LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA ÉS UN MIRATGE

Una democràcia, en la que es margina els partits minoritaris i en particular als que defensen idees contraris als més grans, no és democràcia, és una dictadura tant o més perillosa que la del General Franco. En la democràcia espanyola s’escolten opinions, que es neguen a dialogar, per exemple, amb els independentistes, siguin catalans, bascos, gallegs o de qualsevol altre indret de l’estat. S’escolten paraules del President de l’Estat, que si a Catalunya guanya l’independentisme es continuarà amb l’article 155, model d’autoritarisme dictatorial, incomprensible en una Constitució democràtica, sigui l’espanyola o l’alemanya, que sempre té a la boca el President del Govern de l’Estat Espanmyol. Una democràcia no és autèntica quan els diputats del partit majoritari van al Congrès amb el vot decidit, siguin quin sigui el debat. Llastimosament els debats del Congrès i del Senat són una pèrdua de temps i llençar els diners dels sous dels Diputats. S’escolten manifestacions per part de partits unionistes, que són veritables decaracions d’odi. Dir que la situació actual de Catalunya és un desastre provocat pels independentistes no és només una demostració d’incompetència política sinò un insult a la humanitat en el seus drets de pensament. No entenc amb quina legitimitat la Presidenta del C’s a Catalunya fa aquestes declaracions quan no han tingut la dignitat de ser un partit català, convertint-lo en estatal. A qui representen a Catalunya o a tots els espanyols. Personalment em faria vergonya presentar-me pe president de Catalunya quan hi he renunciat passant-me a ser un partit estatal. És indignant comprovar la gosadia del president espanyol, del PP, com el del PSOE i el de Ciutadans, defensar que han tornat la normalitat a Catalunya quan han estat incapaços de dialogar amb els més de dos milions de catalans que s’han manifestat demanant la independència. No volen ni pensar que ells són els veritables culpables. És indignant que una probresa democràtica tal gosi demanar cordura als que defensen pacíficament els seus drets, essent maltractats per la policia de l’estat. Sincerament la democràcia espanyola és un miratge, malgrat la defensi el desacreditat Sr. Juncker. Juncker i Rajoy no es roboritzen, quan avui defensen una idea i l’endemà la contrària. És veritat, que abans es vesteixen amb pell d’ovella per donar sensació de sensatesa. Dissortadament aquest miratge posarà en evidència l’estat espanyol havent fet però massa mal a Catalunya. Si Catalunya fos un miratge no es comportaria Espanya, ni Europa oblidant-la, la neguen perquè no és un miratge sinó un mirall lluminós i clar.I l’Europa dominada pr Alemanya, França, Itàlia i Espanya, quee està en camí de bancarrota, s’espanta davant el poder naixent dels pobles que formen part dels seus estats i tenen capacitat i solidaritat per convèncer a tots els altres pobles de les altres nacions europees. I aquesta possibillitat no és un miratge, és un mirall que volen trencar peró la seva hipocresia diu que el volen fer més brillant sense independentzar-se. Tard o d’hora, Europa serà l’Europa dels pobles amb l’exemple de Catalunya.(Amb un poema visual d'Antoni Prat).

