Sr. Rajoy, una visita de què…?

El dissabte, 29 de novembre de 2014, va passar unes hores, va parlar pels descossits, es va reunir amb els seus, no va visitar el President de la Generalitat, va menysprear als milions de catalans independentistes i va respirar ufanós amb els aplaudiments dels seus. Si aixó en diuen una visita de diàleg amb Catalunya, Sr. Rajoy, nomès hi ha una resposta lógica: allargar la llista de mentides. Vos no voleu tractar de la unitat d’Espanya amb els catalans que volem ser independentistes. Els independentistes volen ser, no volem trencar res. Dissortadament no cal que ens en parleu d’una unitat que no existeix, no perquè el cartalans la trenquem, sinò perquè la política del partit en el govern l’ha trinxat i l’està trinxant. Sr. Rajoy, vos vàreu donar una lliçó de manca de diàleg i d’educació política i el mateix dia, en una petita població catalana, Parets del Vallès, la nova entitat Casa de Andalucía, en la seva festa inaugural va voler compartir amb entitats del poble i en particular amb la cultura catalana convidant al Niu d’art poètic, que sigui dit i entès, va honorar la poesia andalusa llegint poemes dels seus poetes. I un dels poemes, “Defensa de Cataluña”, escrit l’any 1936, per Rafael Alberti, acabava amb aquests versos:”¡Puebol catalán, vigila! / ¡Pueblo catalán, alerta! / Con el corazón de España, / sólo corazón de tierra, / catalanes, yo os saludo:/ ¡Viva vuestra independencia!” I aquesta independència la vam viure respectant-nos, donant una lliçó de convivència des de la diferència, diferència que es va reafirmar en l’acomiadament amb un Visca Andalusia! I el pensament que Alberti defensava l’any 1936, també hi ha andalusos i espanyols que ho defensen l’any 2014. Però Sr. Rajoy, no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. És curiós que entre els ciutadans sia possible viure democràticament la diferència i entre els pilítics hi hagi partits que s’hi neguin. Sr. Rajoy mentre les vostres paraules buscaven l’aplaudiment, Catalunya es lliurava a una gran campanya de recapte d’aliments perque els pobres, al menys puguin menjar. I aquesta recapte la protagonitzaven independentistes i unionistes de bona voluntat. Dissortadament aquestes campanyes són necessàries perquè els polítics incompleixen el primer article dels seus deures: la dignitat de vida dels seus ciutadans. Mentre vos insultàveu als independentistes catalans, aquests amb els altres catalans, omplien el magatzem de queviures per a la gent necessitada. Gent que existeix perquè la política no compleix. Sr. Rajoy, també vos en sou responsable. No cal donar consells, quins són els paísos amb millor convivència d’Europa? Els petits, com Suïssa. I Catalunya vol ser-ho perquè la seva gent tingui aquella vida digna que l’estat no li proporciona. I quan parli de Catalunya mesuri millor les paraules referides al President Català, que si actua com actua és perquè abans escolta els ciutadans i desprès a la llei. I vos feu el contrari. Escolteu la veu de tots, no només dels vostres i entre tots, escolteu les veus estrangeres. Si escolteu, haureu de pensar i si penseu lògicament, haureu d’actuar justament. Els primer drets de les persones és ser elles, el ser catalanes, espanyoles, basques, gallegues, andalusues, castellanes és una circumstància aconsellada per raons culturals, que dissortadament manipuledn egoísticament raons econòmiques,  polítiques i religioses. Sr. Rajoy, ho diu l’adagi llatí: “primum vivere, postea philosophare”. Visitar els seus només, no és visitar i parlar amb un país. Una conclusió lógica, Catalunya, desprès de la vostra suposada visita, és encara més independent. Un bon polític ho meditaria.

