QUIN PAPER HI JUGA, AVUI, CATALUNYA A ESPANYA?

      Em sembla molt bé que el President Puigdemont es trobi amb el President del Govern, Sr. Rajoy. Però quin sentit té, avui, aquesta trobada quan no es va celebrar quan calia perquè el filòsof del NO, no ho veia clar o no volia. I ara, que està en funcions, quin valor li dóna a l’entrevista. No fa massa dies vaig escoltar unes paraules del Sr. Rajoy que em van fer pensar en la lògica que empra en els seus arguments. Es queixava del procés per la formació del nou govern perquè alguns partits repetien NO,NO, NO afegint-hi que amb el NO, no es va enlloc. De què es queixa si aquesta paraula és la síntesi de la seva argumentació en la filosofia de la seva política. Suposo que l’argument del President de la Generalitat trobarà en el NO argumental de Rajoy la seva resposta a la política del PP, no goso dir espanyola, envers Catalunya. Intueixo que el NO serà l’argument per no aturar el procés  cap a la independència. Però resulta que la problemàtica dels partits espanyols senyala un procés sense sortida i tenen la gosadia de culpar-ne als catalans. És curiós, quan Espanya ha quedat molt galdosa a Europa que la critica  per la seva oposició a la llei catalana beneficiant les famílies mancades de diners per poder pagar la llum. Una postura, la del Tribunal Espanyol, que palesa amb prou claredat que la persona davant el diner és un número i la dignitat és del diner i no de la persona. Una llei escrita superior a la llei natural. Incomprensible. En el caos polític, en el que naveguen els partits, només hi faltaven els papers de Panamà que han forçat la dimissió d’un ministre, sembla ser amb intencions de rentar-se la cara algú, i la detenció de personal de “Manos limpias”, que jo no he cregut mai que ho fossin, i d ‘AUSBANC. La política espanyola encara no té prou taques perquè els ciutadans hi desconfiïn? On rau la dignitat dels polítics que seria millor que es retiressin i deixessin el camí lliure a gent que creu en la dignitat de les persones abans que en la dignitat dels càrrecs?. Personalment no només desconfio dels partits polítics sinó també dels ciutadans que votin al PP o al PSOE perquè formin govern. No entenc, davant de certs resultats, la credibilitat en la ciutadania. I no l’entenc perquè només la por els guia i la credulitat d’un 0’25% de la millora de les pensions dels jubilats que són determinants a l’hora de dominar la balança. Egoisme desmesurat pel poder i por descontrolada de perdre la nòmina, dues bases jugades sibil·linament i que marquen l’orientació política d’un país. I la nau en que navega es diu corrupció. Una ullada a la situació real d’Espanya dóna raons per demanar justícia i dignitat. I en aquest caos, quin paper hi pateix Catalunya? No és hora de dir prou i adéu-siau?

Polítics d’avui amb mentalitat d’ahir no llegeixen el poble

La passió pel poder no es pot basar en les lleis perquè aleshores s’allunya de la voluntat del poble, que en democràcia és sobirà i els polítics amb mentalitat uniformadora no porten les ulleres de la democràcia. És possible que lectures esbiaixades de la voluntat de la gent desemboquin en la formació d’un govern dels tres partits amb filosofies centralitzadores i faran callar la veu popular amb un caramel dolç que serà enverinat perquè tot continuarà igual. La mentalitat de progrés encara no és entesa per la mentalitat de continuïtat i la continuïtat política és la negació i contradicció del procés de la història. Dissortadament, avui, els missatges que envia el poble, la gent que vol viure en pau, els esborra la goma de les armes i els missatges no es llegeixen. La política espanyola  porta tres mesos per aprendre a llegir i no fa cas dels mestres, tot i que són sobirans. Els resultats d’unes votacions a la pell de brau són fàcilment manipulables perquè existeix un percentatge que és molt important i cada partit que vol el poder se l’assimila perquè si no ha votat el contrari significa que no el vol, sense valorar que tampoc l’ha votat a ell i com a conseqüència tampoc l’ha de voler. Una majoria dita absoluta que no supera el vot de l’abstenció i els vots nuls no és mai una majoria absoluta i el govern, penso, s’ha de formar amb la suma de les minories més afins entre elles. El joc polític que ha viscut Espanya durant tres mesos  dóna la impressió que el tornarà a jugar i té tota la imatge d’un joc dels disbarats. Tal com he viscut  i estic vivint el procés polític espanyol,  n’he tret la conclusió que allò important és aconseguir el poder i que la veu del poble no hi té res a dir, per més que s’hi recolzin i ho manifestin a tort i a dret. Si de veritat els importés la veu popular ja l’haurien trobada la solució però no la volen perquè ells es quedarien al marge. Si aquest procés està beneït per la Constitució Espanyola, no només cal una reforma si no una nova Constitució en la que la veu popular sigui la veritable protagonista i el partit en el poder no necessiti el recolzament de la policia i l’exèrcit per poder exercir. Mentre els governants necessitin escortes i immunitats és impossible formar un govern amic i defensor, com cal dels drets dels ciutadans, no només dels seus deures. Amb la Constitució d’empara i amb l’herència política que es mou lliurament serà molt difícil  que l’estat espanyol gaudeixi d’un govern democràtic i obedient a la sobirania, sobirania que per altra banda viu la política des de filosofies molt distants però vàlides si el diàleg esdevé el fil conductor. Amb tota sinceritat l’orientació, que em penso endevinar com a solució, no m’ofereix cap garantia de canvi i de reconeixement dels drets del poble que amb caramels engany regalats amb pells d’ovella continuarà en l’oblit, en la crisi i contemplant l’alegre diversió de la corrupció. És veritat, puc equivocar-me i sentiria una gran alegria. La tindré? Dintre de tres mesos possiblement continuaré pensant igual.

Per Sant Jordi la poesia juga el partit de la història

La dita castellà “de músico y poeta todos tenemos un poco” no és només significativa sinó també definitòria. La música i la poesia representen, en la integritat del ser humà, l’essència de l’esperit existencial. Música i poesia són els rails del tren de la història que és la persona. Però dissortadament no tothom n’és conscient. I la deriva, el xoc de trens esdevé inevitable. La música i la poesia són l’esperit que conserva i preserva la integritat humana en el procés de la seva transformació de ser temporal a etern. I són precisament aquestes dues definidores del ser, les que amb la seva absència denuncien la feblesa històrica de la humanitat. Música i poesia són qualificadores de la bondat espiritual i anímica dels homes i les dones perquè és en un ambient musical amb una expressió verbal passional que l’ésser humà descobreix les seves autèntiques capacitat vitals de ser. Sense aquestes dues indispensables col·laboradores totes les altres activitats pateixen les deficiències de la integritat i la seva col·laboració en la definició del humanisme és dèbil i mancada d’ambient i de passió. Sense un ambient adequat i una expressió adient la persona es troba impotent al bell mig de la història patint la impotència que li nega sentir el gust d’un infinit futur a tocar de la mà. Llastimosament les companyes de l’existència, la vida i la mort, no poden actuar positivament com és la seva missió perquè al llarg de la història un factor predominant de la humanitat les ha presentades com dues enemigues irreconciliables quan en realitat són dues amigues que donen sentit a l’existència de les persones. Sense  vida i mort no hi ha existència, no hi ha éssers vius. I curiosament la vida i la mort són les dues fonts d’aigua pura i neta més abundosa que moltes persones no veuen perquè un poder invasor les enverina. Descobrir la realitat poètica i musical de cada ser humà és imprescindible per a una convivència en pau perquè sense harmonia entre iguals (música) no hi ha diàleg passional  (poesia). La Diada del llibre per Sant Jordi juga un partit transcendent perquè la lectura de la bona poesia, la del fons més que la de la forma, actua d’infermera administrant aquella injecció que l’anomenen passió, que els poetes l’escriuen i els músics la canten i els lectors es troben a ells mateixos.

Joan Sala Vila

Amb els autors de la història no s’hi juga, Sr. Rajoy.

La història, per sort, no la fan els polítics sinó les persones, encara, que alguns polítics l’escriguin al seu aire. En una de les vostres visites a Catalunya heu dit: ”Amb la unitat d’Espanya, la sobirania i la igualtat dels espanyols, no s’hi juga”. Una veritat amb trampa. La unitat d’un pais no la configura el territori sinó les persones que conviuen en aquell espai geogràfic. La península ibèrica en la que hi conviuen els espanyols no s’ha definit sempre al llarg de la història com Espanya. Per començar en l’actualitat hi ha dues nacions Portugal i Espanya. N’hi han existit més. La història és un continu fer i desfer. Allò que avui és, demà no serà. Una altra paraula en la que s’hi recolza amb força és la sobirania. Sobiranes ho són les persones, no els territoris. I les persones sobiranes que viuen en un mateix territori poden pensar diferent i sense perdre la seva sobirania no està d’acord amb definir la seva convivència per no dividir el territori. Sr. Rajoy, per més president d’Espanya que sigueu, ara en funcions, no sou amo del pensament de ningú i no teniu dret d’imposar-lo. Les persones en el seu conjunt són les que decideixen. I tan sobirana és avui una catalana com una castellana. I té dret a pensar diferent perquè per naturalesa ho és. Vos podeu defensar la sobirania i ho he de fer, d’Espanya però Espanya no la perd perquè Catalunya, els catalans, defensin la seva i es preparin a declarar-la. És veritat que amb la igualtat dels espanyols no s’hi juga però cal ser espanyol per no posar-la en joc. No entenc com feu aquestes afirmacions quan amb la vostra manera de governar les desacrediteu. Mai, des de la democràcia i no cal dir quan la dictadura, el govern d’Espanya ha tractat d’iguals els catalans. I sempre heu fet els impossibles per fer-los desaparèixer. Només us interessen pels diners i en la filosofia que teniu de l’economia s’hi han forjat tots els problemes de la tan defensada pel PP unitat d’Espanya. Quan una gran col·lectivitat de persones no se senten en pla d’igualtat en un model de convivència tenen tot el dret històric de crear, i en el cas de Catalunya, recuperar el seu. És més important el nom de poble que el de nació, i molt més quan el seu model de convivència ha estat diferent i admirat i cobejat. És el cas de Catalunya. Sr. Rajoy té tot el dret de defensar la unitat d’Espanya, i el deure, però el projecte de vida en comú no és veritat perquè mai ho ha estat i vos mateix ho reconeixeu quan dieu “el que hagi de ser Espanya, ho hem de decidir entre tots, perquè Espanya és de tots”. En què quedem, Espanya és o no és perquè si s’ha de decidir vol dir que no és. I si no és, és lògica l’existència d’altres col·lectivitats, quins ciutadans són sobirans dintre el seu model de societat. Sr. Rajoy, la filosofia política dels catalans de veritat és racional, estructurada, pensada i arrelada a la naturalesa humana. No tinc cap dubte que compleixi el “no permetré cap trencament de la sobirania espanyola” i no es trencarà perquè el ser diferents no significa trencar i Catalunya és sobirana com a poble i nació que per naturalesa ho és. Espanya i Catalunya són i han de ser nacions germanes. Un petit detall, visitar Catalunya i no entrevistar-se amb el President de la Generalitat, és una manera de definir la unitat d’Espanya?

La llibertat buscada per milions de persones

Fugir de l’esclavatge polític en defensa de la vida i de la llibertat, defensar la independència per assolir la veritat d’una convivència justa i digna, generen moviments de pobles i nacions que denuncien amb les seves accions la hipocresia de la política mundial. Moviments emigratoris són una constant en la història de la humanitat i dissortadament els del segle XXI són la denúncia d’una de les més grans injustícies mundials que ha patit la humanitat. És vergonyant comprovar els redactats de les lleis, Constitucions, Declaració Mundial dels Drets Humans, Pactes internacionals i les mateixes bases de la fundació de la Unió Europea quan esperançat per les lleis escrites te n’adones que la política mundial i en especial l’europea i l’espanyola s’amaga darrere subterfugis de pell d’ovella per fer tot el contrari deixant en la indefensió milers de persones i entre elles molts nens i nenes que pateixen per sobreviure. El comportament en el marc d’Europa s’oblida de la necessitat que molts espanyols per culpa de la guerra del General Franco i la seva posterior política tingueren que emigrar per defensar la llibertat i la vida. Sr. Rajoy la cara que posava escoltant a la diputada d’ERC, Ana Surra, quan en la seva intervenció ensenyava el seu document d’immigrada i actualment ciutadana catalana denunciant que sud americana d’origen treballava per una Catalunya Republicana i denunciava el comportament vergonyós del seu govern davant l’oferta catalana per acceptar ja uns cinc mil refugiats, era tota una manifestació d’indiferència per no dir d’impotència i allò que és més greu de no voler entendre. El problema dels greus moviments de persones en defensa de la seva dignitat només té uns culpables, els règims polítics que de la política no en fan un servei sinó un negoci perquè la dignitat està en el càrrec no en la vàlua com a persona. El problema més greu que ha de solucionar el món rau en la urgència de reconèixer que de persona a persona no hi ha cap diferència natural, sigui rei, papa, president del govern, milionari o pobre de solemnitat. La política i l’economia mundial trepitgen la dignitat humana i no els interessa cap mena de solució que vagi contra el concepte que els polítics i multimilionaris tenen de la política i del diner, són la base de la seva dignitat i no servidors dels ciutadans. A la política mundial li hauria de caure la cara de vergonya davant el mapa de la humanitat actual, un mapa indigne, injust, irracional i dibuixat per servir l’egoisme de minories. Dissortadament les persones que tenen les idees clares per solucionar els problemes del món es mereixen la mirada d’indiferència i de menyspreu prepotent perquè els poder, també el de les armes, el tenen les minories controlen les majories indefenses i pobres. Però malgrat la prepotència dels que avui dominen el món estic esperançat que les minories racionals, intel·ligents, justes, solidàries de veritat, cent per cent humanes amb les armes de la pau i la no violència arribaran a construir una societat mundial més justa. El parlament de la diputada d’origen sud americà i la cara del President en funcions Sr. Rajoy esdevingueren un argument que reforçava les meves conviccions.