LES IDEOLOGIES POLITIQUES VIOLÈNCIA EN LA CONVIVÈNCIA

El concepte de violència ens sitúa immediatament en una oposició d'enfrontament que pot esdevenir físic i perillós si no som capaços des de la dignitat personal respectar la de l'altre i situar les veritats individuals de cadascú sobre la taula de diàleg sense rencors i amb voluntat d'arribar a consens. Les ideologies polítiques de l'estat espanyol, valorant les paraules dels diferents ideólegs, resten i no sumen, fent més profundes i enemigues les diferències. L'existència d'ideologies és un fruit natural de l'arbre humà conreat per les llibertats dels seus treballadors, els ciutadans. La bondat dels seus fruits està supeditada a la qualitat dels saonaments, també polítics, que són les idees i els fets que elles promouen. Un saonament incorrecte porta a fruits difícils de païr. Els fruits actuals de la política espanyola son indigeribles per a un gran nombre de ciutadans. L'arbre polític perd presència i corre el risc de secar-se. I la culpa no és de l'existència de diferents ideologies, perquè en una convivència en llibertat són necessàries, sinò per culpa dels respondables, en aquest cas els polítics, que fan de la ideologia pròpia un absolut, rebutjant la de l'altre. I aquest rebuig porta, en democràcia, a la pèrdua de llibertat i a caure despenyada per penyasegat de la dictadura. La dictadura és un risc continuat de patir ser llençats per la incomprensió a la violència física que pot esdevenir bèl·lica pretenent amb la mort la victòria. El panorama polític espanyol de l'any 2019 palesa més risc de guerra que de pau i per aquest motiu la convivència política és un desgavell incapaç de separar el gra de la palla amb la peculiaritat que el gra assolit serà inservible per convertir-lo en pa de l'àpat de la pau. És humanament desesperant la negativa mútua de diàleg polític amb la presumpsió que deixen entendre que la veritat només la té un, i tots diuen el mateix. La veritat trocejada és com una poma repartida amb mossecs inútils a l'hora de l'àpat. Francament, és possible revertir la violència ideològica en una convivència social pacífica? La possibilitat hi és, però falta la voluntat. La violència ideològica com a diferència ha d'entendre's com una invitació a reflexionar quina és la solució, que sense canviar d'opinió, possibiliti un consens de convivència. I aquesta invitació sembla ser que no la comprenen o no la volen compendre, i encara agreuge més el problema polític. Fer de la política un problema de convivència es converteix en una mancança molt greu de respecte a la dignitat de les persones perquè amb aquesta violència política se'ls hi nega el dret de ser perquè no se'ls permet pensar. És molt lamentable que les idologies polítiqus desemboquin en situacions inhumanes que obliguen a viure en un risc continuat a la majoria, com és la imatge de la ciutadania del 2019 a la pell de brau.Violència ideològica per seure a taula, sí, PSOE, PP, C's, UP, i resta de partits, però violència ideològica invitació al diàleg amb voluntat de consens, i voluntat de consens no és demanar el vot per formar govern perquè els vots assolits així ho diuen. El que diuen els vots de les eleccions és que els partits parlin entre ells perquè la política esdevingui salvaguarda de la dignitat humana i concòrdia de convivència.

