LA PERSONA SUBJECTE RELIGIÓS I POLÍTIC

El ser humà és el protagonista primer i principal de la política i de la religió fins a tal punt que una i altra estan al seu servei. La constitució integral de la persona ens parla d’una dualitat convergent que necessita un equilibri per no desestabilitzar la personalitat. Francament al·lucino quan se’m vol fer creure que l’home i la dona són servidors quan en la realitat són els beneficiaris. Personalment penso que el ser humà és un ens religiós i polític per naturalesa i com a conseqüència la religió i la política tenen el deure de estar al seu servei en tot allò que és referent al físic i al psíquic com al desig de transcendència. El físic és responsabilitat de la política, la transcendència de la religió i el psíquic de les dues. Sense una bona entesa és impossible, com ho demostra la història, no s’assoleix una convivència en pau i bona harmonia. La història actual del nostre país és una demostració de com les institucions polítiques i religioses no compleixen els seus deures perquè l’equilibri no és la norma de la convivència universal. És veritat que la humanitat lluita amb la problemàtica de les seves corresponents limitacions, però també ho és que aquests limitacions no són tractades correctament per la intel·ligència i la passió. I allò que és lamentable és el tracte que reben algunes persones per part de ciutadans, responsables polítics i religiosos i s’empitjora quan el tracte injust ve de d’alt. Estem cansats d’escoltar que no es pot barrejar política i religió. No és veritat, allò que es pot barrejar són les institucions i que entre unes i altres hi hagin discòrdies i no diàlegs racionals. És incomprensible que una autoritat eclesiàstica compari el matrimoni homosexual al d’una nena nou nada amb un home septuagenari o que ho espatlli encara més comparant-lo amb el d’un home i un gos. Si algú ha de mesurar molt les paraules són les autoritats i d’una manera especial les religioses. Personalment penso que la paraula matrimoni no és l’adequada per definir la unió entre homosexuals, siguin gais o lesbianes, però ells i elles es mereixen un respecte perquè també són fills i filles de Déu. I la naturalesa es guarda un roc a la faixa i té cops amagats. Hi ha persones homosexuals d’una religiositat tan profunda que ja la voldríem molts creients. Per altra banda quan una monja manifesta la seva tendència política se la posa a la picota i quan un polític desbarra en temes religiosos se l’aplaudeix i se’l té per bon cristià. Estem vivint una etapa de grans canvis en el que la política i la religió molt lentament convergeixen vers l’equilibri social i una de les probes en són els moviments socials actuals que demanen que de veritat el centre de la història sigui la persona, no el diner com és en l’actualitat, manipulada descaradament des d’el poder, millor dit, des d’els poders. No sóc profeta, ni especialista en temes polítics però sí  sóc molt conscient que el paper de la religió és bàsic i si les religions del món no troben el necessari equilibri entre elles la política tota sola no aconseguirà mai una convivència mundial en pau. El primer pas rau en el fet que la persona sigui el centre de la història i ho serà si ho és de la política i de la religió.

INDEPENDÈNCIA, NI DE DRETES, NI D’ESQUERRES, DE CATALUNYA

Hi Ha temes en la vida que no són ni de dretes, ni d’esquerres, són de les persones i, a casa nostra, també de Catalunya. La independència és un dret natural de les persones i també dels pobles. Una vegada assolida la independència seran els ciutadans, amb els seus vots, que escolliran qui l’ha de gestionar, però sense oblidar mai la veu popular. Darrerament em fa molta por que unes dretes i unes esquerres, que es miren massa el seu propi melic, poden desnaturalitzar la llibertat i la independència de Catalunya. És incomprensible que un partit d’esquerres, que ha format part del govern, que coneix la situació precària de Catalunya, prioritzi solucionar una economia abans que la independència, quan sense aquesta, Catalunya mai tindrà solucionada aquella. L’experiència i el tarannà dels equips espanyols de govern és prou clara i contundent. Sincerament em fa molta por que el procés independentista se’n vagi en orris per culpa de l’esquerra. I em sabria molt de greu, perquè existeixen partits d’esquerra amb un convenciment, una visió i una programació prou convincent per atorgar-els-hi el vot però no són majoria absoluta sense el vot d’una dreta nacionalista i independentista imprescindible per la majoria que Catalunya necessita. El dia 27 de setembre el vot només ha de ser d’un únic color, independència. La dignitat i la vàlua no la donen els partits és, patrimoni de la persona. La dignitat i vàlua personal fan creïble la política. Volem defensar la independència d’un país i la neguem a una part dels seus ciutadans. D’això se’n diu irresponsabilitat, manca de respecte a la persona i insolidaritat. Un país no és construeix excloent, sinó participant amb un diàleg racional i d’equilibri. Dialogar no vol dir renunciar a la pròpia manera de pensar sinó trobar la fórmula de conviure en pau amb la diferència. Caminar units no és el mateix que fer-ho unificats. No em fan cap por els partits unionistes, me’n fan més els sobiranistes individualistes, que en el fons no són res més que egocentristes i demòcrates dictadors. És inacceptable que partits de dretes i d’esquerres, que es diuen defensors dels drets de Catalunya, siguin incapaços de coincidir en els seus programes en aquest punt, primordial per poder complir amb la resta de punts programàtics dels seus partits. Sense la independència no és pot bastir una Catalunya amb personalitat pròpia en el món laboral, econòmic, cultural, religiós, polític i social. Catalunya serà independent si el 27 de setembre el vot és molt majoritari independentista. No hi caben floritures i la societat civil catalana-catalana demana claredat, responsabilitat i sentit de país.

UNA PREGUNTA AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

¿Existeix cap autoritat política, judicial, religiosa, social que tingui dret a condicionar el meu pensament? Si puc pensar, puc expressar-me. És un dret natural. I el meu pensament no té fronteres, els seu camp és universal amb tot el dret a ser diferent i a pensar diferent, encara que sigui contra la llei. Una cosa és que pensi, expressi, i una altra que mentre estigui sota la llei no la compleixi. Jo sóc independentista, però oficialment sóc espanyol i com espanyol sóc sobirà i com a sobirà puc pensar diferent i fins en contra i això la Constitució Espanyola m’ho permet, com també expressar-ho. El ser humà és superior a la Constitució, perquè pot canviar-la i derogar-la. És una creació humana. Espanya, per exemple, s’ ha governat al llarg de la història per lleis i constitucions molt diferents, les lleis han canviat, i algunes radicalment, però els ciutadans espanyols continuen. El territori espanyol també ha canviat al llarg de la història. Tal vegada allò, que necessiten els ciutadans, són polítics, legisladors i jutges que tinguin per norma i llei fonamental la dignitat de la persona en tota la seva extensió, política, religiosa, econòmica, cultural. Tots els canvis, que defineixen la progressió del país, es deuen a la llibertat de pensar diferent, de manifestar-ho, de parlar-ne i arribar a conclusions que sempre han d’afavorir als ciutadans, perquè els ciutadans són la nació i els que configuren l’estat. L’economia, la cultura la ciència, l’art, el treball i el lleure són eines que els polítics tenen a les seves mans pel bé del país i qui millor hi sap treballar amb elles és sense cap mena de dubte, el ciutadà. I el polític ha de fer que així sigui. Senyors del Tribunal Constitucional, jo sóc un dels dos  milions cinc cents mils ciutadans que van pensar i manifestar el seu dret a la independència i ho vaig fer amb el DNI espanyol que m’acreditava. Jo vaig defensar una idea i un fet que crec necessari, fonamental i de dret natural, dret natural que és superior al constitucional. El meu comportament fou normal, correcte, sense violència de cap mena i amb respecte a la llei. I pregunto, és just i normal, que set mesos desprès, per motius merament polítics, se’m digui que vaig actuar il·legalment? Senyors del Tribunal Constitucional els més de dos milions i migs de catalans que es van manifestar pacíficament i educada no es mereixen ser tractats d’anticonstitucionals quan són tan sobirans com ho pot ser un andalús, un gallec, un castellà. No sóc cap especialista en lleis, però em penso que sí entenc i sé el que significa ser demòcrata. Quan tantíssimes persones coincideixen en una idea, alguna raó positiva les recolza i és el dret natural que també obliga als polítics i als jutges, als governs i als tribunals. M’agradaria rebre una resposta a aquesta carta oberta. Serà una sorpresa positiva si m’arriba. No ho nego sóc independentista català, i encara que sembli mentida em dol molt el fet del desencís existent envers la política i la justícia espanyola.

L’EVANGELI NO EXCLOU A NINGÚ...

Els principis en els que es basa el catolicisme són els de l’evangeli. No és el mateix excloure que auto-excloure’s. Parlar dogmàticament sovint és un exercici de supèrbia i desconeixement de la veritat. Afirmar que “un nacionalisme excloent és contrari als principis catòlics” denuncia una mancança greu de capacitat intel·lectual per entendre els missatges i una demostració d’una postura d’auto-arrogar-se valors que no tens i necessites i per això t’aixoplugues en valors d’altres que consideres de cara al públic més importants que els teus, si no, no ho faries. És curiós que polítics que contínuament proclamen que no es pot barrejar política i religió s’hi emparin en nom del seu concepte de religió universalitza’t. I desprès afegeixen que en les seves decisions són independents i no es deixen influir. Quan una persona és religiosa de veritat i es considera fidel d’una determinada religió, si és coherent, en la seva vida en el camp que sigui la seva religiositat hi ha d’incidir i del contrari que abandoni la seva religió o l’activitat que l’impedeix ser coherent. D’acord amb la cita política referenciada en el món existeixen milions de persones que pertanyen a nacionalismes excloents. Si ets francès, no ets espanyol, però un i altre poden ser catòlics, o no? Ser espanyol no és un dogma de fe, només faltaria i a Catalunya ningú demana que pel fet de ser catòlic ja ets català. Per favor siguem coherents. El nacionalisme català és excloent quan es refereix a la diferència de país i prou. Ni exclou de ser persona, ni de ser d’una religió o altra, ni de ser amic d’Espanya. Qui és excloent és aquella persona que no reconeix la llibertat de ser dels altres i de les col·lectivitats. La moralitat, la religiositat és un signe d’identitat diferencial i l’Església Catòlica ho reconeix. Com en totes les realitats de la vida els càrrecs no són, i déu-vos-guard que ho fossin, garantia de convivència. Totes les persones, totes sense excepció, estan marcades per la possibilitat d’equivocar-se. I l’Església Catòlica i el mateix evangeli ho reconeixen. Però una circumstància és la capacitat d’error i l’altra que els principis del catolicisme esdevinguin excloents pel color polític. Amb l’evangeli a la mà, Catalunya amb tota legalitat i licitud pot treballar per assolir la seva independència, que és un dret natural i no hi ha cap religió que aquest dret el pugui eradicar. I la religió que ho fa s’auto eradica ella mateixa.

L’ESPANYA QUE M’AGRADARIA COM ALIADA

Defenso la independència de Catalunya des de l’amistat i el desig d’una Espanya pròspera, justa, solidària i companya de viatge en la configuració d’un mapa universal global en el que una Europa Unida esdevingui un model en el que tot el món desitgi emmirallar-s’hi. Una Catalunya independent és sense cap mena de dubte, no només la raó de la seva prosperitat a tots nivells sinó també perquè Espanya esdevingui aquell país de llibertat de tots els fills i filles dels defensors i defensores, que en una guerra injusta van morir en els camps de batalla. No m’agrada una Espanya de  “pandereta” que la fan servir per tot allò que és  demagògia barata i menys creativitat d’un poble. Dissortadament Espanya ha esdevingut una nació de la Comunitat Europea sense un sentit íntim del que aquesta unió significa. I la conseqüència no ha estat altra que escampar arreu les seves misèries. És incomprensible predicar que Espanya és una gran nació quan es mou a la cua d’Europa. És incomprensible que membres del partit en el govern afirmin que si hi ha nens pobres és perquè els seus pares ho són. Aquestes manifestacions només fan que crear malestar per arribat el dia, deixar de ser ciutadàns d’un estat com aquest. Catalunya vol la seva independència perquè és un dret natural i històric i aquest dret l’ha fet més visible una política hostil envers Catalunya que la vol per esclava per arruïnar-la i enriquir a l’esclavitzador. És trist però és així. Només cal moure’s una estona per les xarxes per comprovar com se sembra l’odi contra una  de les autonomies que més contribueix al benestar nacional des de l’economia, la cultura, la ciència, l’art, l’esport i el civisme. Allò que hauria d’haver estat una política pedagògica de convivència, ha esdevingut una política generadora d’odi, d’enveja i de mals tractaments. L’orgull pel lema d’una Espanya, una, gran i lliure ha esdevingut el punt de partida per negar, a cada poble de la pell de brau, els seus drets naturals i històrics que comencen per l’exercici de la solidaritat que no és un exercici  econòmic sinó de germanor. I fa més de tres cents anys que l’estat espanyol practica tot el contrari i no només contra Catalunya, sinó contra altres, per exemple Extremadura, que amb diners li tapa la boca perquè calli i no se sublevi contra la injustícia. La independència de Catalunya va més enllà de la seva llibertat, defensa la llibertat de tots els pobles d’Espanya, que una política demagoga els hi ha fet creure una realitat que de veritat no és res més que una irrealitat. Espanya, actualment, no és allò que els seus governants volen fer creure. Només cal una ullada per la pell de brau i comprovar l’abast de la pobresa que cada dia avança amb més força. Jo, com català independent, no vull per veïna una nació que una gran part dels seus ciutadans es barallen amb la pobresa. Des d’una Catalunya independent també es lluita perquè els espanyols autèntics sigui més lliures.