El ser humà és el protagonista primer i principal de
la política i de la religió fins a tal punt que una i altra estan al seu
servei. La constitució integral de la persona ens parla d’una dualitat
convergent que necessita un equilibri per no desestabilitzar la personalitat.
Francament al·lucino quan se’m vol fer creure que l’home i la dona són
servidors quan en la realitat són els beneficiaris. Personalment penso que el
ser humà és un ens religiós i polític per naturalesa i com a conseqüència la
religió i la política tenen el deure de estar al seu servei en tot allò que és
referent al físic i al psíquic com al desig de transcendència. El físic és
responsabilitat de la política, la transcendència de la religió i el psíquic de
les dues. Sense una bona entesa és impossible, com ho demostra la història, no
s’assoleix una convivència en pau i bona harmonia. La història actual del
nostre país és una demostració de com les institucions polítiques i religioses
no compleixen els seus deures perquè l’equilibri no és la norma de la
convivència universal. És veritat que la humanitat lluita amb la problemàtica
de les seves corresponents limitacions, però també ho és que aquests
limitacions no són tractades correctament per la intel·ligència i la passió. I
allò que és lamentable és el tracte que reben algunes persones per part de
ciutadans, responsables polítics i religiosos i s’empitjora quan el tracte injust
ve de d’alt. Estem cansats d’escoltar que no es pot barrejar política i
religió. No és veritat, allò que es pot barrejar són les institucions i que entre
unes i altres hi hagin discòrdies i no diàlegs racionals. És incomprensible que
una autoritat eclesiàstica compari el matrimoni homosexual al d’una nena nou
nada amb un home septuagenari o que ho espatlli encara més comparant-lo amb el
d’un home i un gos. Si algú ha de mesurar molt les paraules són les autoritats
i d’una manera especial les religioses. Personalment penso que la paraula matrimoni
no és l’adequada per definir la unió entre homosexuals, siguin gais o
lesbianes, però ells i elles es mereixen un respecte perquè també són fills i
filles de Déu. I la naturalesa es guarda un roc a la faixa i té cops amagats.
Hi ha persones homosexuals d’una religiositat tan profunda que ja la voldríem
molts creients. Per altra banda quan una monja manifesta la seva tendència política
se la posa a la picota i quan un polític desbarra en temes religiosos se l’aplaudeix
i se’l té per bon cristià. Estem vivint una etapa de grans canvis en el que la
política i la religió molt lentament convergeixen vers l’equilibri social i una
de les probes en són els moviments socials actuals que demanen que de veritat
el centre de la història sigui la persona, no el diner com és en l’actualitat,
manipulada descaradament des d’el poder, millor dit, des d’els poders. No sóc
profeta, ni especialista en temes polítics però sí sóc molt conscient que el paper de la religió
és bàsic i si les religions del món no troben el necessari equilibri entre
elles la política tota sola no aconseguirà mai una convivència mundial en pau. El
primer pas rau en el fet que la persona sigui el centre de la història i ho
serà si ho és de la política i de la religió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada