REFLEXIÓ, DES DE LA LLIBERTAT, DEL PROCÈS DEMOCRÀTIC DE L’ESTAT ESPANYOL

El mapa polític d’Espanya en l’any 2019 és un desordenat trencaclosques que sembra confusió i alló que és pitjor una llibertat amb recolzament legal de l’exercici de l’odi. L’estat espanyol necessita un reciclatge en profunditat del sentit del paper de la política i el seu procès, una vegada, va proclamar-se en democràcia i va formar part de l’Europa Unida. I en els començaments de la democcràcia fou incapaç de desfer-se de les influències dictatorials del franquisme cometent el greu error de proclamar “la forma política de l’Estat Espanyol és la Monarquia parlamentària.” Una decissió hereva del llegat franquista que ho deixava tot “atado y bien atado”. I el primer error fou la proclamació de Joan Carles I, que esdevenia rei amb una història no massa neta, i mai reciclada, amb la mort del seu germà mentre manipulava una pistola, obsequi del mateix Franco. Un fet leglament impune i mai judicialitzat. La seva vida  és  exemple d’una criticable indignitat per les prou conegudes correcuites amoroses abans del matrimoni i per les seves infidelitats encara avui, amb per a mi, il·legalitat de la seva immunitat legal. Immunitat també en el camp del diner perquè no s’ha investigat mai com ha assolit la seva fortuna.

I aquest és un escàndol corroborat de ser una de les dues centes fortunes més riques del món. I amb aquest rerefons, agreujat per l’atac al Congrès dels Diputats per ordre del rei com manifestà el mateix Tejero i deixà indicat en un escrit del secretari del rei que l’advertí del greuge polític que representava i sense cap revisió judicial del fet exercí de rei sense haver estat votat pel poble. Una democràcia que va començar amb mal peu i dissortadament hi continúa com ho palesen la quantitat de portes giratòries que han situat expolitics amb sous acusadors en grans empreses, essent els més significatius Felipe Gonzàlez i Aznar amb una llarga llista. Una democràcia, quins governants no han tingut cap remordiment d’anar contra Catalunya, demanant signatures com ho feu Mariano Rajoy i com en l’actualitat no tenen cap respecte als drets democràtics, que la Constitució sí reconeix, dels independentistes catalans, idea que les lleis europees reconeixen i l’Estat espanyol nega. Des del tractament democràtic de Catalunya i dels pobles d’Espanya per part del govern de l’estat, regna tot el contrari del que reconeix la filosofía del preàmbul de la Constitució i es porta a les institucions de l’estat, justícia i forces d’ordre públic a renegar de la seva dignitat. Perquè negar el dret a un testimoni, que no ha negat als testimonis del govern del PP, és condemnar la justícia a la indignitat i en una democràcia aquesta conducta és inacceptable. El procès contra Catalunya és, i em sap molt de greu afirma-ho,  la negació de la democràcia i la tornada a la dictadura. És molt trist per a un demòcrata que fonamenta la seva conducta en el respecte a la persona escoltar testimonis de sentir-se odiats, com han manifestat els policies testimoni, i consideren que la seva actuació era correcta quan Europa s’ha escandalitzat dels seus maltractes a les persones i per a més inri els testimonis de ciutadans que patiren agressions indignants passejant pel carrer patint la mollena dels orins policials des d’el balcó del l’hotel on s’hostetjaven.

El seu comportament cívic i el crits “a por ellos”, no són greuges sancionables quan els cometen les forces dites de l’ordre públic? Una mica més de decència i responsabilitat a l’hora de jutjar comportaments que són democràtics i manipulant-los se’ls converteix en acusació contra innocents. És incomprensible que un estat democcràtic manipuli les normes, com s’està fent contra Catalunya i de retruc contra moltíssims espanyols que pateixen per arribar a fi de més. La justícia espanyola, com tampoc el govern de l’estat no han reflexionat mai, ni ho volen fer, el perquè de l’independentisme que és un dret natural de totes les persones sense excepció. Penso que alló primer que cal és una anàlisi en profunditat, intel·ligent i racional, del compliment de la Constitució i si l’actual és vàlida quaranta anys desprès de la seva implantació. Les generacions actuals del primer quart del segle XXI tenen urgències que l’any 1975-2000 eren veritables i que el 2019 són inservibles. Sincerament em fa basarda comprobar com els polítics de l’estat espanyol retornen a la dictadura. Les formes de com es preparen les eleccions del 26 de maig són un missatge d’una política contra la dignitat de tots els espanyols. Si de veritat els preocupès el benestar i la solidaritat, els seus programes tindrien, que actualment no tenen, més en compte els sense sostre i a les famílies en risc de pobresa. PP. C’s i VOX mentre a Espanya hi hagi sense sostre, quina serà la vostra política de la dignitat humana? El resultat de les votacions del 26 de maig de 2019 haurien de ser una denúncia de la ineficaç política social de l’estat. La llei és necessària però quan no és garantia per a tothom, deixa de ser llei de dret per ser llei d’indignitat.

LA MEVA FE M’ENSENYA DEFENSAR ELS DRETS DE LES PERSONES I ELS POBLES

La meva vida m’aconsella defensar el meu model social i polític des de la fe. Tenia 7 anys quan la incívica guerra va cremar l’esglèsia del meu poble i en una casa de pagès veína de la que era casa meva, fugint dels enemics de la religió s’hi amagà un sacerdot i a casa meva una matrimoni perseguit per ser creient. Els meus avis i els meus oncles eren molt creients, com ho palesa el fet, que durant la guerra, els dilluns, s’hi celebrava l’eucaristìa, no es feia el diumenge perquè calia atendre la gent que de Barcelona hi anava en busca de menjar encara que fos un sac de naps o remolatxes. Acabada la guerra, encara no havia complert els 10 anys, se celebrà en la plaça del poble una missa en acció de gràcies envoltant l’altar soldats amb baioneta calada. Una segona dissimulada de persecució. La Missa no concorda amb la violència i la presència militar armada era una proclama d’un dret religiós impossible, idea totalment contrària al missatge de Jesucrist. I la fe en Déu no la vaig perdre, tot el contrari, és més ferma, com també en l’actualitat malgrat la meva secularització. I l’avi d’avui com el nen d’ahir continúa creient. I desde la meva creença defenso la llibertat dels pobles perquè la religió m’ho demana. La vida m’ha ensenyat a llegir la bíblia, quina lectura és més constant sent avi, com també m’ho ensenya El Coran i el llibre sobre l’Hinduísme, del meu parent Swamy Satyananda. Els pobles tenen el dret de ser independents i alló, que no poden ser, és esclaus d’altres. M’ho confirma la famosa torre de Babel bíblica. Déu va sancionar, que no és el mateix que castigar, a poblar la terra sent ells, amb la seva pròpia parla. Els va sancionar a entendre’s no a formar un tot desafiant al Creador.L’absolutisme polítc global és un greuge inacceptable a la humanitat. Si Déu els haguès castigat, no els hauria enviat a ser ells, els hauria privat de llibertat i no ho feu, els deixà lliures esperant la seva resposta. I la persecució, que avui segle XXI pateix la religió no és altra veritat que l’autoproclamació d’un absolutisme polítc, que religiosament i humana és inacceptable

. Un altre argument me’l proporcionen els evangelis amb la mort de Crist. Morí, responent al poder de Roma, que ell era rei del poble d’Israel i aquesta confirmació li va merèixer la creu per ser enemic de Roma. Una defensa bíblica dels drets dels pobles. I seguint aquest exemple, Lluis M. Xirinacs, es llliurà voluntàriament a Déu, també defensant els drets dels pobles a ser lliures, defensant la llibertat de Catalunya, com poble que és. Les escriptures proclamen el seu missatge directament a la persona lliure respectant les col·lectivitats perquè l’objectiu dels conjunts no és altra que la dignitat de cada persona. Aquella col·lectivitat que no vetlla pels drets de cada un els seus components actúa obertament contra natura. I l’enorme nombre d’éssers humans, que al segle actual no poden viure en dignitat, són una denúncia de la llei primera i básica, estimaràs al teu pròxim com a tu mateix. I la parábola del bon samarità ens ensenya clarament, qui és el nostre proïsme. Els milions de persones que viuen en la misèria són proísme dels amos del món que es reuneixen a Davos i no els peocupa que cada dia morin milers d’infants per falta d’aliments. La meva fe em demana que defensi els drets polítics del meu poble perquè desde la proximitat el seu govern tingui capacitat per un repartiment just i equitatiu de la riquesa que produeix.

