Fracàs o incompetència

La votació negativa dels congressistes a la candidatura socialista per la formació de govern em porta a pensar en un desgavell impressionant dintre de la política espanyola que oblida la voluntat popular. És inversemblant que tant el PP com el PSOE s’atorguen poders que la ciutadania no els hi ha donat. Les situacions viscudes en la política espanyola en la nominació de l’aspirant a President de l’Estat per part del rei no són ridícules però van pel camí. La renúncia de Mariano Rajoy basada en un fracàs de Pedro Sánchez és un joc de malabars manipuladors i definidor d’una democràcia que no defensa els valors del poble ni la dignitat de les persones sinó l’egoisme de poder. Renunciar i continuar proclamant que les votacions li són favorables és un tripijoc demostratiu d’antidemocràcia que es practica. El curs fracassat seguit per a formar govern desautoritza, segons la meva manera de pensar, tant a Mariano Rajoy com a Pedro Sánchez. Espanya no es mereix ser governada per polítics de la talla que han demostrat ser. L’arc parlamentari espanyol és prou definidor i prou clar. I ha fracassat el procés per que s’ha manipulat la base de tot procés democràtic, el diàleg. El Congrés Espanyol palesa una antidemocratisme decepcionant. És veritat que en els seus escons hi seuen conceptes fins i tot contradictoris però en la contradictorietat s’hi fonamenta la necessitat democràtica del diàleg. I aquesta mancança s’ha manifestat amb tota claredat en el procés per designar President del Govern. Un concepte es manifesta superior a les persones, la territorietat. En la convivència de la península ibèrica és més important un pam de terra que la dignitat de les persones. És incomprensible que en política es confongui territori amb convivència. La convivència  mundial és possible amb l’existència de diferents col·lectivitats. Precisament la col·lectivitat és fruit d’una manera de viure escollit per un nombre de persones que coincideixen en les bases de les seves mútues relacions. Espanya fa segles, no només anys, que ha perdut la brúixola de navegar i fins i tot en el segle XXI, el segle de la globalització. Dissortadament la tan lloada unitat europea s’està deteriorant per culpa de la manca de respecte a les col·lectivitats naturals no acceptades per col·lectivitats que es creuen superiors basades en el seu poder econòmic i en la seva superioritat numèrica. Sortosament en el mapa europeu hi conviuen col·lectivitat alienes a la Unió amb un nivell de vida envejable i no em desagradaria que Catalunya fos una d’elles. Cap a on camina Espanya? Honestament penso que cap el fracàs de nació democràtica. Les perspectives del procés per formar govern no són gens il·lusionants. Sí, n’hi ha una d’il·lusió, que el camí de la independència de Catalunya cada dia és més clar. I encara que sembli un contrasentit aquest és el camí per un millor futur d’Espanya.