La religió, embolcall humanista i polític

“EllbroQueNoQuierenQueleas” editat per l’Associació Civil “Hazte Oir”, amb número 167.805 del Registre d’Associacions del Ministeri de l’interior, és un llibre que en la seva campanya ultra catòlica presentarien a Catalunya, començant a Pallejà, passant olímpicament de les ordenances municipals. 471 foren els exemplars requisats pel Mossos d’esquadra en la immobilització de l’autocar propagandístic. En l’ideari de l’entitat ens recorda els objectius, com manifesta, que s’explicaven en els Campaments de la OJE i resumeixen en aquestes paraules:”derecho a la vida, matrimonio y familia, dignidad de la persona, libertad de consciencia, libertad de educación y unidad de Espanya”. La barreja de política i religió és prou clara. Els objectius són prou clars i defensables però el problema no està en la lletra sinò en la interpretació que se’n fa. El llibre en questió sembla ser, no l’he llegit i no crec que m’interessi, una defensa de l’educació sexual del nens i nenes, com es podía deduïr de l’inscripció gravada en l’autocar i que ja fou censurada a Madrid. Deia:”Los niños tienen pene, las niñas tienen vulva. Que no te engañen. Si naces hombre, eres hombre. Si eres mujer, seguiràs siendo mujer”. No hi ha cap mena de dubte que la intencionalitat era un atac directe contra les diferents tendències sexuals que Catalunya respecte. I precisament per aquesta raó volien evangelitzar els catalans, amb la complicitat dels ultres que també, dissortadament, hi ha a casa nostra. La seva evangelització es fonamentava en el concepte cristià de “el hombre es un ser racional (inteligente), llibre (responsable dels seus actes), moral (capaz de distinguir entre el bien y el mal) y creado a imagen y semejanza de Dios”. Ideològicament faig meu aquest concepte cristià, però alló que no puc acceptar és la sema manipulació. El ser humà és sempre imatge de Déu, i com a tal mereix un respecte. Els homosexuals (gais i lesbianes) com éssers humans, també són imatge de Déu i es mereixen un respecte. Jesús  no negava la paraula a ningú, com demostra el diàleg amb la Samaritana. La part final del seu ideari ens diu:”Ofrecemos a toda la sociedad española estos valores como una propuesta, nunca como una imposición, porque los creemos buenos para mejorar nuestro sistema de convivència”. No és religiós i menys catòlic amagar unes intencions concretes de negar drets naturals a persones de tendències sexuals diferents amb propostes que aparentement tothom pot acceptar però que en la pràctica són una manifesta manipulació. Al segle XXI no es pot negar la realitat natural de l’homosexualitat i la transexualitat quan la ciència confirma aquesta condició. Una veritat científica no vulnerarà mai la fe. Personalment sóc amic d’homosexuals, persones entrenyables amb un sentit de l’amor humà excel·lent i afirmo més encara, amb projecció de transcendència. El rerefons de la campanya que volia orquestrà “Hazte Oir” a Catalunya tenia un sentit descaradament polític pert fer mal al moviment independentista. I la meva intuició l’avala el fet per què vaig rebre per internet una proposta d’aquesta entitat demanant la meva signatura contra la independència de Catalunya. La meva resposta fou clara: la meva religiositat em demanava que defensi la independènca del meu país, perquè és un dret natural i defensable amb l’evangeli a la mà. Jesús crucificat és per a  mi l’argument més valuós. La religió que no accepta la identitat dels diferents pobles de la terra, no és una religió de transcendència sinò un embolcall polític. Per què, Catalunya? El llibre ho dóna a entendre quan s’hi llegeix que a Espanya deu comunitats autònomes, citant textualment Catalunya, fomenten l’adoctrinament sexual dels escolars. Amb la paraula “fomenten” es refereixen al respecte a totes les tendències hètero i homosexuals. Sovint alló que es diu sembla correcte però és una descarada manipulació. No és cap secret que “Hazte Oir” és una entitat ultraconservadora, també en la religió católica. Sincerament penso que l’episcopat espanyol hauria der ser més creïble en les seves actuacions i omissions. Permetre certes accions, sovint és una omissió dels deures.

Desarmament d’ETA

Una molt bona notícia i molt més perquè des de l’any 2011 ETA no ha ajusticiat a ningú. Suposo que la paraula “ajusticiat” no plaurà a certes persones. Però és la realitat. ETA aplicava la seva justícia que no s’adiu amb un estat de dret. Però mantenir les armes calladles era un bon missatge i el missatge s’ha complert. Dissortadament les paraules amb que contestà a la notícia el President del Govern no són cap presagi de bona convivència. Durant aquests anys d’armes silenciades el Govern Espanyol no ha fet cap gest de bona voluntat, nomès ha perseguit. Durant els cinquanta anys i escreig de guerra d’ETA, no nomès ha matat ETA, dissortadament l’estat en temps de Franco i en etapa democràtica també s’embrutà les mans. Hi haguè víctimes per les dues bandes i no sempre d’acord amb la llei vigent. Personalment penso que cap llei pot justificar una sentència de mort. Les víctimes, del cantó que siguin, sobre tot les mortals, són víctimes de lleis sense garantia de licitud. És veritat que el nombre de les causades per ETA és de 800 persones. Però no nomès maten les armes de foc, les espases i les sentències judicials, n’hi ha d’altres sota la responsabilitat dels governants, que també causen víctimes innocents. Per exemple l'incompliment de la llei de dependència per ajudar a persones necessitades sense  massa recursos de subsistència. A la pell de brau, es reconeguè el dret de rebre assistència d’acord amb la llei de dependència a uns 400.000 ciutadans. D’ells, 100.000 han mort sense haver rebut l’ajuda reconeguda. D’aquestes morts els governs de torn en són responsables per incompliment i mereixen el pes de la justícia. D’aquesta justícia, que segons el President, a Espanya s’aplica a tothom igual. Sr. Rajoy, que li diran les víctimes de la pobresa que se’n van anar a l’altre món per una assistència deficient i que proclama que la Constitució no es compleix igual per a tothom, quan diu que un dels objectius de la llei és una vida digna per a tots els ciuitadans? Morir per manca de recursos i sense rebre’n és una acusació als responsables de fer complir la llei. De mort a mort no hi ha diferència en el fet, però sí en la forma i la forma té un responsable. Sr. Rajoy, en relació als difunts per incompliment de la llei de dependència, en la forma de morir hi té que veure força el govern quan no compleix. I amb aquests cent mil no va complir. Opino que en relació a aquesta recordança el Govern espera la comprensió dels ciutadans, que amb la Constitució a la mà són sobirans. Aquesta comprensió que desitja, compromet a un altre desig, que el govern sigui comprensiu amb la decissió d’ETA. Euskera s’ho mereix. Un govern que condecora amb medalles a la Verge Maria ha de demostrar també que coneix quan s’ha de saber perdonar. I aplicar la llei, quan ha existit un demostració de contrició, no és saber perdonar. I la política també té obligació de perdonar i de demanar perdó. I els governants no n’estan excents. Des de la meva humil talaia de la història, la pau que ara es viu a Euskadi no seria possible sense la voluntat de l’esquerra aberzale, essent un dels principals artífex Otegui que vàreu tenir empresonat injustaments perquè el tema d’ETA donava vots al vostre partit. No sóc profeta, ni m’agrada ser-ho, però no s’ha de ser massa intel·ligent escoltant les vostres declaracions que creareu un ambient de malestar i de risc provocador. Les armes, legals o il·legals, no han portat mai a la pau verdadera. Més de cinc mil anys d’història ho garanteixen, malgrat les paus signades. Perdonar, no és nomès un acte religiós que el vostre govern no pot oblidar, és bàsicament un acte humà solidari, malgrat no ho sembli, a vegades. I la solidaritat no té espai en un model de govern en el que la llei és absoluta, quan sabeu molt bé que no ho pot ser perquè és obra dels humans i els humans són limitats encara que es creguin déus amb els seus actes i així es dedueix de massa intervencions vostres. La pau unilateral d’ETA es mereix una resposta: respecte a la persona per la seva qualitat de persona. Els etarres són persones i molts d’ells han treballat per la pau en defensa de la diferència. I la capacitat intel·lectual no la gaudeixen només els d’una banda. Amb una política comprensiva, la mútua col·laboració per crear un nou model de convivència és possible. Sense aquesta comprensió, la convivència es trenca. Benvingut el desarmament i que la política del color que sigui, no sigui cap obstacle de pau. El vostre horitzó, Sr. Rajoy, no genera confiança.

