LA REBELIÓ DE LA PAU CONTRA LA PAU DE LA GUERRA

Valorada des de la meva visió de la història, essent un simple ciutadà, el títol d'aquest comentari preten definir l'actualitat de Catalunya sotmesa per l'Estat Espanyol. La raó ens la dóna el rei Salomó quan diu:”Quan governen els justos, el poble s'alegra; el poble gemega si mana un tirà”. (Proverbis, XXIX,2). La situació, davant la història, és una verdadera rebelió amb una doble perspectiva. Qui demana justícia perquè vol la pau i és empresonat, i el qui es pensa que defensa la llei i empresona. Catalunya defensa els drets a la seva llibertat en el marc d'una democràcia i els seus líders són perseguits, l'Estat Espanyol persegueix perquè primer és la llei i afebleix la democràcia. Els líders empresonats no renuncien a les seves idees i les defensen amb la paraula que és l'eina de la pau atorgada per la natura a l'ésser humà. L'Estat que empresona té problemes quan la democràcia li exigeix formar govern veient-se immers en un mar de mals entesos i discusions per manca d'idees lógiques i raonades. El que ahir deia que era negre, avui diu que és blanc. No defensa una idea sinò el poder amb que es persegueixen les idees. Els polítics catalans a la presó i a l'exili continúen defensant les idees i les pensen. Els llibres que han escrit ho palesen. I un percentatge molt significatiu dels catalans amb les seves manifestacions ho confirmen, siguin independentistes o simplement demòcrates. Un comportament oposat al de l'estat que s'escolta els enemics de Catalunya i els hi dóna la raó. I la democràcia amb un canvi de govern el col·loca davant de les seves contradiccions. Ho deia ja el rei Salomó: “Si un governant escolta les mentides, farà que els súbdits es tornin dolents”. Els independentistes són dolents segons les opinions del govern socialista. I sorpreses de la història i la natura, els independentistes són necessaris per poder formar govern i l'estat no sap com sortir-sen. És fa palesa la “rebelió de la pau contra la pau de la guerra”. El govern espanyol amb la seva guerra, que era, segons ell, la pau, és troba amb la necessitat de la rebelió de la pau per aturar la guerra declarada per ell. Raimond Pannikar afirma en una sde les seves publicacions que mai en cinc mil anys d'història els tractats de pau per posar final a una guerra ho han aconseguit. I davant d'aquesta circumstància ens trobem amb la rebelió de la pau defensant la convivència de tota la humanitat. I aquesta convivència és el camí de la pau que els liders catalans empresonats i exiliats defensen en el seus llibres. Salomó m'aconsella en la defensa de les meves idees i al respecte ens diu:”Una paraula dita a temps és poma d'or amb filigranes d'argent. A qui l'escolta, la correció del savi, li és com com anell d'or, com collaret d'or vell”. Escoltar els consells dels savis, de les persones que pensen, porta a respectar la dignitat. Un gest de saviesa seria llegir els llibres dels presos polítics catalans i exiliats. La seva lectura m'ha confortat i arrelat més la necessitat de la paraula intel·ligent i racional per tenir arguments a l'hora de defensar la dignitat de les persones en una conversa, en una reunió de política democràtica i davant d'un tribunal. Els llibres que he llegit i són una veritable lliçó de democràcia insinuant l'horitzó dels seu progrès, són. ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn, ESPERANÇA I LLIBERTAT, de Raúl Romeva, ESTIMATS LLUC I JOANA, d'Oriol Junqueras, ESCOLTA EUROPA, de Carles Puigdemont, ORIOL JUNQUERAS (FINS QUE SIGUEM LLIURES), de Sergi Sol, TRES DIAS EN LA CÀRCEL, de Jordi Cuixart i Gemna Nierga, ...Y ASÍ LO DEJO (CRÓNICA DE UN PROCESO) de Gonzalo Boye. LA NOVEL·LA DE LA REBELIÓ (cróniques del judici) d'Ernesto Ekaizer. Jordi Turull ha escrit PERSISTIM, que espero llegir aviat com d'altres publicats darrerement per presos polítics.La rebelió de la paraula en democràcia és un missatge de pau.

PODER DE LA DIGNITAT HUMANA

“L'aigua és el mrall de la cara; el cor és el mirall de l'home” (Proverbis XXVII-19)

La relació emocional entre la natura i la humanitat esdevé un diàleg de complicitats intel·ligents sense paraules amb perspectives de transcendència. L'aigua i el cor alliçonen des de la tranquil·litat en pau i també des de la tormenta per desvetllar la necessitat de pensar. Quan la relació natura humanitat no és creativa, ens manca el mirall de la veritat per auto-conèixer amb més profunditat i intensitat el veritable poder de l'ésser humà, és perd la solidaritat de ser i la indignitat fa de norma. Un ésser humà és com una gota d'aigua, una bona compenetració configura el mar, i si entre els humans cada ésser no perd la seva dignitat, es configura la convivència en pau, convivència exigent que quan alguna irregularitat s'infiltra es revolta amb onades denunciadores que reclamen les relacions de la calma. Són les guerres o enemistats que denuncien irregularitats exigint el raonament intel·ligent per reconstruir la pau. La pèrdua de dignitat d'una persona pot desestabilitzar la convivència i massa sovint la desestabilització comença per crear malentesos i enemistats entre iguals que es mouen com les gotes d'aigua del mar amenaçant tormenta. La convivència en pau de la humanitat no depen de les grans empreses de les persones, depen de la dignitat de cada persona que en el seu entorn hi aporta sensacions de benestar, pau i amistat. En una paraula, ser persona. Si féssim una anàlisi en profunditat de les enemistats, ens adonariem que la causa responsable del mal està en el fet de no ser persona digna. I aquest no ser persona digna, el poder la substitueix per la indignitat i els resultats són col·lectivitats, entitats, nacions mal governades per persones que pretenen més el lluiment i enriquiment personal que no pas el benestar dels altres. Posen la dignitat en el càrrec al marge de la persona. L'individu, que parla molt sense que les seves paraules fruitin relacions de pau i benestar, esdevé una bola de neu que muntanya avall crea un perill més amenaçador i pot destruir els arbres que troba en el seu recorregut sense control. Com que la seva realitat és xerrar pels colzes no se'n pot esperar profit del seu treball i les seves paraules només aporten misèria. Les manifestacions dels polítics en campanya electoral m'han portat a reflexionar i dissortadament he arribat a la conclusió que per assolir el poder tot si val i un dels camins és desautoritzar els contraris sense cap respecte a la dignitat que com a persona gaudeixen. Les desqualificacions del contrari i fins i tot les criminalitzacions, esdevenien arguments convincents quan les seves paraules palesaven a bastament la indignitat que en aquell moment defesensaven, com si aquesta qualitat fos l'estrella polar de la políticsa. Qué lluny els parlaments polítics del consell del rei Salomó quan afirmava: “una paraula dita a temps és poma d'or amb filigranes d'argent. A qui l'escolta, la correcció del savi li és com anell d'or, com collaret d'or vell”. Quina distància dels efectes dels polítics quan primer és el poder. És francament un fracàs de la política que amb més de cinquanta segles d'història, la filosofia de la convivència humana necessiti pensadors honrats, intel·ligents i racionals per trobar els remeis que el progrès social reclama perquè la humanitat en la seva globalitat esdevingui convivència universal en pau. I dissortadament les veus dels governs més poderosos del món esdevenen el que afirma Salomó quan escriu:”nuvolades i ventades sense ni una gota és el qui promet i no dóna.” I aleshores la solució en relació amb els honors que s'auto-atribueixen polítifcs del segle XXI no tenen raó de ser. Ho diu clarament amb aquestes paraules:” com la neu a l'estiu, i la pluja a la sega, també els honors donats al neci són fora de lloc”. A on porta al segle XXI la dignitat humana en la política? Sembla mentida, però a la presó. Malgrat tot el meu convenciment és que de la presó sortiran els grans polítics del demà i d'un avui no massa llunyà. I aquesta renaixença l'estan anunciant els joves.

L'EMOTIVITAT VALOR POLÍTIC

La lectura de la Bíbila cada dia que passa em demana reflexions de convivència a tots nivells sobre relacions afectives i fins i tot amoroses. Dues sentències del Rei Salomó em marquen el camí. 1)”Fa un petó als llavis, qui dóna una resposta escaient”. 2) “No declaris sense raó contra un altre. ¿Han de ser enganyosos els teus llavis?” I al costat d'aquestes dues sentències, una tercera que marca el camí: “Separa les escóries de la plata, i l'argenter en farà una copa; separa del rei el mal conseller i el tron s'afermarà en la justícia”. La veritat d'aquestes sentències ens la confirmen els resultats amb les seves consequêncies, en la política espanyola i catalana dels nostres dies. Les declaracions, que membres del Govern han fet, palesen abastament un evident menyspreu dels sentiments humans. El ministre Borrell demana a tots els estats que agraeixin a la policia espanyola la violència emprada a Catalunya contra el procès. La minstra no es mossega la llengua quan diu, “si no nos entregaís a Puigdemont habrà consecuencias”. Pedro Sànchez es compromet a portar Puigdemont a la justícia espanyola i afirma que la juistícia depèn d'ell. I el Ministre Marlaska confesa que les manifestacions catalanes fan un impacte superior a la violència d'ETA, que provocà més de 800 morts. Em podeu explicar quin és l'objectiu d'aquestes declaracions? Obviament no són un petó als llavis dels contraris sinò als seus propis per aplaudir la seva suposada intel·ligència. Una mel que produeix amargors no és aquella que fa sentir el plaer de l'amor. El plaer de l'amor en política és el gaudi de la dignitat dels ciutadans i el benestar de la col·lectivitat. Quina ha estat la resposta democràtica del Govern d'Espanya a Catalunya? La força de les armes amb més presència policial.Les promeses de diàleg les fan des d'els seus despatxos, no al carrer parlant amb els manifestants. No confiar en la ciutadania per por de no ser escoltats i possiblement escridassats demostra la feblesa humana d'uns governants que confonen la solidaritat amb una obediència esclavitzadora. I els sentiments dels governants i dels súbdits esdevenen satisfaccions contradictòries amb un doble sentit amb les mateixes paraules. Una verdadera manipulació. A qui afavoreix més manipular? Vist el procès a Catalunya clarament a l'estat. Aquesta distància entre el poder i els súbdits causa plaer al poder i sofriment al súbdit. És aquesta una manera de governar humana?. I quan aquesta diferència arriba, l'explosió dels subdits, el poder ha assolit el seu objectiu, tenir un argument per acusar de delicte d'obediència i fins i tot de delicte d'odi. Se li nega al súbdit el dret d'autodefensa que pot ser violent davant la violència de l'estat amb l'actuació de la policia. Ha intentat mai l'estat demanar a la Generalitat que actui d'intermidiari entre ell i els ciutadans que demanen llibertat? L'estat, que obliga a ser respectat davant un conflicte, no enten que el govern de la Generalitat compleixi el que li demana el poble per defensar els seus drets. Dues maneres de ser govern. Quin és el més democràtic? Aquell que diu que la llei impedeix defensar el pensament del poble o el que actúa d'acord amb el pensament dels ciutadans de la seva autonomia? Els sentiments i les emocions són uns indicadors molt importants, també políticament, tenint present que els sentiments són els impulsors més potents davant les injustícies del poder, que perquè són poder actùen com si fossin impecables. Imposar la llei perquè és llei sense pensar que causa passions de revolta és demostrar en el seu exercici que la dignitat de la persona no justifica defensar diferències. És la gran pobresa de la democràcia de l'estat espanyol.

LA INTEL·LIGÈNCIA I LA VOLUNTAT ENS FARAN LLIURES

La meva lectura diària de la Bíblia ha esdevingut un company de viagte en la defensa de la independència de Catalunya obrint-me els ulls del poder de la persona si sap aprofitar el poder de les seves facultats anímiques. Una filosofia de més de quatre mil anys d'història que palesa el sentit vital de la humanitat per ordenar el sentit social. Són sentències i consells ja en aquell temps fruit de l'experiència de la seva història. Certament la història es repeteix independentment de les caractrístiques de cada època. En el fons alló, que cal, rau en el fet que els treballs que es fan fruitin degudament com diu el següent proverbi:”De tot treball s'en treu profit; de xerrar molt, misèria i prou” (XIX,-23). L'experiència alliçona. A què es déu el desgavell polític actual de l'estat espanyol? Certament de xerrar que no és el mateix que parlar. I els efectes els defineix molt bé el següent proverbi:”Una resposta suau calma la ira; la paraula feridora encén la indignació” (XV-1). Quina és la consequència del molt parlar de partits capdavanters per nombre d'afiliats, no per la seva racionalitat? Perquè es produeixen les reaccions ciutadanes no només a Catalunya si no també arreu de l'estat? Senzillament perqué “l'insolent no estima el que repren, ni vol la companyia dels savis” (XV-12). Quan un ciutadà amb els seus raonaments arriba a conclusions que segons la seva manera de pensar, són útils per a la societat, abans de comentar-les ha de valorar molt la qualitat cultural i humana de la persona amb qui vol dialogar i seguint el consell del llibre dels Proverbis, li diu”No miris de fer-te escoltar pel neci; trobarà nècies les teves paraules” (Sentència 9a) Exactament el que succeix a Catalunya amb la idea de la independència, contestada pel PP, VOX i C's. Cadascú treu les seves consequències. El llibre dels Proverbis no diu que la defensa de la veritat de les persones sigui un treball fàcil, tot el contrari.”Si et desanimes en la desgràcia, vol dir que el teu coratge és esquifit”. És comprensible que el desànim, sovint, porti a enviar-ho tot a rodar, però al costat de la desgràcia hi ha motivacions i raons prou fortes i exigents perquè amb l'esforç de la voluntat, la intel·ligència descobreixi nous camins per desafiar els obstacles i continuar avançant cap a la solució del problema que a Catalunya és la independència. I en aquest esforç la Bíblia ens dóna un consell basat en la manera d'actuar de la natura. Ens diu: “Menja mel, fill meu, que és bona, la bresca et farà dolç el paladar. Sàpiques qué serà per a tu la saviesa si la trobes, tindràs un desprès i la teva esperança no serà decebuda” (Proverbis) L'esforç del treball dirigit per la intel·ligència, que és la mel, porta a la saviesa que ens obre els ulls perquè ens adonem de quin és el camí que hem de seguir per arribar al cim de la muntanya dels nostres desitjos avalats per la cultura i la història. La independència dels pobles de la terra és un dret i el compliment del mandat natural rebut del Creador, segons els que hi creiem, i de la natura segons la ciència. El llibre de la paraula de Déu per els creients ens confirma el mandat de la natura en el que ens hi trobem tots els humans ingtel·ligents, racionals i per tant savis. És la mel que fa dolç el paladar. La mel que mengen els independentistes.

UN FILL DE DÉU NO POT OBVIAR LA POLÍTICA

Jo, en la meva condició cristiana, tinc el deure de ser fidel als missatges rebuts del Creador. I el primer missatge es llegeix en el Gènesi quan diu: “Sigueu fecunds i nultipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la” i aquesta norma la va donar a tota la humanitat, representada per Adan i Eva, creada a imatge seva. La terra havia de dominar-se físicament i psiquicament. Físicament amb la presència humana d'acord amb les condicions personals i psíquicament, ordenant la convivència. I aquest manament fou donat a la dona i a l'home, lo que significa que la política és un objectiu comú. I dissortadament aquest manament, que per altra banda, és un deure natural, ha estat manipulat de tal manera que al segle XXI encara no s'ha assolit qualitativament. La política en té la responsabilitat i en un model democràtic rau en la voluntat popular. Voluntat popular que no es respecta, restringint egoísticament la participació que facilita al guanyador sentir-se amo i senyor absolut. La democràcia encara no ha assolit aquell grau de qualitat indispensable perquè la dignitat de cada persona sigui veritat. En aquest deure humà dictat per Déu, la humanitat per complir-la està dotada d'intel·ligència i racionalitat i del seu exercici en depèn la qualitat de la convivència. Cal treballar-hi bé, sense oblidar l'avis dels Proverbis que ens diuen que “de tot treball se'n treu profit; xerrar molt, misèria i prou”. La bondat del treball depen de la la qualitat de la paraula dialogant. I en aquest diàleg, la bíblia ens adverteix que “l'arrogant cerca en va la saviesa, l'intel·ligent l'apren fàcilment”. El resultat de la paraula ens indica quina ha estat la intencionalitat dels actors polítics responsables de la convivència per què “una resposta suau calma la ira, la paraula feridora encèn la indignació.” Talment com si l'escriptor dels proverbis fos un observador de la política espanyola del segle XXI. I ens ho explica perquè “sense deliberació fracassen els projeectes; amb nombrossos consellers arriba a bon terme.” I en aquest estira i arronsa polític el llibre dels Proverbis ens senyala el camí:”venerar els Senyor és font de ida i aparta dels llaços de la mort”i en aquesta línia em vull moure, malgrat les errades de la meva llibertat,i coherent amb mi mateix he de defensar la dignitat de persona, filla de Déu, i emetre en unes eleccions aquell vot que defensa la llibertat del meu poble format o que s'hauria d'haver constituit humanament. I en aquests termes la problemàtica del vot català en unes votacions espanyoles ha de ser valent amb una base intel·ligent i racional a favor dels drets de les persones en el seu model polític de convivència. Des de la meva condició cristiana la meva intel·ligència em diu que he de votar per la independència de Catalunya perquè la realitat de l'estat espanyol no compleix el mandat diví lliurat a la humanitat. No respecta els drets de les persones, no salvaguarda com cal la igualtat home-dona en les diferències i dóna més importància al territori que a les persones. I el resultat porta a una política prepotent sense respectar la filosofia de la naturalesa, que en realitat és el mandat diví a la humanitat. I per aquesta raó el meu vot és independentista perquè es fonamenta en el respecte que es mereixen totes les persones i defensa la llibertat fonamental en tot ordre social.

LA DEMOCRÀCIA ENCARA ÉS EL FUTUR

El gran probema de la convivència humana, que espera el futur de la democràcia, rau en el fet de no pensar el verdader exercici de la llibertat per trobar el consens en les diferències. La dificultat rau en la coordinació de dos conceptes, relatiu i absolut. La capacitat de les facultats humana és relativa amb un desig d'assolir l'absolut. La ciència actual en una progressió fabulosa aspira a l'assoliment de la immortalitat humana sense haver assolit la demostració de l'existència de Déu. Desde la religió, que la política se'n distancia cada dia més, el problema no té solució però sí una esperança perquè Sant Pau en una de les seves cartes diu “que no tots morirem, però tots serem transformats” en el sentit d'immortals amb Déu. Opino que aquest avançament de la ciència coincidirà amb el dia de la transformació, fi de la història humana terrenal. És aquest desig científic d'assolir la conquesta de la immortalitat que em porta a pensar en el gran futur de la democràcia. Dissortadament en el procès actual, les perspectives són més aviat de retrocès que de progrès. L'argumentació bàsica d'una democràcia, essent com és la persona la centralitat, no es pot fonamentat en l'exercici de la força física i psíqquica, ni en la llei coercitiva, ni molt menys en la negació al diàleg dels contraris per distants que siguin i fins i tot violents. El camí llarg de la democràcia s'entrebanca amb la realitat que sense una pistola sobre la taula no pot haver-hi diàleg i amb aquest concepte la democràcia no arribarà mai, per la senzilla raó que la pistola sobre la taula li posa el poder polític amb l'argument de les forces armades. I mentre aquesta violència sia l'argument del poder, la convivència humana no viurà mai aquella pau pacífica a la que hi té tot el dret. La carrera armamentista de les grans potències mundials és l'enemic més perillós de totes les verdaderes democràcies. I correlativament amb la cursa armamentista n'hi ha una altra que reclama el respecte a la dignitat de totes les persones, essent les més humils aquelles que haurien de ser més valorades. Mentre no sigui llei la voluntat del poble, la democràcia serà sempre feble, un inútil desig. I és llastimós, per exemple, quan la Constitució espanyola reconeix que el poble sobirà és qui atorga el poder i en la realitat el poder no n'hi fa cas. Aquest prescindir de la voluntat popular és la realitat de la política espanyola com ho ha palesat la campanya electoral a celebrar-se el dia 10 de novembre. I tota la maquinària desenvolupada pel govern provisional de Pedro Sànchez és una clara demostració del poc respecte que es té a la ciutadania que no combrega amb les seves lloses de molí. És democràcia no voler parlar del pensament da la possible llibertat de Catalunya, quan la Constitució legalitza aquest dret? No voler parlar d'un tema, que històricament ha significat progrès, perquè la llei parla de la indisoluble unitat garantida per les armes, no és democràcia és negar la llibertat de les persones i molt més quan es dóna més importància a l'espai que no a les persones que l'ocupen. La unitat i la ingtegritat és facultat de la persona, el territori és una necessitat on viure-la. El territori pot ser important pel seu subsol i la riquesa que proporciona, peró sense les persones seria en gran part, infèrtil.La democràcia només la poden fer les persones i pensar en la seva llibertat i un possible model de convivència és un dret natural, que està per damunt de tot llei. I és precisament en la negació de la llibertat de pensament on hi rau l'absolutisme que és la negació de la democràcia. I és aquesta la veritat en la que es mou la política espanyola. Quan es vol dialogar no es posen límits perquè no hi cap límit que imopideixi arribar a consensos i quan no es vol el consens es nega el diàleg. I aquest tractament de la democràcia és la realitat de l'estat espanyol. Està molt lluny encara de la verdadera convivència democràtica. La convivència no s'imnposa es guanya. I Catalunya com tots els altres pobles d'Espanya hi tenen dret.

