Reflexionar, fa falta?...

El seguiment de la campanya electoral, segona, resultat d’un tractament gens democràtic de les votacions primeres, em porta a pensar que el dia de reflexió no té sentit. Els partits amb aspiracions, merescudes o no, no conviden a pensar perquè la solució la tenen només ells. Primer pas per posar en dubte la seva veritat si és que en tenen alguna. Desprès del trist espectacle que han donat amb la incapacitat absoluta de complir amb la democràcia per formar govern crec que el resultat d’una possible reflexió és que no es mereixen el meu vot. I l’error antidemocràtic d’aleshores l’han continuat negant-se descaradament a formar govern amb tal o qual partit. Crec que una errada greu i irresponsable rau en el fet de confondre democràcia amb el resultat majoritari. Verdaderament és un efecte de la democràcia però no és la democràcia perquè la base rau en el respecte al dret d’opinar de cada persona, i tan demòcrata és qui només té un vot a favor com qui n’hi té un milió. I aquest segon, pel sol fet de tenir majoria, no està dispensat d’escoltar al que en té un. La voluntat popular és la de tots i sovint la més valuosa aportació a la convivència la fan els minoritaris per una raó molt senzilla, han de pensar més i valorar les decisions i els seus arguments. Són els millors  filòsofs de la democràcia. Sobre el tema de la reflexió he llegit avui aquest pensament de Ramon Llull: “Entre el temor i l’esperança s’hi ha filtrat l’amor, on hi viu pel pensament i hi mort pels oblits causats pels delictes d’aquest món. ” Entre el temor d’equivocar el vot i l’esperança d’encertar-lo hi ha d’actuar l’amor, que és l’autèntic autor de la convivència, amor que accentua el convenciment i mort per culpa d’accions delictives dels humans. Òbviament que Ramon Llull ens parla de l’amor universal, solidari, just i verdader, no de l’egoista, injust i manipulador. Amb aquest principi orientador em cal conformar el meu vot amb la meva veritat política basada en l’autèntica estimació de la convivència universal. I aquest principi de sortida no em permet votar a cap dels quatre partits aspirants a governar perquè cap d’ells és solidari amb la veritat dels petits i els aparten de tota col·laboració que no es fonamenti en la urgència del seu vot per afinar la seva majoria absoluta. La raó de formar govern no es fonamenta en el diàleg entre les veritats de tots sinó en l’exclusivitat. I això no és democràcia. Un altra motiu que m’aparta de donar el vot o no el trobo, està en el fet de no valorar com cal els resultats i cercar l’orientació política de governar demanada pel resultat, no per la voluntat del guanyador. La veritat del guanyador no és mai absoluta, sempre relativa i com a tal no pot apartar de l’acció de govern el diàleg amb les altres veritats i  no em convenç que ja es vota en el Congrés, perquè l’experiència ensenya que sempre guanya la voluntat de la majoria perquè ja tenen decidit el vot abans del debat i una prova rau en el fet que quan parla un parlamentari de les minories, molts diputats de les majories abandonen l’hemicicle. Un exemple d’una democràcia que actua com una dictadura. I aquest és un altre motiu que en les votacions que cal reflexionar avui, 25 de juny de 2016, em recomana no votar als quatre partits majoritaris que s’hi presenten. El resultat hauria de demostrar la veritat democràtica de l’estat i la demostració continuarà amb el mateix signe: feblesa. Fa falta reflexionar? I tant, que sí, però el mal és que no es reflexiona, es promou la passió, no la veritat.

Sant Joan amb propaganda electoral

És curiós que la festa de Sant Joan coincideixi a l’estat espanyol amb una situació política d’un horitzó no massa esperançador democràticament. Darrer dia d’una campanya en que una part molt significativa de Catalunya, recordant Sant Joan Baptista clamant en el desert l’arribada del salvador que obre les portes al regne de Déu, amb el seu vot demostrarà que el seu regne està a les portes. El fons religiós de la semblança no li treu valor, tot el contrari revaloritza la crida política d’una majoria clara de catalans. Només els que vivien còmodament en el seu status quo tractaven de boig al predicador del desert, se’n burlaven i denigraven. Amb més de dos mils anys de distància Catalunya acaba de viure un esdeveniment semblant. Un ministre i un magistrat en excedència protagonistes del fet que menystenen Catalunya malgrat la claredat de l’escàndol amb el rerefons de la seva pròpia veu, que els denuncia com a culpables, però com els fariseus es mofaven del Baptista, ells ho fan de Catalunya, vestint-se amb una hipòcrita pell de bé.

