La literatura dels infants i per els infants

La temàtica dedicada als nens i nenes té estada en tot els nivells de la vida perquè l’esperit infantil hauria de ser sempre model en totes les activitats humanes. Aquelles paraules de Jesucrist de “si no us feu com un d’aquests infants…” són un missatge de com ha de ser el comportament humà i com l’esperit infantil hauria de tenir espai en totes les activitats humanes, tan polítiques, com religioses, culturals, econòmiques i socials. Però massa sovint aquest esperit es tergiversa i manipula. Una manipulació d’aquest esperit s’ha comprovat en la polèmica desfermada contra els fanalets de la bandera catalana independentista des d’una postura totalment polititzada i no de com la política també ha de tenir cura de la formació dels més petits. Sense la possibilitat que la TV escampès la seva imatge, la polèmica no hauria existit per una raó de fet, perquè aquests fanalets en el corrua dels reis de Vic ja feia quatre anys que es practicava. I la manipulació fou posada en evidència per la realitat de la retransmissió quina centralitat fou la festa dels infants. Davant d’una situació com la que comento m’esgarrifa pensar el poc coneixement que es té de l’esperit dels infants i de la seva capacitat expressiva.

Els nens i nenes contemplen el món des de les seves vivències i alló que els fa feliços, per aquesta raó el seu marc de vida és bàsicament lúdic, el joc. I en aquest concepte es jutja el joc dels infants des de l'òptica del joc dels grans. Un infant amb un fanalet català viu la seva vida en l’entorn familiar i si els pares defensen Catalunya, ells com és normal també ho faran. Exhibir un fanalet en la seva festa no és manipular, és contemplar la política des de l’esperit dels nens i nenes. No és el mateix que insinistrar en el domini de les armes, com ensenyen moltes fotografíes dels mitjans. Portar penjat un fusell en una festa religiosa és una manipulació descarada de la infantesa. Dissortament els polítics que han aixecat el crit al cel no reproben l’ensenyament a les escoles “del espíritu nacional” una assignatura totalment contrària a la dignitat humana per manipuladora. I ho confeso amb coneixement de causa per què em va tocar donar-ne clases. He comentat en aquestes ratlles que quan es parla d’alló que és bo o dolent per a la formació infantil, seria convenient conèixer alló que ells pensen i si fossim més curosos en l’ensenyament treballariem millor expressió literària i ens sortirien els colors a la cara al comprovar la profunditat dels seus pensaments des de la innocència. He llegit moltes redaccions i poesies escrites per nens i nenes, i afirmo obertament que hauriem de ser lectors adictes perquè són autèntiques lliçons d’humanisme, fins i tot quan parlen de política. Els hi recomanaria als fanàtics acusadors dels fanalets de la cavalcada de Vic, que recordessin com ha estat la seva formació, molts d’ells encara sota la influència de l’assignatura de “la formación del espíritu nacional”, i si trobessin normal la seva conducta, els hi preguntaria on rau el seu esperit democràtic i quin és el seu respecte envers les persones. Per què deformar la realitat, és deformar la història i configurar una convivència injusta, com la dels nostres dies. Quan opinem, siguem demòcrates, i pensem que les diferències són per dialogar i arribar a un consens respectuós de convivència.

Els fets posen en dubte la política constitucional del PP

Sovint s’oblida que la política l’han creada les persones i per aquesta circumstància, com les persones, és efímera i perfectible i coherentment mai les seves decissions poden gaudir d’un poder absolut. Però sembla ser que a la pell de brau la Constitució no és obra dels humans sinó un llegat històric d’uns déus del temps. Però les errades obren els ulls i fan tocar de peus a terra. El Govern del PP, en el poder, li dóna a la Constitució aquella licitud que han de corroborar els fets, fets que el poder dóna per definitius però que una part de la societat no comparteix. Però mira per on, la realitat obliga. Abans de continuar, copio el paràgraf 1 de l’article 8 de la Constitució: “Les forces armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional”. Malgrat que el text en el seu conjunt no em plau, ni em satisfà, en el context del meu article el considero força definitiu. La sentència del tribunal referent a l’accident aeri en el que van morir un nombre considerable de soldats acusant al ministre de defensa, que era el PP, em porta a pensar que si la vida dels responsables de garantir la sobirania, que la formen els ciutadans, per ineficàcia política els fets els portaren a la mort, no és estrany, que els protegits per l’exèrcxit segons l’Article 8, es considerin desprotegits per la llei en el compliment dels seus drets naturals de subsistència. I aquest fet fou un atac directe a la Constitució que va merèixer ser guardonat amb una important embaixada. És per pensar, Srs. del PP, si mereixeu estar en el govern. És curiós, per una banda guardoneu a un culpable d’un accident que podia haver-se evitat, mentre per l’altra judicialitzeu els polítics catalans que escolten la veu, que l’exèrcit ha de protegir perquè són sobirans. Ho demostra el DNI que porten a la butxaca, de moment, encara que molts el desitgem canviar pel d’una Catalunya Independent. És curiosa aquesata manera de complir la Constitució, Srs. del PP. La política ha de tenir cura del present, per prevenir el futur i no caure en les errades del passat. I el present són els ciutadans, que és alló que menys preocupa al poder. Per què si de veritat preocupés el 0’25 % de l’augment de la pensió dels jubilats es mantindria també en la dels polítics que ha estat augmentada en un 1%, quatre vegades més. Una demostració més del incompliment de la Constitució menystenint els verdaders sobirans i guardonant els que són constitucionalment súbdits. Qui mereix millor sou, el súdit o el sobirà? No és aixó un incompliment de la Constitució? El tema dóna per molt. Aquest curiós joc manipulador per garantir el poder és la base de la corrupció histórica de milers d’anys que ha desembocat en la situació actual, per exemple de la guerra de l’EI. Sí, la política que divinitza el poderós ha portat a la greu situació actual. I l’accident de l’avió accidentat que transportava els militars a Espanya és un exemple més d’aquesta existent secular corrupció de la política. I com demostra aquest fet, la Constitució Espanyola no té prou poder per assolir una convivència en pau.