MOLTES PARAULES AMB ALLIÇONAMENTS IMPRODUCTIUS

Els proverbis del Rei Salomó m'han ensenyat a mesurar la intencionalitat de les paraules de força polítics de la pell de brau. “Qui molt xerra no evita la falta; l'home assenyat mesura les paraules” (Proverbis X, 19). La desmesura oratòria ha estat una norma electoralista i massa sovint, les paraules han anat massa carregades de vanitat i fins i tot d'odi, arribant a menys-preus i veritables insults desqualificadors. Desqualificar no és demostració de la idea del que parla, és la prova de la seva falsedat. Massa xerrameca fa perdre el sentit del missatge i no diuen res i no dir res, és una befa del qui escolta. La seva definició ens l'adverteix Salomó amb aquesta sentència:”El neci es diverteix obrant amb infàmia; l'home intel·ligent, obrant amb saviesa”(Prov. X,23). Procurar convèncer amb un discurs dedicat a remoure les passions és molt difícil, en política, que no caigui en el despropòsit de l'arrogància. “L'arrogància provoca menyspreu; la saviesa es troba en la humilitat” (Prov. XI,2). L'alliçonador polític arrogant és aquell que nomès el seu partit es mereix arribar al govern, perquè els altres són uns incapaços. Amb aquesta arrogància es poden produir dos efectes: a) acusar els altres d'incapacitat política, o b) per efecte boomerang, l'auditori deixar sol a l'orgullós. Salomó amb els textos esmentats ens diu com ha de ser la persona que parla per convèncer, en aquest cas, els votants. 1) les paraules han de ser les justes i el seu significat clar sense manipulacions i respectuoses amb la justícia; 2) el que parla ha de ser intel·ligent i savi, i ho demostrarà si el seu raonament és racional i lógic i 3) la primera condició del savi és la ser humil. Dissortadament els parlaments polítcs de la campanya electtoral han estat molt lluny dels consells de Salomó. I el rei bíblic continúa alliçonant. “Qui és just i savi es guanya els homes, amb les seves obres els porta a l'arbre de la vida” (Prov.XI,30). La justícia i la saviesa dels polítics aspirants a governar són les dues qualitats que molts d'ells tenen dificultats per demostrar per culpa de les manipulacions dels seus partits i dels efectes negatius que la societat espanyola pateix per una gestió corrupta com ho palesenels resultats. Els votants seran intel·ligents i raonables per saber decidir a qui cal votar o no? I dos proverbis ens parlen de la culpabilitat o credibilitat que ha de palesar l'aspirant a president. “Una ciutat puja amb la benedicció dels honrats; les paraules dels malvats la derroquen”(Prov.XI,11). Aquestes paraules ens conviden a fer una valoració de les possibilitats positives i negatives. La seva experiència anterior i les paraules de la campanya han de ser la base per decidir, tenint sempre present si afavoreixen o no el desig del votant. I encara obliga a pensar més els següent text: “Un poble mal governat, s'enfonsa, molts bons consellers el salven”. L'experiència democràtica de l'estat espanyol en els més de quaranta anys d'existència ens poden donar les proves necessàries per valorar l'exercici dels consellers dels partits en el poder. Dissortadament el poble espanyol no gaudeix el benestar d'un poble ben governat com ho palesen els moviments populars de tota mena i l'espasa de Democles dels deute exterior impossible de pagar per les bilionàries quantitats que es deuen als bancs europeus. I l'estat afirma que l'economia és esperançadora. No enganyem als ciutadans que depenen del seu treball i l'atur encara fa més pobres cada dia. Existeixen dues observacions que poden decidir el vot: 1) el treball cada dia està menys valorat i 2) la vida que gaudeixen expresidents i ex-als càrrecs de l'estat amb l'acció de les portes giratòries. La història de la democràcia espanyola i la pobra qualitat de vida de la gran majoria demanen una valoració de la dignitat dels partits que es presenten. La racionalitat de cada votant ho ha de decidir. La ciutadania té la paraula, però l'experiència de les conteses viscudes no permeten llençar les campanes al vol.