Sr. Rajoy, parlem de democràcia

Comencem, m’agradaria em definís qué enteneu vos per democràcia. La llei no és democràcia, la democràcia necessita la seva llei. Si la llei fos democràcia com us he escoltat afirmar, aleshores el règim franquista també ho era. Senzillament penso que la democràcia és un model de convivència ciutadana en la que la persona és la centralitat i conseqüentement la política, la religió, la justícia, les forces d’ordre públic, la cultura, la ciència, l’art, la literatura, la filosofia, la història, el civisme són factors al servei de la dignitat de l’ésser humà i del seu benestar. El mapa de la democràcia espanyola no és un model de compliment, d’una manera especial per part de la política, la justícia i les forces d’ordre públic. I no ho és perquè la votació no és la democràcia és una manifestació o no favorable. El vot que ha fet del PP el partit del govern no l’ha convertit en demòcrata, perquè dissortadament governa amb massa tics dictatorials, hereus del franquisme. Sr. Rajoy , trenta anys de democràcia no han aconseguit una convivència pacífica entre els pobles d’Espanya. I vos en sou un xic culpable. Un exemple recent: no fa massa hores demanàveu a les empreses assentades a Catalunya que no en  marxèssin, que hi restèssin, paraules hipòcrites si les conparem amb la llei que vàreu redactar depressa i corrents perquè poguèssin anar-se’n com algunes han fet. Per què aquest canvi. Quina crediblitat us podem tenir els caralans independentistes. Un altre exemple. En l’època franquista la policia s’introduia en els actes culturals catalans per denunciar-los, en sóc testimoni per haver-ho viscut a Barcelona en l’Escola dels escolapis de Sant Anbton. Aquesta forma d’actuar també la practica la vostra policia, com es feu palès no fa massa dies a Reus. Sr. Rajoy, la democràcia no és aixó i un partit al servei de la democràcia no actua com el seu PP. El conflicte amb Catalunya és un exemple prou clar. I dissorrtadament per a Vos i el vostre partit s’ha descobert que amb una llei imposada pel PP, el partit podria ser sospès. Només l’existència d’aquesta possibilitat és una clara incoherència de la democràcia que vos proclameu, perquè no ho és. Sr. Rajoy, jo sóc independentista i vos no, però sóc demòcrata i penso que vos no ho sou. El vostre comportament amb els independentistes catalans és una clara demostració d’alló que no és la democràcia. Un detall. Durant al menys cinc anys no heu acceptat dialogar amb Catalunya dient no  si el tema el dret a decidir. Ara dieu que és Catalunya que no vol dialogar i vos sí però n’excloueu el dret a decidir. Manipular el diàleg com feu no és democràcia. Heu tergiversat la forma mantenint el fons per culpabilitzar a l’altre. Aixó no és democràcia i tampoc política al servei de les persones. Convideu a votar el dia 21 de desembre, però estic convençut que hi ha trampa, primer perquè vos no esteu legalitzat per organitzar una votació en una autonomia. És una manera de complir la llei canviant-la per afavorir el govern. Sr. Rajoy, no caurem en la trampa, jo independentista votarè un partit favorable al dret a decidir. No parlarè malament del PP, injuriant-lo com fa el vostre partit amb els independentistes, però sí treballarè perquè el vot del dia 21 sigui netament català, no unionista però respectuós. El meu treball defensarà la veritat independentista plural i majoritària. Un vot amb el respecte a les perssones. En la foto amb el meu amic i exalumne Requejo, parlant de temes catalans, en concret l'esport.

La meva defensa de Catalunya em demana votar a la CUP

Penso sincerament que és el partit polític que defensa una filosofia més clara i coherent de la veritat de la nació catalana, independentment de la seva tendència d’esquerres. I és precisament aquesta tendència la que ha decantat el meu vot. No considero si la seva filosofia és de línea comunista sinò que em fonamento en la veritat de la meva formació religiosa. I amb l’evangeli  a la mà és molt més cristiana la postura de la CUP que del PP, indiscutiblement. El reconeixment de la identitat dels pobles té una base innegable en la llibertat de les persones. Indistintament de les tendències de cada persona, la meva filosofia de base evangèlica és la que amb més credibilitat defensa la llibertat de l’ésser humà. Referent a la  possible proximitat de la CUP al comunisme, recordo de la meva etapa d’estudiant d’una ordre religiosa de finals dels anys 40 del segle passat que un  professor de moral ens va dir un dia parlant de la història de la religió, que seria innegable l’impacte del comunisme en la història. I la història està donant-li la raó, si analitzem la situació actual dominada per una política de dretes amb marcats signes de corrupció. I aquests signes de corrupció tenen com resultat un emprobriment cada dia més extens de la major part de la humanitat. I és precisament la CUP un dels partits que amb més claretat defensa el dret dels ciutadans, començant per la llibertat individual i seguint per la col·lectiva. L’adjectiu d’anticapitalista s’adiu perfectament amb les paràboles evangèliques contra la riquesa mal entesa. El primer i principal objectiu de l’acció política és el benestar dels ciutadans, objectiu que la dreta espanyola no compleix, com dissortadament tampoc partits d’esquerra i segons la meva anàlisi el que més a prop està de la doctrina evangélica ès la CUP,

independentment de les creences dels seus membres. Personalment defenso i defensarè el seu vot com la decissió més favorable a la llibertat de Catalunya i els seus drets. Si volem una Catalunya sobirana i lliure necessitem uns polítics que han de posar la centralitat del seu programa en la dignitat de la persona humana. Paro molta atenció, quan llegeixo la premsa o escolto els mitjans audiovisuals en la manera com es parla dels drets de les persones i dels pobles, i amb tota sinceritat si he de concedir una matrícula d’honor se l’emporta la CUP. I és precisament per la humanitat dels seus arguments que els seus contraris volen desprestigiar-la i penso que no ho aconseguiran. Els que són corruptes de veritat per defenssar-se intenten acusar-ne als seus contraris. Però la història té la darrera paraula. No necessito parlar de corrupció i acusar cap partit, s’autoacusen ells sols, només decideix el meu vot la convicció de la veritat de les ofertes i l’oferta que més s’adapta al meu pensament en el moment actual és la de la CUP. I convido a valorar el vot dels cristians més proper a la doctrina de l’evangeli. No tinc cap inconvenient de defensar-ho en públic.

El mapa de la humanitat, imatge d'un procès

Les informacions de la realitat de l’organització de la humanitat al segle XXI dibuixen una convivència plena d’irregularitats. Els avenços científics i tecnològics són innegables però la incidència en el benestar de tota la humanitat és massa irregular i injusta. Quan contemplo una de les col·lectivitats més avançades, com Europa, no puc evitar de pensar quina responsabilitat hi té en el desequilibri mundial actual. I m’esgarrifo quan arribo a la conclusió que també n’és culpable. El seu benestar en part es deu a l’empobriment dels altres. Dissortadament la manipulació de les riqueses naturals es déu a diferents subjectes. Una part molt considerable de la humanitat és esclava de la part dominant que és molt minoritària. I aquesta diferència, els avenços científics i tecnològics no fan perveure que es regularitzi ans tot el contrari, que augmenti. I és cert que els avenços hi són però la convivència no ho justifica, massa misèria i massa mortalitat per mancances econòmiques. Sovint em dedico a relacionar la incidència que hi tenen dos factors configuradors de la societat, la política i l’economia. La meva anàlisi em porta a denunciar que ambdues s’han pervertit i no compleixen els objectius que la història els hi ha assignat. La polílica per a  mi hi té la máxima responsabilitat perquè s’ha inhibit de complir el seu paper i ha passat el seu testimoni a l’economia. I amb aquesta traïció domina el fet que per fer-se ric tot si val, fins la mort de l’opositor que trobis en el teu camí. Quan el dos màxims responsables del benestar material i social de la humanitat renuncien a desenvolupar els seus objectius propis necessiten refugiar-se en lleis que suposadament estan al servei dels ciutadans però que en la realitat només en surten beneficiats els polítics i els més rics. En aquest mapa de la humanitat és llastimós el paper de la suposada democràcia, per exemple a Europa. Parem esment en el problema actual de Catalunya. Les lleis europees són oblidades a l’hora de la veritat. Jean Claude Juncker, President de la Comissió Europea, quan era ministre de Luxemburg va donar via lliure al Paradís Fiscal, obrint les portes a més de tres centes indústries molt importants.Llegida la noticia vaig entendre tot seguit el perquè de l’entesa amb el President Espanyol, membre del partit més corrupte. Si el poder d’Europa i d’Espanya està en mans manipuladores de l’economia qué hi poden aconseguir pobles com Catalunya, tenint present alló que succeix a Grècia? I és pensant en la democràcia, dominada pel diner i la política, que reflexiono quina ha de ser la direcció del pogrès per assolir el verdader benestar per a tota la humanitat? Per què he arribat a la conclusió que els mals que pateix la humanitat tenen dos culpables, la política i l’economia. A nivell europeu no en tinc cap dubte amb el greuge que Europa ha fet més pobres a massa pobles de la terra. Continuarà la democràcia el seu procès històric i com programarà la col·lectivitat humana en pau? Per a mi hi ha dos protagonismes: a) quan la veu del poble sigui veritablement sobirana i la llei i b)quan les religions del món estiguin veritablement al servei del benestar moral de les persones.

És immoral el joc egoísta de la llibertat

L’egoïsme esdevé massa vegades l’antítesi de la convivència en pau. L’egoïsme pot ser positiu si defensa el dret a ser dintre la col·lectivitat per aportar el bo i millor de la seva capacitat de relació a l’ordre social. Si l’egoïsme és un tancament a favor perjudicant a l’altre esdevé enemic i pervertidor. La societat actual en va plena d’exemples. El jo íntegre aporta la seva plenitud a l’altre. I el problema actual rau en el fet de mancances abundoses d’aquest jo. I aquest problema és molt greu perquè és el resultat d’una programació política  errónea de l’economia, de la cultura, de l’educació, de la justícia i de les relacions humanes locals, nacionals i internacionals. El primer tret acusador ens el dóna el poc respecte que es té de la persona. I quan dic poc respecte m’emmirallo en el mapa mundial que m’explica com viuen els humans. I el mapa és totalment injust, injust perquè uns tenen massa i injust perquè uns no tenen res i injust perquè els reponsables de la coordinació de la convivència no tenen visió íntegra ni clara dels drets de l’individu, ciutadà del seu poble i del món. I en aquesta visisó esbiaxada hi té molta responsabilitat la legislació dels estats, essent un exemple clar l’Europa actual i alguns estats que la configuren creient-se que ells són els veritables directors i organitzadors. Si veritablement ho fossin no existiria la greu problemàtica política i econòmica que posa en perill el sistema com proclamen ments clares especialistes en política i economia. I en aquest risc s’hi afegeix la incapacitat d’unes bones relacions amb tots els estats del món com ho demostra el fet d’un risc de guerra i no un tractat de pau. En aquest conflicte mundial, malgrat sembli inversemblant, la primera raó rau en el fet que els polítics tenen un concepte restrictiu de la persona quan la seva veritat no és altra que projecció en la univsersalitat. Obligar a un ésser humà a viure en el motllo d’un estat, restringint els seus moviments amb lleis polítiques, suposa un oblit dels drets naturals d’objectius universals. I aquestes restriccions comencen per criminalitzar pensaments, quan el pensament és promotor del progrès. I sortosament el moviment del segle actual que posa l’accent en la globalització necessita pensadors avançats que programin una política de la verdadera unitat ideològica del camí de la verdadera pau. Dissortadament aquest camí està ple d’obstacles i els més oposats són percisament els grans estats que es creuen els amos de tota la humanitat. Una societat coordinada pel concepte d’estats dominants serà una societat que caminarà cap a una greu injustícia social. I ho serà senzillament per què no s’organitza d’acord amb una verdadera filosofia globalitzadora per la senzilla raó que la base global no és el ser humà sinò el diner.I dissortadament el joc del diner distorsiona la política i causa malestar social, desigualtats en els bens per a la subsistència, pobresa cultural i una societat desequilibrada a tots nivells. Jugar el partit de la llibertat sense el reglament dels drets humans porta descaradament al joc brut del més fort.

Premi Princep d’Astúries i Doctor Honoris de Salamanca, monedes de canvi.