UNA ESTIRADA D’ORELLES ALS POLÍTICS QUE ES CREUEN RELIGIOSOS

A casa nostra estem acostumats a escoltar declaracions d’un signe religiós ultra per part de certa classe política, classe que actualment governa el país. Suposo, potser s’hi van posar taps, que escoltaven amb les orelles ben obertes el discurs del Papa Francesc al Parlament Europeu, on val a dir, discurs aplaudit tretze vegades per tots els diputats, catòlics o no. M’agradaria saber quines han estat les seves reaccions davant les paraules del Papa recordant el lema de la Unió Europea “unitat en la diversitat” amb l’afegitó papal de “on la unitat no vol dir uniformitat”. Els diferents uniformes de l’estat espanyol mereixen un respecte, respecte que no es té i curiosament el que menys el practica és el ministre que es confessa més catòlic i guardona a la Verge. Però l’argument fort de veritat són les paraules següents:” Ha arribat l’hora de construir junts l’Europa que no giri al voltant de l’economia, sinó a la sacralitat de la persona humana, dels valors inalienables.” Més clar no es pot dir. Europa va per camins equivocats perquè no té present “la dignitat de la persona”, ni està “oberta a la transcendència”. Dos pilars de la convivència humana no respectats per la política que no només oblida sinó que menys-tè els seus deures i raó de ser. I seguint en la mateixa línea afegeix:”Considero que Europa és una família de pobles” que en posar al centre la persona humana ha de deixar “que mostri lliurament el propi rostre i la pròpia creativitat, sigui en l’àmbit particular o com a poble”. Exactament tot el contrari del que fa l’actual govern espanyol amb la personalitat individual i col·lectiva de Catalunya. I en aquests desenvolupament doctrinal d’una necessària política europea que necessita un canvi, hi aporta la col·laboració de l’Esglèsia Catòlica que concorda amb els objectius dels creadors de la Unió Europea, col·laboració que, a la vegada no entorpeix la política i que només preten col·laborar a partir “dels ideals que l’han format des del principi, com són: la pau, la subsidiaritat, la solidaritat recíproca i un humanisme centrat sobre el respecte de la dignitat humana”. Dissortadament, aquestes paraules a l’Espanya laica però que quan li convè es considera católica, se les emportarà el vent. I més de dos milions de persones que volen una altra manera de viure hauran de lluitar sense desanimar-se per assolir objectius que són naturals, religiosos, catòlicis i sobre tot humans. I aixó amb una política sorda, perquè aquest missatge de Roma, no estarà ben vist per elements amb autoritat dintre del catolicisme, concretament més d’un bisbe de la pell de brau. La doctrina de l’esglèsia està al costat de la voluntat de tots els catalans que volen ser independents. Un argument per l’esperança que no s’ha de perdre mai. Amb la doctrina de l’evangeli a la mà, visca Catalunya Independent.

EL DINER UN CONSELLER INCOMPATIBLE. Foto de Jesús Calleja: l'àvia deshauciada.

He llegit en la xarxa, l’opinió de l’economista de la Universitat d’Oxford i conseller del FMI, Sr. Paul Collier, en relació a la voluntat de Catalunya de ser independent. Una de freda i una de calenta. Afirma que seria bo per els catalans però un exemple perillós per a les societats més pobres. Perillós, perquè? No hi veig altra raó que l’esclavatge vergonyós a que les condemnarien les polítiques dels països que les dominen. Per una banda un risc de no poder assolir-ho per manca de diners i per altra l’ultratge indecent dels poders dominants. No hi veig cap altra factor en les afirmacions del catedràtic que el poder del diner i el fet de que sia conseller del FMI me’l fa sospitós. L’argument de la independència de Catalunya no es fonamenta en el seu poder econòmic i si s’hi recolza és precisament perquè el poder dominant procura empobrir-la cada dia un xic més. I des d’aquesta vessant és també una raó d’independència. El diner per dret natural, substitut per l’intercanvi dels bens naturals, no és l’ordenador de les societats i donar-li aquesta facultat és un greu ulgtratge antinatura. I és precisament aquest l’arbitratge deshonest que dificulta que Europa sia verdaderament una Europa Unida. I seguint el camí actual no ho serà mai perquè és un conglomerat d’estats que incideixen segons el seu poder econòmic. I amb l’agreujament que cap govern vol reconèixer els drets d’altri i nomès actua d’acord amb la necessitat de poder aconseguir diners al preu que sia. I al preu que sia, la seva gent és cada dia més pobre, menys els rics cada dia més rics. Una política antisocial perquè la dignitat de la persona no significa res i la mort de molta gent esdevè el rebut que cal pagar per mantenir el poder. Si en el món actual hi ha una mica de dignitat és gràcies a la gent humil i senzilla que del diner en fa un servidor dels seus iguals. I la realitat actual a casa nostra rau en el fet que moltes persones mengen perquè gent senzilla vol compartir els seus bens amb els que menys tenen. Són realitats, no mentides polítiques que s’omplen la boca de paraules buides de sentit perquè no tenen voluntat de complir-les quan les pronuncien. No tinc res contra la duquesa d’Alba, persona, però sí contra el tractament incivil amb motiu de la seva mort. Incivil per part de la política, també de l’Esglèsia i d’una part de la població, que amb aquest comportament es congracia amb el poder. No és el comportament digne de les millors lloances del Club Rayo Vallecano que ha donat una lliçó de civisme solucionant el problema de l’àvia de vuitant-cinc anys deshauciada per un usurer amb la complicitat dels poders polítics. I alló que és més greu  és l’apropiament que en fa la política oficial d’aquesta solidaritat ciutadana com  si fos inspiració seva, essent tot el contrari. El diner és la raó dels desequilibris de l’estat i del comportament governamental envers el dret a decidir dels catalans. És una de les raons de l’empobriment que vetllen es produeixi a Catalunya. Un altre exemple del poder del diner que no li pertany.

QUAN LA POLÍTICA NO ÉS POLÍTICA

L’evolució de la història humana és lenta però no per culpa de la seva possible inèrcia natural sinò per les frenades imposades des d’una política contrària al seu significat etimològic. En els seus orígens la “res publica” fonament de la política es referia a la convivència de la “polis”, la població. Avui dia, emparats en una evolució programada egoísticament, “la polis” es converteix en la servent dels pretesament governants. S’han canviat els termes i els testimonis són prou clars, encoberts alguns amb incursions a una justícia clarament manipulada. La configuració política del món actual manifesta una imatge molt allunyada d’alló que hauria de ser una obra d’art. En la pintura del món actual s’hi troben unes desfiguracions pretesament artístiques sense cap mena de possibilitat de generar curiositat per la senzilla raó que no porten cap missatge convincent. Quan en una pintura la mà d’una persona aliena al món artístic hi vol dominar, la pintura esdevè automàticament un nyap. I aixó que passa en el món de les arts plàstiques, de les musicals i de les literàries, succeeix igual quan en l’ordenament democràtic d’un poble, els diferents poders volen imposar-se l’un a l’altre. I què succeeix? L’automàtic descrèdit de les institucions polítiques, (governomentals, legislatives i judicials). I els beneficiaris, els ciutadans, acaben no creient-hi. És la imatge de l’Estat Espanyol en relació amb el procès català. El poder polític és creu amo del judicial i es nega a deixar actuar el legislatiu. Resultat, pèrdua d’autoritat i desfeta total amb la victòria dels ciutadans, que sempre han estat els que han finalment imposat la seva voluntat en els canvis polítics. Quan els canvis polítics els han imposat els poders intitucionals, siguin els que siguin, sempre han acabat malament, quan no amb guerres, i el empobriment a tots nivells de la població. I la política espanyola actual produeix aquests efectes que ja pateix una gran part de la població. I quan els ciutadanbs es queixen, els poders s’emparen en les lleis que en un principi han d’estar al servei i a la defensa de la gent, no dels que manen. És vergonyosa la manipulació que es fa en el cas català de la manipulació de la justícia. Com acabarà? Depen de la voluntat i capacitat de resistència de la gent, no només dels catalans sinò dels que anomenen espanyols quan el seu nom veritables és el de gallecs, andalusos, valencians, mallorquins, euskalerria, aragonesos, extremenys, castellans, catalans i perdó si no els recordo tots. El PP que es creu l’amo d’Espanya necessita la humilitat de reconèixer la seva manca de psicologia i pedagogia i la seva escasa capacitat creativa per pintar la seva verdadera Marca Espanya que amb la seva política descolora i trenca.Quan els ciutadans pateixen els resultats de la política, com avui, la política esdevè anti-política perquè el poble no s’hi sent representat.

Sr. President, benvingut però gens convincent

Sincerament, no m’agrada la seva presència a casa meva. Malgrat tot, no li negarè la benvinguda, la cordialitat no està barallada amb la manca d’intel·ligència. En tots dos sentits. No s’ha d’amagar res. Serà un plaer escoltar els seus raonaments? Penso que quan acabi el discurs, la conclusió serà que no calia tal viatge per a no convèncer. Per què no convencerà. El metge no es pot conciliar amb un malalt quan ha equivocat els tractaments. Però en el seu cas, Sr.President, rau en el fet quen la malaltia l’heu provocada i els tractraments no eren els adequats. Òbviament estava en el programa. A Catalunya només hi pot venir a tractar de sobiranismne, tota la resta son fugides de mal pagador.I fora d’Espanya no cal que es faci l’home bo que no vol fer Catalunya fora d’Espanya i d’Europa. Tan poderós es creu, quan a Espanya ha perdut credibilitat, no nomès a Catalunya i a Europa el tenen per un escolanet d’Alemanya? Ser generós és una gran virtut, però fer-ho veure és catastròfic. Hi ha condicions que no es poden prometre perquè són i si són ja es tenen. N’hi ha d’altres que s’embolcallen de bones intencions, però les bones intencions han perdut credibilitat. Fer el redícul és fàcil però redimir-lo no ho és tant. Òbviament ningú pot negar-li el dret de viatjar a Catalunya. Però qui le garanteix la credibilitat? “El cántaro a la fuente tanto va…” És un adagi de filosofia popular castellana. I és vàlid. Hi ha pensat mai? La filosofia no és una ciència a l’abast de tothom. Es poden programar i anunciar tesis. Però s’han de defensar racionalment. I la racionalitat és impossible quan els fets demostren el contrari. I a Catalunya en sabem un pou.Coneixem les seves possibles bones intencions, però nomès són econòmiques i dissortadament per a vos contràries als vostres plantejaments.Els fets no corroboraran la paraules. Són massa evidents les evidències de les errades econòmiques. Però com prometre una futura bona economia quan practiqueu una política antieconòmica a tots nivells, i no nomès a Catalunya. Esteu matant la gallina dels ous d’or. I ho feu maltractant i empitjorant els motors bàsics i fonamentals per poder crear riquesa. Amb la vostra política cultural i educativa esteu matant els futurs artífexs de l’economia del país, no només de Catalunya. L’economia que practiqueu no és productiva és negativa i de marginació social. Vosaltres que quan us convé feu costat als poders eclesiàstics perquè no us apropeu a l’evangeli, que és la Constitució de l’Esglèsia i els seus caps i el poseu en pràctica? Sr. President darrera de tot, i perdoneu, no hi ha ni política, ni religió, ni humanisme, nomès ambicions personals que són els arguments de la corrupció. Sr. Rajoy, canvii de discurs o estalviis el viatge.

GAUDIR LA CREATIVITAT CALLADA DE LA NATURA

La vida de les persones regala moments que són un meravellós èxtasi que endolceix la problemàtica de l’existència. N’hi ha prou que en la solitud del teu recès meditis recordant paisatges, persones i vibracions de la natura. Albades que omplen de llum la mirada, opuscles que et conviden a cloure en la pròpia intimitat la llum que s’amaga però que tu amb la teva fe i esperança amagatzemes en el teu esperit, aquell grupet d’avis que en un banc de la plaça aixecaven la veu o somreien, aquelles dones amb les cistelles de la compra que no acaben mai les paraules, aquells infants que no tenen direcció en els seus xuts a la pilota, aquelles nenes que volen superar en les seves curses als més grans, les aus que de rama en rama dibuixen estels, la remor de les fulles dels horts i jardins que són músiques del vent i els somnis que recordes demanant al coixí una bona nit. La natura amb tota la seva majestat és una invitació constant a voler ser més i millor amb el desig d’abraçar els seus amors i comprendre els seus missatges. Quantes  vegades en la intimitat del cor desitgem cavalcar a llom dels raigs del sol per dialogar amb les estrelles i descobrir noves amistats més enllà de l’horitzó. Sovint ens agrada ser estels per atrapar els moviments del astres i jugar amb amics i amigues del cel blau. Viure estones de l’existència sentin t-se germà i amic de les flors, les papellones i els ocells, admirador de les formigues i de les aigües dels rierols i jugador del partit de la vida amb l’equip del món. En el vida són necessàries estones per omplir el dipòsit del motor de l’existència amb les energies de la il·lusió, el desig, la joia, l’esperança i sobre tot amb l’energia de l’amor. I aquestes  estones te les regalen els i les poetes, els narradors d’històries de gent senzilla però agosarada, però d’una manera especial te les auto-obsequies quan en la solitud del teu silenci creatiu et passeges per l’espai del teu espèrit, que és qui fa bategar el teu cor i trobar les paraules que et fan feliç a tu i a les persones que t’envolten. Per descobrir la poesia de la vida que es belluga en l’existència universal només el silenci íntim n’és el tutor i el mestre. Si l’estimem, no ens fallarà. Ens posarà davant els ulls la creativitat que portem dins i ens ensenya a viure de  veritat.

SR. RAJOY, NO CREU QUE HAURIA DE DIMITIR?

El comportament del poble català, el poble que vol la llibertat, ha donat un exemple de democracia davant de tot el món. Tenir els ulls tancats per no voler-ho veure no és propi del president de tots els ciutadans. En aquesta vida cal saber estar a les verdes i a les madures. I vos voleu una maduració a mida de la vostra voluntat, per no dir caprici, i una fruita madurada per força, als catalans no ens agrada, preferim conrear-la com el que estem fent fa més de tres cents anys. Amagar el cap sota l’ala del no és un signe d’incapacitat i d’impotència i aixó és molt greu per el judici de la història. Sr. Rajoy, els catalans no estem sols a Espanya, malgrat la política de tants anys de marginació hi ha força espanyols que reconeixen la qualitat històrica de Catalunya, que vos no voleu escoltar, perquè no teniu arguments per contestar lògicament. Amb el vostres comportament heu fet alló que en una democràcia és inadmisible, unificar els tres estaments, el polític, l’executiu i el legal. I aixó a casa meva és un abús d’autoritat. I els abusos d’autoritat són sempre un boomerang que fa justícia. Dissortadament no és només Catalunya que vol justícia en veritat i llibertat. També és la vostra Espanya que espolieu económicament pagant factures multimilionàries a particulars que han fracassat en el seu negoci privat i ho feu pagat a tots els espanyols. Catalunya ha estat víctima molts anys dels espolis dels governs  i ara els espanyols se n’adonaran qué significa espoliar. Heu pagat una factura de 1.350 milions d’euros que durant trenta anys obligueu a pagar als espanyols que els hi suposarà un espoli de 4.700 milions d’euros. I alló més greu rau en el fet que ho heu pagat a una de les dues centes fortunes més grans del món. Alló que no entenc és com una part considerable d’hispans us tinguin confiança. Un adagi castellà diu, “por la boca muere el pez” per la boca de l’engany us pot arribar la mort política. Amb tota sinceritat el camí més digne que us pot oferir la història és el de dimitir abans que sigui massa tard.