PRESÈNCIA DE XIRINACS EN EL PROCÈS PRO INDEPENDÈNCIA

En el testament de comiat en la seva ofrena al complir els 75 anys afirmava que amb la seva mort Catalunya esdevenia un xic més lliure i que ell estava en nosaltres, amics. La independència era un objectiu de la seva vida que no podia separar-se de la seva religiositat mística, globalitat en la imatge del seu jo. Religió, política, cultura i civisme formaven un blog que s'autoalimentava mútuament d'acord amb el programa transcendent de la seva vida. La defensa de la independència de Catalunya era un deure que la seva dignitat de persona li exigia fins a l'extrem d' haver d'arriscar defensant pacíficament violències perilloses políticament quan va declarar ser amic d'eta i enemic de l'estat espanyol. Només una intel·ligència claravident com la seva podia entendre situacions relliscoses que desafiaven la justícia. I aquesta intel·ligència està entre nosaltres. Com? Òbviament que la capacitat intel·lectual palesa moltes diferències personals però hi ha un detall que tothom el pot complir, ser conscients del tema i la voluntat d'exercitar-lo. En una paraula, ser lliures. I en l'exercici de la llibertat saber arriscar. I en aquest risc hi ha un concepte indispensable, la dignitat natural de l'esser humà. La independència d'un poble està supeditada a poder viure la dignitat dels seus ciutadans. Els ciutadans d'un poble sotmès no poden, encara que vulguin, viure en plenitud la seva dignitat. I no la poden viure quan la llibertat rep coaccions que neguin el dret total de ser, per exemple, català. I Lluis M. Xirinacs ho tenia molt clar. En la contesa en la que ens trobem actualment els independentistes catalans el llegat que ens ha deixat Lluis M. Xirinacs és d'una força interior, intel·ligent, racional i mística, que recolza les paraules del President Torra davant del Tribunal que el jutjava que no es penedia de res perquè ell es devia a la voluntat del seu poble acceptant la condemna de la justícia espanyola que esdevindria la condemna dels que el jutjaven. És molt significatiu que a Catalunya el partit més afí a la doctrina de Lluis M. Xirinacs sigui el partit més esquerrà i anticapitallsita, la CUP. La desobediència és l'argument més poderós davant un poder que dóna tot el protagonisme a la llei dictada per homes abans que la llei de la veu del poble a qui la natura i per tant Déu li va donar el mandat. I és precisament aquesta la força opositora al poder de la dictadura que el va mantenir ferm i defensor dels drets que la política del seu temps dictatorial trepitjava. I dissortadament la imatge del poder polític actual de la pell de brau fa la impresió que és la continuació del règim franquista. I a la presó hi ha polítics fidels a la voluntat del poble per raons idèntiques als empresonaments de Lluis M. Xirinacs. Ell sacerdot secularitzat no va perdre mai la fe en Déu i la seva mística l'acompanyava en totes les seves accions emparades en exemples de Ramon Llull, Gandi, i personalitats del pensament hindú, budista i musulmà, lliurant-se voluntàriament amb la seva mort a l'estil de gurús indis i de mestres indis d'América. La fi de la seva vida fou un acte d'amor místic total a Déu donant la vida com Jesucrist per la llibertat del seu poble i la germanor universal de tots els humans. El poder d'aquesta força recolza la fe i la confiança dels independentistes catalans. Les darreres paraules estic en vosaltres actúen sense fer soroll. Els presos polítics, els exiliats i el President Torra sense fer soroll segueixen el mateix camí del poder de la veu del poble.

SABEM LLEGIR EL MISSATGES POLÍTICS DE LA HISTÒRIA ACTUAL?

