La fredor política pot esdevenir inhumana

Els sentiments de condol per la mort d’éssers estimats  no entenen, ni de Constitucions, ni de lleis. El desgraciat accident de Freginals causà la mort a noies estudiants de diferents nacions, essent Itàlia la més castigada. El govern italià informà, també el President de la Generalitat, del viatge del seu President a Catalunya per acompanyar els familiars de les víctimes en un moment tan dolorós. El Govern Espanyol prohibí al President de la Generalitat anar a rebre l’il·lustre visitant. Sortosament el President Català donà preferència a l’humanisme abans que a la llei. El Sr. Rajoy tan amic de la Constitució s’oblidà que l’espanyola en el seu preàmbul diu: “garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis d’acord amb un ordre econòmic i social just” Acompanyar el dolor és convivència i ordre social just, Sr. Rajoy, el que no és ni democràtic, ni ordre social just és que la representant del Govern Espanyol es retiri i abandoni. El paràgraf 2 de l’article 9 encara és més explícit: “Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en el qual s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”. Va complir el President del Govern i la seva representant a Catalunya l’article citat que segons el qual els ciutadans catalans i els seus representants tenien tot el dret de rebre el President d’Itàlia en una visita que fonamentalment era social? Manipular políticament el dolor i la mort no és només antidemocràtic sinó inhumà. L’article és prou expressiu de quina ha de ser l’actuació dels poders públics davant d’obstacles. Tampoc aquesta vessant es va complir. Quina diferència d’interpretar la democràcia i els poders públics, del govern italià i del govern espanyol. Itàlia informa esperant la presència, Espanya no informa, prohibeix. Quin és el govern democràtic, Sr. Rajoy? I amb la Constitució a la mà havia de remoure les dificultats. Negar la presència del govern català era negar el dret dels catalans a solidaritzar-se amb el dolor dels familiars de les víctimes. És molt greu aquest comportament. Fins en el dolor impedeix ser catalans. La fredor política massa sovint és inhumana.

Terrorisme, un configurador de la història

La història del terror camina paral·lela amb la història de la humanitat. Sense por a equivocar-nos podem afirmar que és un configurador de la història i l’enemic més terrible de la convivència. El terrorisme desenvolupa la seva filosofia del poder i si hi parem esment ens adonarem que sovint actua com un bumerang. Senzillament que massa vegades el lluitador antiterrorista actua com un terrorista. La filosofia del terror té una presència subtil de tal manera que simulant que defensa la pau allò que veritablement fa és provocar la guerra. Quantes vegades el terror actua disfressat amb pell d’ovella! Fer la guerra per destruir les armes de destrucció massiva és un exemple prou evident i viscut també a la pell de brau. No era aquesta la filosofia de la lluita contra ETA declarada pels GAL? I els GAL eren la cara del govern. Dissortadament la justícia s’ha equivocat massa sovint en les seves condemnes a mort executades i uns anys desprès s’ha demostrat que el condemnat era innocent. La presència del terror en la convivència universal és quasi una constant. Els darrers atemptats a Bèlgica porten un missatge esfereïdor. És veritat que es tracta de terrorisme. I és veritat que la política europea el condemna. Però n’és aliena? Parem-hi esment. Quines han estat les víctimes a Brussel·les? Els ciutadans indefensos. Qui són les víctimes d’una política econòmica de la política europea i de l’espanyola? Els ciutadans. L’Estat Islàmic, desenvolupa la seva política a base del terror. Europa desenvolupa la seva política, que produeix terror per manca de recursos dels més febles. Els efectes són els mateixos, malgrat que els sistemes siguin diferents. Cal analitzar els  fruits per conèixer si l’arbre és bo o dolent. No serè jo qui defensarà el terrorisme del color que sigui. Però no negaré els resultats si són fruits d’una actuació que porta a la por. Jo em pregunto si a ple segle XXI la política amb la presència democràtica ha progressat al ritme del temps. Francament, no. El terrorisme perquè és encara tan poderós? Senzillament perquè no es respecten el drets humans, perquè la persona és un número. Què signifiquen si no les declaracions de la Delegada del Fons Monetari Mundial quan afirma que cal actuar perquè la gent gran viu massa anys? No és això filosofia del terrorisme? I ningú mou un dit per denunciar-la, tot el contrari. Per què? Simplement perquè domina la idea que el terrorisme només es pot vèncer amb les armes. I la història ens diu tot el contrari. Dissortadament, i és molt trist, la consciència de sembrar terror per triomfar està molt arrelada. I actua molt subtilment, com si fos la normalitat perquè els seus portadors van vestits amb pell d’ovella. Es presenten com els grans defensors de la humanitat i els fruits diuen el contrari. Però troben la manera de convèncer que ells no són els culpables. És el sibaritisme de la manipulació. Armes contra armes. I tot indica que les armes dels terroristes les han proporcionat aquells que els ataquen i acusen als terroristes confessos i les pells d’ovella dissimulen i amaguen les seves formes de terror. La pau universal que n’és de lluny encara, tot i viure en el segle de la tecnologia! La tecnologia de les armes de guerra és molt poderosa. El món la pateix.

