“Els valors que ensenyen i es practiquen a l’exèrcit
són fonamentals a la vida”, paraules del Ministre de Defensa en funcions amb
motiu de la polèmica provocada per l’alcaldesa de Barcelona Ada Colau. He
conegut militars dels que he après molt, però també d’altres que millor no
haver-los conegut. I algunes vivències que són prou significatives. De
l’exèrcit qui es mereix respecte són les persones en quan persones i actuen com
a tals. La meva experiència amb motiu de la “jura de la bandera” no en té res
de pedagògica i d’educativa. Quan vaig complir els trenta anys, era capellà, i
per obligació vaig jurar bandera a Girona als batallons Altònia. Érem uns deu
entre sacerdots i religiosos i entre nosaltres un soldat escoltat per dos militars amb fusell i baioneta calada. Era un
pròfug que havien capturat i segons els reglament havia de jurar bandera. Jo li
pregunto al ministre, quin valor educatiu té aquest fet? Per què el pobre
soldat amb tota certesa que malaia l’exèrcit. Jurava en fals i aquesta
circumstància d’educativa gens i de valor social, cap. La presència de
l’exèrcit en un Saló de la infància com s’ha d’expressar, ensenyant a manipular
les armes? Sóc conscient que les armes de foc poden ser instruments valuosos en
competicions esportives i en defensa de la vida de les persones. És aquest
l’objectiu de l’exèrcit en un Saló de la Infància? Hi ha un detall que penso
important. La indumentària, que no hi actuïn vestits de soldats sinó amb la
normalitat dels ciutadans. La presència de signes bèl·lics en un esdeveniments
de pau no és gaire pedagògica. I menys en una democràcia en la que els
uniformes fan un xic d’olor de classicisme que divideix. No li nego al ministre
que l’exèrcit no gaudeixi de bons educadors però les condicions i els espais
imposen obligacions. La defensa dels ciutadans és un deure molt més important
que la defensa del territori. Una nació la configuren els ciutadans i els
ciutadans sortosament no són tots iguals i les desigualtats configuren la base
de la convivència. Salvaguardà aquesta és missió de l’exèrcit és veritat, però,
a vegades, no es considera el dret del ciutadà i es dóna a la terra. I aquesta
circumstància està massa arrelada en la filosofia militar. Les armes són instruments que per
ells mateixos signifiquen horror i por. I aquest no és camí pedagògic. Poden
servir les armes per defensar la presència de l’amor, l’amor a les persones més
que no pas a la terra?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada