La Catalunya que volem

LA CATALUNYA QUE VOLEM (5)

Promoure el progresè de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna. (Preàmbul de la Constitució)

La cultura i l’economia reben de la política tractaments divergents amb un tret comú, no són factors de vida digna per la majoria de la humanitat. He llegit un comentari afirmant que el Covid-19 obligarà a posar ordre a l’economia. Benvingut sigui però era necessari amb el resultat de tantes morts? Una demostració de la injustícia social que predomina en la humanitat. La cultura i l’economia des de la política són factors divergents. La cultura significa progrès, l’economia palesa egoïsme. La cultura amb una minsa economia treballa per a tota la humanitat, l’economia treballa per una part impedint, a la vegada, que la cultura arribi a tothom. La cultura és el factor pobre en la política de la pell de brau, l’economia essent el factor ric, causa pobresa. El progrès és una paraula que té per objectiu la millora de les persones. Ni la cultura, ni l’economia fan del progrès global una realitat dignificadora. Per què? Davant de la imatge social d’Espanya em fa pensar que a casa nostra la cultura i l’economia continúen sent un desig, suficient per ser demócrates. L’educació és el mitjà responsable de de fer arribar la cultura a tothom. I com es viu a l’Estat Espanyol. Les institucions educatives, totes coigeixen per manca de recursos. El presupost de cultura de l’estat espanyol hauria de ser capdavanter i és cuer. Històricament, una injustícia contra la humanitat perquè la pobresa dominant en el món cultural és un greuge global. I l’economia, quin paper hi juga? Un paper desestabilitzador pel doble joc d’enriquir desmesuradament a uns pocs i fer més pobres a la majoria. I en aquesta problemàtica la política hi representa el paper de la trista figura. Només cal una ullada als diners destinats a la cultura i els destinats a les forces armades. Francament una negació. Lograrà el gir vital la política espanyola? Ho espero però no m’ho crec. I alló que és amargament trist és la comprobació d’una realitat que és una acusació i una esperança. A Catalunya i a Espanya hi treballen verdaders apóstols de la cultura en tots els camps del saber i de la vida, com també veritables cervells de l’economia. No calen noms, són prou coneguts. Dissortadament l’egoísme individual d’uns i l’egoísme col·lectiu de la política hi col·loquen les pedres que entrebanquen a la majoria. La garantia de qualitat hi és. Ho palesa el poble en aquest perìode pandèmic.Humilment li demano a la política un exàmen de consciència sincer sobre la seva responsabilitat.

LA CATALUNYA QUE VOLEM

LA CATALUNYA QUE VOLEM (4)

Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

Un altre desig en el Preàmbul de la Constitució que no és altre que continuar sent desig, perquè desitjant ja compleixen, però quan els hi convè aquest desig és converteix en jutge, essent-ne Catalunya testimoni. En el redactat d’aquest desig una lletra és molt significativa, la i. La presència de la i marca diferències definidores. Crec no ser el mateix escriure “tots els espanyols i el pobles d’Espanya” que escriure “tots els espanyols dels diferents pobles que configuren la nació espanyola”. Tal com s’ha redactat significa que a Espanya hi ha pobles que no són espanyols. Per exemple Euskadi, Catalunya, Galizia i que la Constitució garanteix el respecte dels seus drets. Aquest article desautoritza clarament la celebració del judici contra Catalunya i és una defensa del seu dret a votar sobre el seu futur en una organització política democràtica. En aquest article hi intueixo la desviació democràtica de la justícia espanyola. La defensa de la llibertat indivual i de poble és un deure que democràticament s’ha de respectar i la Constitució marca el camí. I el camí no és l’article 155 sinò el compliment d’aquells altres que donaran o no la conformitat. I en el procès no s’ha complert. I com a ciutadà sobirà tinc tot el dret, primer de manifestar el meu pensament, segon defensar-lo, tercer denunciar-ho i quart demanar esponsabilitat. Amb aquest article Catalunya és una nació diferent ubicada en la península ibérica, com ho és Euskadi, Galizia i crec que també Andalusia. No és el mateix Estat Espanyol que els Estats Units de la Península Ibèrica. Personalment penso que el procès de la història aquest és camí que li marcava a l’actual Nació espanyola. Cal tenir molt present que les nacions són col·lectivitats formades per persones que ocupen un espai i el manteniment de l’espai mai serà un dret superior a la voluntat popular. El desig d’Espanya de protegir la cultura i la lengua en la realitat continua un desig, com ho demostra el tracte que reben els col·legis catalans. El coneixement que tenen els catalans de la lengua castellana hauria de ser un orgull de l’estat i de la nació espanyola. Jo personalment parlo el castellà per immersió lingüística, mai ningú me n’ha ensenyat. I no em sap greu, tot el contrari.Per a mi és un  enriquiment cultural i em raca no saber parlar l’eusquera i el gallec. El tracte que he rebut ha estat castigar-me en públic per parlar català amb un company català quan estudiava en un poble de Castella. I una anècdota, al final de l’estada d’exercicis espirituals en un poblet de Segòvia, un mosen de Castella la Nova ens va preguntar a un altre company català i a mi com ens havia anat i si havien decidit els nostres propòsits. Restarem sense parla quan en preguntar si havien decicit no parlar mai més en català. Aquest és l’ADN dels castellans. Amb aquest ADN qué podem esperar dels polítics i jutges? La defensa de Catalunya es trova davant d’una filosofia clarament absolutista en la pràctica vestint-la de democràcia.

LA IDENTITAT POT SER CEGA

L’ORGULL D’IDENTITAT PRODUEIX CEGUESA

Les relacions de la política de l’estat espanyol amb Catalunya són una clara demostració de que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. I és lamentable raó d’aquesta ceguesa basada en la Constitució i viscuda creient-se demòcrata. L’article 14 diu:” Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Amb aquest article sóc lliiure i legalment puc defensar les meves idees independentistes i en una democràcia arribar a consensos. Però l’article 9 en el paràgraf 2 ens marca quin és el camí democràtic. “Correspon als poders públics el PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE  els obstacles que n’impideixen o en dificulten la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”. Jo els hi pregunto al President del Govern i a la presidenta de Ciutadans quan han pactat el vot sobre una altra pròrroga de l’alarma complint el desig de ciutadans de fer incompatible el seu vot amb concessions a ERC han tingut present l’article 9 de la Constitució. La ceguesa identitària d’uns i altres els ha encegat i caminar cecs  només porta perills. I aquest és el comportament de l’estat quan premia els policies del 1-O amb un plus de productivitat de 21 milions d’euros sense tenir en compte els lesionats que l’article 15 declara injust aquest complement, com es dedueix del text que diu:”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui set sotmés a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradans.” I la Constitució ens porta a denunciar la injustícia comesa contra Catalunya pel President Rajoy quan amb el seu NO PUEDO I NO QUIERO va oblidar olímpicament la Constitució. L’existència de la ceguesa política de l’estat és tant clara quan en la questió económica el deute públic espanyol actaul és d’ un bilió dos cents milions d’euros. La ceguesa no perjudica només Catalunya injustament sinò també a massa ciutadans espanyols. Un adagi castellà confesa “que no hay mal que por bien no venga” i la coincidència es viu els nostres dies amb la pandèmia Covid-19 que porta a la convicció generalitzada que una altra normalitat de convivència s’ha de programar. El primer pas, clar i català, l’ha de fer l’estat complint amb la democràcia. Un demòcrata de veritat no em prohibirà mai el meu pensament independentista, em dirà parlem-ne i sense necessitat de renunciar a les seves idees, el consens el donaran unes votacions. És la filosofia democràtica que preval davant la llei, quan la llei és garantia de la llibertat de pensament en una convivència en pau. No respectar el pensament és actuar dictatorialment que sembla ser el que vol fer l’estat espanyol. La identitat propia no ha de ser mai una ceguesa que impideix compartir amb les altres identitats.

