El 155 amb regust de dictadura

Opinar és lliure però l’observació de com es premen algunes decissions i s’apliquen les lleis des de la part perjudicada obra els ulls i permet treure conclusions. En l’aplicació del 155 a Catalunya s’hi acumulen opinions de persones de lleis que no ho aproven i fins i tot ho critiquen; observacions de ciutadans que no són gent de lleis però pensen i observen i comportaments anticalans que tenen la mateixa línea de la dictadura malgrat, diuen, governar la democràcia. No sóc persona de lleis, em sento perseguit i perjudicat perquè sóc independentista, però penso que  la Constitució em concedeix el dret d’opinar en contra de l’article 155. Tal com se l’ha fet funcionar, segons el meu entendre, ha estat un cop d’estat d’una dictadura de partit. La seva aplicació exigeix un procès democràtic que s’ha obviat. El famós NO, ho és. Però permeteu-me abans manifestar la meva opinió sobre el Senat, que diuen ser el garant de les autonomies. Penso senzillament que la seva composició no es cap garantia democràtica. Per ser-ho els seus components haurien de ser representants de les autonomies amb proporcionalitat dels cens de cadascuna i no dels partits. El Senat, avui, sempre donarà la raó al PP per què hi té majoria absoluta i les votacions estan guanyades abans de portar-les a terme. I aixó no és  democràcia. La convocatòria d’eleccions del dia 21 és una il·legalitat que vol demostrar normalitat quan no ho és perquè s’ha invalidat la voluntat del poble manifestada malgrat el govern que va emprar la força per desautoritzar-la. És curiós, la veu del poble no és vàlida i sí la imposició. Aixó, mireu-ho com ho mireu, no és democràcia sinó dictadura ressucitada. Que al govern no vulgui la independència de Catalunya és comprensible i un dret. Però Catalunya també el té el seu dret. I davant del conflicte, la democràcia té les seves normes que no s’han complert i perdoneu, no vull ofendre a ningú, peró tal com s’ha portat i es porta el tema, no s’ha actuat democràticament. I una de les proves rau en el fet que s’ha aplicat l’article sense complir els articles que marquen la pauta. I la pauta no és recòrrer al Senat quan saps que hi tens la majoria absoluta. Des de la meva òptica l’aplicació del 155 s’ha fet inconstitucionalment. Les eleccions del 21 són la tapadora del Govern i una auto-acusació del seu procediment que per altra banda no ofereix cap garantia, tot el contrari. I una altra observació que em porta a pensar en incongruències legals. Gent empresonada i fugada per problemes polítics pot formar part de les llistes i optar a càrrecs. Si poden ser aspirants, perquè han de continuar empresonats?  Quan Brusel·les ha arxivat la causa no donant la raó a l’Estat espanyol, perquè no poden fer campanya? Una verdadera anomalia legal. On està la democràcia? I si mirem les prohibicions i les persecucions que es fan a Catalunya per raons del color groc i per cartells demanant la llibertat dels presos polítics, que hem de pensar? Aquesta és la normalitat del 155 o la tornada de la dictadura. No entenc tantes contradiccions fetes en nom de la llei. I per més inri no s’accepta la presència d’observadors internacionals. Per què? S’encarrega a dit una empresa, que sembla ser no ofereix prou garanties, i es parla de normalitat. Unes votacions en les que l’anormalitat es presenta com a llei. I que s’arribi a aquesta conclusió en una democràcia és políticament descoratjador i greu. Penso que els polítics han de pensar més què és democràtic i no tant si és o no legal. No marca la pausa la democràcia? Doncs, complir-la.

No m’agraden les campanyes de lluites entre partits

És una vergonya que partits polítcs que afirmen voler alló que és millor pel seu país en una campanya electoral es dediquin a desprestigiar als contraris. I sembla ser que és norma alló de que si no estàs amb mí estàs contra mí. La campanya electoral del dia 21 de desembre des de la democràcia és una negació de la mateixa. Que un observador expressi les seves opinions sobra alló que escolta i veu és normal i necessari. Però que els polítics en les seves campanyes es dediquin a treure els draps bruts dels altres, sovint són draps bruts inventats, és una anomalia i una demostració d’incapacitat creativa en el món de la política, perquè alló que la societat necessita són polítics  creatius, tant si són de dretes, d’esquerres o de centre. La creativitat és convincent i mai desautoritzarà l’opinió d’un contrari que des d’una altra vessant aporta idees que amb el diàleg es pot arribar a un consens productiu de benestar.

La veritat  absoluta en el món no existeix perquè la llibertat seria un engany. La llibertat i la veritat són la base dels pobles i la seva convivència. I el gran problema de la història és la presència dels poders dictatorials, que es creuen ser la única veritat. I aquest problema també pot existir en les votacions absolutes de la  democràcia, com ho corrobora la història i ho pateixen moltes nacions. Espanya, per exemple i la Unitat Europea. Catalunya la pateix aquesta lluita i la democràcia autoritària. Les eleccions del dia 21 en són una clara demostració. Des d’el poder són una demostració del risc que corre Catalunya si guanya el grup del 155.I no és lícit negar la veu al contrari perquè la Constitució ho proibeix.

La Constitució no prohibeix res dialogable i les idees ho són totes, agradin o no agradin. Si no fos així el progrès no existiria. I en la història sempre hi han existit persones amb visió de futur que fan avançar malgrat el statu quo, que semnbla intocable. El problema no està en la disparitat ideológica, està en l’argumentació de les armes. La credibilitat d’una persona rau en la forma de comentar alló que ell pensa amb respecte al contrari. I no és sempre necessari que les idees es defensin amb paraules, es poden defensar amb fets, com la presència de la gent gens violenta en la votació del dia 1 d’octubre. Tenien dret a fer-ho amb la Constitució a la mà, era una forma d’expressió i la repressió no era constitucional, perquè aquelles persones eren i són sobiranes i el sobiranisme, si és democràtic dialoga, i les autoritats elegides democràticament pel sobiranisme, tenen el deure democràtic d’escoltar i dialogar i no es va fer.Tot el contrari l’argument de diàleg fou la policia i la guàrdia civil. I amb aquest argument, que és el 155, alguns polítics de certs partits es permeten el luxe fins i tot de l’insult perquè pensar el contrari no és democràtic. Aquest és el gran pecat dels partits del 155 espanyols. A l’horitzó es va fent llum i arribarà el dia que la veritat dels empresonats escoltarà democràticament als empresonadors perquè se’ls hi ha girat la truita. La història no enganya, compleix.  Em sap molt de greu, però no m’agrada la campanya electoral, tal com es desenvolupa.

Votarem amb aspirants a la presó?

No ho entenc i no hi trobo arguments. És una verdadera manipulació política organitzar unes votacions amb aspirants a President de la Generalitat empresonats. Una autèntica contradicció celebrada pel govern de l’estat organitzador. I pregunto, Sr. President del Govertn de l’Estat Espanyol heu pensat mai si qui hauria d’estar empresonat per anomalies polítiques haurieu de ser vos? La llei no és sempre argument de veritat sobre tot quan és manipulable. I vos l’heu canviada, per no dir manipulat, quan us ha convingut. És inexplicable fer que la llei immunitzi a un rei culpable d’enriquir-se valent-se del seu càrrec. I vos ho heu fet. És inexplicable que membres de la família reial visquin lliurement a Suïssa havent estat confessos de culpa i mereixedors de la presó. I vos ho heu permès. És inacceptable que un polític que ha  demanat vots contra una autonomia sigui president del govern: I aquest sou vos. És cinisme facilitar la sortida d’empreses d’una autonomia i a l’hora de la veritat fer veure que ets bona persona, demanar que hi tornin. I aquest sou vos. És il·legal amb la Constitució a la mà empresonar polítics amb els que no heu volgut dialogar i voler convèncer que la culpa no és vostra, quan no és de ningú més. I aquest sou vos. És incompressible exigir el compliment de la Constitució quan vos la canvieu a les vostres conveniències. I vos ho heu fet en relació amb Catalunya. És inaceptable escoltar que Espanya va bé, quan està a tocar la bancarrota. I vos ho heu dit. És un contrasentit defensar la bona situació de l’economia espanyola quan el seu deute exterior supera el bilió d’euros, i aquest deute és responsabilitat vostra. És inconfesable humanament condecorar polítics europeus corruptes i vos ho heu fet. La defensa de la llei que vos feu és inconstitucional, perquè la canvieu, quan us convé, per exemple per facilitar la fugida de capitals de Catalunya. I vos ho heu fet. Direu, que heu actuat sempre complint la llei. I no és veritat. Hi ha una llei que és superior a tota llei escrita, que és la llei natural. I vos l’heu incomplerta. La vàreu vulnerar enviant a Catalunya el dia 1 d’octubre la policia i la guàrdia civil per impedir el dret natural de manifestació dels drets d’un poble i de la seva gent. I ho vàreu vulnerar fent que les ordres de seguretat, segons vos, amb la seva actuació feríssin a més de mil persones, dues molt greus i no heu manifestat cap atenció vers la seva salut. Una d’elles és un nen que ha quedat invàlid. I alló que és més greu, heu procurat revertir l’atac  acusant els ciutadans. Els ciutadans no van fer res més que defensar els seus drets impedint la força. Si les forces de l’ordre no van complir com vos volieu la missió és culpa de la seva deficient preparació. Cap altra. I el respondable últim dels mals sou vos com a president de tots els ciutadans que disposen del DNI espanyol. Sr. President, vos i les forces de seguretat en quan sou persones, esteu obligats a complir la llei natural fins i tot quan aquesta contradiu la positiva. És molt greu obligar a l’incompliment de la llei natural que és la base de les relacions humanes i de la seva convivència. La convivència és fruit de les relacions humanes que han estudiat la forma de conviure i les lleis s’han escrit per defensar aquest model de convivència. Els models de convivència els creen les persones, no les lleis. I quan un model no compleix la seva funció les persones que el pateixen tenen tot el dret de canviar-lo. I el culpable d’aquest canvi que desitja per dret natuiral Catalunya apartant-se del dret positiu té un culpable màxim políticament i aquest sou vos. No afirmarè si és per incapacitat, incompentència, odi o mala fe, només dirè que existeix i el màxim responsable de la convivència trencada de l’estat espanyol sou vos. Per aquesta raó preguntava al comenbçament d’aquest comentari si havia reflexionat qui hauria de patir empressonament, els polítics catalans o vos. La llei, vos ho dieu contínuament, obliga a tothom, també als governants. Però dissortadament la llei natural no es té en compte.

