El dret de Catalunya a ser poble i estat independent

La meva filosofia de la vida es fonamenta en dos suports, que crec imprescindibles: la política i la religió. Penso que sense elles la integritat del ser humà no és possible i per consequència la convivència universal. Dues personalitats com Salvador Paniker i el professor Jou m’hi han fet pensar amb la lectura dels seus llibres DIARIO DE OTOÑO i la POESIA DE L’INFINIT. El primer amb aquestes paraules amb que acaba el seu llibre:”En un solo trocito del cerebro humano hay más sinapsis –nexos entre neuronas – que estrellas tiene nuestra galaxia. Este cerebro es el soporte de nuestra inteligencia y está por ver lo que esta inteligencia puede hacer consigo misma. Está por ver, incluso, si la vida inteligente (humana o no humana) puede llegar a influir – tal como piensa David Deutsch- en la misma evolución del cosmos”. I David Jou ens parla de la importància d’un ser tan insignificant en relació amb l’univers i intel·ligentment tan poderós. Dues visions convergents de la realitat de l’ésser humà en la programació de la història. Un d’ells agnòstic amb matissos d’ateïsme i l’altre profundament religiós i catòlic. El meu pensament se centra en la integritat del ser humà des de les vessants d’ambós pensadors, indispensables, si de veritat es vol la pau universal. I precisament aquesta condició humana la considero reforçada des d’el missatge evangèlic, perquè el missatge hi és independentment de la historicitat de la seva figura central, Jesucrist. Llegia en els Fets dels Apóstols, en el moment l’ascensió al cel desprès de la resurrecció, aquestes paraules dels apóstols: “Senyor, és ara el temps en que restabliràs el regne a favor d’Israel?”. Tres anys d’adoctrinament, la mort i el triomf del seu mestre deixaren molt arrelada la idea de que Jesucrist era l’alliberador del poble d’Israel dominat per l’imperi romà. I mai, ni en el moment de la seva detenció, ni en la creu, Jesucrist va contradir aquesta idea. Per què la llibertat dels pobles és un dret natural indiscutible. Però el seu missatge que es bassava en una ralitat histórica, partia d’aquesta realitat, i anava molt més lluny. A la convivència universal, de la que la Comunitat Europea n’és una còpia imperfecta. I és una còpia imperfecta com ho demostra la seva política envers l’allau de persones que volen entrar a Europa i Europa els hi ho impedeix. Jesús no va negar el dret d’Israel a ser poble, tot el contrari els va enviar a alliçonar a les persones a ser íntegres, que aquesta és la primera condició per assolir el regne del cel a la terra i el regne definitiu desprès del temps. La identitat de les persones és la base per construir les col·lectivitats i aquesta condició Jesucrist, tal com ens expliquen els evangelis, la va respectar en la seva predicació,

en la creu i en el moment de la seva pujada al cel. I aquesta és la gran base i el meu millor argument perquè defenso el dret de Catalunya a ser independent i un estat europeu. Quan la política i la religió defensin de veritat els drets de les persones i les seves relacions, la pau universal serà una realitat. Mentre les persones rebin el tractament que reben en l’actualitat, la política será un menyspreu a la religió, la religió, enemiga de la política i la humanitat patirà les consequències que ja pateix i s’agreujaran. El camí de la veritat està en les paraules que defineixen l’esperit. Es pot ser religiós, agnóstic, ateu, indiferent, però si existeix l’esperit de pau i de l’integritat humana en justícia i veritat, la convivència universal será possible. Però dissortadament aquest horitzó és encara molt llunyà, no perquè no existeixi el missatge, sinò per què als poderosos aquest missatge ni els hi agrada, ni estan disposats a seguir-lo, encara que sovint es vesteixen amb pell d’ovella, enganyany i burlant-se de la gent.. En la veritat política, la independència de Catalunya es fonamenta en el missatge religiós i evangèlic de la integritat humana, que la política espanyola no respecta.

El 2017 un any difícil pel govern del PP

He escoltat del President del Govern i del Ministre d’Hisenda que el 2017 serà un any difícil i complicat per Espanya. Sincerament no hi estic d’acord, ho serà pel govern. I els responsables de governar ho saben, ho intueixen i ho cemencen a patir. I l’indici d’aquest patiment el destapen els oferiments i promeses de diàleg que volen portar la contrària al famosos no, però no fan cap referència si la matèria del no forma part de la suposada mà estesa. Hi ha un no, que s’empara en la Constitució i la Constitució no ho diu, li fan dir. No nego que defensar la territorialitat d’Espanya és un dret i un deure dels governants, però que vol dir territorialitat enfrontada a ciutadans? El primer mal de cap governamental el produeix la mateixa Constitució en la seva filosofia resumida en el preàmbul. I esdevé molt curiosa l’expresió de “desig” de la nació espanyola. La nació la configuren les persones, el territori depen de la voluntat de les persones i de l’espai  que es necessita. A la pell de brau hi ha persones que pensen molt diferent i ja ocupen parts de la superfície. El nom d’Espanya no està lligat a l’espai sinò a les persones que en un espai concret configuren la nació. El territori que l’actual govern defensa no ha estat sempre ocupat pels espanyols i en un procès històric els canvis hi són i amb drets de naturalesa. Obligar a unes persones descendents d’aquelles que formaven col·lectivitats, regnes, comptats i ducats independents, encara que alguns poguèssin tenir el mateix rei, significa ignorar la història i menystenir els seus drets de sobirania i molt més quan es tracta de col·lectivitats democràtiques. En el preàmbul s’hi exposen drets de cultura, d’idioma, de llibertat que en la realitat no es respecten però la tranquil·litat política la dóna el desig que continúa al no complir-se. I aquest desig és el culpable dels mals de cap dels governants perquè s’adonen que es veuran abligats a fer-lo realitat. Però fer realitat aquest desig comporta un dolor de caire econòmic insoportable. I aquí rau el mal que li profetitza a Espanya, el deute pendent i com pagar-lo. Fer una anàlisi de com s’ha acumulat una despesa bilionària que Europa, o els bancs d’Europa reclamaran, és la causa de la greu malaltia cancerígena económica. Però darrere de tot, els remordiments, que no es poden acallar, i que pronostiquen una caiguda molt perillosa del poder perquè la corrupció és un terreny relliscós i propens a trencaments de resultats indesitjables per a tothom.

I alló que encara és pitjor, el remordiment els hi confirma que la independència de Catalunya és la medecina que Espanya necessita per haver perdut el tren de la història i no haver estat prou intel·ligents en el seu dia de convertir la península ibèrica en uns estats units, com Suïssa, per exemple. Els errors històrics es pateixen però a la llarga no perdonen i els qui han patit tenen tot el dret a gaudir. I aquest dret a gaudir no el té només Catalunya, sinò Galitzia, Euskadi, Mallorca, València i alstres territoris de la pell de brau. Una observació: només amb la llibertat de tots els pobles de l’anomenada Espanya és possible la formació d’una unió solidària i enriquidora culturalment i econòmica basada en el respecte a les diferències i als models polítics que cada poble hagi escollit. El moviment hi és i el deute el té l’estat dit espanyol, no els pobles d’Espanya. Tenen motius dels mals de caps que han augurat pel 2017 el Sr.Rajoy i el Sr. Montoro. Però si de veritat són polítcs demòcrates encara hi són a temps per trobar solucions satisfactòries malgrat que es vegin obligats a l’acceptació d’independències. És el curs de la història. No respectar-lo causa greus malalties.

L’imperi de la llei

El segon desig de la filosofia de la Constitució Espanyola. La llei té categoria d’emperador. Senzillament penso que és una autoritat que no li correspon. En una democràcia l’autoritat la tenen els ciuitadans i la llei ha de ser l’expressió de la seva voluntat. Donar aquesta categoria a la llei no és res més que la imposició d’una dictadura amb un altre nom. És veritat que les lleis les dicten els representants del poble, però mai tots, només els que tenen majoria i les majories sempre perjudiquen a les minories que queden sense veu. I acallar la veu de persones que són tan sobiranes, segons la Constitució, com la de les majories és antidemocràtic. La veu es consensua, no s’apaga i el consens no necessàriament porta a pensar igual sinò que malgrat les diferències hi ha models de convivència. És aquest el concepte de l’imperi de la llei? Un Estat de dret pot existir sense un emperador, el que sigui, la llei, per exemple? Pot, sempre que la llei sigui verdaderament la voluntat popular. I dissortadament no ho és. La llei espanyola no escolta a tothom, perquè segons quines veus són incòmodes i no s’intenta un diàleg sinò que se’ls hi envia la força de la policía, per salvaguardar la llei. És més important el text, que avui és un i demà será un altre, que no pas la gent. I ho és amb exemples tan simples com el d’aquelles persones que per subsistir han de demanar almoina pels carrers, fins i tot de genolls. I aquests pobres també són sobirans i no els hi queda altra veu que la humilitat de viure de genolls. Mentre en un model democràtic hi hagi una persona sense sostre, entendrè que la llei és una dictadura, no un servei. La voluntat popular, que és la de persones sobiranes, no té espai en els parlaments de la política, perquè els representants no entenen, ni volen entendre les idees de la gent. L’imperi de la llei molts polítics, normalment els que manen, els apliquen als altres i ells passen de llarg. Una demostració, les sessions del Congrès i el Senat perquè quan parla un diputat de les minories, les majories abandonen l’escó, menystenint els representants de les minories que no pensen com les majories i s’emparen en l’inmperi de la llei i la seva actuació es còpia calcada de l’actuació d’una dictadura. Segons ells, l’imperi de la llei els empara el dret de desobeïr  la voluntat del poble que els paga. Honestament crec que aquest comportament és antidemocràtic, un insult a la gent que pensa i demana respecte a les diferències, i sobre tot converteix la democràcia en una dictadura. El treballador que no ocupa el lloc de treball les hores degudes se l’acomiada de la feina. Els polítics estan exceptuats d’aquesta norma. Amb la Constitució a la mà la democràcia demana coherència.

Diàleg religió política

En el marc de les meves limitacions li dono moltes voltes a la realitat del ser humà, del seu orígen, el seu perquè, els seus objectius i la seva destinació. El per què la l’existència dels humans, valorant la integritat de la persona i el seu recorregut per la història, em porta a pensar que el seu futur no és tornar a la terra d’on ha sortit, sinò que té una projecció transcendent. Quina i com és aquesta transcendència?

Intueixo que defineix un destí fora del temps, atemporal però etern en la seva realitat. I aquesta projecció la sento explicada en la lectura de les sagrades escriptures, dels evangelis, del Coran i de la filosofia hindú, el confucionisme, el sintonisme i fins i tot de pràctiques religioses, si se’ls hi pot donar aquest nom, totèmiques. Hi palpo un ambient que no té sentit només en el temps. En les meves elucubracions he arribat a la conclusió que la història de la humanitat es recolza en dos princcipis: un polític i l’altre religiós. Però a l’hora de la vertitat me n’adono que massa sovint es rebutgen i fins i tot es fan la guerra i alló més greu que els dos poders cauen en les mateixes mans. I aquest fet està vigent en l’actualitat. Subsisteixen dues tendències: per una banda política i religió no es poden barrejar i per altra són un únic poder. I amb aquesta realitat els desgavell mundial és un fet. I una de les consequències rau en la circumstància que una religió persegueix a mort a una altra. Per què la història a ple segle XXI ha desembocat en aquest atzucac? M’agradaria poder entendre i argumentar-ho. A una conclusió, sí, que he arribat: si les religions del món no seuen totes en una taula de debat i es posen d’acord, la pau és impossible. Només pel costat polític no s’aconseguirà, perquè el sentiment humà té unes conviccions religioses molts arrelades i penso que són congènites i integradores de la seva identitat.

