La Constitució mortalla d’una mort política

La Constitució és una llei al servei dels ciutadans amb l’objectiu d’una vida digna i quan una llei manipula la seva finalitat no serveix i cal anul·lar-la. Però, també pot convertir-se en un mal record i en un remordiment. La filosofia de la Constitució resumida en el preàmbul és prou explícita i prou clara. De què serveix reconèixer la sobirania popular que valida la llei si es reverteix la finalitat i el sobirà esdevè víctima? Hi esdevè quan no es reconeixen els drets democràtics basats en la llibertat de les persones. En una democràcia la sobirania no és uniforme, única ni absoluta en cap de les opinions polítiques plantejades. Sempre hi ha diferències i algunes poden ser fins i tot contradictòries. Però totes porten el segell de la sobirania. I en consequències totes han de ser contemplades i valorades. El President del Govern assoleix el poder amb un percentatge dels votants, no de tots i sense una majoria absoluta, total, és acceptat.La llei no li diu que estigui  d’acord amb les opinions diferents a les seves però sí que li diu que les escolti i dialogant, les valori. I en aquesta consideració hi trobem l’explicació de per què la Constitució pot convertir-se en la mortalla d’un mort políticament.

La vida i la mort no són enemics, són principi i fi. I entre el principì i la fi, les persones viuen, pensen, es mouen de moltes maneres diferents i contradictòries, a vegades. La sobirania no es perd per pensar diferent. Es guanya o es perd amb la defensa de la veritat i la veritat és molt personal i aquesta característica, les lleis no la poden perdre de vista. I sembla ser que la Constitució, segons la persona que la llegeix, fa la vista llarga, curta o cega. I aquesta circumstància és més pròpia dels que llegeixen i possiblement sigui el lector que ha d’anar a l’oculista. Ser curt de vista pot causar caigudes molt perilloses i algunes mortals. La caiguda no la causa la lectura sinò el roc que sense veure-hi prou bé hom si entrebanca. I de rocs en política n’hi ha de molt perillosos. La corrupció, en pot ser un; un altre, la manipulació; l’afany de poder, l’orgull mal entès. En una paraula tots aquells accidents que fan mal a la democràcia. I les lleis no fan mal, están al servei. I si fan mal, s’han de suprimir, primer demostrant la seva ineficàcia, les seves desviacions, desobeïnt-la i demostrant on rau la veritat.

La manipulació perillosa és aquella que coneix la veritat del contrari i malgrat tot no s’accepta amb la capacitat manipuladora de la llei. Estic convençut, que  en general, la Constitució ho és de democràtica, llevat d’uns articles relacionats amb circumstàncies que no ho són. Per exemple, que el model d’estat sigui una monarquia parlamentària i que l’exèrcit en sigui el garant territorial. Una i altre poden ser servidors, no definidors i la seva actuació ha de ser democràtica per la voluntat popular. Quan la Constitució no és la base d’una bona intel·ligència al servei de la veritat de les dues parts i es converteix en l’espasa sancionadora que imposa, no és una Constitució democràtica. I la veu popular és molt clara i d’obligat compliment escoltar-la perquè per contra pot esdevenir la mortalla d’una mort política.

És constitucional desautoritzar el poble sobirà?