La Constitució garantia del benestar de tots els ciutadans

En una etapa històrica com estem vivint els catalans i la constant referència que des de l’estat se’ns està dient que és il·legal constitucionalment els procès català per la independencia, m’he imposat el deure d’escriure un comentari setmanal en base a l’articulat de la Constitució perquè estic convençut que garanteix la llibertat dels ciutadans que actualment s’identifiquen amb el DNI espanyol. Al defensar el meu dret de llibertat i independència no faig res més que garantir la meva integritat com a persona. I els primers pasos amb la Constitució de guía en la primera ratlla ens diu que la Nació Espanyola es dóna la Constitució “amb el desig d’establir la justicia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els que la integren”. Em crida molt l’atenció lam paraula “desig” perquè un desig pot ser permanent assentat en la inoperància. I desprès dels anys de la seva implantació en molts aspectos el desig encara continua, tant en la justicia, com en la llibertat i la seguretat i en el bé de tots els que la integren la nació espanyola. Comencem per la justicia:

a)      És just que una gran majoria d’espanyol voregin una greu pobresa i uns pocs nedin en l’opulència? Continúa en un desig.

b)      És practica igual per a tothom? De paraula ens diuen que sí, però a l’hora de les veritats, sembla ser que no. No és tracta igual a un pobre que roba un pa perqquè no pot menjar, que a un que roba milions i estafa a la nació. Continúa el desig.

c)      És just que a l’escola s’imposi per la força una llengua que no és la pròpia, que s’omposi una model d’ensenyament que no encaixa amb la personalitat de l’alumne, que no es tingui present les característiques locals i comarcals i que un alumne de Càceres sigui instruit igual que un de Mallorca? El desig continua

I si parlem de llibertat, com ens trobem? Només paro esment en Catalunya: no es respecte el català, començant per les instiutucions judicials que la imposen malgrat afirmar la Constitució que és llengua pròpia.

Si parlem de seguretat, a què ens referim? A l’assistència policial? Segur? I si parlem de gaudir d’una vida digna, la tenen tots els espanyols avui dia?

Es veritat que es promou el bé de tots els que integren la Nació Espanyola? Només un exemple. Es promovia el bé de tots els espanyols amb la construcció dels dipòsits de gas a la costa meditarrànea? Es practicà la justícia, i la seguretat i la promoció del bé amb l’indemnització multimilionària a l’empresa constructora i gestora del negoci? Dissortadament ha quedat en desig. I la llista és més llarga. Cada vegada que llegeixo la Constitució me n’adono de quan lluny està el seu compliment en relació a la integritat de les persones. Poden dir que m’equivoco, però és la meva opinió i amb la convicció que no estic sol.

