Una Espanya contra natura

El progrés evolutiu de la història no pot mai uniformar, fer desaparèixer les parts naturals en el tot polític. La gota d’aigua és un tot però l’oxigen, l’hidrogen i la resta conserven en el tot la seva essència amb una relació integradora que conforma un tot vital. La destrucció del tot comporta la pèrdua de relacions naturals intel·ligents plenes de vida. La grandiositat dels oceans es basa en el respecte a la gota d’aigua. Sense aquest respecte no gaudiríem de la magnificència dels oceans i dels mars. Una lliçó de la natura que seria convenient tenir-la en compte i aprendre la seva manera de comportar-se. Espanya, com es dedueix de la situació política actual, no vol entendre aquest missatge perquè li obligaria a respectar els pobles que la configuren en tots els seus drets i deures. Espanya destrueix abans de respectar. Els seus dirigents pensen que destruint les nacionalitats, que la configuren, serà més una. S’equivoca, perquè allò que pretén es fer-la única i el resultat no serà altra en el procés històric que la destrucció d’Espanya. La plurinacionalitat hispana no és pot negar. I l’ebullició rebel comença a fer el seu camí. Catalunya, Euskadi, Galitzia són gotes d’aigua del mar Espanya que està condemnat per imposicions de relacions antinatura a separacions històriques semblants a les geològiques quan un troç considerable de territori es desenganxa del que en forma part. Els trossos de parlaments que vaig poder escoltar del debat d’investidura eren d’una indefinició tan feble que donava la impressió que es volia retenir per la força el territori que deia adéu i els oradors hi deixaven les seves ungles davant la impotència de les seves mans. Es dibuixava una imatge inversemblant entre còmica i malgirbada d’un tot que creu en el seu orgull de ser important en l’ordre internacional, quan aquesta suposada importància es va fent miques sense poder-ho impedir. La força històrica de les nacions, actualment sotmeses i obligades a formar part d’un tot en el que no hi creuen, ni hi poden creure, rau en la superació pacient que a petites mossegades esfilagarsen la corda que les esclavitza. Perquè la forma com són tractades en l’actualitat no és altra que la de l’esclavatge. Sortosament els processos històriques no tenen marxa enrere i tot hi realitzar-se patint, el dolor és el foc que il·lumina el procés i la llum que espandirà el seu èxit. L’Espanya de nacions passarà a ser l’Espanya abandonada amb la pèrdua dels valors que les nacions esclaves, sent conscients que eren esclaves que un dia serien lliures, no li negaven i li procuraven èxits a tots nivells, culturals, artístics, esportius, científics i socials. Hi ha una relació que encara pot aconseguir amb el reconeixement dels drets propis de les nacions que la configuren si aquesta relació és d’igual a igual entre nacions independents. Ha de pensar-ho bé, perquè aquesta és la solució del seu procés històric. No acceptar-ho és la continuïtat d’una Espanya contra natura.