La Constitució Espanyola reconeix molt clarament que la sobirania està en el poble i el preàmbul resumeix quina és la filosofia en que la llei dels espanyols es fonamenta. I al meu entendre aquesta filosofia no es compleix i algun article la desautoritza. Per poder ser sobirà cal ser persona lliure,  intel·ligent i responsable. I no és imprescindible que tothom pensi igual. Alló que cal és racionalitat i credibilitat. No és cap incongruència defensar que no sempre les majories tenen raó universal perquè hi ha raons de minories que necessàriament han de ser respectades i meditades. I aquest criteri té una base: les diferències de les persones. I en aquesta questió no n’hi ha cap d’igual. Resultat? Innombrables punts de vista sobre un mateix tema. Punts de vista que per a unes persones són veritats i per a altres no. No existeixen veritats absolutes, sí veritats creïbles. Un poble que es decanta per un model polític pot enfrontar-se a consideracions que urgeixen una posada en comú per coordinar la convivència. I la conclusió pot portar a la formació d’un altre model polític. Les lleis redactades pels humans no són absolutes i com la vida de cada persona avui hi és i demà no. I en base a aquesta condició humana penso que cap tribunal pot questionar i menys sancionar les manifestacions d’ordre polític d’un poble quan aquest  manifesta majoritàriament la seva voluntat. No és de llei natural obligar ni per les armes, ni per majories, ni per lleis a renunciar a constituir-se en estat un conjunt de ciutadans agermanats per la llengua, els costums, la història i la natura. Exigir una votació de tots els ciutadans d’un estat de quaranta milions de persones per valorar la voluntat d’un col·lectiu de tres milions és un comportament contra natura, un respecte molt feble a la persona i un model dictatorial de societat. I aquest no és el pensament bàsic de la Constitució Espanyola quan afirma que el seu model és democràtic i social. Ningú per jutge que sigui em pot obligar a no poder pensar diferent i com a consequència tinc tot el dret legal també per manifestar-me. I les col·lectivitats es formen a base d’individuus i un nombre considerable dóna força legal a la seva voluntat i cap llei anterior els hi pot negar aquest dret i molt menys quan aquest col·lectiu és hereu d’un model de convivència milionari. La Constitució Espanyola no té força per violentar la voluntat majoritària dels catalans i políticament els hi dóna la raó. Amb la Constitució a la mà, avalada per declaracions i pactes internacionals, el poble català té tot el dret polític i legal en constituir-se en estat independent. Les manipulacions no són lleis, són demostracions d’incompetència. I la Constitució no s’hauria de poder manipular. I aixó, com diria un castellà “es harina de otro costal”.

Amb la mà estesa als detinguts traslladats a Madrid

Considero incomprensible que un “estat social i democràtic de dret”, com afirma la Constitució en el paràgraf 1 de l’aticle 1 atempti contra la democràcia detenint a persones que han cremat la foto del rei perquè no estan d’acord políticament que la monarquia determini el cap de l’estat, quan democràticament qui l’ha d’acceptar és la voluntat popular. No entenc i per a mi és una contradicció que la Constitució en el paràgraf 3 del mateix article declari que “la forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentària”. I no canvia la contradicció el fet que la Constitució fos votada pels espanyols, no en la seva majoria, quan és coneguda l’amenaça de les armes obligant a conceptes que de democràtics no en tenen res. Els pares de la Constitució coneixen l’amenaça i no l’han desmentida. Cremar la foto del rei no és un insult a la persona, que pot ser una bellísima persona, sinò un rebuig de la institució que no ha estat votada democràticament. I amb els principis universals de la democràcia aquest fet no és sancionable i segons el meu criteri la detenció no està garantida pel dret.  Aquest mateix fet si no estès relacionat amb la independència de Catalunya no hauria tingut cap acció repressiva. Francament no li trobo altre qualificatiu que una tornada a la dictadura. Per altra banda obligar a dur a terme la detenció a la policia catalana en el seu aspecte formal fa pensar que és un acte entre la befa i el suposat respecte a la llei amb la intencionallitat de sembrar la por als catalans que volem la independència. De por, res. És una acció contradictòria i sense sentit davant de situacions prou greus, per no dir gravíssimes, que no han estat sancionades i algun culpable ha estat guardonat i fins i tot immunitzat davant la llei. Les manifestacions d’alguns militars per envaïr Catalunya, com si no s’haguèssin fet; l’acusació de terrorisme d’ETA a la defensa de la independència de Catalunya feta per una autoritat del PP més aviat aplaudida; el diàleg en el que un ministre i un alt càrrec judicial es vanten d’haver-se carregat la sanitat catalana, no és cap delicte i l’enriquiment desmesurat del rei d’Espanya, una de les fortunes mes riques del món segons la revista Forbes, es mereix la immunitat davant la llei. Em podeu dir seriosament que Espanya és democràtica? Em podeu explicar què vol dir ser dialogant, si  es poden condicions al diàleg quan es limita el fons del debat? No complir el primer deure de tota democràcia que és la dignitat i el benestar de tots els ciutadans que no es compleix per incapacitat de defensar els drets de totes les persones no ha de ser sancionat per la voluntat popular?