M’esborrona la política del segle XXI i en particular l’espanyola

 Tinc una estranya sensació que la política mundial ens torna a les etapes de les grans dictadures.  Sembla un contrasentit, però m’hi veig immers contra la meva voluntat i manera d’entendre la història. I alló més greu rau en el fet que s’actua en nom del progrès. Personalment penso que no s’ha paït el missatge de la democràcia. És veritat que és un missatge progressista però un missatge incomprès voluntàriament pel gran poder. I la incomprensió es fa palesa en la persecució de les idees. Es prohibeix pensar. I es barra el camí a ser culte. En una paraula es prostitueix el concepte democràtic perquè quan no es tenen arguments raonats la democràcia és la llei. I en aquest punt és on rau l’antidemocràcia. Una ullada a la imatge actual del món ens confirma amb força claretat la realitat de la no democràcia per la forma com actúen les persones en la política, en l’economia i també en la religió, valorant la dignitat en els càrrecs i no en la persona. Un exemple prou evident i actual: la persona que no té feina i mal viu rep una ajuda de l’estat que la retè en la misèria i en el mal viure amb una paga mensual d’uns cinc cents euros i els que treballen la majoria són mileuristes. El treball productiu no és valorat

. Comparem aquesta ajuda amb el que cobren els governants i els diputats i senadors amb comisions extres a part. Uns i altres són persones. I encara s’escolten veus polítiques per exemple que els pensionistes s’hon passen massa bé i viuen massa anys. Tristement la política mundial és incapaç de portar la pau al món perquè no té diners per la vida i les depeses per la guerra són multimilionàries. Dóna la impressió que la guerra és la solució per evitar despeses de subsistència de la gent. Em fa l’efecte que la política és important perquè és el camí més fàcil per fer diners, però amb una clàsula dissimulada de les votacions. No tothom s’hi pot presentar i no tthom que si presenta hi arriba. El teixit està ben ordit. No seria així si els càrrecs no puguessin eternitzar-se com sembla que succeix a la pell de brau. Els fets són els fets. Per exemple a l’estat espanyol hi ha alguns ministeris que semblen reservats per a certes persones, perquè cada vegada que guanya les eleccions el PP, les mateixes persones ocupen els mateixos ministeris.

No cal citar noms. Em crida molt l’atenció de la qualitat que se li dóna a la democràcia com a facor de convivència a Europa i Espanya, quan el veritable poder que governa és el diner i deixa a la majoria a l’estacada, també a Alemanya, que diuen és el model a seguir, no diguem a Espanya que és l’estat més corrupte o dels més corruptes. Quan llegeixo la Constitució, la Declaració dels Drets Humans, tractats europeus i sentències de Tribunals de Justícia Internacionals, francament acabo reflexionant tristement com n’és d’hipòcrita la política actual. No n’hi ha prou que visquin bé uns privilegiats, tothom hi té dret i la política europea amb l’espanyola inclosa no són cap exemple d’humanisme. El problema català a Espanya i a Europa és un clar testimoni de manipulació de la convivència distorsionada per interpretacions legals. I no només Catalunya.