Perquè els diners no són la dignitat, poden provocar, i de fet ho fan, la indignitat del que no estima el seu proïsme. Dissortadament el model polític de la pell de brau palesa clarament que incompleix aquella benaurança evangélica “de benaurats els pobres d’esperit perquè d’ells és el regne del cel”. Defensar els drets de les persones és col·laborar en l’assoliment del seu futur feliç en el regne del cel, havent fets mèrits en el regne de la terra. Pot ser un ric benaurat pobre d’esperit sempre que la seva riquesa sigui un veritable servei a la humanitat, no un servei al seu orgull que defensa tot és lícit per fer diners, encara que per culpa d’questa licitud morin de fam milions de persones. Que és la realitat també dels nostres dies. La meva defensa de la llibertat dels pobles va en aquesta direcció en la satisfacció de la dignitat humana sense diferències. Per aquesta raó defenso una Catalunya independent, perquè el poble tindrà més força per obligar al poder a ser el veritable defensor dels drets de les persones, que és el primer deure de tota autoritat.

Sr. President, Pedro Sànchez, no parli ex-càtedra

Les afirmacions absolutistes no arriben mai a bon port, i el President del Govern de l’Estat, comentant la manifestació catalana, recolzada pels pobles de l’estat, sobre el dret a decidir, ha afirmat a perpetuitat que Catalunya no serà mai independent. Des de la meva humilitat i sense aixecar la veu, la meva resposta és que el camí que s’està fent és irreversible i ho és amb la Constitució a la mà. Jo li recomanaria al President que reflexioni en profunditat el preàmbul de la Constitució que parla de garantir, consolidar, protegir, promoure, establir, tot per reforçar la democràcia, essent un desig de la nació espanyola i acaba el preàmbul amb aquest desig:”col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra”. I haurà de continuar la reflexió per deduir-ne el significat de col·laborar quan l’article 10, 2, ens diu:”Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Decaració Universal dels drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquesta matèria ratificats per Espanya.” Jo li recomanaria que parès esment en la paraula ESPANYA que  té un significat més universal que el d’estat espanyol, Espanya són tots els ciutadans que amb la seva sobirania atorguen el poder polític. És Espanya que vol la democràcia i l’estat l’ha de defensar. I dissortadament no ho fa. I no ho fa perquè el govern en la pràctica interpreta que sobirania és només el vot i encara el vot restringit i massa manipulat. I si fa un pas més endavant i llegeix el primer paràgraf de l’article 16 comprobarà com es pot exercir el dret a decidir:”es garanteix la llibertat ideológica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per el manteniment de l’ordre públic protegit per la llei”. I l’experiència actual li demostrarà la manipulació que se’n fa d’aquest article en el judici del procès per demostrar violència on no n’hi ha hagut com ho reconeixen tribunals europeus. Sr. Pedro Sànchez, la voluntat de les persones no s’aconsegueix amb amenaces, ni amb manipulacions de la llei perquè la llei només tè validesa quan està al servei de la ciutadania, de tota, tant si és favorable al govern com no. I els independentistes, entre els que mi compto, no compartim la seva ideologia política de la convivència i el President, que diu que ho és de tots, ha de respectar i ho ha de fer perquè la Constitució ens dóna la raó. El respecte no vol dir atorgar i serà la democràcia que decidirà i la democràcia decideix els grans problemes, votant. Suposo que em dirà que per sobre de tot és demócrata i jo li contestarè, demostreu-ho. Sr. President, no és un desafiament, és valorar el curs de la història, Catalunya serà independent i encara més, Espanya li ho agrairà, com li palesaren a la Plaça Cibeles de Madrid en la manifestació catalana, representants de pobles d’Espanya.

VEU DEMOCRÀTICA DELS POBLES A LA CAPITAL D’ESPANYA

Malgrat les embestides de la dictadura disfressada de legalitat, que en la realitat actual imposen la seva llei, la manifestació de la Catalunya democràtica, acompanyada per veus dels diferents pobles de l’estat espanyol, els drets individuals i col·lectius avancen amb fermesa, seguretat i convicció. Unes hores d’intensitat democràtica convertiren la plaça Cibeles de la capital de l’estat en el cor que amb els seus batecs donava vida a la verdadera democràcia de Catalunya, Euskadi, Andalusia, Galizia, Illes Balears, València, amb la presència del Madrid verdaderament demòcrata.

Una vegada més l’estat espanyol palesà la seva ceguessa i indiferència, com ho patiren les inspeccions dels autocars dels manifestants en ruta cap a Madrid, per part de la Guàrdia Civil, i també el recompte dels assistents realitzat pel govern demostrant que no dominen les regles més fonamentals de l’aritmètica. La quantitat té un sentit, però no és tot els sentit, que rau en el missatge i en la manera com el món el va poder escoltar, perquè va arribar més enllà de les fronteres amb el disgut de l’estat. Catalunya era capdavantera, no es pot negar, però no estava sola, com ho palesaren parlaments de lluitadors dels pobles de la pell de brau. Però aquesta manifestació, de ressó internacional, es movia en el marc de veus nacionals i internacionals demanant i exigint als polítics el dret a una vida digna. La tercera edat que es mou reclamant una pensió de dignitat; les dones que exigeixen la igualtat que se’ls hi nega i que per naturalesa hi tenen dret; els estudiants de tot el món que exigeixen a les autoritats una política per una tractament racional i científic del canvi climàtic, l’amenaça més greu i urgent a la convivència.

I a la plaça Cibeles de Madrid, Catalunya amb el recolzament dels pobles d’Espanya, demanava la mateixa política a l’estat espanyol per la dignitat dels pobles. La dignitat correspon a les persones, no al territori, el trencament d’Espanya el pateixen les persones i dissortadament la veu de Pablo Casado i d’Albert Rivera, eren veus trencadores cridant a l’odi provocat per les consequències de les seves paraules. I la manifestació dels pobles d’Espanya, amb Catalunya per capdavantera, posà en evidència els projectes polítics del PP, C’s i VOX. Cal remarcar un argument de dignitat de Catalunya: TV3 va donar veu a Casado i Rivera, ho van fer les televisions estatals amb els líders catalans? Catalunya a Madrid va enviar un missatge de democràcia urgent al món, perquè els drets de les persones i dels pobles han de ser respectats per les polítiques mundials. I els estudiants ho palesaren amb prou claretat. El missatge de la plaça Cibeles no anava dirigit només al govern de l’estat espanyol, també als governs d’Europa, Amèrica, Àsia, Africa i Ocenia, pels incompliments democràtics contrea la seva gent. I a Espanya, i a tot el món s’escolta el crit angoixat i d’ajuda de les milions de persones que es veuen obligades a demanar ajuda fugint de les persecucions dels seus estats. La veu de Catalunya a Madrid amb la germanor de les veus dels pobles d’Espanya era una veu denunciant la barbarie i exigent el respecte a la dignitat de la humanitat. Dissortadament, ni l’estat, ni la premsa centralista, ni els partits amb pell d’ovella, escolten, ni, per desgràcia, volen. A Madrid, no era la veu d’un poble, s’escoltava la veu de la humanitat global.

LA FILOSOFIA DE LA DEMOCRÀCIA AMB BASE TEOLÓGICA

No nego el dret a la independència dels pobles, el defenso i la meva visió de la història des de la globalitat em diu que el seu programa està clarament dissenyat en la bíblia. Una vegada la humanitat va prendre possesió del seu espai rebé una ordre de “multipliqueu-vos i pobleu la terra” i quan la humanitat per  creure’s divina començà a construir la torre de Babel, la sanció al seu orgull fou escampar els pobles d’acord amb les seves parles. Simplement, l’existència dels pobles és una realitat i el seu deure és entendre’s. I el projecte fou que la terra era un jardí temporal que havia de convertir-se en un altre jardí atemporal. La veritat del jardí terrenal era una convivència de felicitat i pau que era la imatge del definitiu jardí etern. I des de la meva mirada humana de la humanitat la història em diu que aquest jardí terrenal ha perdut la seva essència fundacional i per raó de la lllibertat mal entesa viu problemàticament per no entendre el sentit d’un model democràtic de convivència humana.