2017, un any transcendent per Catalunya

M’ho diu el cor, no sóc cap especialista en política però el camí de la independència, encara que ple d’entrebancs, el veig clar i com la voluntat d’un poble es fa més forta i decidida amb els problemes. És veritat que el factor humà és massa sovint desconcertant però precisament aquesta capacitat de distreure és la mateixa que pot convèncer. I estic convençut que sense una argumentació basada en les paraules es pot arribar lluny perquè hi ha un altre convenciment que es fonamenta en la mirada observadora i crea el desig d’imitació. I alló que és bo, sempre és imitable. Imitar no és mirar enrere, tot el contrari voler superar i per superar s’ha d’avançar. Catalunya, certament té un enrere per argument, però aquest argument d’ahir esdevé l’empenta per voler ser demà. Un poble independent és sempre millor que un poble sotmès. La intel·ligència catalana ho entèn perfectament i entèn també que el voler ser lliure no ha de comportar l’empitjorament del poble del que et separes, tot el contrari. Catalunya independent d’Espanya pot esdevenir, si els espanyols ho volen, una etapa nova de la seva història que millori el passat. Per aquesta raó Catalunya vol la independència. És veritat que viure conjuntats pot ser un bé, encara que sempre comporta la necessitat de diàlegs que no sempre és profitós. El diàleg també és factible desde la diferència, però aleshores per esdevenir un pas endavant, la capacitat creativa d’ambdós pobles demostrarà com l’avenç té el camí més lluminós per què la pedra de la dependència no hi posa obstacles. Intueixo que ha de ser Catalunya amb la seva intel·ligència i capacitat creativa qui convencerà Espanya, no només amb paraules, sinò també amb fets, la bondat de la separació, que no és una sedició sinò la recuperació d’uns drets. I si la paraula recuperació té per algú un regust negatiu, la substituim per assoliment d’acord amb el procès de la història.I estic convençut que aquest pas de la independència de Catalunya, ja té data, any 2017. I es produirà per respecte a les persones, que la naturalesa per raons de la seva essència, ha portat al món totes diferents, cap d’igual, però totes amb un sentit de convivència, convivència que comparteixen per simpaties socials que esdevene històriques. La pell de brau és un exemple de diferències però no és un bon exemple de com les diferències s’organitzen raonadament. Les raons argumentals de la intel·ligència són apartades per raons argumentals de la força per assolir el poder. I Catalunya està en el camí per assolir històricament amb la raó de la intel·ligència manifestada amb paraules la seva llibertat i esdevenir un nou estat europeu independent. En una paraula, el millor model de convivència és aquell que es programa amb la cultura. L’any 2017 serà  fita histórica.

Mariano Rajoy, director d’orquestra

La cultura dels pobles i la general ha actuat sempre al llarg de la història de jutge imparcial de la política, ja sigui directament ja indirecta. Els seus missatges són molt clars malgrat les possibles subtileses. I en el camp de la cultura, la música hi desenvolupa un mestratge de catedràtic d’universitat. La la filosofia grega intuia la presència de la música en el desenvolupament dels pobles, com un pedagog que es movia en l’ambient social promocionant la seva formació i configuració. I en ple segle XXI continua la seva tasca. Avui, primer d’any 2017, he tingut l’oportunitat i el plaer de gaudir en la seva totalitat del Concert d’any nou de Viena. Sense ser un entès en temes musicals durant el llarg de tot el concert he anat elaborant el missatge personal que he estat capaç de fer meu. I a  fe que he arribat a unes conclusions directes de caire polític. La humanitat és música. Una música amb múltiples orquestres, que traslladades al camp de la política són els governs dels diferengts estats i la qualitat del concert es dedueix del gaudi que en fan els seus ciutadans. El Concert de Viena d’enguany m’ha ensenyat a traduir la pedagogia de la música en la qualitat del nivell de convivència. I aquesta conclusió l’he traslladada a la nació espanyola. L’orquestra és el Congrès i el govern de l’estat i el seu director, el president, el Sr. Mariano Rajoy. I valorant la ressonància que té en la societat, l’orquestra formada per tots els partits en representació parlamentària és molt feble i pobre musicalment. Poden intentar fer-nos creure que la pell de brau gaudeix d’una orquestra de gran nivell, però la música que escolta el poble i repercuteix en la seva vida, és deficitària, pobre i malaltisa. No tots els instruments afinen correctament com caldria i alguns desafinen per poca  categoria política. S’hi endevina una manca d’assajos correctament aconduits i uns instruments deficitaris que no són útils pel concert que cal interpretar. Sembla ser que els músics han errat la carrera i haurien de desenvolupar-se per altres camins. És possible que alguns músics desentonin en l’orquestra perquè tenen una altra formació i la música que toquen pertany a un altre model diferent. Obligar a formar part d’una orquestra en la que mai seran bons intèrprets per la música que se’ls imposa, palesa una pedagogia totalment equivocada perquè a cada músic cal situar-lo en l’orquestra on podrá desenvolupar tota la seva saviesa i demostrar la seva verdadera qualitat. La música és universal, però les orquestres són entitats diferenciades, que interpreten certament per a tothom, no existeix la gran orquestra mundial perquè és impossible. El concert de Viena m’ha demostrat la universalitat de la música, com universal és la humanitat, i m’ha informat de com la convivència humana troba en la música l’ambient indispensable per a la seva existència digna. I l’ambient el generen les orquestres i una orquestra sense una bona direcció no assolirà mai els objectius encomenats. Si la música no arriba com cal es deu a que l’orquestra no es prou bona o a que el seu director no és prou competent. I si és així cal el canvi o millorar la seva formació. Sr. Rajoy l’orquestra política d’Espanya desefina. No coneix les notes d’una convivència universal per a tothom.