JO TINC FE EN L’ESPERIT DE CATALUNYA

Vull creure en la revolució social que s’està vivint però no m’agrada gens una ingerència política de caire cent per cent continuista, malgrat s’autoproclami demòcrata. Hi ha definicions de democràcia que no li fan cap bé a la convivència. I és precisament la convivència mundial la gran urgència dels nostres dies. Quan dedico uns moments a pensar en el procés de la història, malgrat no ser historiador, no entenc com en l’actualitat la humanitat pateixi situacions d’una criminalitat tan intensa. Per què la vida de les persones és moneda de canvi? I ho és no només castigant amb la mort física sinó també amb morts socials, culturals, econòmiques, polítiques, religioses i humanes. A una persona se la mata humanament quan se li neguen els seus drets. I avui dia, negar drets es considera una victòria de la democràcia. Estem condemnant, i no pot ser d’altra manera, els crims contra persones indefenses innocents que l’única culpa que tenen és pertànyer a una ètnia diferent. Però hi ha morts morals que són tan doloroses com les físiques i potser són les culpables d’aquestes. I és precisament la mort moral, amb totes les seves variants, psíquiques, culturals, religioses, polítiques, econòmiques, la culpable del desequilibri mundial que estem vivint. Viure en una democràcia no és tan fàcil com sembla, perquè viure democràticament d’acord amb unes lleis dictades ad hoc, no és el mateix que ser demòcrata. El demòcrata comença per respectar la llibertat natural de la persona. I no sempre la llei escrita, la respecta. Un exemple prou clar ens el dóna el tracte polític que rep Catalunya. I no cal que generalitzem. N’hi ha prou amb particularitzar. No debades, la persona, és la base i raó de la convivència i és la persona col·lectiva qui escull el model que vol compartir. La globalitat no s’autoconfigura començant per la teulada, sinó per la base, i la base són les persones individuals. No existeix la globalitat sense les individualitats. I en aquest procés de la individualitat a la globalitat s’hi generen una sèrie de col·lectivitats molt definides que decideixen convivència sense perdre els signes identitaris. És el cas de les nacions. A l’hora de configurar la imatge global ens trobem amb processos que són la negació de la convivència universal perquè volen imposar el seu model destruint el dels altres. És el cas d’Espanya i gosaria dir que també el d’Europa. Perquè Europa no és una comunitat sinó un conglomerat d’estats sota l’imperi d’un o dos sense respectar els drets dels pobles. Catalunya és un d’aquests pobles d’Europa amb unes característiques que són modèliques democràticament. La supervivència històrica de Catalunya només s’explica per la fortalesa del seu esperit de ser i la seva manera de fer i estar. Model que xoca frontalment amb l’espanyol. Si la  democràcia és el model de convivència, no es complirà mentre pobles com Catalunya no siguin independents. Europa, si de veritat vol ser veritablement una unió dels seus pobles, ha de posar en pràctica els principis fonamentals dels seus fundadors. I Espanya ha d’obrir els ulls i reconèixer les diferents nacions que la formen i que tenen dret  a ser elles. La globalitat no és un pilot, és un conjunt fonamentat en el respecte de tots els pobles. Independentment dels problemes i dificultats, Catalunya esdevindrà un exemple per a tots els pobles de la pell de brau i d’Europa que tenen tot el dret a ser ells, a ser independents dintre una globalitat ben entesa, al servei de tots els pobles i regits per un model autènticament democràtic. Catalunya, ha estat, és i serà motor d’Europa.