De la mateixa manera que el predicador del desert va presentar a la gent el portador del regne de Déu, és esperançador pensar que la gent de Catalunya que defensa el seu poble per ser un estat, amb el seu vot palesarà que la independència és una esperança ferma en el marc d’unes votacions que no són catalanes. Al costat d’aquest escàndol, que òbviament posarà als ulls del món més claredat d’una política corrupta que se serveix de la política i de la justícia per afeblir i matar políticament als que pensen diferent, el món coneix la victòria del brexit que trenca una Europa que practica una política d’una orientació econòmica que alimenta sentiments de rebuig per part de nacions riques i indignació per part de les pobres. Quin serà el paper de l’estat espanyol desprès de les votacions? No és prou clar per culpa d’una corrupció que actua vestida de pell d’ovella i cega a les persones que no són capaces intel·lectualment d’adonar-se de la hipocresia política. Independentment del resultat a nivell estatal és necessari que la veu de Catalunya sigui prou clara i forta denunciant la seva arribada a la pancarta que proclama Catalunya nou estat europeu.

El trencament de l’estat espanyol pot produir el mateix efecte que el trencament per part d’Anglaterra de la Unitat Europea, que s’aixequin noves veus reclamant la independència perquè la seva realitat de poble els en dóna el dret. Un mapa políticament apassionant a nivell europeu i espanyol amb un horitzó de la victòria dels pobles amb personalitat pròpia per ser independents. Catalunya com Sant Joan és la veu en el desert que no agradava a les autoritats Palestines ni a Roma, com la veu de Catalunya no agrada a l’estat espanyol però a diferència de Palestina algunes nacions d’Europa escolten atentes la seva veu. L’esperança del regne amb la realitat a l’abast. El vot dels catalans del 26 J., per una Catalunya Independent.

Hipocresia igual a dignitat

No és pot defensar la dignitat d’un càrrec quan la persona que l’ocupa obra indignament. I aquesta és la qüestió en el tema de les gravacions denunciadores de les conxorxes del ministeri de l’interior i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya. És d’una irresponsabilitat inqualificable donar més importància al gravador de les converses que al reconeixement de les veus i les veus són del Ministre de l’Interior i del Director de l’Oficina Antifrau. Perquè perseguir el gravador per un comportament il·legal, segons la llei, quan és molt més il·lícit i per conseqüència il·legal el fet denunciat? El fet denunciat és una culpa contra natura i per a més inri antidemocràtica i defensar aquesta actuació com legal és pròpia d’un model dictatorial. Tothom té dret a defensar-se però ningú té dret a mentir. El comportament del President del Govern, del Ministre de l’Interior i del Director de l’Oficina Antifrau de Catalunya demostra un menys-teniment de Catalunya que frega la calumnia i l’odi. Han de tenir molt present les autoritats espanyoles que estan caminant sobre la plataforma internacional del ridícul perquè  aquestes gravacions demostren la poca fiabilitat que els ciutadans poden tenir en els polítics del govern i en membres de la justícia. I això és greu. Fer les campanyes que el PP fa, malgrat la notícia, demostra el baix nivell humà i com valoren el tot si val contra els independentistes. He escoltat per televisió paraules del President del Govern negant, i per tant, mentint, comportaments contra els independentistes. El primer comportament contra la independència de Catalunya ha estat el NO sistemàtic a parlar-ne i encara més greu quan es vantava d’estar obert al diàleg però exigia no posar sobre la taula la independència. Per favor més serietat i més democràcia. Se us veu massa el llautó perquè ara allò que preteneu és culpà als independentistes de la gravació quan si fossin els responsables haurien fet servir l’argument molt abans contra el Tribunal Constitucional. Una pregunta, és anticonstitucional gravar les converses dels corruptes? Perquè el fet denunciat és d’una corrupció política de magnitud mundial. Darrera de l’interès de buscar un culpable, que els indicis sembla ser els acusen a ells mateixos, no hi ha una por de grans dimensions del comportament europeu envers l’estat espanyol? Per què al costat d’una política corrupta s’hi belluga una política econòmica també corrupta. Si de veritat el PP fos un abanderat contra la corrupció, les dimissions de les tres persones implicades ja haurien estat exigides. El temps comença a posar en marxa el camí d’una justícia democràtica. La independència de Catalunya capdavantera de la lluita mundial contra la corrupció. La veu dels ciutadans té la paraula. La hipocresia no té cap dret d’igualar-se a dignitat.