Corazón partido

La riquesa de les paraules afavoreix interpretacions variades d’acord amb la idea central del comentari o del missatge que s’envia. I són missatges de partits polítics en la seva campanya electoral de la Generalitat de Catalunya que m’han portat a treure conclusions. Un dels partits m’ha fet pensar en la cançó d’Alejandro Sanz, CORAZÓN PARTÍO. La centralitat del cartell de Ciutadan’s és un cor amb tres particions i el slògan ARA SÍ, VOTAREM. I m’ha despertat curiositat i molt més desprès d’haver captat a internet  fotografíes dels dos líders, de l’època franquista. Cada terra fa sa guerra i en l’actualitat Catalunya en pateix una amb massa enemics. Demano, perdó a Ciutadan’s però he intuit en el slògan una desconsideració força greu i una pretensió alliçonadora denunciant ignorància o perversió política. La votació del dia 21 de desembre per començar és políticament molt millorable i humanament la seva pedagogia està molt lluny de la votació del dia 1 d’octubre. L’octubre era un poble que parlava i deia lo que pensava. La del dia 21 és una imposició manipuladora que rebrà una gran lliçó del poble català. Una votació, que sembla ser amb indicis d’irregularitats legals, el poble català li donarà categoria política, perquè tant els unionistes com els independentistes segons la Constitució són sobirans i amb el seu vot atorguen poder. I del vostre slogan es desprèn una ironia amanida d’un cert odi. I només faltava la imatge del cor partit en tres parts. Festejar amb tres estimades al mateix temps no és massa fàcil, ni massa creatiu i menys quan les núvies són polítiques. Llegint els dos darrers versos de la canço és quan veig que la cosa es complica. El cantant diu: “Dime, si tú te vas, dime cariño mío /¿quièn me va a curar el corazón partío?” La resposta m’acusarà de persona de poques llums, perquè el seu pateix per Europa, Espanya i Catalunya, perquè Catalunya, a la vegada, és  Espanya i Europa. Bona resposta, però tè els seus contres. Per què quan a Madrid es vota contra Catalunya, d’on marxareu? No podreu guarir el “coarazón partío” o des de l’altra vessant, per què no us quedeu amb Espanya i Europa i deixeu Catalunya en pau. Amics meus, la vosstra política en relació a Catalunya és una política per eliminar del cor la part quatribarrada. Des de la meva òptica hi cal un bon xic de coherència. Anar de bracet del més fort, no és sempre una bona pedagogia política. Em quedo amb ¿quién va a curar vuestro corazón partío? Les votacions del dia 21 seran medecina, de quí? Estic convençut, que de la Catalunya que esdevè guaridora dels cors malalts o ferits. La Catalunya que és llibertat.

