ELS CATALANS VOLEM VIURE EN PAU

Una de les condicions fonamentals per programar en pau el model de convivència dels pobles rau en el fet d’evitar ingerències contràries i contradictòries. És veritat, que de moment Catalunya és una autonomia espanyola, però com diferent de les altres, té tot el dret de defensar les seves diferències i d’acord amb elles i la Constitució organitzar-se, sempre que les lleis espanyoles no ofeguin el fet català. El procés català post municipals 2015 és un procés dirigit per la voluntat popular i aquesta voluntat popular no pot ser mai exclosa i oblidada com es pretén en la configuració d’alguns ajuntaments. La presència de partits d’obediència netament catalana té tot el dret de configurar els ajuntaments. Tota intromissió de donar una imatge allunyada de l’esperit català és una intromissió incorrecta i contrària a dret natural. No és cap secret l’interés dels partits d’obediència espanyola que allò que busquen és l’ofec de Catalunya. Tant el PP, PSOE, Podemos i C’s haurien de fer una autoanàlisi de les seves relacions amb Catalunya d’acord amb la seva realitat nacional i d’acord amb les lleis. I no estaria gens malament que ho concordessin amb el contractes internacionals signats pel govern espanyol com també les normes d’Europa. Dóna la impressió que s’està gestant, millor dit, continuant un model de fer política molt partidista per egoista. Els rumors que corren darrerament sobre formacions com Barcelona i Badalona posen en tela de judici la catalanitat del PSC i això és molt greu. Primar uns partits estatals abans que uns de netament catalans, amb l’excusa d’independentistes, denota un concepte de Catalunya tergiversat perquè no se li reconeix el dret a ser. I això és greu. Sincerament penso que el PSC està massa supeditat al PSOE i allò que primer ha de fer és independitzar-se d’ell i proclamar-se partit català de dret al Congrés i al Senat al mateix nivell de CiU i ERC. Si és veritat que a Badalona i Barcelona es desdiu, el partit a Catalunya perdrà molts enters. Complir la llei, sempre, però per damunt de la llei escrita hi ha la natural que fa il·lícita la primera. Les lleis escrites les creen les persones i el sol fet de ser congressista o senador no dóna prou credibilitat d’una actuació justa i verídica. Els càrrecs no fan dignes les persones, les persones són dignes i ho han de  demostrar amb els seus actes. I una llei que no respecta la natural és una indignitat. Es té present aquest concepte en l’estament legislatiu del país? Dissortadament hi ha massa dubtes, dit d’altra manera, hi ha persones que no entenen el redactat, no perquè no saben llegir, sinó perquè el redactat no respecta la dignitat de les persones o de les col·lectivitats. És veritat que entrem en una altra polèmica que suposadament és més passional que racional. De moment, restem a l’aguait de com actuen els partits a l’hora de configurar els ajuntaments catalans. Es respectarà Catalunya o s’imposarà la voluntat de l’estat?. La voluntat dels catalans té la paraula. Si aquesta voluntat no es manifesta i no s’imposa, com podrem viure en pau?