La força de les idees i dels sentiments

La història de la humanitat està farcida d’accions, que d’antuvi, reben el tractament de barbàrie. I una vegada esbombat, la societat ja està tranquil·la. Ja ha llençat la seva valoració i continua vivint en la rutina de cada dia. N’arriba a ser d’irresponsable la rutina esdevinguda factor històric. El segle XXI, el nostre, el dels gran avenços científics i tecnològics, no ha trobat la resposta adequada a la rutina. I la humanitat pateix massa sovint atacs rutinaris. Les bombes per auto-immolació explosionades a Brussel·les porten un missatge que no se sap llegir. Amb la paraula terrorisme i fanatisme es donen respostes i ningú entén quina és la pregunta. Acusar d’un fanatisme religiós és una sortida fàcil però no ajuda gens, més aviat complica la situació. Una persona no s’immola, auto suïcida, per què sí. Darrere hi ha la resposta de les idees i dels sentiments. I aquesta resposta els polítics de l’Europa del segle XXI no la tenen, ni van per camí d’assolir-la. Hi ha un element que tenen per cabdal i és cabdal en la causa. El diner que s’aconsegueix amb la venda d’armament. Una contradicció i una irresponsabilitat. Però la irresponsabilitat s’agreuja quan intentant solucionar un problema perjudiquen els seus súbdits. I el problema no té solució ni política, ni econòmica, és bàsicament religiosa. I aquí hi rau la causa. La resposta és un atac al fanatisme religiós amb el vist i plau polític i econòmic. La política europea dels nostres dies està anys llum d’entendre la força dels sentiments i de les idees d’un poble o d’una civilització. Acusar de fanatisme és molt fàcil sense adonar-se que Europa l’ha patit i l’ha practicat. Són molts pocs els estats europeus que no s’han vist involucrats pel fanatisme religiós i dissortadament no han entès les causes. I Europa encara en pateix les conseqüències i no ha trobat el remei. I volen que els altres practiquin allò que ells no saben, portar la pau. Davant una auto immolació per una idea no es pot contestar a la lleugera, això és terrorisme. Pot semblar-ho. Però qui rep les conseqüències, qui el promou o qui per resposta el practica? I aquesta reflexió ni uns, ni altres, han estat capaços de posar sobra la taula de debat per trobar una solució. És veritat que els motius d’una auto immolació poden estar manipulats. Això encara agreuja més la qüestió i dificulta la solució. El sentiment religiós de l’orient és molt profund i està molt arrelat i una política europea més aviat irreligiosa no ho entén, ni ho vol entendre. No posar aquest tema en el centre del diàleg polític occident-orient és anar al fracàs. Estic convençut que una convivència mundial en pau no s’assolirà sense una entesa entre les grans religions. I el primer escull rau en el fet que la política occidental no en vol sentir ni parlar. I per més inri davant d’aquesta qüestió la política occidental és hipòcrita, aplaudeix al Papa a l’ONU i tot s’ha acabat. Jo em pregunto si la política mundial escoltaria la solució proposada per un sínode mundial de les religions de la humanitat. Penso que no, perquè la política és egoista. Sí que ho acceptaria la gran majoria de la població mundial, no tacada per la corrupció i l’egoisme. Només hi haurà pau mundial si les grans religions es posen d’acord i el poble hi dóna suport. La política i l’economia són els gran enemics.

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

El protagonisme de la poesia en la convivència humana és una realitat enriquidora i constructiva. Un reconeixement de la seva capacitat creadora. Gràcies a la capacitat poètica que cada persona atresora  la humanitat progressa i millora. Dissortadament  moltes persones no tenen consciència d’aquest valor humà i el seu progrés està condicionat. Els hi falta la vitalitat del seu esperit que modela les influències que rep dels altres. Sense aquesta modelació la seva capacitat poètica resta inactiva i no sent el desig, ni la curiositat davant l’oferta. I és una verdadera llàstima que massa sovint la crida del sentit poètic esdevingui aquell curs d’aigua que passa de llarg i no rega els camps i els horts que només el veuen passar. És veritat que sovint hi falta el treball del pagès del camp poètic que no només sembra i recol·lecta sinó que també ensenya a tenir-ne cura del procés de la llavor, una vegada sembrada. El dia mundial de la poesia esdevé la festa de la recol·lecta. En la majoria de celebracions es llegiran  poemes dels poetes d’elit. És veritat que ells són l’objectiu a assolir per la seva perfecció tècnica en el domini de la llengua i de les normes que defineixen els poemes. També és veritat que els grans poetes han de ser l’exemple i els mestres que animin a les persones a descobrir la seva qualitat poètica i manifestar-la. Els poemes no són en ells mateixos poesia, són els vehicles i com a tals depenen del model com si d’una marca de cotxes es tractés. La poesia és l’ànima de cada poema i d’acord amb la qualitat d’aquesta ànima la poesia impactarà  més o menys. ”El hábito no hace el monje” diu el refrany castellà. Els vestits poden ser més o menys vistosos però la qualitat de la persona no depèn dels seus vestits sinó de la qualitat de la seva vida i dels seus actes. Un poeta amb faltes d’ortografia i una sintaxi defectuosa pot ser un gran poeta per la força expressiva i educativa del seu missatge. En la societat d’avui dia amb un gran respecte a totes les persones no es dubta de la qualitat humana d’aquelles que amb tota normalitat vesteixen amb robes estripades voluntàriament i al seu costat n’hi ha que la porten perquè no tenen prou diners per comprar-ne al seu gust. Sincerament penso que el dia mundial de la poesia hauria de ser el de la invitació a totes les persones per descobrir el poeta que elles són i la possibilitat que tenen de contribuir a una millor convivència amb la seva poesia. La festa mundial de la poesia hauria de ser la gran festa de la pau, perquè són els poetes els veritables configuradors de la història i de la convivència humana. Els poetes de veritats són aquells que la seva vida és poesia, no els que viuen de la poesia, amb tots els respecten vers ells.

El suïcidi, un acte de llibertat?

El suïcidi és una de les formes de morir i el seu subjecte és l’ésser humà. La resposta ha d’anar lligada estretament amb la personalitat. Les diferències ideològiques en una col·lectivitat són múltiples. La resposta no pot estar condicionada pel fet de ser religiós o no, de pertànyer a una institució religiosa o a una altra, de ser ateu, agnòstic o practicant. En el llibre de l’Ecclesiàstic XXX,17 hi llegim:” Val més la mort que una vida desgraciada, el repòs etern és preferible a una malaltia incurable”. Allò que no diu la frase és qui ha de posar final a la vida. Un primer pas força important és una reflexió sobre la realitat del ser humà. Una persona íntegra, global com es diu avui, és la imatge o el model de com ha de funcionar la humanitat perquè la convivència sigui justa i verídica. Una persona gaudeix de diferents membres i capacitats, i cada membre i cada capacitat té una funció. Si un dels membres està malalt, lesionat o treballa malament la persona no pot desenvolupar correctament la seva vida i està físicament o psíquica malalta. La societat, com la persona, és un tot, un cos global amb membres que han de desenvolupar les seves funcions, si per exemple la política no compleix amb la seva filosofia la humanitat pateix; si la religió no pràctica la seva teologia, la societat està malalta; si l’economia no arriba a tothom, la injustícia social està a l’ordre del dia. Dissortadament la imatge de la societat del nostres dies no projecta un bon funcionament del seu cos. I aleshores la humanitat viu inhumanament. Tenint present aquesta darrera consideració no és agosarat poder afirmar avui dia que la humanitat s’està suïcidant perquè algunes parts del cos ho provoquen amb la seva actuació. I aquesta consideració què té a veure amb el suïcidi? Cada persona que se suïcida acusa a la societat. Davant d’un suïcidi és molt fàcil afirmar que es tractava d’una persona greument desequilibrada. Normalment no es pregunta perquè ho estava? Mentre preparava una xerrada col·loqui per a l’entitat CLARIANA he buscat informació per internet que m’ha portat a l’entitat DSAS (Desprès del suïcidi. Assistència als supervivents ) que acompanya als familiars d’un suïcida per pal·liar el dolor causat per la manera de morir d’un ésser estimat. L’objectiu d’aquesta entitat es fonamenta en un principi estudiat pel Dr. Edwin Schneidman: “que la nostra mort, en el possible, provoqui el mínim dolor als que sobrevisquin”. Totalment d’acord, però i els drets de la persona que s’ha suïcidat? El dolor dels supervivents s’ha de pal·liar certament, però mai serà més important que el dret a la vida del suïcida que se la lleva perquè la societat li ha fet creure que aquest dret no el tenia. No defenso el suïcidi com a norma, però sí el suïcidi racional i religiós com ofrena. Sortosament en el desert social causat per una política, una religió i una economia que no practiquen els seus deures envers els ciutadans i sovint són els responsables protegits per la llei de molts suïcidis, hi trobem persones i entitats que dediquen la seva vida a acompanyar els humans en el darrers moments, que és quan es troben més sols i abandonats. Sobre la bondat de la pràctica d’aquestes persones, la metgessa Elisabeth Mathieu-Riedel, ha escrit aquest pensament:”Accompagner les gens dans la confiance, laiser entrevoir même un infime rayon de soleil, ou une etoile dans une nuit noire, favorise la paix du malade”. Aquesta metgesa ha escrit un llibre molt recomanable en base d’un seguiment de malalts terminals dels que ella en tenia cura,”Ne pleurez pas, la mort n’est pas triste”. Un altre llibre del mateix tema escrit per una psicóloga suïssa, agnòstica, LA MORT, UNA AURORA, és també una lectura aconsellable i humanament molt enriquidora. A mesura que ens endinsem en aquest tema i patim la resposta massa generalitzada de la societat, ens ve al pensament la idea d’una absència considerable de la cultura de la mort, fruit d’una feble cultura de la vida. I aquesta circumstància és molt significativa de com es valora un suïcidi. És veritat que els suïcidis tenen moltes causes i molt variades. Però entre ells n’hi ha d’un sentit humà, religiós i místic que esdevenen un exemple del respecte i fins i tot l’amor que es mereix la mort. Perquè la mort és la companya de la vida en el tram de l’existència de cada ser humà. Respecte a aquest suïcidi copio aquest paràgraf de Lluis M.Xirinacs del seu DIETARI FINAL, concretament el començament del diari del darrer més de la seva vida. Diu: “Avui manca un mes per al final. Faig la vida de cada dia sense diferències. Però, com val cada minut! Els amics ens hem d’estimar en la vida i en la mort. No només en la vida. Fer consistir l’amor a perllongar al més possible aquesta vida és un insult a l’altra. Com deia Freud, hi ha l’impuls de vida, Eros, i l’impuls de mort, Thànatos. Cal equilibrar-los dinàmicament i amb elegància. Hora de viure i hora de morir. És ridícula la lluita aferrissada  del cervell per mantenir aquesta vida en contra del determini del nostre cos que marca el temps d’anar morint. Al contrari, cal ara que, mitjançant la medecina, puguem planificar amb responsabilitat i llibertat la mort com es planifica la natalitat. Aquesta la planifiquen els futurs pares perquè el fill encara no hi és. Aquella cal que la planifiqui la mateixa persona que ha de morir mentre encara hi és.” La mort és el darrer acte del ser humà, i com a tal ha de ser lliure, just i respectat. Òbviament que la llibertat de morir pot palesar camins diferents: a)acceptar la realitat de la mort com a final de la vida, b) programar-la d’acord amb la naturalesa i la racionalitat. La llibertat de morir no pot ser obstaculitzada per la imposició d’una existència irracional.