QUIN SENTIT TÉ LA CRIDA A LA UNITAT?

És curiós que majoritàriament aquesta crida la fan els poders, bàsicament els polítics. La raó perquè és una paraula manipulable i la insistència al parlar-ne els ajuda a dogmatitzar el sentit que els interessa. Darrerement un altre concepte els hi obre els ulls perquè pensen que reforça la seva tesi: globalització. Unitat i globalitat són dos conceptes etimològicament i filosòfica molt operatius i definidors. Esdevenen el resultat d’una sèrie d’operacions i accions de l’arrel de la paraula, que bàsicament es refereix a un sol element o individu, i dibuixen una imatge, la unitat o la globalitat. Unir i globalitzar no identifiquen, ni unifiquen sinò que respectant les diferències aconsegueixen un conjunt que defineix una unitat col·lectiva. I d’unitats col·lectives n’existeixen moltíssimes amb possibilitats indefinides de formar-ne de noves al llarg de la història. La paraula unitat es refereix a un objecte o a un subjecte que serveix de base per conèixer el nombre d’uns que configuren una imatge. Per exemple un poble: conjunt d’èssers humans que conviuen per motius que els uneixen i agermanen. I la globalitat encara esdevè més significativa. Bé de globus i l’exemple més a mà el tenim en el planeta terra, quina imatge la donen les valls, les muntanyes, els rius, els mars, els llacs, els camps, les poblacions amb una distribució que col·labora amb el clima. En la unitat i en la globalitat es respecten les diferències que configuren la imatge i li donen un cromatisme definidior. Políticament i religiosa, quan es parla d’unitat d’un conjunt de persones, cap d’elles perd les seves característiques sinò que amb les diferències formen una col·lectivitat en la que la raó d’unitat es base en un model de convivència. I de models de convivència n’existèixen i de molt diferents. Però la configuració de les nacions i estats pateix l’egoïsme de l’èsser humà quan vol imposar el seu propi model i no configurar-lo amb la col·laboració dels seus ciutadans. Una unitat política en pau és impossible sense el respecte a les individualitats. Dissortadament, al llarg de la història, la configuració política es deguda a la força de les armes. Les nacions es formaven per motius aliens al pensament i sentiment de la gent i obeien la voluntat del senyor de la guerra. Voluntat, que malgrat l’evolució positiva de la història, encara actua imposant. Però els temps evolucionen, malgrat que els períodes siguin llargs, caminant cap a un concepte de societat de sentit humà, sentit que en el segle XXI ha de lluitar contra el sentit econòmic de la globalitat i de la unitat. Però la lluita hi és i és bo que hi sigui. Vol dir que els ciutadans s’adonen de la centralitat de l’èsser humà que mereix una vida i convivència digna d’acord amb la seva configuració integral. De diferències sempre n’hi hauran, però diferències que   facilitaran la dignitat dibuixant una convivència global i unida creant l’obra d’art més sublim que és una humanitat en pau. No és correcte, ni humà, fer una crida a la unitat quan el model polític que es vol salvaguardar no és respectuós amb les diferències i crea una imatge de país desestructurada i desequilibrada perquè el model està basat en l’economia com a poder. I l’economia, com a centralitat, no té cor, ni capacitat artística.

