La convivència la configuren aquelles accions humanes
que comparteixen la pau. Els actors de la convivència són els éssers humans,
amb la particularitat que no sempre les seves accions són positives. Els humans
tenen el poder de conviure be o malament, en pau o en guerra. La convivència en
pau és l’objectiu de la humanitat. Sembla improcedent afirmar que la riquesa i
la pobresa en siguin factors. Tot depèn del concepte que cada persona tingui de
la riquesa i de la pobresa. Des de l’òptica de la meva filosofia de base
evangèlica es podria entendre, que la riquesa és contrària a la convivència en
pau. És veritat que les condemnes més punyents se les emporten els rics en
l’evangeli. Parem esment en un incís. Jesús no condemna la riquesa, condemna
persones amb un us abusiu del diner. En l’evangeli el diner, les riqueses
naturals, estan al servei de les persones, no les persones al servei del diner.
Valorem la resposta de Jesús quan els fariseus li pregunten si han de pagar
tributs a Roma. “Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de
Déu”. El diner és cosa del Cèsar, en aquest cas de l’autoritat constituïda, per
què és el mitjà per aconseguir pau entre
els seus súbdits. Una altra història és l’us que les autoritats i els súbdits
en fan de la riquesa i com la tracten. La riquesa és un element al servei de
tota la humanitat. Recordem aquella resposta:” ningú pot servir dos senyors,
per què si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.
Non podem servir a l’hora Déu i el diner.” Parem esment en la frase: distingeix
molt bé que vol dir servir a Déu i al diner. Si se serveix a Déu, el diner està
al servei de Déu, que és el mateix que dir al servei de les persones per a les qui
es crearen els bens naturals, representats pel diner. I si se serveix el diner
significa que el convertim en un Déu i el retirem del servei a les persones, a la
humanitat. El que està vivint el segle XXI en relació amb el diner. Hi ha alguna manera de coordinar riquesa i
pobresa. L’evangeli en el capítol de les
benaurances ens ho explica amb prou claredat. Llegim: “Feliços els pobres,
perquè és vostre el Regne de Déu” i “però ai de vosaltres, els rics, perquè ja
heu rebut el vostre consol”. Com es guanyen les persones el Regne de Déu? :
emprant la riquesa, els bens, com un element de servei a la convivència, és
allò de la resposta al ric, ven el que tens i doneu als pobres, essent,
s’entén, tu pobre amb ells. En canvi el “ai de vosaltres, els rics”, com ja us
heu pensat que us convertíeu en déus, ja teniu el premi que no és el Regne de
Déu, la felicitat en aquest món i en l’altre. Certament es pot ser ric amb
esperit pobre quan el diner no és per esdevenir déu sinó per compartir amb la
humanitat per conviure en pau . I al contrari es pot ser pobre però amb esperit
de ric amb les conseqüències corresponents en l’aportació per la convivència en
pau. Dissortadament massa rics del segle XXI són els de “l’ai de vosaltres” i
també massa pobres que no entren en la definició de “feliços els pobres
d’esperit”. Que n’és de lluny encara l’assoliment de la filosofia política i
social que ens dicta l’evangeli! Ens ho diuen els fets i les polítiques
responsables. Què és sinó el greu conflicte econòmic de Grècia supervisat per
Europa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada