No anem be començant amb mal peu

De bell antuvi no entenc perquè a Catalunya ha d’haver-hi un representant del govern central, quan la Generalitat és també estat. Senzillament, per a mi, és una figura per mantenir un model de control a l’estil d’una dictadura. En altres paraules i guardant les distàncies, representa un espionatge. I en una democràcia que ha de tenir cura dels ciutadans fins els més mínims detalls, destinar diners a mantener instucions que fan més d’espia que no pas defensar el bé dels ciutadans, representa unes despeses difícils d’explicar. Així o veig i així ho manifesto. I per més inri la vicepresidenta del govern ha de gaudir també d’un despatx a Catalunya. I a les altres autonomies també hi hauria de ser per alló de tots som iguals. No anem bé i no hi anem per què es comença per la teulada i no pels fonaments. Si la vicepresidenta, digui el que digui el representant del govern central, inaugura el seu despatx a Catalunya, la lógica de les relacions polítiques comença per saludar, indistintament de les altres relacions que puguin haver existit, al màxim representant de Catalunya, que és el president de la Generalitat. I no començar pels partits de l’oposició, els màxims oponents a la independència. Acció que em  demostra la missió d’espionatge més potent instalat a casa nostra. Mala manera de voler fer creure en la voluntat de diàleg. Tot el contrari, perquè el diàleg, aquell que de veritat hauria d’existir, no es farà mai i no es farà perquè en el diàleg espanyol no es pot parlar de tot i menys de les diferències. I esdevé greu quan la negació repercuteix en la dignitat de les persones i en el respecte als seus drets. A mí ningú em pot impedir defensar la independència del meu poble perquè el meu dret me’l recolza la naturalesa, va amb el fet de ser persona racional i intel·ligent amb capacitat de pensar i d’apassionar-me. I aquest dret ni la vice-presidenta, ni el representant del govern central, ni el president del govern de l’estat espanyol no me’l reconeixeran mai amb una actitud que per ella sola tracta a les persones com objectes d’us, no com a subjectes creadores de benestar i de models de convivència en pau. I no ho faran perquè la Constitució Espanyola en un article atorga poders a l’exèrcit que contradiuen la filosofia del preàmbul i la dels  acords internacionals signats per l’estat. La força de les armes, en una democràcia, no pot mai tancar la boca d’un independentista que alló que defensa i cerca és la convivència en pau entre tots els pobles del món. I per la manera com ha començat la nova etapa de relacions del govern central amb Catalunya té tots els indicis que l’objectiu fonamental és fer callar als que pensen diferent i defensen els drets del seu poble, que és Catalunya. Si tant desitgesin obrir camins d’una verdadera intel·ligència, el primer pas que ho demostraria de veritat hauria d’haver estat retirar tots els càrrecs judicials contra els polítics catalans que donaren veu al poble el 9 N. I aquest pas no l’han fet, ni el faran per pròpia voluntat, el faran quan perilli la seva credibilitat a Europa on, sortosament, hi circulen veus a favor dels drets dels catalans. No cal que es vesteixin amb pells d’ovella, no és el vestit qui convenç, són els fets i les paraules. I de moment ni fets, nin paraules reconeixen els errors de la seva política antidemocràtica contra Catalunya i altres autonomies. La Constitució no és una pedra per entrebancar-s’hi, és una llei per dialogar en benefici de tots els ciutadans. I alló que es fa amb la Constitució des d’el poder es considerar-la com una pedra que els catalans posen en el camí del govern perquè s’hi entrebanqui. Aquesta és la filosofia que des de l’absolutisme es practica.I la Constitució no prohibeix als catalans desitjar ser independents, més aviat els hi dóna la mà. I cal saber fer-ne aquesta lectura. El diàleg promès i proclamat als quatre vents no va per aquest camí. No anem bé començant amb  mal peu.

Catalunya será independent.