En el fons de la veritat de la història hi ha molts perquè que passen desapercebuts, ignorats i el que és pitjor egoïsticament oblidats. No tots els missatges són amenaces de risc, n'hi ha que són consells de la urgència de pensar. Però el problema rau en el fet de no reflexionar sobre el pensament dels altres. És veritat que hi ha pensament de veritables autoritats en el món de la cultura que marquen camíns a la història, però n'hi ha d'humils, que escoltats, serien molt productius per a una convivència en pau. Els polítics responsables de la convivència poden no ser pensadors però alló que no poden ser és ignorants del pensament dels pobles que governen. I en l'actualitat en aquesta circumstància, un pensament català, palesat en dos moviments, dissortadament ha estat distorsionat des de la política estatal i em refereixo al Tsunami Democràtic i als CDR. Dos moviments nascuts d'una necessitat històrica de defensa dels drets d'un poble que sent sotmés injustament i se li barra el pas al procès de progrès a que té dret. L'estat espanyol només té posats els ulls en els diners que li aporta Catalunya perquè sense ells li és impossible pagar els deutes contrets, alguns d'ells irregularment. El Tsunami democràtic i els CDR són fruit d'una injustícia política que es nega a escoltar la veu del poble i li tapa la boca amb la policia. Les consequències, una negació estatal de la democràcia que se suposa comparteix. La negació de la veu del poble va portar al govern de Mariano Rajoy a una prevaricació democràtica i a una vergonya política. Per negar els resultats de la votació del 1 d'octubre imposa l'article 155 i convoca unes noves votacions per demostrar la mentida del poble i el poble li diu que l'enganyat és ell, perquè no només iguala les organitzades popularment sinó que supera les de Rajoy. I quin és el resultat? Rajoy no fa cas de les seves, perquè donaven la raó a les del poble i es posava al descobert la seva magra democràcia. I l'estat va continuar amb la prevaricació, empressonant i perseguint sense llegir el camí democràtic que és la veu del poble. I davant d'aquesta negativa el poble en silenci, pensa i descobreix camins intel·ligents, raonats, veu de la gent i acusadors d'una injustícia política històrica. Em pregunto, quan, perquè i com es produeix en climatologia un tsunami? La resposta dels polítics només posa els ulls en el mals que produeix, sense estudiar el perquè i que ha fet malament la humanitat perquè es produeixi i com la humanitat ho ha de preveure en la seva organització? Només són acusacions, tot el que es fa. Un tsunami democràtic és una moviment fort políticament, pensat i raonat per obligar a pensar als polítics perquè la veu del poble l'ha provocat. Es veritat que la voluntat del tsunami és alliberar d'un poder polític, d'un poder polític que és improductiu i que com la natura es queixa i fa pensar. I la resposta dels polítics és la mateixa, parar atenció al risc que el tsunami pot assolir d'apartar un poble sotmés del poble que es creu amo i senyor. No entenen el pèrquè es produeix ni quines són les consequències positives que se'n poden derivar. La solució no pensar perquè sancionar és el camí més fàcil. I així es va, perquè la natura compleix el seu programa i la humanitat és natura, però els governants responsables de la humanitat obliden quin és el seu programa. I en els CDR ens trobem amb la mateixa solució. Defensar la democràcia l'estat espanyol ho considera un delicte perquè la democràcia que volen els CDR és la del seu poble que per culpa del dominant no la pot viure. Un moviment, que com el tsunami democràtic, busca la solució en la paraula, resulta que en algunes situacions pot esdevenir violent pel dret d'autodefensa al ser agredit, segons l'estat legalment, per les armes. Tant els CDR com el Tsunami democràtic li recorden a l'estat espanyol que les solucions polítiques en una democràcia està en la paraula fruit del pensament. I els dos moviments catalans són resultat d'un pensament intel·ligent, perquè buscar la pau de la dignitat de les persones, és racional i el camí que demana la humanitat perquè la seva globalitat esdevingui la veritat de la solidaritat entre els diferents. Només el ancorats en la llei sense tenir present que la llei està al servei, no llegeixen els missatges de la natura i de la història. La natura es queixa del mal tracte que rep de la política humana. I la política humana no l'escolta. Oblidar el programa natural és un greuge molt perillós per a la humanitat. Per aixó em pregunto si sabem llegir, tots, uns i altres, els missatges de la natura i de la història. El gran debat que exigeix la pau universal.