Enemics de Catalunya en tenim a casa

La campanya electoral que està vivint, enguany, Catalunya, podem valorar-la des de dues vessants, a)aquells que diuen estimar Catalunya però els sentiments no ho demostren i b) aquells que estimen, ho senten i ho demostren. La primera demostració d’estimar es fonamenta en el respecte a la seva identitat i el màxim argument rau en l’us de la seva llengua. Confessar en un acte públic que et sents català i parles en castellà sembra molts dubtes. La identitat no tè recanvis. El castellà no serà mai la llengua pròpia de Catalunya. Que la majoria dels ciutadans que viuen a Catalunya la parlin és signe de respecte, però mai identitari. Que un castellà que ha escollit Catalunya per resideir-hi i parli català és un signe d’integració i de voler ser igual. Aquell que hi viu i no l’ha après, no s’ha integrat, digui el que digui, i mereix ser respectat com a persona. La integració quan és verdadera és total, no parcial. Aixó no vol dir que castellanoparlants no mereixin ser respectats perquè n’hi ha molts que continúen sentint-se castellants i és normal, però són molt respectuosos amb el nadius i aporten a Catalunya la seva capacitat creativa. Són lleials a ells mateixos i als altres. Dissortadament hi ha aquells que exigeixen i no aporten res al país d’adopció i amb el seu comportament perverteixen la comunitat en la que viuen i no accepten i exigeixen ser acceptats. Són els enemics que tenim a casa, perquè a l’hora de defensar els drets de Catalunya s’hi giren d’esquena. Els altres castellanoparlans lleials a l’hora de la veritat defensen el país que els ha acollit. I aquesta problemàtica l’estem vivint intensament els nostres dies. I alló que és pitjor rau en el camp de la política amb partits espanyols que volen definir Catalunya, volen però no en saben. I no en saben perquè no respecten la identitat on i quan s’ha de defensar. Dieun que volen el que és millor per Catalunya i comencen destrossant el signe més clar que és l’idioma i el destrossen al carrer i el que és pitjór també el volen destrossar a l’escola. Estem en una etapa histórica que pot esdevenir apassionant per a un independentista per la lluita decidida i valenta que es necessita i perquè es dibuixa a l’horitzó la veritat de la Catalunya històrica. A Catalunya, penso, que els catalans que volen la independència poden assolir majoria en el parlament i que aquests catalans es veuran afavorits pels no catalans d’orígen i de cor, que faran más clara la majoria. En una Catalunya independent hi trobaran i hi tenen estada les persones de bona voluntat, independentment del seu orígen. La demostració la trobem en les dues centes llengües que s’hi parlen, avui, segle XXI. Catalunya és un país d’acollida i una democràcia avançada que té totes les característiques de la  demòtica que ens definí Lluis M.Xirinacs. Una nació, un estat, en el que la persona és la centralitat i les institucions polítiques, religiosos, culturals, científiques, econòmiques, esportives i cíviques estan al servei de les persones, no les persones al seu. I aquesta Catalunya esdevindrà una realitat amb el vot dels catalans de socarrel i els catalans adoptius i de cor. El dia 21 de desembre ha de brillar en el cel dels pobles la nova estrella, Catalunya.

L’article 155 una demostració d’incapacitat política.

Les lleis tenen totes una extensió que està supeditada en una democràcia a la paraula. I en l’estat espanyol la paraula és una demostració d’incapacitat. Sr. Rajoy, amb tots els respectes al seu càrrec, us va gran la paraula perquè no en teniu per contestar. Només teniu dues lletres, NO, i aixó és una demostració de feblesa política. Sr.Rajoy, quan parli a Catalunya de les bondats de l’article 155 sigui al menys verídic.Vos us heu emparat en l’esmentat article perquè no teniu paraules per demostrar que els independentistes catalans no tenen raó. Vos amb la vostra política heu donat ales a la independèndecia de Catalunya i n’heu de ser conscient. La independència d’un poble no és raó d’enemistat, és raó de racionalitat i de pogrès de la història. En la convivència humana la raó fonamental està en el mateniment de la dignitat de la persona, veritat que la vostra política no té present, ni compleix, perquè d’altre manera el seu partit no seria el més corrupte d’Europa, i vos com de President hi teniu molta responsabilitat I la demostració d’aquesta responsabiulitat és deduiex dels ingresos que vos teniu cada any, com a president del govern, com a president del partit i com a registrador de la propietat.. No és net, Sr. Rajoy, el vostre curriculun si consultem la Constitució. I per damunt de tot, només faltava l’aplicació de l’article més antidemocràtic d’un estat europeu. Els empresonats catalans, vos sabeu perfectament que ho estan malgrat la Constitució per acusacions que no són verificables legalment. I estan a la presó per interesos polítics al marge de la llei. Cap d’ells ha comés cap delicte, quan els arguments han estat fabricats al marge de la veritat. I aquest comportament, Sr. Rajoy, és un greu atac a la convivència pacífica d’un poble que alló que vol és ser ell. Alló mateix que vol Espanya. I en aquesta questió hi ha una gran controvèrsia entre que és democràcia i que no. Sr. Rajoy cap català odia Espanya i si hi ha algu que es minifesti en contra només vos en sou el responsable amb el vostre comportament i amb la vostra política. I en sou i sereu responsable davant el judici de la història. Catalunya no odia Espanya, vos amb la vostra política heu creat, si ni ha, els odis. Respecteu els drets dels pobles, els de Catalunya, els de Galizia, els d’Andalusia, els de València, els de les Illes i no volgueu fer dels pobles d’Espanya una imatge de Castella. Heu fet mal a Espanya, a Castella i a la resta de pobles de la península ibérica que tenen tot el dret de ser. Sr Rajoy, sigui prudent, la pressió que li caurà sobre, no la podrá ressistir. Pensi que la presó que heu treballat per a altres, demà pot ser la vostra. I d’arguments no en falten, en sobren. Cal ser fidels a la democràcia i vos no ho sou, i em sap molt de greu poder fer aquesta afirmació.