L’alliçonament de Ramon Llul

Catalunya està vivint un procés històric al·lucinant i clarivident. Un procés amb un objectiu concret, la pau universal. Com ens hi pot ajudar un pensador cristià del segle XIII si vivim el XXI? La celebració del set cents aniversari del beat mallorquí, de pares catalans, coincidint amb la voluntat de la independència no és una casualitat històrica, és senzillament un alliçonament de com ha de ser la convivència universal amb el mirall globalitzador de la mística. Va escriure un llibre, que formava part de Blanquerna, que és un tractat de convivència universal, de mística adaptable a la vida de cada dia. Aquest llibre té una reflexió per cada dia de l’any, insinuant que la mística ens acompanya en el caminar per la història. És EL LLIBRE DE L’AMIC I DE L’AMAT. Qui és l’amic i qui és l’amat. L’amic és el conjunt de persones que tenen un model de vida en l’amat i l’amat és la convivència en pau, escollida. Òbviament que per a Ramon Llull l’amic són els seguidors de Jesucrist i l’amat és Jesucrist en l’amor absolut. Però no podem oblidar que la trajectòria humana de les persones és temporal amb un objectiu final etern, que té una aplicació pràctica en el temps per merèixer l’eternitat. En la circumstància actual catalana l’amic són els homes i dones que cerquen una convivència en pau amb el seu propi model de vida i l’amat és aquest model de vida. I aquest és un treball diari que correspon a totes les persones individualment perquè l’amat, la convivència sigui una realitat. La recerca de l’Amat no és un camí de flors i violes però el camí es fa i fruita si malgrat les dificultats l’amic camina amb amor. Per començar l’amic pregunta a l’amat si en ell hi ha quelcom que retarda  el fet d’estimar. I la resposta no podia ser altra que si l’amic vol multiplicat l’amor ho ha de fer estimant. Si veritablement s’estima els problemes de la vida no seran cap impediment tot el contrari. Reconeix que tot el que fa l’amic  per trobar l’amat necessita un temps llarg, que en la seva cursa hi ha perills, molts obstacles, sospirs i plors i ho pot fer perquè estima. La lliçó per l’assoliment de l’objectiu rau en el fet que s’assoleix però no fàcilment i que per arribar al final sense estimar és impossible.

Una lliçó de la història escrita fa set cents anys, que és el ressò d’una altra que en porta més de dos mil, i encara la societat no l’ha apresa. I no l’ha apresa perquè massa gent, amics, con- fonen egoisme amb amor. En aquesta cursa ens ensenya a escoltar la natura, per exemple, quan pregunta a un ocell perquè canta i la resposta és: qui em fa cantar només és el senyor de l’amor. Els amics de l’Amat, els catalans i catalanes, amics i amigues de Catalunya, com l’ocell només ens fa defensar la independència Catalunya, la Senyora de l’amor. La part humana de la mística en el camí de la globalitat. El Llibre de l’amic i de l’amat fou company de viatge de Lluis M. Xirinacs en la defensa dels drets de Catalunya i en el camí de la seva ofrena morint voluntàriament per Déu. Un exemple de la mística de com un humà esdevé diví i dels drets d’un poble, Catalunya, a ser global.

Sr. Fernàndez Diaz, des de la fe

Vos us confesseu profundament religiós i catòlic i guardoneu a la Mare de Déu pels seus serveis a la pàtria. Una pregunta, l’escàndol que la premsa ha descobert i fet públic quina relació té amb la vostra suposada religiositat? Em dirigeixo a vos des de la teologia i de l’evangeli. Des de la meva conclusió és un escàndol com aquell que Jesús condemnava dient que se li havia de lligar un pedra al coll a l’escandalós i llençar-lo al fons del mar. Per que la figura d’un infant, es referia a escandalitzar al nen, és la imatge de la societat neta, com  ho és un nen o nena, que cal construir i l’escàndol esclatat darrerament demostra que la societat que dirigiu està podrida i per a un   ministre catòlic significa viure en pecat greu, però no només és greu pel fet de ser creient, ho és pel fet de ser persona. Servir-se de l’oficina antifrau cometent fraus, des de la seva fe, que ensenya que l’amor més gran és aquell que estima a l’enemic, quin qualificatiu se li ha de donar? I molt més greu encara quan la dirigeix un magistrat en excedència, que quan acabi el mandat, tornarà a la magistratura. Que un magistrat, còmplice d’un ministre, no tingui escrúpols de cometre accions per des legitimar  polítics elegits per votació legal, demostra que el poble té raó quan ha perdut la fe en  el sistema judicial espanyol. I és més greu encara, quan aquest comportament el coneixia el president del govern de l’estat. Per raons com aquesta està des legitimada la política. I no em sortiu amb que la política i la religió han de seguir camins  diferents. És mentida, perquè els beneficiaris de la política i la religió són les persones i és més mentida quan el ministre es confessa catòlic practicant. Per aquest únic motiu, per dignitat humana i religiosa el Sr. Fernàndez Diaz ja hauria d’haver dimitit. I un altra motiu el fet de que la política del PP té el vist i plau de certs bisbes espanyols, entre ells el de Madrid-Alcalà i València. Per consciència religiosa el Ministre, el President del Govern Espanyol i el Magistrat tenen l’obligació moral de dimitir. I anant un pas més endavant, qui és el crucificat sinó el poble senzill amb greus problemes per gaudir d’una vida digna? Des de l’evangeli afirmo que tots tres i algun altres tenen el deure de presentar davant el poble la dimissió i si no ho fan que no s’emparin a l’abric de la religió i a aleshores el poble parlarà. És curiós que l’escàndol hagi estat destapat per una premsa ubicada a la capital de l’estat espanyol. És veritat aquella dita hispana de que “quien siembra vientos, recoge tempestades”. Només dos dies més de campanya electoral per dir més mentides. Gosaran? Catalunya i Podem, la nació i el partit més maltractats per la política espanyola, si segueixen amb pas ferm el seu camí tenen l’horitzó ple de llum. El dret a decidir i la independència de Catalunya, la pancarta de sortida per regenerar Espanya. El 26 J., per una Catalunya independent i una Espanya sense corrupció i netament democràtica.