La història amb veu alta a la pell de brau

El dimarts d’aquesta setmana dos esdeveniments definiren el signe de la pell de brau. La llibertat d’Otegui i el discurs d’investidura de Pedro Sánchez. Dos esdeveniments que històricament parlen llenguatges prou clars i prou definidors. A l’hora que escric aquestes ratlles Pedro Sánchez encara no havia pronunciat el seu discurs, però sincerament no feia falta. La seva cursa és prou clara i molt més desprès del seu acord amb Ciutadans. Són dos esdeveniments de signe contrari. La llibertat d’Otegui és un himne a la llibertat malgrat la filosofia dels qui el condemnaren, penso que injustament, al sis darrers anys de presó. La Constitució em permet manifestar la meva postura independentment de si li plau al partit en el govern o no. L’empresonament del polític per la meva manera d’entendre la política no és només una injustícia sinó un insult a la democràcia. Otegui, diguin el que diguin les dretes espanyoles, ha estat el màxim treballador per la pau d’Euskadi i sense ell no s’hauria assolit. Els mèrits no són mai de les armes i les armes les empren uns i altres quan no tenen raons  convincents. Referent a la investidura, segons les opinions de premsa, ràdio i televisió, no l’aconseguirà el líder socialista. Honradament penso que el PSOE ha escollit el camí impossible. No és un partit que tingui la suficient autoritat moral per presentar-se com garant de la democràcia espanyola i com receptor per votació de la voluntat dels ciutadans. Amb la Constitució a la mà té els mateixos drets que tots els partits presents al Congrés i cap d’ells té majoria suficient. Els polítics estan cansats de parlar de la voluntat popular, dons a complir-la. D’acord amb les votacions, el govern l’han de fer entre tots. I són tan demòcrates que si en una proposta hi entre aquest partit nosaltres no hi participarem. El poble els hi ha demanat el compliment del seu mandat i si amb ell els polítics escollits són incapaços de formar el govern que ha insinuat el vot, allò que millor poden fer és buscar-se la vida fora de la política que és de la manera més clara de mostrar que són demòcrates. Els vots del 20D non volen un govern amb majoria absoluta, és prou clar. Per què la població està cansada de govern que es diuen democràtics i actuïn dictatorialment. El dia 1 de febrer ha enviat al món dos missatges, el de la democràcia com ha de ser reconeixent la vàlua de les persones i un altre de la democràcia que no ha de ser, la dictatorial de les majories absolutes.