Aquest és el significat de fons de la crema de les fotos de la monarquia. La monarquia enriquida estratosfèricament i els ciutadans, la majoria, cada dia més pobres. Aquesta és la democràcia d’Espanya? Per defensar la verdadera, si és necessari, també estriparè fotos de la monarquia. Al costat dels demòcrates de la CUP.

La mort companya de les felicitacions de Nadal

El missatge del Nadal, que els evangelis ens comuniquen cantat pels àngels a les persones de bona voluntat, vint segles desprès de l’esdeveniment, viu amb la companyia de la mort. El mateix anunci despertà en l’ànima del poder la voluntat de  matar al portador de la pau. I aquesta voluntat continua dominant el món. Per què una part de la societat l’ha convertida en moneda de canvi. És lamentable i indignant com l’egoïsme manipula la història. Hipócritament el poder predica que treballa per la pau mentre en fa de les armes una base de la seva economia. Mentre la gent de bona voluntat es lliura en cos i ànima a la recolecta d’aliments i joguines perquè les persones més pobres i els seus fills visquin les festes i tots els dies de la seva vida amb els  mitjans indispensables per a una subsistènciam digna, la política mundial només trova la solució en les armes, essent la gent innocent i humil la més sacrificada. Gran fracàs de la humanitat que amb els milers de milers anys d’existència encara no ha après la gran lliçó de la història que la base de la convivència rau en el respecte i defensa de la dignitat humana.

Quina utilitat tenen les grans organitzacions mundials que se suposa han de treballar per la pau quan els fets palesen la seva incapacitat? Ser una potència mundial gràcies a les armes està demostrant que aquestes potències mundials i els seus adláteres esdevenen impotències a l’hora de garantir la pau. La política mundial del segle XXI demostra amb els fruits dels seus treballs que han equivocat el conreu de la pau mundial. Les armes provoquen la riquesa d’uns pocs amb la destrucció de la majoria. Dissortadament darrera de les polítiques actuals, també dels estats que diuen viure en pau, la guerra física i psíquica, és l’ambient que s’obliga a respirar també als innocents. I l’anàlisi de la història sempre ens porta a la conclusió básica: la vida de les persones no es respecte, es moneda de canvi dels egoïsmes personals i col·lectius. De que serveixen les grans lleis i els grans pactes internacionals si al cap i a la fi acaben en paper mullat?

Benvinguda la Declaració Universal dels Drets Humans, però a nivell universal només és paper mullat: ho demostra els milers de persones que moren per culpa de guerres injustes i pels milers que moren ofegades en el seu intent de assolir una vida millor i pels milers que moren de fam. I darrere, sempre una guerra. Només caldria dedicar millor l’activitat política econòmica a la dignitat de les persones que s’assoleix amb cultura i treball. Benvingvudes les organitzacions mundials per la pau, però que no errin els camins pensant alló dels romans de “si vis pacem, para bellum”. Cal canviar-ho per si vols pau, desenvolupa al màxim la cultura fent més ferm l’humanisme. Dissortadament la feblesa de l’humanisme porta als odis i dels odis a les guerres. Quan la mort digna de tothom sigui porta de pau, les felicitacions de Nadal assoliran la veritat del seu missatge. Ningú és amo de la vida de ningú. Només la naturalesa que compleix el seu programa sense intromissions falses de suposats poders humans. S’hi endevina  missatges de futurs transcendents. I la consequència, cada dia será Nadal.