Una afirmació que considero creïble i verdadera en un termini just, però que, a la vegada, té respostes preocupants. I en el fons aquesta preocupació neix de la comprovació d’una mancança de consciència ciutadana sobre el tema. Jo hi crec en la consciència independentista de la majoria dels catalans, però també és cert que des de la influència de l’estat i de  mitjans majortitaris de comunicació, alguns catalans, estant sembrant desinterés i desconfiança. Penso, que desde la base cal incidir molt en el treball que des de la política catalana independentista s’està treballant en silenci i bé i és indispensable crear un ambient de confiança en els nostres polítics. Darrerement des de l’estat i des d’els unionistes catalans s’està sembrant subtilment una política de mà estesa i de diàleg, que si s’analitza en profunditat, no és ni de mà estesa, ni de diàleg, sinò d’urgència per aturar un procès que posa en evidència quina és de veritat la seva democràcia. Les lloances que la política espanyola rep d’Europa són un miratge que la realitat esmicolarà per no complir les normes bàsiques de les lleis europees que l’estat espanyol ha signat. Però hi ha una altra consideració, la democràcia, base del dret a la independència, que proclama Catalunya és un model polític d’una reforma estructural en la que la persona esdevé la centralitat davant del diner, precisament perquè els catalans-catalans coneixen i saben molt bé qué és el diner i com ha de ser la política que coordina la seva realitat. Per què la política catalana, la catalana de veritat, no la catalana que s’imposa des de Madrid, és una política que desenvolupa la convivència del treball individual i el de les petites col·lectivitats, empreses de no  massa treballadors. I és aquesta política  la que enriqueix un país, no la de les multinacionals que s’emporten la riquesa fora d’on  treballen. La riquesa d’un país, no sóc economista, rau en el treball dels seus ciutadans i de l’acceptació dels seus productes, com sembla ser que proclama l’anunci televisiu de l’empresa, per altra banda crec que multinacional, Caprabo, però, si no vaig equivocat, en essència, catalana. L’intercanvi cultural i económic benvingut sia, sempre que respecti la dignitat de la persona i la seva actuació una demostració que el diner és un servidor de les persones, i no a l’inrevès, com es comprova avui dia. Òbviament que l’economia catalana ha de ser un argument just i creïble dels drets polítics, però aquest argument està supeditat a un altre que és la dignitat de la persona i el respecte als drets naturals que per naixença, història, cultura i convivència han creat el  model polític de convivència. I aquest model polític de convivència fa més de tres cents anys que ha estat arrabassat per la força de les armes i Catalunya té tota la raó humanament defensable per recuperar. Catalunya té el seu espai propi en la història i la política universal li ha de reconèixer i facilitar la seva recuperació.