LA REBELIÓ DE LA PAU CONTRA LA PAU DE LA GUERRA

Valorada des de la meva visió de la història, essent un simple ciutadà, el títol d'aquest comentari preten definir l'actualitat de Catalunya sotmesa per l'Estat Espanyol. La raó ens la dóna el rei Salomó quan diu:”Quan governen els justos, el poble s'alegra; el poble gemega si mana un tirà”. (Proverbis, XXIX,2). La situació, davant la història, és una verdadera rebelió amb una doble perspectiva. Qui demana justícia perquè vol la pau i és empresonat, i el qui es pensa que defensa la llei i empresona. Catalunya defensa els drets a la seva llibertat en el marc d'una democràcia i els seus líders són perseguits, l'Estat Espanyol persegueix perquè primer és la llei i afebleix la democràcia. Els líders empresonats no renuncien a les seves idees i les defensen amb la paraula que és l'eina de la pau atorgada per la natura a l'ésser humà. L'Estat que empresona té problemes quan la democràcia li exigeix formar govern veient-se immers en un mar de mals entesos i discusions per manca d'idees lógiques i raonades. El que ahir deia que era negre, avui diu que és blanc. No defensa una idea sinò el poder amb que es persegueixen les idees. Els polítics catalans a la presó i a l'exili continúen defensant les idees i les pensen. Els llibres que han escrit ho palesen. I un percentatge molt significatiu dels catalans amb les seves manifestacions ho confirmen, siguin independentistes o simplement demòcrates. Un comportament oposat al de l'estat que s'escolta els enemics de Catalunya i els hi dóna la raó. I la democràcia amb un canvi de govern el col·loca davant de les seves contradiccions. Ho deia ja el rei Salomó: “Si un governant escolta les mentides, farà que els súbdits es tornin dolents”. Els independentistes són dolents segons les opinions del govern socialista. I sorpreses de la història i la natura, els independentistes són necessaris per poder formar govern i l'estat no sap com sortir-sen. És fa palesa la “rebelió de la pau contra la pau de la guerra”. El govern espanyol amb la seva guerra, que era, segons ell, la pau, és troba amb la necessitat de la rebelió de la pau per aturar la guerra declarada per ell. Raimond Pannikar afirma en una sde les seves publicacions que mai en cinc mil anys d'història els tractats de pau per posar final a una guerra ho han aconseguit. I davant d'aquesta circumstància ens trobem amb la rebelió de la pau defensant la convivència de tota la humanitat. I aquesta convivència és el camí de la pau que els liders catalans empresonats i exiliats defensen en el seus llibres. Salomó m'aconsella en la defensa de les meves idees i al respecte ens diu:”Una paraula dita a temps és poma d'or amb filigranes d'argent. A qui l'escolta, la correció del savi, li és com com anell d'or, com collaret d'or vell”. Escoltar els consells dels savis, de les persones que pensen, porta a respectar la dignitat. Un gest de saviesa seria llegir els llibres dels presos polítics catalans i exiliats. La seva lectura m'ha confortat i arrelat més la necessitat de la paraula intel·ligent i racional per tenir arguments a l'hora de defensar la dignitat de les persones en una conversa, en una reunió de política democràtica i davant d'un tribunal. Els llibres que he llegit i són una veritable lliçó de democràcia insinuant l'horitzó dels seu progrès, són. ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn, ESPERANÇA I LLIBERTAT, de Raúl Romeva, ESTIMATS LLUC I JOANA, d'Oriol Junqueras, ESCOLTA EUROPA, de Carles Puigdemont, ORIOL JUNQUERAS (FINS QUE SIGUEM LLIURES), de Sergi Sol, TRES DIAS EN LA CÀRCEL, de Jordi Cuixart i Gemna Nierga, ...Y ASÍ LO DEJO (CRÓNICA DE UN PROCESO) de Gonzalo Boye. LA NOVEL·LA DE LA REBELIÓ (cróniques del judici) d'Ernesto Ekaizer. Jordi Turull ha escrit PERSISTIM, que espero llegir aviat com d'altres publicats darrerement per presos polítics.La rebelió de la paraula en democràcia és un missatge de pau.

PODER DE LA DIGNITAT HUMANA

“L'aigua és el mrall de la cara; el cor és el mirall de l'home” (Proverbis XXVII-19)

La relació emocional entre la natura i la humanitat esdevé un diàleg de complicitats intel·ligents sense paraules amb perspectives de transcendència. L'aigua i el cor alliçonen des de la tranquil·litat en pau i també des de la tormenta per desvetllar la necessitat de pensar. Quan la relació natura humanitat no és creativa, ens manca el mirall de la veritat per auto-conèixer amb més profunditat i intensitat el veritable poder de l'ésser humà, és perd la solidaritat de ser i la indignitat fa de norma. Un ésser humà és com una gota d'aigua, una bona compenetració configura el mar, i si entre els humans cada ésser no perd la seva dignitat, es configura la convivència en pau, convivència exigent que quan alguna irregularitat s'infiltra es revolta amb onades denunciadores que reclamen les relacions de la calma. Són les guerres o enemistats que denuncien irregularitats exigint el raonament intel·ligent per reconstruir la pau. La pèrdua de dignitat d'una persona pot desestabilitzar la convivència i massa sovint la desestabilització comença per crear malentesos i enemistats entre iguals que es mouen com les gotes d'aigua del mar amenaçant tormenta. La convivència en pau de la humanitat no depen de les grans empreses de les persones, depen de la dignitat de cada persona que en el seu entorn hi aporta sensacions de benestar, pau i amistat. En una paraula, ser persona. Si féssim una anàlisi en profunditat de les enemistats, ens adonariem que la causa responsable del mal està en el fet de no ser persona digna. I aquest no ser persona digna, el poder la substitueix per la indignitat i els resultats són col·lectivitats, entitats, nacions mal governades per persones que pretenen més el lluiment i enriquiment personal que no pas el benestar dels altres. Posen la dignitat en el càrrec al marge de la persona. L'individu, que parla molt sense que les seves paraules fruitin relacions de pau i benestar, esdevé una bola de neu que muntanya avall crea un perill més amenaçador i pot destruir els arbres que troba en el seu recorregut sense control. Com que la seva realitat és xerrar pels colzes no se'n pot esperar profit del seu treball i les seves paraules només aporten misèria. Les manifestacions dels polítics en campanya electoral m'han portat a reflexionar i dissortadament he arribat a la conclusió que per assolir el poder tot si val i un dels camins és desautoritzar els contraris sense cap respecte a la dignitat que com a persona gaudeixen. Les desqualificacions del contrari i fins i tot les criminalitzacions, esdevenien arguments convincents quan les seves paraules palesaven a bastament la indignitat que en aquell moment defesensaven, com si aquesta qualitat fos l'estrella polar de la políticsa. Qué lluny els parlaments polítics del consell del rei Salomó quan afirmava: “una paraula dita a temps és poma d'or amb filigranes d'argent. A qui l'escolta, la correcció del savi li és com anell d'or, com collaret d'or vell”. Quina distància dels efectes dels polítics quan primer és el poder. És francament un fracàs de la política que amb més de cinquanta segles d'història, la filosofia de la convivència humana necessiti pensadors honrats, intel·ligents i racionals per trobar els remeis que el progrès social reclama perquè la humanitat en la seva globalitat esdevingui convivència universal en pau. I dissortadament les veus dels governs més poderosos del món esdevenen el que afirma Salomó quan escriu:”nuvolades i ventades sense ni una gota és el qui promet i no dóna.” I aleshores la solució en relació amb els honors que s'auto-atribueixen polítifcs del segle XXI no tenen raó de ser. Ho diu clarament amb aquestes paraules:” com la neu a l'estiu, i la pluja a la sega, també els honors donats al neci són fora de lloc”. A on porta al segle XXI la dignitat humana en la política? Sembla mentida, però a la presó. Malgrat tot el meu convenciment és que de la presó sortiran els grans polítics del demà i d'un avui no massa llunyà. I aquesta renaixença l'estan anunciant els joves.

L'EMOTIVITAT VALOR POLÍTIC

La lectura de la Bíbila cada dia que passa em demana reflexions de convivència a tots nivells sobre relacions afectives i fins i tot amoroses. Dues sentències del Rei Salomó em marquen el camí. 1)”Fa un petó als llavis, qui dóna una resposta escaient”. 2) “No declaris sense raó contra un altre. ¿Han de ser enganyosos els teus llavis?” I al costat d'aquestes dues sentències, una tercera que marca el camí: “Separa les escóries de la plata, i l'argenter en farà una copa; separa del rei el mal conseller i el tron s'afermarà en la justícia”. La veritat d'aquestes sentències ens la confirmen els resultats amb les seves consequêncies, en la política espanyola i catalana dels nostres dies. Les declaracions, que membres del Govern han fet, palesen abastament un evident menyspreu dels sentiments humans. El ministre Borrell demana a tots els estats que agraeixin a la policia espanyola la violència emprada a Catalunya contra el procès. La minstra no es mossega la llengua quan diu, “si no nos entregaís a Puigdemont habrà consecuencias”. Pedro Sànchez es compromet a portar Puigdemont a la justícia espanyola i afirma que la juistícia depèn d'ell. I el Ministre Marlaska confesa que les manifestacions catalanes fan un impacte superior a la violència d'ETA, que provocà més de 800 morts. Em podeu explicar quin és l'objectiu d'aquestes declaracions? Obviament no són un petó als llavis dels contraris sinò als seus propis per aplaudir la seva suposada intel·ligència. Una mel que produeix amargors no és aquella que fa sentir el plaer de l'amor. El plaer de l'amor en política és el gaudi de la dignitat dels ciutadans i el benestar de la col·lectivitat. Quina ha estat la resposta democràtica del Govern d'Espanya a Catalunya? La força de les armes amb més presència policial.Les promeses de diàleg les fan des d'els seus despatxos, no al carrer parlant amb els manifestants. No confiar en la ciutadania per por de no ser escoltats i possiblement escridassats demostra la feblesa humana d'uns governants que confonen la solidaritat amb una obediència esclavitzadora. I els sentiments dels governants i dels súbdits esdevenen satisfaccions contradictòries amb un doble sentit amb les mateixes paraules. Una verdadera manipulació. A qui afavoreix més manipular? Vist el procès a Catalunya clarament a l'estat. Aquesta distància entre el poder i els súbdits causa plaer al poder i sofriment al súbdit. És aquesta una manera de governar humana?. I quan aquesta diferència arriba, l'explosió dels subdits, el poder ha assolit el seu objectiu, tenir un argument per acusar de delicte d'obediència i fins i tot de delicte d'odi. Se li nega al súbdit el dret d'autodefensa que pot ser violent davant la violència de l'estat amb l'actuació de la policia. Ha intentat mai l'estat demanar a la Generalitat que actui d'intermidiari entre ell i els ciutadans que demanen llibertat? L'estat, que obliga a ser respectat davant un conflicte, no enten que el govern de la Generalitat compleixi el que li demana el poble per defensar els seus drets. Dues maneres de ser govern. Quin és el més democràtic? Aquell que diu que la llei impedeix defensar el pensament del poble o el que actúa d'acord amb el pensament dels ciutadans de la seva autonomia? Els sentiments i les emocions són uns indicadors molt importants, també políticament, tenint present que els sentiments són els impulsors més potents davant les injustícies del poder, que perquè són poder actùen com si fossin impecables. Imposar la llei perquè és llei sense pensar que causa passions de revolta és demostrar en el seu exercici que la dignitat de la persona no justifica defensar diferències. És la gran pobresa de la democràcia de l'estat espanyol.