Diàlegs per convicció i diàlegs per circumstàncies

Certament la saviesa és una bona companyia en el viatge de la vida. Però no sempre els companys de viatge són savis. Canviar d’opinió pot esdevenir un acte d’intel·ligència però massa sovint no és res més que una conveniència per millorar la imatge. Dissortadament l’actual govern espanyol està demostrant que en aquest exercici és un veritable mestre. Però la bonica pell d’ovella del seu nou vestit amaga l’espasa del poder per imposar la seva voluntat al marge de la capacitat dialogant de la Constitució. És una autèntica hipocresia voler fer creure als ciutadans que tenen la mà estesa a Catalunya i que és Catalunya qui no vol dialogar. Quan en les opinions hi existeixen diferències, són les diferències la base del diàleg i no renunciar a elles perquè qui pensa diferent segui a la taula. Dir amb un ample somriure que s’està disposat al diàleg però aparcant el motiu de les diferències és faltar a la veritat. Precisament està en les diferències el tema del debat. Exigir un consens absolut de l’estat en una qüestió, que pertany a una part considerable, és negar la sobirania que reconeix la Constitució a tots els ciutadans. Precisament són els diàlegs intel·ligents i raonables els arguments més palpables de les millores de convivència. La convivència és un dret natural que no es fonamenta mai en lleis imposades sinò en la voluntat de les persones. I quan en un model de convivència de quaranta milions, dos milions i escaig pensen que tenen dret a un model de convivència diferent, són sobirans per naturalesa i tenen dret a ser respectats, començant per acceptar un diàleg obert i sense imposicions. La convivència universal no es fonamenta en un model polític únic, sinò en l’acceptació dels diferents, respectant els seus drets i opinions, per bastir una convivència universal entre les diferències. La paraula convivència ens parla de diferències perquè significa viure conjuntament amb altres. Quan el govern espanyol diu que està obert al diàleg amb la mà estesa, la seva oferta no és un resultat intel·ligent sinò les forces de moltes circumstàncies que li neguen credibilitat. Es pot seure a la taula i parlar de la necessitat o possibilitat de la independència de Catalunya sense desmerèixer la Constitució, perquè és un dret natural superior a ella. I encara que un article es refereixi a la missió de les forces armades per garantir la unitat d’Espanya, aquest article no és de llei natural i és modificable i al ser modificable significa que parlar de la independència d’un poble de la pell de brau és un deure polític en l’actual convivència mundial. És indispensable per a una convivència que tots els beneficiaris de la mateixa estiguin obligats per la mateixes lleis? Precisament el fet de conviure significa harmonitzar diferents models. Tan pobre i feble és la intel·ligència de la política d’Espanya que confon convivència amb el fet d’ocupar el mateix territori? Conviuen les persones i els territoris són l’espai de les persones que decideixen els seus models polítics. Sincerament i amb molta consideració, demanaria als polítics espanyols un aprofundiment intel·ligent i racional de la filosofia de la convivència. Només una manipulació egoista dels conceptes polítics és incapaç d’entendre que  estats que es reperteixen el territori, la península ibèria, Portugal (que ja és estat), Espanya i Catalunya (que està en camí de ser-ho) no poden conviure en pau respectant la sobiranies respectives. Estic convençut que la mà estesa de diàleg es deu a la convicció que la independència de Catalunya será una realitat en el marc de la Unió Europea i amb un somriure, que no és sincer, volen convèncer als catalans que retirin la seva voluntat der ser independent. No és ni intel·ligent, ni democràtic l’oferiment per què es fa amb l’amenaça d’una llei que en la seva base fou escrita per a millorar la convivència de totes i cadascuna de les persones que habiten el territori de la dita nació espanyola. Però la nació no la formen els territoris, sinò les persones. La llei natural, la racionalitat i la convivència universal compleixen els seus objectius quan respecten la  dignitat de totes i cadascuna de les persones. I de la mateixa manera que s’ha de respectar el dret de les persones que se senten espanyoles, també s’ho mereixen aquelles que se senten catalanes.