El suïcidi, un acte de llibertat?

El suïcidi és una de les formes de morir i el seu subjecte és l’ésser humà. La resposta ha d’anar lligada estretament amb la personalitat. Les diferències ideològiques en una col·lectivitat són múltiples. La resposta no pot estar condicionada pel fet de ser religiós o no, de pertànyer a una institució religiosa o a una altra, de ser ateu, agnòstic o practicant. En el llibre de l’Ecclesiàstic XXX,17 hi llegim:” Val més la mort que una vida desgraciada, el repòs etern és preferible a una malaltia incurable”. Allò que no diu la frase és qui ha de posar final a la vida. Un primer pas força important és una reflexió sobre la realitat del ser humà. Una persona íntegra, global com es diu avui, és la imatge o el model de com ha de funcionar la humanitat perquè la convivència sigui justa i verídica. Una persona gaudeix de diferents membres i capacitats, i cada membre i cada capacitat té una funció. Si un dels membres està malalt, lesionat o treballa malament la persona no pot desenvolupar correctament la seva vida i està físicament o psíquica malalta. La societat, com la persona, és un tot, un cos global amb membres que han de desenvolupar les seves funcions, si per exemple la política no compleix amb la seva filosofia la humanitat pateix; si la religió no pràctica la seva teologia, la societat està malalta; si l’economia no arriba a tothom, la injustícia social està a l’ordre del dia. Dissortadament la imatge de la societat del nostres dies no projecta un bon funcionament del seu cos. I aleshores la humanitat viu inhumanament. Tenint present aquesta darrera consideració no és agosarat poder afirmar avui dia que la humanitat s’està suïcidant perquè algunes parts del cos ho provoquen amb la seva actuació. I aquesta consideració què té a veure amb el suïcidi? Cada persona que se suïcida acusa a la societat. Davant d’un suïcidi és molt fàcil afirmar que es tractava d’una persona greument desequilibrada. Normalment no es pregunta perquè ho estava? Mentre preparava una xerrada col·loqui per a l’entitat CLARIANA he buscat informació per internet que m’ha portat a l’entitat DSAS (Desprès del suïcidi. Assistència als supervivents ) que acompanya als familiars d’un suïcida per pal·liar el dolor causat per la manera de morir d’un ésser estimat. L’objectiu d’aquesta entitat es fonamenta en un principi estudiat pel Dr. Edwin Schneidman: “que la nostra mort, en el possible, provoqui el mínim dolor als que sobrevisquin”. Totalment d’acord, però i els drets de la persona que s’ha suïcidat? El dolor dels supervivents s’ha de pal·liar certament, però mai serà més important que el dret a la vida del suïcida que se la lleva perquè la societat li ha fet creure que aquest dret no el tenia. No defenso el suïcidi com a norma, però sí el suïcidi racional i religiós com ofrena. Sortosament en el desert social causat per una política, una religió i una economia que no practiquen els seus deures envers els ciutadans i sovint són els responsables protegits per la llei de molts suïcidis, hi trobem persones i entitats que dediquen la seva vida a acompanyar els humans en el darrers moments, que és quan es troben més sols i abandonats. Sobre la bondat de la pràctica d’aquestes persones, la metgessa Elisabeth Mathieu-Riedel, ha escrit aquest pensament:”Accompagner les gens dans la confiance, laiser entrevoir même un infime rayon de soleil, ou une etoile dans une nuit noire, favorise la paix du malade”. Aquesta metgesa ha escrit un llibre molt recomanable en base d’un seguiment de malalts terminals dels que ella en tenia cura,”Ne pleurez pas, la mort n’est pas triste”. Un altre llibre del mateix tema escrit per una psicóloga suïssa, agnòstica, LA MORT, UNA AURORA, és també una lectura aconsellable i humanament molt enriquidora. A mesura que ens endinsem en aquest tema i patim la resposta massa generalitzada de la societat, ens ve al pensament la idea d’una absència considerable de la cultura de la mort, fruit d’una feble cultura de la vida. I aquesta circumstància és molt significativa de com es valora un suïcidi. És veritat que els suïcidis tenen moltes causes i molt variades. Però entre ells n’hi ha d’un sentit humà, religiós i místic que esdevenen un exemple del respecte i fins i tot l’amor que es mereix la mort. Perquè la mort és la companya de la vida en el tram de l’existència de cada ser humà. Respecte a aquest suïcidi copio aquest paràgraf de Lluis M.Xirinacs del seu DIETARI FINAL, concretament el començament del diari del darrer més de la seva vida. Diu: “Avui manca un mes per al final. Faig la vida de cada dia sense diferències. Però, com val cada minut! Els amics ens hem d’estimar en la vida i en la mort. No només en la vida. Fer consistir l’amor a perllongar al més possible aquesta vida és un insult a l’altra. Com deia Freud, hi ha l’impuls de vida, Eros, i l’impuls de mort, Thànatos. Cal equilibrar-los dinàmicament i amb elegància. Hora de viure i hora de morir. És ridícula la lluita aferrissada  del cervell per mantenir aquesta vida en contra del determini del nostre cos que marca el temps d’anar morint. Al contrari, cal ara que, mitjançant la medecina, puguem planificar amb responsabilitat i llibertat la mort com es planifica la natalitat. Aquesta la planifiquen els futurs pares perquè el fill encara no hi és. Aquella cal que la planifiqui la mateixa persona que ha de morir mentre encara hi és.” La mort és el darrer acte del ser humà, i com a tal ha de ser lliure, just i respectat. Òbviament que la llibertat de morir pot palesar camins diferents: a)acceptar la realitat de la mort com a final de la vida, b) programar-la d’acord amb la naturalesa i la racionalitat. La llibertat de morir no pot ser obstaculitzada per la imposició d’una existència irracional.