L'esclavatge d'humans una mercaderia

FER DE L’ÉSSER HUMÀ UNA MERCADERIA

L’esclavatge és tan antic com la humanitat. La Bíblia reconeix la seva existència i tenia  legislat el deure de retornar la llibertat. És curiós que quan a Grècia es va parlar de democràcia, l’esclavatge era un estat social. No cal recordar les barbaritats de molts estats actuals en la cacera d’esclaus per vendre’ls. Dissortadament algunes fortunes nasqueren amb aquesta activitat i no cal anar a Amèrica perque a Catalunya també en tenim constància. De tothom és coneguda la campanya de Luter King en defensa dels esclaus i el poble de la gran llibertat el va condemnar a mort criminalment. Van ser uns temps en els que molts éssers humans eren objectes mercantils. Sortosament l’esclavatge legal ha estat superat, però els seus efectes continúen actius perquè massa persones són esclavess de la misèria i moren per culpa de la fam. Les formes dissimulades d’esclavitud continúen en el nostre segle XXI. Moltes persones van comprar la seva llibertat i moriren ofegades, abandonades pels seus compradors  volcant-els’hi la nau en la que els havien embarcat.Com viuen, sinò com esclaus, les persones que fugint de la misèria arriben a Europa, que no les accepta, i malviuen. Com cal valorar els nens que treballen per grans empreses amb sous de misèria. Els exemples són moltíssim, alguns d’ells emparats pels estats. Qué són sinó els sous de pobresa de gent treballadora i els mínims que paga l’estat. Jo preguntaria als polítics, diputats i senadors, si es veurien en cor de viure-hi ells. I d’acord amb la seva resposta, afegiria perquè no defenseu en el presupostos de l’estat unes nómines dignes per a tothom, quan el primer que feu és millorar el vostre sou, massa sovint amb extres que són un escàndol com és cobrar allotjament a Madrid quan hi teniu la vostra llar i algún altre pis. Com cal entendre el desallotjament per manca de recursos perquè els llogaters s’han trobat sense feina i no poden continuar pagant. Què fan els estats per solucionar aquesta norma d’esclavatge. Dissortadament enviar la policía deixant famílies sense sostre i sense diners. I quan,com en el  coronavirus massa gent es troba sense recursos, quin és el comportament de l’estat? Queixar-se perquè es troba sense prou liquiditat per complir els seus deures. I és  indignant el mercadeix  en el futbol, com explicava avui L’ESPORTIU. Es llegia a la portada:”El Barça necessita ingressar uns 70 milions per cobrir el que té pressupostat en venda de jugadors i confía poder aconseguir-ne una bona part en diverses operacions de venda amb el Juventus.” En qué quedem, l’esport és  formació de persones o un negoci? Aquest comportament enviat als quatre vents en moments com els actuals és un insult a la humanitat. Qué és l’esport, un espectacle per fer passar bones estones a la gent que paga o un sistema per acumular fortunes com es desprèn dels grans moviments esportius mundials.En un intercanvi d’opinions se’m va contestar que la raó de moltres presidències esportives internacionals és els emuloments que cobren. La persona mercaderia en positiu i en negatiu. Cal una nova economia mundial perquè totes les persones visquin en dignitat i justicia.  

La catalunya que volem (3)

LA CATALUNYA QUE VOLEM (3)

Consolidar un estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.

És el segon desig que manifesta el Preàmbul de la Constitució. Davant dels fets ciutadans arreu de l’estat, em pregunto, de veritat aquest desig s’ha convertit en realitat? Perquè són massa les manifestacions populars disoltes per la policía amb una actitud governamental totalment autoritària. Personalment no em convenç l’imperi de la llei si la ciutadania és soberana. La llei i els responsables de salvaguardar el seu compliment estan subjectes a la voluntat popular si veritablement és soberana. El compliment de la llei no es pot imposar amb la força de les armes sinò convèncer amb el respecte a la democràcia. I aquest respecte a l’estat espanyol está molt lluny de manifestar-se. Articles de la Constitució ens ho confirmen i en el seu dia els comentarè. Dissortadament els partits polítics són els màxims responsables de la manca de credibilitat de la ciutadania a la justícia. Si  l’imperi de la llei fos la voluntat popular el rei emèrit no seria inviolable; si la voluntat popular fos imperi de la llei, les manifestacions no es disoldrien amb la policía; si la voluntat popular fos l’imperi de la llei, no existirien les portes giratòries; si la voluntat popular fos imperi de la llei, el procès a Catalunya no s’hauria celebrat; si la voluntat popular fos imperi de la llei, s’hauria demanat explicacions primer per part de la justicia del NO PUEDO I NO QUIERO  de Mariano Rajoy i sancionat l’incompliment de la Constitució; si la voluntat popular fos imperi de la llei, amb motiu d’unes votacions del Congrés, Senat i Parlaments, cap polític abandonaria el seu escó; si de veritat la voluntat popular fos imperi de la llei, els diputats no s’insultarien en les sessions parlamentàries; si de veritat la voluntat popular fos imperi de la llei, els polítics en les seves relacions i manifestacions davant els mitjans exposarien respectuosament el seu pensament i acceptarien en, en les diferències, el ser votat. Catalunya i també altres autonomies pateixen les consequències de l’imperi de la llei imposada. Tot dret ha de donar resposta a un deure i la voluntat popular espera les respostes democràtiques justes als seus drets. Catalunya les espera perquè és una nació amb drets naturals i històrics recolzats pel procès de la humanitat.

La Catalunya que volem-2

LA CATALUNYA QUE VOLEM

El primer desig de la nació espanyola afirma en el preàmbul de la seva Constitució: Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just.

