DELINQUÈNCIA INFANTIL

Es pot prevenir? Existeix el malalt delinqüent? I el malalt assassí? Són preguntes que tenen respostes. La nostra societat, avui, en va plena de comentaris arrel del crim comès per un nen de 13 anys. Hi ha una pregunta que em preocupa: com i perquè hi ha arribat? En els meus anys de docent vaig viure unes experiències prou importants, sortosament no tan greus, però senyalaven el camí. I el cas protagonista i les experiències viscudes em porten a un convenciment d’una culpabilitat social amb pell d’ovella. Una de les experiències fou amb un alumne que no assistia a les classes. Un dia me’l vaig trobar cara a cara i li vaig dir que volia parlar amb ell i em va acompanyar al petit despatx de l’escola. Li plantejo directament el problema. Per què fa campana. Les quatre parets de la classe eren una presó per ell. Tenia quinze anys. I la presó l’havia trepitjada més d’una vegada. Portava la cara amb cicatrius de ganivet. Parlàvem i arriba el moment en què li pregunto: per què robes? Resposta: quan vaig a comprar ningú em pregunta d’eon he tret els diners i la manera més fàcil de tenir-ne és robant. Els meus companys em van preguntar si no tenia por de parlar a soles amb ell. No en tenia. Ens vam acomiadar i uns pocs anys el van trobar assassinat a ple carrer. La seva vida era la delinqüència. El seu ambient ho era. Casa seva a mitges, la mare era una bona dona que es guanyava la vida fent feines per les cases i empreses. Hi tenia culpa el sistema educatiu? No diré pas que no. Era culpa del fracàs escolar? Possiblement. Però el sistema educatiu de la pell de brau és veritablement un sistema educatiu. L’ambient del carrer actua pedagògicament. De que van plenes les televisions dominants actuals i els jocs de tècniques avançades. La informació de la situació mundial i el seu tractament polític com incideix en les persones i concretament en els nens i nenes? Una pregunta: com es forma la consciència? La lleugeresa amb que s’informa sobre els milers de morts no contribueix al canvi de mentalitat? La mort, avui dia, és una  moneda de canvi perquè les persones no tenen cap valor. La societat i els mitjans educatius, en particular la premsa escrita i audiovisual necessiten en aquesta qüestió un reciclatge en profunditat. Un nen amb problemes psíquics és una ment fàcilment manipulable. I aquesta manipulació pot començar a l’escola si se sent marginat. Cal anar amb molta cura amb el comportament pedagògic. Una vegada un ex-alumne em va esbroncar a la via pública davant d’un matrimoni amic. Feia pudor d’alcohol i entre altres amenaces em va dir que em mataria. Actualment som amics. Un dia ens vam saludar i li vaig dir: saps per què no et vaig deixar entrar a la piscina? Perquè no venies a classe sinó a crear maror i malestar. Per això et vaig estripar l’entrada. Em va donar la raó. Crear ambients marginadors és una manera de crear delinqüents. I la societat actual, la nostra, actualment margina. I per això té dos problemes: a) com enfocar la pedagogia social de convivència i b) tenir cura i medicació adequada per tractar les malalties socials provocades. Un criminal no és una avis rara, però dissortadament el primer criminal de la història, si ens serveix la Bíblia, fou fruit d’una marginació. I d’aquest fet fa milers d’anys i encara la humanitat no ha trobat el tractament adequat. Em direu que per això hi ha les presons i les sentències judicials. Una pregunta: com és que cada dia estan més plenes i tenen efectes negatius?

Sr. MONTORO, S’HA PLANTEJAT MAI LA DIMISSIÓ?

“Hojas del árbol caído, juguetes del viento son”, diu un refrany castellà. Jugar amb els amics, quan aquests han estat molt importants en la vida, no és un argument de credibilitat quan aquest joc es presenta com un model impartir justícia. La tan repetida frase de tothom és igual davant la llei, és una tapadora per fer passar gat per llebre. Una pregunta: és veritat que amb la detenció de Rodrigo Rato es fa autènticament justícia o és un boc per amagar-ne més? En el camí de la suposada persecució de la corrupció s’hi deixen sense resposta massa preguntes. Si Rato mereix la presó, molt bé, que es compleixi. Però perquè ara tantes presses? Per demostrar als ciutadans que en les properes eleccions el partit del govern s’hi presenta amb la cara neta? No  creu que per dignitat i coherència el govern en ple hauria de dimitir davant l’evidència de les irregularitats d’un personatge tan, suposadament, important, en la història de la democràcia espanyola?.  Crec que com jo, més una persona es va preguntar amb motiu de la dimissió de la Direcció de la política econòmica  mundial, què ha d’amagar amb aquesta retirada? Sr. Montoro, les seves paraules de l’actuació de la justícia poden sonar molt bé, però no sonen igual per a tothom, per exemple l’ex-rei  Joan Carles I, la llarga relació d’ implicats del seu partit en problemes corruptes, la llarga durada de les investigacions, la diligència diferent amb que es tracten uns i no altres. Sr. Montoro, la qüestió Rodrigo Rato és una qüestió molt responsable en l’economia del país, d’una manera molt diferent de com incideix en la ciutadania i en el gran capital. Mentre alguns milions d’espanyols amb prou feines tenen diners per comprar pa, amb els diners dels ciutadans se salvava una política nefasta  del banc que el Sr. Detingut dirigia. Els diners destinats a aquest banc van omplir unes poques butxaques i en van buidar moltes. I la política econòmica la dirigia i dirigeix, Sr. Montoro, el seu partit. Una mica de dignitat i presenteu tot l’equip de govern la dimissió. No enganyeu més a la gent dient que l’economia espanyola es recupera més que l’alemanya quan Espanya, com Grècia, estan a la cua del vaixell de la democràcia. Si de veritat voleu lluitar contra la corrupció, la manera més digna, efectiva i directa és dimitir. Jo només demano que els ciutadans obrin els ulls i raonin amb llibertat i eficàcia. Per acabar, llenceu al foc la pell d’ovella amb que us presenteu davant el món.

QUAN HI PENSO EM CAU LA CARA DE VERGONYA

La major part de la meva vida la vaig viure en l’etapa del dictador. La meva formació dintre d’una família molt religiosa no em va introduir en el camp de la política. Quan la guerra civil, acabava de complir set anys i el ser bo o dolent passava per haver cremat o no esglésies i sants. A casa meva, els anys de la guerra, s’hi celebrava la missa cada dilluns perquè era el dia més hàbil i el menys perillós de ser descoberts pels republicans. L’etapa de la dictadura la meva formació me la va fer veure com la voluntat de Déu. I m’ho vaig creure. L’experiència i l’anàlisi del procés a partir de la victòria del dictador m’han derivat a una realitat més aviat totalment oposada a la formació que vaig rebre. I no amago que sóc un sacerdot secularitzat. I a partir de la secularització, sense renegar de l’evangeli, que no vol dir està totalment d’acord amb l’Església Catòlica, encara que penso que és el model religiós més evangèlic, el meu procés ha seguit una orientació que en la política actual és més d’esquerres. Però em pregunto cada dia amb l’exemple que contemplo actualment, què vol dir ser de dretes o d’esquerres, quan si analitzes les polítiques desenvolupades des d’el poder per uns i altres sempre el més perjudicat ha estat el poble senzill i més d’un dels grans polítics de la transició viuen en l’opulència. Ser ahir socialista i avui multimilionari és un  insult a la política i allò que és més greu, una befa a la gent humil i senzilla que van creure en ell. El canvi de partit en el govern d’Espanya no ha estat mai, des de la transició, una garantia de la dignitat de les persones senzilles. La política ha esdevingut una pantalla per amagar la continuïtat de la dictadura. Per què en realitat, el model polític que impera en la pell de brau és una dictadura, si no d’un dictador, sí d’una dictadura de partit que no sé si és millor o pitjor. I és molt greu escoltar de gent senzilla que amb Franco es vivia millor. I aquests comentaris s’escolten i la pràctica política actual, sigui el partit que sigui el governant, en certa manera els hi dóna la raó a aquests ciutadans que allò que volen és una vida digna i la democràcia no els hi ha donat. I en aquest capítol, allò que  és lamentable, és l’afirmació vergonyant d’afirmar que tenen el suport popular, quan ells i els seus, es fan més rics i el poble més pobre. Francament, quan hi penso i analitzo el procés em cau la cara de vergonya quan el milió de morts de la guerra civil no ha estat un sacrifici prou vàlid per recuperar la dignitat històrica dels ciutadans de la pell de brau. Cada vegada que dedico moments del dia a pensar en el procés polític d’Espanya, des de la meva identitat catalana i culturalment diferent, m’afirmo amb més contundència en la conclusió que Catalunya és una nació amb drets i deures propis, diferent però que pot ser amiga, i independent. El procés històric d’Espanya i Catalunya a partir de la guerra civil és un procés que només té un objectiu: ser dues nacions cadascuna amb el seu estat i diferents. N’estic totalment convençut. Continuar formant part del mateix estat és un insult al progrés polític de la humanitat.  

CATALUNYA NO ES POT SEPARAR D’ESPANYA, AFIRMA EL PRESIDENT DEL T.C.

Abans de fer cap comentari transcric l’article 155 que segons el Sr. President autoritza a suspendre competències autonòmiques. El transcric en castellà en previsió de culpar-me de males traduccions:

Art.155, 1: “Si una Comunidad Autónoma no cumple las obligaciones que la Consttitución u otras leyes imponen, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrà adoptar las medidas necesarias para obligar a aquella al complimiento forzoso de dicha obligación o para la protección del mencionado interés nacional.

2.-Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrà dar inastrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autònomas.”

Amb tots els respectes, Sr. President del Tribunal Constitucional, penso que oblida alguns principis als que les lleis espanyoles estan obligades en situacions que donen la raó als pobles, perquè Catalunya ultra una Comunitat Autònoma és un poble amb drets naturals a ser i a governar-se. Una d’aquestes normes és la llei natural, que atorga a les persones el dret a decidir que és intransferible. Una altra rau en aquelles normes internacionals signades per l’Estat Espanyol i que preveuen el dret dels pobles a ser ells. I  aquestes normes, l’Estat les ha de complir i les oblida olímpicament. No cal que les hi recordi perquè les coneix sobradament. I per anar més enllà, la Constitució Espanyola reconeix el dret dels pobles a ser sobirans. I en tot això que menciono, mai s’ha manifestat la voluntat de seure a la taula i parlar-ne. Les lleis no fan les nacions i menys els pobles, les lleis estan al servei dels ciutadans dels pobles i de les nacions amb l`obligació de proporcionar-les-hi una vida digna. L’estat és una institució posterior a la nació o a les nacions i els ciutadans d’aquests nacions són qui es donen les lleis, que si són justes respecten els drets de totes les persones. I aquest és un punt molt a tenir en compte perquè complir aquest respecte és deure de la Constitució i si la Constitució no és útil o incapaç de complir, significa que no és vàlida. Però les lleis són progressives i evolucionen i aquest concepte no es té en compte. Però anem a la pregunta que provoca la seva postura. Els governants de les comunitats autònomes tenen l’obligació d’escoltar la voluntat popular? Ells també són estat, en l’estat de les autonomies i una de les obligacions de l’estat és escoltar al ciutadà. Em contestarà que la indissolubilitat d’Espanya és irrenunciable. Una pregunta, Espanya ha estat sempre indissoluble? Per què Portugal no en forma part? Perquè les nacions sud-americanes s’independitzaren? Tornant a la Constitució i a les lleis, quines incompleix Catalunya al defensar els seus drets? Potser l’estat amb la Constitució a les mans s’hauria de preguntar per què Catalunya es vol independitzar? Ho ha fet mai? No i Catalunya ha volgut dialogar. No s’hi val la resposta del President del Govern d’estar obert al diàleg però el dret a decidir i la independència no pot estar en l’ordre del dia. Això és voler dialogar? Sr. President del Tribunal Constitucional, una pregunta, com autoritat independent que sou abans de posicionar-vos no seria necessari debatre el tema legal amb les autoritats catalanes i encara millor amb el poble de Catalunya? Per conèixer a fons un problema s’ha de parlar amb qui no l’accepta i amb qui el provoca. No és aquesta la filosofia de la convivència política? Com a ciutadà català que sóc, ningú em pot obligar a viure d’esquena al meu país, i l’estat espanyol ho fa. És motiu suficient per promoure la separació per esdevenir un nou estat europeu. Acabo, ja sé que el comentari de l’article 155 no és complert. Hi tornarè.

PSICOSIS ELECTORALS

L’any actual, 2015, és un any que el catalans haurem de recordar per l’ambient polític generat. Un ambient de desig de llibertat. Una llibertat emmanillada perquè no es pot exercir sempre que es vol i com el poble vol. Però malgrat tots els entrebancs generats, no per un respecte de la racionalitat si no per una ambició de poder, directament o indirecta els catalans podrem manifestar la nostra llibertat. I en l’ambient electoral creat hi figuren dues conteses molt importants, les eleccions municipals del més de maig i les autonòmiques catalanes del més de setembre. Entre les dues també s’hi troben les generals. Totes tres mereixen un  tractament adient per part dels catalans que volem la independència. Aquesta voluntat que ha estat rebutjada políticament en una llei que el seu primer objectiu és la dignitat de les persones, perquè si ho són les persones, també ho serà l’estat. S’ha tergiversat la lògica i primer és l’estat i desprès les persones. Un greu error. Però tots els errors tenen el seu dia lluminós per adonar-se’n i corregir-se. És de desitjar que totes les tres conteses electorals esdevinguin aquesta llum. I això només ho poden aconseguir els catalans de veritat, aquells que estimen, que pensen racionalment i que són verdaderament solidaris. La lògica ens diu que la política, si és política verdadera, el seu fonament el constitueixen les persones i per tant el primer objectiu ha de ser la dignitat de totes les persones . Un altre fonament està en l’estimació del país per damunt de les exigències de partit i de poders de l’ordre que siguin. Els poders absoluts tan polítics, com econòmics, si són absoluts no estimen els país, perquè posen l’estat i la riquesa per damunt de les persones. I tercer, la solidaritat neix de la voluntat de les persones, no de les imposicions del poder. El llistó que té Catalunya pel salt perfecte és molt alt, però el salt ha de ser vàlid. I en les tres conteses electorals, els catalans hem de superar el llistó de la llibertat que porta a la independència. Com? Sincerament, a Catalunya votant majoritàriament, amb números, perdoneu, estratosfèrics els partits que en el seu programa prioritzen el dret a decidir que porta a la independència. Però s’ha d’ aconseguir racionalment, respectuosa i amistosa. En les municipals, tots els ajuntaments, governats per partits netament catalans, en les autonòmiques, ha de ser possible, pels partits clarament independentistes i les generals amb una demostració que Catalunya només la representen vàlidament els seus partits netament catalans. No és impossible. I s’ha d’aconseguir, però sense caure en l’error del desprestigi, de l’insult i de la insolidaritat. Tres campanyes electorals de l’any 2015 que han de demostrar davant tot el món la personalitat i la identitat autèntiques de Catalunya.