PERQUE SOC LLIURE DEFENS0 LA INDEPENDÈCIA DE CATALUNYA

La llibertat és essencial en la definició de l’ésser humà. La filosofia de la llibertat es llegeix en l’estudi de la figura humana, en dues modalitats, la dels moviments i la dels pensaments i passions. Soc lliure perquè soc persona però el fet de ser persona catalana li afegeix una nova raó a la qualitat de la meva llibertat. El meu comportament català garanteix l’exercici de les meves facultats sota la pràctica de la llibertat. I aquesta qualitat no me la pot condicionar només la fraternitat, no renunciant si no respectant. Sentint-me català defenso la independència del meu poble sense animadversions envers els altres pobles sinó amb la garantia de la fraternitat. I és precisament el diàleg amb els altres que donem més qualitat a la convivència. Si parem esment en les parles de molts pobles per raó de la seva situació geogràfica deduirem amb una intel·ligència sàvia que l’existència de parles tan diferents és una invitació de la natura a conèixer-nos perquè la natura és molt efectiva a l’hora de crear la parla. La diferència idiomàtica no és motiu de separació sinó raó d’un coneixement més agermanat perquè de les relacions entre diferents se’n poden deduir avenços en la filosofia que és amor al coneixement. I conèixer a l’altre és un pas important per l’amistat individual i col·lectiva. Conèixer no és relacionar imatges sinó afegir a les imatges noves idees, pensaments i sentiments que ens obren portes als avenços històrics. Esforçar-me per entendre l’altre significa un desig de coneixement mutu perquè les idees agermanades amplien els espais de l’amistat. La meva defensa de la llibertat de Catalunya no comportarà mai cap raó de gelosia de ser millor o pitjor sinó una esperança d’ampliar el camp de la meva saviesa amb les aportacions de saviesa de pobles amics. Defensant la llibertat i la independència de Catalunya no causo cap contrarietat al poble espanyol veí i amic, tot el contrari, que el meu avenç humà dona passos endavant en les relacions de convivències de pobles amics. Des de la meva catalanitat serè sempre independent, independència que em garanteix el meu sentiment religiós. Per què sóc creient i humà defenso la meva catalanitat, per ser fill d’un poble amb identitat definida.

LA LLIBERTAT ÉS CAMÍ DE PAU

Quan em pregunto què  és la llibertat, la història em dona respostes plenes egoismes. I aquests egoismes tenen forma de llei. Només hi ha una llei que em  dona tranquil·litat, la llei de l’amor promulgada per Jesús crucificat. La llei que ens ensenya a estimar a l’altre encara que es declari enemic nostre. En l’organització dels diferents models de convivència humana hi descobrim que la llei més promulgada és la llei de les armes. No és la llei de la llibertat. No és que en el mon no s’hi promulguin cada dia missatges alliçonadors. Però  aquest missatges ni es llegeixen per que ens obligarien a pensar. En el món en l’actualitat s’hi viuen tres sacsejades que amenacen la vida de la humanitat. El Canvi climàtic. La guerra d’Ucraïna i els Terratrèmols de Turquia i Síria que han causat més de 45.000 morts. I la pregunta que em faig: quina responsabilitat hi tinc? La meva conducta humana es mou en el camí de la pau? Com tracto la natura? Quan menjar llenço a les escombraries? Sé que aquest menjar és responsable de la contaminació de l’atmosfera? Si tots el ciutadans d’Europa i Rússia complíssim la llei de l’amor, hauria Putin declarat la guerra? Les construccions que s’aixequen en el món tenen la cura necessària per conèixer les condicions del subsol per poder edificar? El poc respecte a la llibertat i la pràctica esbiaixada que se’n fa està al darrera de les causes que avisen a la humanitat. La humanitat va rebre l’encàrrec de poblar la terra i tenir-ne cura. Però la humanitat no ha estimat la terra ni als seus germans i germanes, s’ha estimat a ella mateixa a costa de malmetre la terra. És veritat que les responsabilitats tenen les seves diferències, però aquestes diferències tenen un objectiu comú, la pau universal. Quan les diferències només porten a satisfer egoismes personals la humanitat i la natura en surten perjudicades. I allò que és pitjor rau en el fet que la màxima autoritat humana de treballar per la pau, només treballa per la guerra. Les fàbriques d’armes factors de riquesa dels poderosos. La natura no entén d’egoismes i si se li trenca el ritme, es trenca la normalitat i es produeix el desastre. I tots hi tenim la nostra responsabilitat. La meva conducta aconsella les armes? Si és així ha de demanar perdó als perjudicats.

LES MUNICIPALS, LLUM D’INDEPENDÈNCIA

 

El mes de maig a Catalunya ha d’esdevenir una gran lliçó de democràcia. El primer pas ha de respectar l’exercici de la llibertat de pensament. El pensament lliure és condició imprescindible per avançar el procés democràtic de convivència. La llei no és democràcia, està al seu servei. El gran enemic de la democràcia és la violència física i psíquica. On les dues violències són norma de govern la forma democràtica és una manipulació. Catalunya, que políticament forma part de l’estat espanyol, pateix la manca de respecte als seus drets democràtics, essent un dels més importants recobrar la seva llibertat. Senzillament sentir respectat el seu dret a ser poble. I aquest dret pot coexistir formant part d’Espanya, com es dedueix de la seva ubicació geogràfica. La recuperació d’aquest dret cada dia ha d’estar més a l’abast de tots els catalans demòcrates, independentistes o no. Els mesos de febrer, març i abril han de respirar l’aire pur de la llibertat amb campanyes viscudes en la interioritat personal quin exemple desperti il·lusions de ser. Hem d’arribar al dia de les votacions municipals amb la idea molt clara que votar català és no només un dret sinó també un deure històric. La història la fan les persones i si ens deixem negar el dret de ser catalans perdem al mateix tems la dignitat de persona. Una votació política no consisteix en la papereta a les urnes sinó en el missatge que hi depositem. I el missatge ha de dirigir-se no només al partit escollit sinó al sentit democràtic. No podem atorgar el poder municipal a un partit que no defensi els drets de Catalunya. És per aquest raonament que durant els mesos de febrer, març i abril, s’ha de treballar perquè tots els catalans vagin a les urnes amb la mateixa voluntat del famós 1 d’octubre i de les manifestacions dels anys de les grans manifestacions populars. No podem permetre que per culpa de discussions negatives Catalunya no assoleixi els seus drets de poble lliure i independent. Les votacions municipals del mes de maig han de ser l’esclat d’independència en tots els pobles de Catalunya.

AVORTAMENT UN EXERCICI DE LLIBERTAT?

 

La Ciència i la Filosofia, fruit de l’exercici de la intel·ligència humana amb el seu savi raonament sota el control de la llibertat, es mouen en dues direccions, la veritat i l’error. L’avortament analitzat científicament o filosòfica pot ser just o injust. Aquesta dualitat ens confirma que no és un dret. Si fos un dret sempre seria just. Però en el fons que és l’avortament? Posar fi a un procés humà que porta al mon una nova vida. I aquest procés és desenvolupa en el ventre d’una dona. Aquest procés consta de dues etapes. La primera, l’embrió, de dos mesos de durada. La segona, el fetus, de set mesos. Que es desenvolupi en el si maternal, no significa que formi part dels cos al que està lligat pel cordó umbilical. D’estar-hi, la dona durant tota la seva  vida estaria embarassada. I el ser mare no és un deure. És l’acte de llibertat més sublim humanament d’acord amb la filosofia que es llegeix en els cossos de l’home i de la dona que gaudeixen del do de la creativitat. Son els òrgans sexuals, que en un acte de compenetració mútua, fan possible la maternitat i la paternitat. L’0rígen de la gestació ens fa entendre la saviesa de la natura perquè el semen que rep l’ovari de la dona el formen uns 350 milions d’espermatozoides i només un és el fecundador  escollit. I comença el procés, que no sempre arriba a donar vida a un nou ésser humà. La natura per defectes del procés pot provocar l’avortament i d’altres és la llibertat humana. Té dret l’ésser humà a provocar-lo? Dret no, possibilitat sí. És justa la seva provocació? La racionalitat hi té quelcom a dir? En situacions molt perilloses tant per la mare com pel futur nadó. Pot la política legalitzar l’avortament? No. La seva obligació és tenir cura de la vida. Legalitzar l’avortament és una sentència de mort a vides que estan en camí i que son vides amb dret a viure. Ni l’embrió, en els seus dos primers mesos, ni el fetus, en el set següents, són propietat de la mare i menys del pare. La mare i el pare són responsables d’una nova vida que poblarà la terra.

TÉ SENTIT VIURE SENSE FE?

 

Els mals moments de la vida provenen massa sovint d’entrebancs de fidelitat. De fidelitat a un mateix, als altres i al Ser Suprem que ens garanteix una vida futura infinita. Caminar sense fe per la vida es corre el risc de continues entrebancades. No es té seguretat i en la recerca del benestar tot si val i s’acaba posant la confiança en els bens materials. I aquesta confiança porta a l’egoisme que et fa sentir superior als altres i la pròpia felicitat està en el passar-ho bé, independentment del mal que la teva vida provoqui en els altres. L’altre es converteix en un esclau al teu servei. I arriba el punt que et sents amo de la seva vida. La fe en tu mateix s’ha convertit en autoritat sobre el teu entorn. I no només les persones, sinó també la natura, son considerades servidors teus. És el màxim de la pobresa humana en el treball per assolir la pau universal. Convertit en esclau de tu mateix et sents impotent davant d’un missatge de la natura. Com tampoc la teva supèrbia pot entendre que un altre t’allargui la mà per ajudar-te. I és molt important l’encaixada d’una persona que vol ser amiga. Encara que et sigui difícil entendre la bona predisposició de l’altre, el teu orgull comença a sentir-se incapaç i arriba el moment en que conviure té sentit. La fe de l’altre en la teva amistat obre la porta a la teva fe en els altres. T’adones que caminar sol per la vida és una incongruència. I una qualitat comença a fer forat. La humilitat. No et sents superior i descobreixes que la fraternitat és la solució dels problemes egoistes. Arriba un moment que la fe és tan necessària que et fa obrir els ulls i comences a entendre que la més necessària porta a reflexionar sobre un poder superior al de les persones. La persona intel·ligent supera la seva supèrbia, es reconeix impotent sense l’ajuda del Senyor Creador. La saviesa porta a reconèixer que la finitud humana amb els seus desitjos d’infinit és camí d’humilitat i de fraternitat universal perquè els humans i tots els éssers de la terra són fills del mateix Pare, Déu. La fe en Déu és la garantia d’assolir una convivència universal en pau.