No negarè que la humanitat lluita per assolir-ho trobant-se amb greus problemes, fruit de definir que és la felicitat en llibertat. I arribo a la conclusió que la manipulació de la llibertat en una direcció individualitzada i absolutista deshumanitza el conjunt global i desemboca en una globalitat interessada en la imatge que comporta la riquesa d’una part en perjudici de la majoria. I en aquest conflicte hi juga massa fort l’oblit del protagonisme històric de la paraula. No oblidem que la paraula és la imatge de la persona i que la globalitat de la persona la formen, matèria i esperit. I el donar més importància a la matèria, la part espiritual de la persona perd la seva capacitat creativa mentre la matèria vol esdevenir una espiritualitat temporal sense futur perquè allò que és important és la felicitat de l’avui no el projecte del demà que no es palpa i per tant es nega. I per solucionar el problema de la convivència global en pau no s’analitzen les consequències sinò que es criminalitza la no felicitat global donant només importància a la parcial de la matèria. I la història ens dibuixa una presència de la divinitat sentida perquè des d’els principis dels temps s’ha buscat l’autor del benestar, trobant-lo en el sol, fenòmens climatológics o en persones que han excel·lit en la seva existència. I aleshores la mitologia ens parla de deus i deeses de l’amor, de la guerra, de la llar que intenten donar una dimensió de l’existència humana més duradera que la terrenal

. I el resultat històric rau en el fet de la manipulació d’aquest desig de divinitat, que la civilització humana l’ha desviat envers l’absolutisme del poder polític i econòmic bandejant la presència de les religions, considerades un estorb de la història. I en aquest garbuig no s’ha criminalitzat mai la manipulació de la convivència per part de diferències humanes que s’auto-atorguen poders que no tenen. I en aquest anar i tornar, gràcies a la capacitat de pensar de les persones menystingudes neix el model democràtic que va guanyant terreny molt lentament, però és d’esperar que el model filsosòfic de la humanitat de base teològica desemboqui en la verdadera democràcia que porti la pau universal. Es veurà en el temps? Penso que no, però serà l’entrada de l’altre jardí perquè el terrenal s’hi haurà transformat. I l’actor será la veu del poble que va entendre multipliqueu-vos i pobleu la terra.

QUINA ÉS L’ESPERANÇA D’UNA DEMOCRÀCIA VERDADERA A LA PELL DE BRAU?

Existeix en la humanitat una veritat que és un dret bàsic i indispendable per la dignitat de les persones, la llibertat. La llibertat no és una paraula, és vivència que defineix la qualitat de cada ser humà i de la globalitat. No hi ha respecte a la lllibertat sense reconèixer el dret a equivocar-se. Però en l’us de la llibertat, l’error no és sempre escollir el mal abans que el be, sinó també entre les característiques de la bondat aquella que sembla més necessària. I en aquesta realitat, la política ens presenta un gran ventall de models que  poden ser útils sempre que no vagin acompanyats de la falta de respecte i alló que és pitjor de l’odi. Hi ha polítics que a la paraula llibertat li tenen odi perquè no accepten la tendència de l’altre. En el desenvolupament de la filosofia de la política actual hi trobo a faltar el capítol de la llibertat per entendre les diferències. I el problema dels partits polítics actuals a l’estat espanyol penso que rau en el fet de creure que el programa propi és el millor i per tant indispensable i absolut, caient conseqüentment en la dictadura de partit. I la dictadura de partit és tan o més perillosa que la dictadura en mans d’una persona. En una democràcia és indispensable la realitat de les diferències. I aquesta circumstància a la pell de brau no es dóna. I no es dóna perquè es parteix de la base que la llei és intocable i segura, quan la llei és fruit de la llibertat de pensament de les persones que l’han redactada, encara que hagin estat escollides democràticament. I a la llei espanyola hi persisteix la ideologia de la dictadura franquista. L’exemple més clar el trobem en el judici contra el procès d’una Catalunya lliure. I és decepcionant comprobar com en el judici es perverteix el jurament de dir la veritat i com es dóna pas a persones que pel seu historial no són dignes ni de ser testimonis, ni de ser jutges. S’han viscut moments que  no només són una vergonya democràtica sinò un  vergonyant culte a la manipulació responent que no ho sabia quan era el responsable polític del moment dels fets. El curs del procès,  manifestacions dels partits majoritaris, principalment de dretes i ultres, articles de premsa al servei de la política en el poder i els problemes del dret a ser de partits, els que són el remordiments dels poderosos, em fan pensar en la gran dificultat que es viu i es viurà a Espanya per assolir una verdadera democràcia. Quan per aconseguir vots l’argumentació es basa en la  destrucció del contrari politic, que comporta gairebé sempre la inhabilitació humana de la persona, l’esperança de la democràcia, que el país demana, està encara molt llunyana. Només la dignitat humana dels defensors de la llibertat de les persones mereix el vot dels ciutadans per formar govern i si cal per escollir un nou model de convivència com alguns pobles de l’estat espanyol desitgen i reclamen. La política de la força de la llei i de les armes ha de donar pas a la política de la verdadera llibertat.