Igualtat home-dona, concepte traït des d’els inicis dels temps

Les conquestes de les dones, vaig llegir d’un comentarista, són l’avenç més important del segle XX. Però encara continúa la traició histórica dels seus drets. I no per què la dona no els mereixi per què amb els seus fets ho ha demostrat. La igualtat de drets l’expressa i defensa el llibre bíblic del Gènesi quan diu:” Déu creà l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona”.  La paraula “home” en la primera expressió no té sentit exclusiu sinò extensiu, es refereix a la humanitat, del contrari no tindria cap sentit la confimació “creà l’home i la dona”, del final de la frase confirmant que els dos són la seva imatge. I ho són per la seva capacitat creativa per  engendrar un nou ésser humà que és imatge del Creador. No entro a discutir la realitat histórica del text. Alló per a mi important és el missatge. I el missatge és clar. L’home i la dona són imatge seva iguals per naturalesa amb diferències puntuals que defineixen objectius de supervivència. Fidel al text bíblic, com defineix la vida de la dona? Hi ha dos elements, la poma i la costella. No destrueixen la naturalesa, defineixen diferències. La poma en l’època de l’autor del Gènesis responia a una relació amorosa. La dona al donar a l’home a l’home en el fons li deia t’estimo i el convidava a reconèixer que hi havia un amor natural amb projecció transcendent. Quan l’home va mossegar la poma s’adonà de la seva veritat. I la costella non significa altra veritat que tant l’home com la dona tenen el mateix orígen. La poma i la costella són arguments de les diferències en la igualtat i gràcies a aquestes la imatge de Déu de la humanitat brilla amb la més creativa relació home-dona. I és precisament l’intent de divinitzar la humanitat, convertint home i dona en deus i deeses on s’origina el descobriment de les diferències entre la temporalitat i la eternitat. Però la dona, seguint amb la bíblia, com ha respost a la història?. En moments transcendents ha estat protagonista malgrat haver-la arreconada l’home. Com s’explica que en el tema de la poma, la resposta divina és que una altra dona serà la mare del redemptor de la humanitat? Si la dona havia estat tan dolenta, com Déu continúa creient en les dones? Anem a Egipte. Recordeu Moisès infant dintre un cistell sobre les aigües del Nil? Era l’execució de la seva mort declarada pel Faraó contra el poble jueu. I se salva. Tres dones. La mare, dona de fe, la germana, que controla els moviments de la cistella i la filla del faraón que s’enamora de l’infant. Tres dones salven qui esdevindrà el gran conductor del poble d’Israel. Digueu-ne casualitat, digueu-ne desobediència a l’autoritat però el nen és salvat i esdevè l’alliberador del poble d’Israel. Coneixeu l’heroicitat de Judith? Una dona que davant la incapacitat i covardia dels dirigents del poble cercat per l’exèrcit enemic s’enfrenta als seus i a l’enemic. I és precisament la bellesa, l’argument. Ara l’instrument no será una poma, ni una cistella, será la capacitat de convèncer i de saber emprar els instruments i les condicions. La seva bellesa la salva dels soldats i es presentada al general, que s’enamora d’ella. El missatge salvador ha d’esperar tres dies. Tres nits amb la seva assistenta, els vespres, es dirigeix a resar. El general prepara un gran banquet perquè ha d’assolir les seves intencions de posseïr-la perquè esdevindria la befa si no ho aconseguia. La intel·ligència li guanya la partida a la passió. I Judith li talla el cap, surt del campament i els soldats la respecten perquè va a resar i alló que veritablement fa és lliurar als seus el cap del general enemic que els havia de destruir. La intel·ligència d’una dona més valuosa que les armes de l’exèrcit que no sabia com defensar el seu poble de l’atac de l’enemic. I una altra, Esther. I també és la seva bellesa l’arma que salva al poble d’Israel d’ésser destruit. Podriem allargar el text amb nous exemples, però si fem una ullada als nostres dies podem adonar-nos del treball de les dones i de com els hi correspon la societat i no em refereixo als alts càrrecs polítics i econòmics que regenten si no a les veus femenines que es fan sentir al carrer i en els pobles. Han guanyat molt terreny, però encara manca molta feina perquè quan el món comenci a ser just amb les dones la igualtat esdevindrà una realitat i la justícia social la seva consequència.

Espanya, dormir-se en el llit de la història és el fracàs.

Sortosament la història és un procès que no s’atura, però alguns polítics, que es creuen protagonistes del procès, prefereixen aturar-la i dormir tranquils. És el cas de dogmatitzar les lleis, en especial la Constitució. La pell de brau que en el seu dia va patir dues esqueixades, Portugal i Gibraltar, està en el camí de patir-ne no una, sinò dues a no pas massa llarg termini i cura, perquè se’n comencen a albirar d’altres. La Península Ibèrica pateix somnis d’inconformir-se per recuperar els seus drets naturals d’orígen. Per què la pretesa unitat actual forjada amb la força de les armes, és una unitat antinatura i la naturalesa no perd mai la memòria. La realitat de la Península Ibèrica és plurinacional, no només Portugal i Espanya i la Espanya única contradiu la veritat natural. S’ha creat una unitat falsa i injusta, igualant diferents pobles destruint la seva identitat. I aquesta injustícia històrica s’enfronta a la justícia de la globalitat, que no unifica, sinò que uneix respectant les diferències. La globalització en la seva filosofia defensa la unitat de tots els pobles de la terra amb l’objectiu d’assolir la convivència universal en pau. El pobles conviuen si poden viure plenament i ser ells amb la particualirat que sense perdre cap dret participen amb tots els altres en la pau mundial. En el cas d’Espanya, els pobles que la configuren, no senten respectada la seva identitat, més aviat desfigurada i convertida a la imatge del centralisme castellà. I aquest cetralisme està descobrint que és un error històric i que aquella Espanya plurinacional que podria haver estat, avui és impensable per la filosofia de la unitat que s’ha programat en base a la unificació i no en base a la unió. I el problema rau en que els pobles, que se senten diferents i lluiten per la independència i els que comencen a despertar perquè enyoren alló que van perdre i volen recuperar, han perdut la confiança en la filosofia hispana i en la seva política i la història, amb el recolzament de la natura, ha obert i obre els ulls de quina és la seva veritat i de quin ha de ser el seu futur en la comunitat mundial. La idea per recuperar els drets té força però encara no prou per enderrocar la filosofia de la globalització basada en el diner com element globalitzador. Sortosament, en la història, la cultura sempre ha estat la força del pobles i el diner és un servidor no el servit. I aquest concepte és imprescindible que esdevingui capital i protagonista si de veritat el model de convivència ha de ser aquell en el que la veu del poble és la llei. A la pell de brau s’hi desenvolupen moviments fonamentals i bàsics potents, alguns, incipients, uns altres, però hi cal una verdadera pedagogia del sentit del ser humà en el món i de que la veritable centralitat de la convivència rau en les persones, que tenen tot el dret de gaudir dels bens naturals, tots sense exclusions, per sobreviure i conviure. La història es veurà obligada, no a perdre els avenços científics, tecnològics, culturals i socials, sinò a millorar-los i posar-los al servei de  tota la humanitat. Donada la situació actual de la humanitat en la que uns pocs dominen a més de sis mil milions, la revolució, que ha de ser pacífica, será llarga però si la veu popular sempre se sent recolzada per líders verdaders i justos, una pau mundial més autèntica, més justa i verdadera pot esdevenir una realitat. Però la revolució pacífica del procès no pot defallir mai, ni tampoc en el  moment en que la convivència pacífica sigui un fet, per una raó perquè l’ésser humà no ha d’oblidar mai la seva consciència del seu portagonisme trascendent. La revolució de la pau ha d’estar sempre en acció.

Amb la cara paguen…

La dita més val una imatge que mil paraules sembla pensada per definir els polítics que juguen amb la democràcia. Porto molt de temps observant les mirades dels components del govern espanyol del PP. Quan parlen concretament de Catalunya amb la mirada desmenteixen el que diuen amb la paraula. Amb l’alegria que diuen no ratifiquen el seu sí portant la contrària. La hipocresia dels somriures genera enemistats no volgudes. És molt trist que amb un somriure t’allarguin la mà i amb la mateixa per darrere es contradiguin amb una punyalada trapera. I alló més trist rau en el fet que els comportaments els vesteixen amb la pell d’ovella de la Constitució, amb la traició d’un balar que no és propi d’una ovella. I aleshores es queixen del desencís popular envers els polítics. És veritat que no tots desencisen però n’hi ha prou amb uns pocs perquè la veu popular digui que tots són iguals. És el poder de la mentida i de l’engany que somrient vol esdevenir veritat i molt sovint ho assoleix per tot seguit decepcionar. La decepció és la raó del desencís. Però en aquest procès s’hi produeix un efecte alarmant, el poc respecte a la persona que en les altes esferes dels poders esdevé un número, el zero a l’esquerra. I aquest zero es veu obligat massa sovint i a contra cor a aplaudir somriures hipòcrites. Sortosament hi ha zeros que se subleven però no són majoria i perquè el poder no té arguments raonables els contraataquen amb les armes. En aquesta confrontació poder-poble, la presència de manifestacions de protesta i denúncia les intueixo com raigs d’esperança que il·luminen un camí, malgrat lent, que desembocarà en una convivència més justa, desemmascaran els culpables de les injustícies. És el lent camí de la verdadera democràcia que denuncia la realitat  de la democràcia manipulada i disfressada de somriures. És curiós comprovar com el vot dels desenganyats dóna el poder als enganyadors. Malauradament la convivència en els nostres dies és la imatge de les contradiccions humanes a tots nivells socials, i es preten que les aparences esdevinguin signes de benestar. Les aparences de bondat són els somriures de la hipocresia que es preten convertir en el vestit de bona gent en contraposició a la que de veritat és bona gent i no pot anar ben vestida. Riu qui no té dret a riure i plora que té dret a riure. Contradicció permanent per mantenir la corrupció que dóna poder. Arribarà el moment que el somriure sigui la imatge de la bona gent? El dia que ningú amb la cara pagui amagant el sí dient no.