La llibertat d’expressió i el ser ciutadà espanyol pel meu DNI d’acord amb la Constitució m’autoritzen a opinar sobre temes de política espanyola per dures que siguin les meves opinions, com ho deixa entendre el títol d’aquest comentari. El Sr. Jean Claude Juncker, President de la Comissió Europea ha demostrat que les seves paraules no mereixen massa credibilitat per incongruent. Fa poc ha declarat:”Els nacionalismes són un verí que impedeix que Europa treballi de manera conjunta” i fa uns dies va declarar a la cadena Internacional Internews que “si la independència de Catalunya veu la llum, respectaran aquesta decissió”. Què diuen els fets, senzillament que no palesa la dignitat política que el seu càrrec li exigeix. I ho confirma el fet de no renunciar al birret de Doctor Honoris Causa de la Universitat de Salamanca. Les circumstàncies històriques en les que ha rebut els dos homenatges, Salamanca i Astúries, palesen clarament que és una moneda de canvi d’una compra política d’una idea. La Declaració ha estat feta, l’ha respectada? No, per què? En aquest món tot té un preu. Sr. Juncker, qui impedeix un treball conjunt a Europa, els nacionalismes alemany i francés o els petits estats? Per què la Unitat d’Europa està en perill? Segons la meva manera de valorar els fets perquè es margina els estats que respecten la voluntat dels seus ciutadans, i Catalunya és un model exemplar al món, i per què la política de la unió ha oblidat els principis fundacionals que tenia per objectiu assolir que la riquesa estiguès al servei de les persones i no les persones al servei del diner com és la política europea actual. I l fet que els dos màxims representans de la política europea acceptin tranquil·lament honors d’un estat que no és cap model d’una democràcia neta per culpa de la corrupció imperant, és un argument més del perill de deriva que amenaça la unió. Cap alt càrrec polític europeu té dret a incomplir les lleis que obliguen a tots els estats membres. I les lleis hi són i les corroboren sentències dels tribunals internacionals. Dissortadament per a vos, les vostres paraules us traeixen. Quan veus autoritzades de la Unió protesten per l’empressonament de polítics catalans, vos i el president espanyol mireu cap a una altra banda. I ho feu perquè no teniu arguments per raonar la vostra política i una por indissimulada de que la ciutadania europea és expulsi de la política. Per què Catalunya és un signe clar en el procès europeu heu canviat el vostre pensament. Quina pena! Us espanten les persones dignes i que defensen la llibertat i per aquesta raó les colleu amb polítiques econòmiques injustes i humanament indefensables. Tinc fe, molta en la gent, i només la gent a Catalunya, a Espanya i a Europa aturarà la deriva de la política actual.

400.000 euros corrompen la llibertat

Empressonat per corrupte confès la justicia li obre la porta de la presó si paga 400.000 euros. Un personatge del PP. Un pobre que no té diners, que ha robat per poder menjar, ha de complir la presó. Comprar la llibertat amb diners és un estigma inacceptable de la justícia, sigui espanyola, sigui europea. I és la pràctica. 400.000 euros són molts diners. Una senzilla reflexió. Amb aquests diners podrien viure durant un mes 400.000 famílies amb el sou del pare mileurista. Només que la familia fossin quatre membres, pare, mare i dos fills, parlariem d’un milió sis centes mil persones. I aixó amb 400.000 euros fruit de la corrupció. I aquesta data no fa reflexionar al govern que segons la Constitució ha de vetllar pel benesgtar de tots els espanyols. Però el greuge comparatiu comés pel PP no és només aquest. Les xarxes denuncien que el Ministre Montoro cobra 1.800 euros en concepte d’allotjament quan té tres pisos a Madrid de la seva propietat. Un refrany castellà diu “cuando el río suena, agua lleva” i les xarxes socials sonen molt fort, com l’acusació al govern de com ha liquidat el fons de la seguretat social. Per exemple, l’any 2014, el govern va disposar de  14.000 milions d’euros. Diners de reserva dels jubilats destinats a pagaments per tapar forats segurament corruptes o al menys així ho fa pensar

el fet. Diners que no han estat retornats i posa en perill al pensionistes de tot l’estat. Quina credibilitat pot tenir un govern amb aquests antecedents? I la credibilitat minva cada dia quan per exemple el Cap de la Unitat de  delinquència económica i fiscal (UDEF) reconeix en unes declaracions que “l’estructura del PP té un perfil d’una organització delictiva” i que hi ha indicis que el President del Governat és un dels beneficiats del cas Gurtel. Jo em pregunto, com és que Europa accepti la presència d’un estat tant corrupte? No ho entenc. Sortosament no són els pobles d’Europa els corruptes, en tot cas ho són els seus governants de torn. Cada dia tinc més clar que el contenciós del Govern Espanyol amb Catalunya és bàsicament econòmic i per aquesta raó desvien l’argumentació política cap a la justícia. El problema és gravíssim en una Europa que es defineix de demòcrata, però juga amb la democràcia per salvar l’economia i l’economia juga amb la democràcia per salavr-se ella. Catalunya és el seu banc de proves. Però els ciutadans europeus són demòcrates i entenen Catalunya. Defensar la veritat no és fàcil, però acaba guanyant.