La Constitució i el missatge de Nadal

Les comparacions no acostumen a ser bones però la històiria envia missatges que haurien de fer pensar. El missatge de Nadal era un anunci dels àngels als homes de bona voluntat per a un món millor. El missatge de la Constitució espanyola de l’any 1978 anunciava un nou model de convivència democràtica a l’estat espanyol. Com a la cova de Betlem també a l’Estat Espanyol es va rebre el missatge amb il·lusió, el poble ho celebrava i els polítics, recordant els mags, feien l’ofrena a l’estat nou nat d’una nova ordenació, qualificada de democràcia. I com a Betlem els mags foren preguntats d’on residia el nou nat per adorar-lo quan la seva intenció era matar-lo. I a fe que els poderosos s’han fet seu el govern de la democràcia i aconseguit que no es compleixi el missatge. La demostració més clara ens la dóna la corrupció regnant malgrat la supervisió d’institucions quina missió és vetllat pel compliment de la llei, com és el Tribunal Constitucional. Guardant les distàncies em recorda en certa manera, en les formes, el Tribunal de la Inquisició. I és una llàstima que aquesta idea la comparteixi força gent, perquè es compleix alló de que”cuando el río suena, agua lleva”. En la història recent encara es recorda i  sobre tot la gent gran ha viscut el  testimoni de dos missatges amb efectes històrics sorprenents. Un d’ells universal, l’aparició del comunisme formant un imperi el de la Unió soviética. El missatge no era pas dolent, pretenia un ordre social més just per a tothom. Però com en el missatge de Betlem també sorgí un rei Herodes que s’apoderà del nom però manipulà el missatge. Les consequències són molt presents, encara avui. L’altre  missatge es produí a la pell de brau amb “el alzamiento nacional” i la manipulació de la doctrina catòlica transformada en nacional catalolicisme. I els efectes, a la vista estan en els nostres dies. I quan comparo l’evolució de la història fent el pas d’una dictadura a una democràcia i analitzo els resultats, m’adono de la feblesa dels avenços, que n’hi ha, però no per a tothom en el mateix ritme i intensitat. I interiorment em sublevo i denuncio la ineficàcia de les institucions democràtiques per assolir una convivència en pau de tota la humanitat. La meva senzilla capacitat d’anàlisi m’aconsella que per tenir una imatge global és imprescindible una visió intel·ligent i racional de les individualitats col·lectives, els estats.

I amb tota franquesa parant esment en la imatge de l’estat espanyol , la democràcia nadalenca pateix una manipulació que genera una desconfiança gens creativa entre la ciutadania, que escolta missatges d’una intensa mancança d’humanisme i d’un control desmesurat de la llei de base dogmàtica. I una democràcia en la que les formes són dogmàtiques, la convivència no es basa en els drets naturals de les persones sinò en l’egoïsme del qui més té. I la història actual està immersa en la lluita d’un desig democràtic de justícia per a tothom i l’egoísme del tot si val per ser més ric. I aleshores em pregunto, si les institucions tenen per objectiu la pau i benestar per a tothom i de fet no ho han aconseguit, quina credibilitat em mereixen i perquè he d’obeïr-les si són les primeres en no complir la llei que les hi atorga el poder? La veritat pels seus fruits els coneixereu quan esdevindrà una realitat?

Bon Nadal i Any Nou, Sr. Rajoy

La meva ideologia independentista em demana que compleixi amb els deures humans i cívics del respecte, fonamental per assolir una convivència universal en pau. La base de tota convivència rau en la integritat i  credibilitat de cada ésser humà. Les meves diferències, que la Constitució em respecte, polítiques amb el President del Govern són manifestes i oposades. Però no tracten d’enemic a ningú perquè la dignitat és una consequència de la naturalesa humana. Totes les persones es mereixen ser respectades i si aquesta tesi tan fonamental no és compleix en una col·lectivitat significa que les lleis que la governen no són adequades. Per què la llei té sentit si serveix als ciutadans i no el contrari que els ciutadans siguin servidors de la llei. Complir-la és un deure, servir-la és una contradicció perquè la llei la dicten els sobirans i en una democràcia la sobirania la té la gent. I la gent són els governants, els jutges, els polítics, els poders de tota mena i els homes i dones que configuren una nació, un estat. Sr. Rajoy, la meva felicitació de Nadal i Any nou la dirigeixo a la persona, no al President del Govern, perquè les relacions les tenen les persones, no els càrrecs. Com a President de Govern no el puc felictar perquè no tindria sentit. Però els seus actes com a polític i governant poden merèixer o desmerèixer la dignitat i  credibilitat de la seva persona. I desde la meva qualitat independentista però obedient a les lleis considero que la seva actuació envers Catalunya no és digna de cap enhorabona. Amb les seves negatives em nega la meva condició de sobiranista, que ho sóc, mentre el meu DNI sigui el de l’estat espanyol. La Constitució Espanyola vigent desenvolupa un preàmbul que ve a ser la filosofia política que les lleis han de defensar. I aquesta filsofia, em sap molt de greu, Sr. President, el govern no la compleix. És veritat que és un desig i el desig una vegada complert deixa de ser-ho. Seguint per la premsa i els mitjans audiovisuals la seva política i les seves afirmacions, perdoni la sinceritat, darrerament les trobo manipulades i fetes de cara a Europa i al món perqquè creguin que aneu de bona fe i amb la mà estesa. Sr. President de voluntat de diàleg amb Catalunya referent al dret a decidir i a la independència no n’heu tingut mai i tampoc ara perquè quan us dirigiu a Catalunya poseu línies vermelles i quan us dirigiu al món, darrerament, no les hi poseu. I honestament, aquesta manera de procedir té un  nom que no m’agrada atribuir a les persones, que és hipocresia. La història la fan les persones, no la política, i les persones que són diferents tenen moltes raons que aconsellen com poden bastir la seva convivència. I a l’estat espanyol no es respecta aquest dret natural, que és superior a les lleis humanes. Sr. Rajoy, però l’incomplement de la filosofia de la Constitució no fa referència només a Catalunya sinò també a tot l’estat. Només un punt: la pobresa que cada dia afecta a més ciutadans. I aquest problema, que la Constitució denuncia, no se soluciona. I per acabar. Es parla molt de que la polític i la religió no es poden barrejar. Però hi ha actes i comportaments del seu govern que es manifesten religiosos i a l’hora de l’acció política s’oblden dels manaments corresponents. Sr. Rajoy, a la persona Feliç Nadal i Bon Any Nou i al president del govern recordar-li que és un deure del poder que tots els ciutadans i ciutadanes gaudeixin tots els dies de la seva vida d’un Bon Nadal i un Bon Any Nou. Coma conseguir-ho: escoltant la veu del poble.

AMB QUI CAMINA CATALUNYA CAP A LA INDEPENDÈNCIA?

Sóc optimista però cal tocar de peus a terra. El meu optimisme es recolza en dos pilars, que considero ferms: a) confiança absoluta en els partits independentistes i també en els que defensen el dret a decidir i b) també confiança absoluta en els dos pols joves de la societat: l’etapa de la jovenesa primera i l’etapa de la segona jovenesa, la tercera edat. L’empenta de la il·lusió de ser i l’atracció il·lusionada del que vol recuperar el ser. La força dels joves de més de vuitanta anys amb la seva experiència fraguada en el forn del treball i el sacrifici i que han viscut alló que Catalunya volia ser i no li deixaren viure, rau en la convicció i bellesa de la seva capacitat creativa d’un món millor que només una política egoísta i retrògrada li va prendre de les mans.

La il·lusió de la primera jovenesa que gaudeix de la força d’una llum futura esplendorosa que continua la flamarada del foc encès pels avis esdevindrà una explosió volcànica que projectarà en l’espai sideral del món una nova estrella amb llum pròpia. Estic convençut que el diàleg intergeneracional juventud i senectud és la gran esperança d’un món millor que només ho serà amb el reconeixement dels drets de tots els pobles del planeta. En el procès de la vida una norma pedagógica ensenya que l’arma més poderosa d’una bona convivència és el reconeixement de ser persona. I qui millor sap tractar els nens i joves de persones són els avis i les àvies, amb tots els respectes a la gent dita madura. Si en la pràctica d’aquesta pedagogia s’hi afegeixen els pares, molt millor. I aquesta característica que s’observa en les diferents etapes dels éssers humans, també es dedueix de la psicologia dels pobles.

Alló que representa una persona en el conjunt de la humanitat, ho representa un poble en la globalitat de la història. La individualitat íntegra fa brillar la humanitat, un poble lliure fa més rica la història. Una persona que pot i sap decidir alló que vol ser i fer, enriqueix en tots nivells la humanitat, un poble que vol, sap i pot decidir fa més efectiva la política universal. El procès de la vida de les persones camina paral·lel de l’existència dels pobles. Només el reconeixement del dret a ser possibilita la pau universal i la convivència justa. La realitat d’una política mundial, internacional i nacional impotent i incapaç de crear societats dignes, justes, solidàries basades en el respecte humà, és la demostració que la filosofia del procès històric que s’està vivint en ple segle XXI és una base feble i que cal reciclar. I el com fer-ho ens ho dicta la naturalesa amb una procès progressiu que no s’ha respectat, perquè el ser humà no és el veritable centre de la història per culpa d’una humanitat dividida en dues parts, la del poder i la de la submissió. La primera, cor que vols cor que tens i la segona, feines a viure. Només amb una nova filosofia, la humanitat caminarà cap a la convivència universal en pau.

La natura al llarg de la història no s’ha cansat d’enviar missatges que han estat manipulats, fomentant els desequilibris socials amb la persona com a moneda de canvi. Dues grans filosofies, avui dia menystingudes, oferiren una bona orientació: la bíblia, en particular els evangelis, i el comunisme. El debat necessari no ha estat possible per falta de voluntat per culpa dels responsables dels poders polítics i religiosos. Només amb un veritable, honest i creïble, diàleg intergeneracional és possible el reciclatge. Catalunya convencerà al món assolint la independència. Un gran mèrit i diria que el principal, la bona entesa entre joves i vells.