I per aquerst camí les armes no hi tenen entrada, només la paraula i amb ella el diàleg. Fa set cents anys que Ramon Llull va escriure que la raó és abans que la passió, perquè  mitjançant el coneixement neix el desig i una vegada acceptat es porta a la pràctica.La religió pot ser objecte de desig, si no es pot demostrar científicament la veritat d’una altra existència per desprès de la mort? Precisament la humanitat des de la prehistòria, amb els seus monuments funeraris i la història amb governants que s’auotoproclamaven déus i en l’actualitat amb polítics que hi actúen amb les seves formes, han generalizat aquest desig de transcendència, que per altra banda actua en diferents actes humans que insinúen l’existència d’un  més allà. Un exemple simptomàtic és el de Ramon Sampedro, el tetraplègig que va viure trenta anys immóbil i es va suicidar, defensava que la mort és la porta de la llibertat a una altra vida.

I continuant en el tema, acabem de celebrar el Nadal i amb ell les seves festes i totes tenen un fonament religiós que celebren la cultura, l’economia i fins i tot la política, malgrat que aquesta ho procuri dissimular. El problema política religió rau en el fet que les persones en el poder polític i religiós volen ser les governants indiscutibles per assolir la convivència en pau. I la realitat és una separació que interactua generant una societat desequilibrada. Política i religió no s’entenen, ni es volen entendre. I tot per culpa d’aconseguir el poder. I per acabar-ho de solucionar arriba l’economia, separa els dos poders i se’l fa seu.. Consequència, la solució no preveu cap horitzó.

“Como catalán os pido perdón por la insolidaridad de les separatistas”

Sr. Rivera, no seria millor que mesurès les seves paraules? Com pot demanar solidaritat dels catalans independentistes manifestant-se insolidari? Per què per poder-s’hi manifestar, cal ser-ho per a tothom, no només per a uns. Les seves paraules m’ofenen i molt per què una de les condicions per les quals sóc independentista és per poder ser més solidari. La solidaritat no s’imposa, es practica i la solidaritat de Catalunya envers Extremadura és imposada per l’estat. Sr. Rivera, està segur que pot demanar solidaritat quan conec extremenys que viuen a Catalunya i quan visiten la seva terra se senten marginats? Com pot demanar solidaritat per una Comunitat, quins habitants mereixen tots els respectes, però que els seus polítics són irrespectuosos amb Catalunya i es vanten de pagar quan ho poden fer pels diners que reben d’altres autonomies, no pel seu treball? Algun polític extremeny no s’ha amagat de manifestar que si Catalunya s’independitza deixaran de cobrar de l’estat una quantitat que recorda els milions que no es retornen a Catalunya?. Es pot demanar perdó per la insolidaritat dels catalans, quan els alumnes extremenys reben ajudes de l’estat molt superiors a la dels catalans? Quan es pot demanar perdó per insolidaritat quan Extremadura és l’autonomia amb més funcionaris de tot l’estat, en proporció als habitants? Sr. Rivera, no vagi pel món manifestant alló que no és. Aquesta acusació no la faria cap català i molt menys un independentista. Si vol arribar a President d’Espanya ha equivocat el camí perquè si Catalunya s’independitza, la resta d’espanyols no el voldran perquè el criticaran de traidor, i Espanya com Roma, no paga els traidors. I si Catalunya continuès formant part d’Espanya necessitaria el vots que els catalans no li donaran perquè no genera prou credibilitat. Està molt bé que defensi solidaritat amb Extremadura i amb  tota Espanya, però  demostri que el seu partit ho és, per què amb Catalunya no ho és gens. Es pot defensar la unió però amb arguments creïbles i democràticament i no, si cal amb l’ajut de les armes, com es dedueixen d’algunes declaracions de membres del seu partit. Per què Espanya el cregui no divideixi els catalans, perquè el C’s acusant els independentistes de dividir els catalans és el principal culpable de trencar la convivència. I la convivència, quan és verdadera és universal, no unilateral. Però cura, per poder conviure cal ser independent, sense independència no hi ha comvivència.