L’economia de la nació espanyola no és cap garantia de justícia social mentre molts ciutadans no tenen sostre, ni mitjans d’una vida digna i els responsables de la convivència mirin cap a una altra banda davant l’acaparament de riquesa per part d’altes instàncies de poder i se les blindi declarant-les inviolables. Mentre a la pell de brau una sola persona visqui en la misèria per manca de recursos, la convivència democràtica serà una vergonya. I ho serà perquè les lleis d’aquest país afavoreixen enriquiments desmesurats de polítics i altres autoritats del món econòmic. L’ordre social espanyol no és just, diguin el que diguin les lleis i no ho és ni per activa, ni passiva. Perquè la política no compleix els seus deures i no ho vol entendre malgrat el missatge del Covid-19. Li he donat moltes voltes a la pandèmia actual i com més hi penso més ferm és el meu convenciment que és la resposta de la natura contra la expoliació i mal tracte que ha rebut i rep dels poders responsables del benestar de la societat, essent una de les condicions el respecte a la natura. I no es respecte, essent l’orgull egoísta el màxim responsable de les guerres que maten innocents i contaminen la natura amb la perversa manipulació dels bens naturals. Els bens naturals són la base de la subsistència i benestar de la humanitat i la política i l’economia fa milers d’anys que fan tot el contrari, continuant amb escreix al segle XXI. Cada mort innocent és una contaminació de la natura. Xènia Ros, fundadora de l’Associació Som Mar en una entrevista ha fet aquesta declaració:”si tots tinguèssim clar que som natura i que la vida és sagrada seriem més respectuosos, més conscients, més amorosos”. I amb unes declaracions,que he citat en el meu Bon Dia en el Facebook, José Antonio Pagola confirma la meva opinió exposada en aquest comentari. Diu: “La veritat de Déu genera en nosaltres un estil de vida nou. Vivim en una societat on a la mentida l’anomenen dioplomàcia; a l’explotació, negoci; a la irresponsabilitat, tolerància; a la injustícia,ordre establert; al sexe, amor; a la arbitrarietat, llibertat; a la manca de respecte, sinceritat. Aquesta societat difícilment pot entendre a acceptar una vida marcada per l’Esperit”.

La Catalunya que volem-1

LA CATALUNYA QUE VOLEM

Es tracta d’un intercanvi d’opinions entre els amics de Facebook referent a la llibertat de Catalunya, basat en la interpretació netament democràtica de la Constitució espanyola. Estic convençut que un debat respectuós entre demòcrates, essent uns independentistes i altres unionistes ens portarà a conclusions molt interessants i efectives. El PREÀMBUL, que és la base filosófica, ens oferirà un molt ampli ventall d’opinions que ens faran a tots més demócrates. És essencial que l’intercanvi d’opinions es desenvolupi entre ciutadans repectuosos siguin del color que siguin.És un projecte que pot esdevenir important fins i tot per assolir una convivència pacífica respectant les diferències, perquè les diferències demanen diàleg.

Comencem amb el Preàmbul que dóna molt de joc.

                                                      PREÀMBUL

La nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els que la integren, en us de la seva sobirania, proclama la voluntat de:

GARANTIR la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just.

CONSOLIDAR un estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.

PROTEGIR tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

PROMOURE el progrès de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna.

ESTABLIR una societat democràtica avançada, i

COL·LABORAR a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra.

                                LA MEVA PRIMERA OPINIÓ

Dues expresions em criden l’atenció: desig de la Nació espanyola i voluntat de la seva sobirania i em porten a pensar que el preàmbul continúa sent una manifestació de bones intencions, i com és un desig tot va bé per la seva democràcia. Simplement la democràcia constitucional quda a l’aire. Per altra banda no trobo que cap bona intenció s’hagi complert democràticament.

Referent a garantir, la Constitució no és democràcia, ha de ser una llei que la garanteixi, la llei és democràcia no és veritat. També tenia llei la dictadura de Franco.

 L’imperi de la llei no és cap garantia perquè no és el mateix assegurar el compliment que viure’l.

Referent al verb promoure hi trobo les màximes deficiències perquè ni la cultura, ni l’economia compleixen amb la seva funció. Només faltava el covid-19.

La societat avançada està a la cúa d’Europa.            

La cooperació entre els pobles de la terra sembla una befa, vistes les experiències. És una utopia.

En resum aquesta és la meva opinió que amb un bon debat ha de millorar i arribar a conclusions interessants i convincents.  

Qué us sembla, amics i amigues un espai de quince dies pel debat, abans de passar a l’articulat.?  No oblideu que la Constitució garanteix la llibertat d’oipinió.