La gent humil és la força de la llibertat

És necessària la política, és necessària la informació, però una veritat és indispensable per assolir la independència de Catalunya, la voluntat de la gent senzilla del poble. Per què és ella qui gaudeix del vot veritablement sincer i democràtic. És aquella gent que posa la confiança en un altre perquè creu en la bona voluntat. I manta vegades li posa sense conèixer bé el partit votat. Diuen que la informació és imprescindible. Ho diuen els polítics que practiquen el tot si val per assolir el poder. I un gran nombre de gent humil els hi atorga el seu vot perquè si es presenten és perquè són persones vàlides. Ho diu la premsa i la televisió. I la bona fe pot més que cap altra raó. Però la bona fe està perdent partidaris perquè la gent senzilla i humil ja no demana bona fe, demana credibilitat. Pero dissortadament encara hi cal molta feina per demostrar la veritat de la credibilitat dels aspirants a polítics i governants. En l’actualitat existeix un pensament confús i despistat perquè bona part de la informació propagandista es dedica a desinformar i crear ambients de desconfiança envers els contraris encara que la mentida esdevingui el seu argument. És increíble la força mentidera que dóna el poder a la corrupció. I aquesta força és molt present i es presenta guarnida amb pell d’ovella i el seu balar s’esforça per fer oblidar el llop. Al llegir la premsa i escoltar les notícies m’esgarrifa la naturalitat amb que es fan certes afirmacions quan els que parlen dels drets de la gent són els responsables de la crítica i greu situació que els impedeix una vida digna. Senzillament, i molta gent em dirà que sóc ingenu, el primer pas que cal fer si volem dignificar la política és respectar la dignitat del ser humà. I aquest respecte és imprescindible per assolir credibilitat. A una persona se li han de demanar responsabilitats pels seus actes, però no perquè no ens agradin tenim  dret a menys-prear-la. I aquesta conducta que sembla tan senzilla i simple és l’explicació del desgavell social. Ja sé que molts posaran el crit al cel, però no és just, ni digne, ni respectuós envers el ser humà la gran diferència dels sous pel treball. La raó és simple, per fer diners tot si val. Posem un exemple: els sou bàsic, si no recordo malament, és d’uns 700 € mensuals que comparat amb el d’una princesa infant encara, el govern actual l’ha posat en 8000 €. On rau la diferència? És més digna una nena que una persona de quaranta anys sense feina? I no ens posem a valorar els sous dels políticcs i governants, afegint-hi als directius de grans empreses i els de futbolistes supervalorats. És més digne Messi o Ronaldo que un treballador mileurista? La dignitat no la dóna ni el càrrec, ni l’ofici, sinò la persona. Sóc conscient que cadascú ha de guanyar-se la credibilitat amb el seu comportament. Però també que en la distribució de les responsabilitats en una convivència n’hi ha que s’han de guanyar la dignitat fent dignes als seus súbdits i governats i el seu sou hauria d’estar en funció a la convivència justa de la seva col·lectivitat.

La situació social no suposa ser més o menys digne sinò que està en funció amb l’aportació que fa al benestar de tota la col·lectivitat. Penso honestament que per a una verdadera convivència en pau és indispensable una nova distribució de la riquesa que permeti a tothom portar una vida digna. El reconeixement d’aquesta dignitat, que comporta l’exercici racional de la intel·ligència i de la voluntat, dels  pensaments i els sentiments, suposa allargar la mà a tothom i aquest gest tan senzill conscienciarà com cadascú ha de complir els seus deures en benefici de tothom, no d’uns pocs. Mentre a Davos es reparteixin la riquesa del món uns pocs i arreu del món morin de fam o d’un tret milions de persones, viurem en una societat que denuncia incapacitats polítiques i també religioses. Polítiques perquè no solucionen els problemes de milions que viuen en la pobresa i religioses perquè no compleixen el mandat de l’amor universal. Cadascú, és veritat, és responsable dels seus actes, però un nombre immens de persones actúen per imposició d’altri. Del poder polític, religiós i econòmic. I davant el mapa mundial dels nostres dies, aquells que primer han de demostrar que són dignes, són els responsables dels poders.