LA INTEL·LIGÈNCIA I LA VOLUNTAT ENS FARAN LLIURES

La meva lectura diària de la Bíblia ha esdevingut un company de viagte en la defensa de la independència de Catalunya obrint-me els ulls del poder de la persona si sap aprofitar el poder de les seves facultats anímiques. Una filosofia de més de quatre mil anys d'història que palesa el sentit vital de la humanitat per ordenar el sentit social. Són sentències i consells ja en aquell temps fruit de l'experiència de la seva història. Certament la història es repeteix independentment de les caractrístiques de cada època. En el fons alló, que cal, rau en el fet que els treballs que es fan fruitin degudament com diu el següent proverbi:”De tot treball s'en treu profit; de xerrar molt, misèria i prou” (XIX,-23). L'experiència alliçona. A què es déu el desgavell polític actual de l'estat espanyol? Certament de xerrar que no és el mateix que parlar. I els efectes els defineix molt bé el següent proverbi:”Una resposta suau calma la ira; la paraula feridora encén la indignació” (XV-1). Quina és la consequència del molt parlar de partits capdavanters per nombre d'afiliats, no per la seva racionalitat? Perquè es produeixen les reaccions ciutadanes no només a Catalunya si no també arreu de l'estat? Senzillament perqué “l'insolent no estima el que repren, ni vol la companyia dels savis” (XV-12). Quan un ciutadà amb els seus raonaments arriba a conclusions que segons la seva manera de pensar, són útils per a la societat, abans de comentar-les ha de valorar molt la qualitat cultural i humana de la persona amb qui vol dialogar i seguint el consell del llibre dels Proverbis, li diu”No miris de fer-te escoltar pel neci; trobarà nècies les teves paraules” (Sentència 9a) Exactament el que succeix a Catalunya amb la idea de la independència, contestada pel PP, VOX i C's. Cadascú treu les seves consequències. El llibre dels Proverbis no diu que la defensa de la veritat de les persones sigui un treball fàcil, tot el contrari.”Si et desanimes en la desgràcia, vol dir que el teu coratge és esquifit”. És comprensible que el desànim, sovint, porti a enviar-ho tot a rodar, però al costat de la desgràcia hi ha motivacions i raons prou fortes i exigents perquè amb l'esforç de la voluntat, la intel·ligència descobreixi nous camins per desafiar els obstacles i continuar avançant cap a la solució del problema que a Catalunya és la independència. I en aquest esforç la Bíblia ens dóna un consell basat en la manera d'actuar de la natura. Ens diu: “Menja mel, fill meu, que és bona, la bresca et farà dolç el paladar. Sàpiques qué serà per a tu la saviesa si la trobes, tindràs un desprès i la teva esperança no serà decebuda” (Proverbis) L'esforç del treball dirigit per la intel·ligència, que és la mel, porta a la saviesa que ens obre els ulls perquè ens adonem de quin és el camí que hem de seguir per arribar al cim de la muntanya dels nostres desitjos avalats per la cultura i la història. La independència dels pobles de la terra és un dret i el compliment del mandat natural rebut del Creador, segons els que hi creiem, i de la natura segons la ciència. El llibre de la paraula de Déu per els creients ens confirma el mandat de la natura en el que ens hi trobem tots els humans ingtel·ligents, racionals i per tant savis. És la mel que fa dolç el paladar. La mel que mengen els independentistes.