LA HUMANITAT SOTA L’AMENAÇA ULTRA

Els perills són una constant de la història per raó de la llibertat de pensament. El pensament no és el culpable dels  mals convivèncials sinó la negació del dret a pensar i el negar-se al diàleg. El problema no és la idea sinó la intencionalitat amb que és vol fer conviure. Negar el dret a pensar és el mateix que negar el dret a ser perquè el pensament ens porta a saber estar i a saber fer. Analitzant la situació actual de la política mundial, la presència de l’ultra dreta es considerada una enemiga de la història. Per què? Senzillament per l’egoïsme polític dels partits perquè es  creuen els salvadors del món. Hi ha una incapacitat manifesta d’uns i altres d’entrar en diàleg. Domina en ells un concepte de gaudir de poders absoluts independentmet de si són demòcrets o dictadors. La democràcia corre el risc d’actuar dictatorialment. EI panorama polític actual ens ho confirma. I no només es neguen a dialogar entre ells sinó que agreugen la situació al no tenir present la veu del poble que també és múltiple. Racionalitzar el pensament entre els partits de dretes i esquerres amb els seus ultres i centralistes és urgent i indispensable pel dret a la diferència. Per exemple a mi ningú, ni cap llei humana, ja sigui política o religiosa, em pot negar el meu dret a pensar com s’ha d’actuar perquè el meu poble sigui independent amb la certesa que també tinc, que altres poden pensar que la independència és un risc i fins i tot que no és un dret. Quina és la solució? Primer de tot ser racionals i si som racionals respectarem a l’altre i no li negarem la paraula.

La paraula existeix per entendre’s mútuament i arribar al consens social. I hauria de ser possible seure en la mateixa taula per a la convivència dels pobles els que políticament pensen diferent. En l’actualitat a la pell de brau és impossible perquè només cal escoltar els retrets que els partits es fan que donen més imatge d’estat de guerra que no pas de parlament de diàleg. I aquest comportament ha facilitat l’entrada amb força de la ultradreta en el marc polític de la convivència. La meva valoració de la història em porta a la urgència activament positiva de la presència de la dona i de les religions. I penso que només acceptant el seu pensament en la taula dels poders es pot tenir esperances d’arribar a un marc polític de convivència en pau escoltant a tothom en un marc democràtic que es base en el respecte a la dignitat personal. El no respecte porta als problemes que es volen solucionar amb lleis i el poder de les armes al servei de la llei, no de les persones, com ens ensenya la experiència. I el futur per part del poder no és de pau sinò de guerra perquè la fabricació d’armes de guerra és una base de l’economia mundial en mans de les grans piotències. Hi ha tres factors que penso indispensables: a) la veu del poble és llei, b) les dones amb els mateixos drets que els homes a tots nivells polítics i c) escoltar la filosofía de les religions del món, de totes. La veu del poble és en l’actualitat molt clara, no escoltar-la portarà a l’edat de pedra per tornar a viure milions d’anys de convivència impossible. El panorama no és gens esperançador, però la solució del respecte a la gent i als seus pobles és l’esperança de futur segura. Un partit polític que nega la paraula encara que sigui només a una persona  no té dret a ser.