TERRATRÈMOLS MISSATGE DE LA TERRA A LA HISTÒRIA

La fraternitat universal entre història i geografia pateix en el temps discòrdies que torturen el seu procés de progrés. El terratrèmols patits darrerament per Turquia, Síria i Kurdistan en son testimonis prou significatius. La geografia és la casa de la història que han de respectar-se fraternalment. Una i altra estan subjectes a processos evolutius que poden interferir-se mútuament. És l’ésser humà el responsable perquè la geografia i la història no distorsionin la globalitat del cosmos. Els moviments sísmics del planeta terra estan programats de tal manera que l’ésser humà que n’ha de fer la seva casa té el deure de saber com n’ha de tenir cura. I d’aquest coneixement la humanitat amb la seva intel·ligència n’ha d’assolir la seva veritat. I els responsables de la història dels tres països no van aprendre la lliçó dels terratrèmols d’uns anys anteriors. Una pregunta: quins pisos arrasaren el terratrèmols, els dels polítics o els de la gent senzilla? M’he quedat sense paraules quan he llegit en la premsa que una gran potència els podia haver provocat. Afirmació que encaixa amb la capacitat destructora de les armes atòmiques de les que disposen les gran potències mundials, entre elles, Rússia i EEUU d’Amèrica. La gran política mundial dels nostres dies no és garantia de convivència pacífica perquè la seva filosofia es mou per l’opinió que per fer-se ric tot si val amb dret matar el contrari i la seva argumentació es fonamenta en que la pau només s’assoleix amb les armes. La nostra història actual viu amb l’ai al cor de tres grans advertències: el canvi climàtic, la guerra de Rússia contra Ucraïna i darrerament els terratrèmols a Síria, Turquia i Kurdistan. La humanitat va rebre en la seva creació l’ordre de multipliqueu-vos i pobleu la terra. Compleixen els humans els seu programa?

LA INDEPENDÈNCIA DELS POBLES FRUIT DEL DRET NATURAL

En un mon en el que la legalitat vol ser la garantia de la convivència, la seva imatge denuncia absències que obliguen a pensar. Una de les absències és la del dret natural. El dret natural té un sentit religiós perquè la natura és una creació divina. I la suplantació de la característica religiosa dels drets porta a mancances de convivència perquè es nega el conreu necessari a l’arbre de la vida. No oblidem que l’arbre de la vida que dona fruits es l’ésser humà que viu en convivència amb altres arbres del jardí de la història. Cada arbre és independent responsable dels seus fruits que són les obres però aquesta independència no li priva de col·laborar amb els altres, col·laboració que millora el seu arrelament en el jardí, arrelament que en la història proclama la seva dignitat. Perquè és l’exercici de la llibertat la raó de la seva veritat i de la seva passió. La pròpia veritat amb la corresponsabilitat passional garanteix la llibertat personal a la vegada que la col·lectiva i posa les bases del dret a la independència personal i de poble. Les relacions humanes deixen de ser signes creatius de convivència quan els seus objectius deixen de banda el diàleg amb la natura i la flora i la fauna, oblidant que son creatures del mateix Creador. Fer malbé la natura com la desforestació que pateix el Brasil  és un crim contra natura que desnaturalitza la política i l’economia i nega la veritat religiosa deixant desprotegits els éssers més pobres del cosmos. La mancança del sentiment de religiositat és la base de la caritat  sense la qual l’egoisme humà arriba a negar el dret a la vida a conciutadans. I el súmmum de la criminalitat, matar en nom de Déu. No es respecta cap dret humà, com el dret a la vida que és fonamental. No respectar el dret dels éssers humans i dels seus col·lectius, pobles o nacions, a la seva independència és una declaració de manca de llibertat que deixa les persones en el mon de la irracionalitat. La garantia amb la que els estats argumenten el seu poder ens ho demostra. Les lleis actuen a segon terme, perquè el primer i principal son les armes. La guerra de Rússia contra Ucraïna ho palesa al segle XXI. A la humanitat no se li reconeixen els drets naturals. Raonant amb sentit religiós, que també ho és el de la naturalesa, la política actua al marge de la llei natural, llei superior a la escrita. El seu resultat conviure sota la pressió del crim. Uns i altres es fonamenten en les armes per imposar la seva llei de convivència. I una convivència imposada, primerament no és lliure, i tampoc humana. Malauradament no es respecta la independència dels pobles fruit del dret natural.