de diputats dels partits amb representació parlamentària. Avui s’han fet afirmacions molt agosarades i raonades i les més impactants les dels oradors amb temps reduït, allunyats del debat de tu a tu amb el candidat com si les idees fossin una aportació dels partits quan qui pensa són les persones. El debat entre el Candidat i el representant del PSOE, rellotge en mà, ha  superat els cent minuts. Per altra banda, el darrer orador del partit en el poder, quina falta hi feia quan el candidat ha disposat de més de cinc hores. El representant del PP s’hi ha lluït demostrant prepotència, poc respecte envers els contraris i la veu del seu amo per posar en evidència davant d’Espanya que si no es formava govern, la culpa era de Pedro Sánchez del PSOE. Si en el debat si pot descobrir alguna aportació d’acord amb el procés del segle XXI és pels parlaments dels portaveus dels partits independentistes catalans i bascos i també de partits com el valencià Compromís. El millor del debat els nervis que han passat els partits de dretes amb els parlaments de Pedro Sánchez, que penso arribarà amb acords amb els independentistes catalans, el de Pablo Iglesias, que el portaveu del PP, ha procurat ridiculitzar barroerament i que ha aplaudit a Joan Tardà, que per a mi ha estat immens, i no oblidem a Joan Tardà i al Sr. Homs. Una circumstància que m’ha cridat l’atenció ha estat la cara de preocupació del ministre de l’interior quan el Sr. Homs ha comunicat al Congrés la presentació d’una querella criminal pels fets de les clavegueres de l’estat contra polítics catalans, denunciats darrerament per la premsa. Si fa temps que estic convençut de la independència de Catalunya, el debat d’investidura m’ha donat encara més arguments. Pel que s’ha vist i escoltat, Espanya necessita una nova classe política, en la que la llei sigui la gran defensora dels ciutadans i no l’argument de la incompetència de govern. Els partits independentistes, agradi o no són els millors pedagogs de la política. El divendres, dia 2 de setembre a les 20 h, es repetirà la votació que per majoria simple pot donar el govern al partit popular. Desitjo i espero que els diputats del no siguin coherents amb la seva postura. Senzillament és Espanya que necessita un govern, no el PP. La vergonya d’unes terceres votacions pot convertir-se en la joia d’una millor democràcia.