Aborrit viatge en tren

L’oborriment és un estat d’ànim que en gran part depèn de la persona que el pateix. I l’aborriment pot tenir una contrarèplica, que la persona assoleixi un estat de normalitat sense deixar-se dominar per les causes que conviden a l’aborriment. Un viatge en tren d’unes set hores de durada em va ensenyar a viatjar en la normalitat malgrat les condicions que no l’afavorien massa. Un viatge de tornada a casa acostuma a iniciar-se amb les piles carregades sobre tot si ha estat un viatge, diguem-ne de plaer, com el viscut personalment. El viatge era de tornada de Bilbao a Barcelona. L’aborriment del viatge no tenia res a veure amb la puntualitat, perquè es complí de sortida i d’arribada. Però un viatge de llarga distància i en un tren de velocitat més aviat alta són els petits detalls que li donen una certa gràcia i fan el camí  més agradable. I el viatge amb el goig de tornar a casa li mancaren una sèrie de condicions, no indispensables però que demostren si hi ha desig de complaure a les persones. La sortida de l’estació de Bilbao era a les 15,20 h. i l’arribada a Bercelona a les 22’09 h. Putualitat de sortida i arribada, exacta. La distància de Bilabao-Barcelona és de 468 kms. I la velocitat mitja de 68,6 Km/h. Una constatació que va convertir el meu aborriment en una distracció. De Barcelona a Saragossa el tren invertí 2 h. a l’anada  en una distancia de 256 kms. Aquesta circumstància em desvatllà la curiositat i en el de tornada em vaig entretenir a prendre notes. Per exemple: sortida de Bilbao, 15,20 h. Primera aturada Medina del Campo 16,58 h. Durada 1,38 h. Segona: Haro 17’15 h. Tercera: Logroño, 17’53 h. Quarta: Calahorra 18’30 h. Cinquena: Castejón de Ebro: 18’48 h. Sisena: Tudela: 19’13 h. Setena: Saragossa: 19’55 h. Meitat de trajecte, 212 kms. en 4’35 h. De Saragossa a Barcelona, amb dues aturades, Lleida i Tarragona, 2h. Les dades de kilometratge les he tret d’internet. Entretenint-me en els horaris em va ajudar a no aborrir-me massa. Però també altres detalls. Per exemple, la informació, tenia molt a desitjar. Un detall, en la part davantera del wagó emmarcada s’hi anunciava la propera estació, l’hora i la temperatura. La curiosistat està en que l’estació propera, quan vam arribar a Barcelona encara era Saragossa. No coordinava amb el comunicat per altaveu, que també era força defectuós per què sovint n’hi se sentia bé. El vídeo, que hauria de funcionar correctament, la meitat del trejacte sense, i de difícil visió per fosc. El servei de premsa, puntual, és veritat, però el factor humà molt poc convincent i l’oferta de premsa no massa respectuosa, per no dir gens, amb la catalana. I la mateixa manca de comunicació en les ofertes de begudes i caramels o pastes, per exemple. Llevat de la puntualitat a la sortida i a l’arribada, l’aborriment, al menys per a mi, era l’oferta. Però aborrir-se pot ser un dret o un deure i fer de l’aborriment una distracció, un art. El tren ALVIA em va demostrar la feblesa de la democràcia espanyola amb el poc respecte que té en el manteniment dels trens quan no es tracta de la radialitat centralista, una vergonya i un motiu per dir prou. La justicia no la demostren només els tribunals, el govern ha de ser just tractant dignament a tots els ciutadans. Em sap greu, però el trajecte de l’Alvia Barcelona-Bilbao, no rep el tracte just d’un trasport digne per a tots els ciutadans. Una mostra, la via en una gran part del trajecte no era doble i per la velocitat del ntren donava la impressió  que no massa en b on estat. Ni a l’anada, ni a la tornada, a l’hora de pujar o baixar del tren, no vaig rebre per part de l’organització cap detall d’ajuda per superar els meus problemes físics, però sí de viatgers. I aquest és un altre signe de feblesa democrática, el tracte que es mereixen els ciutadans. L’aborrriment del viatge en concret, no va fer-me perder la joia del motiu de gaudir-ne. Els ciutadans sempre per davant de la llei. I pensar que l’Alvia és un tren d’alta velocitat.

Política i esport

Els darrers partits del Copa d’Europa jugats pel Barça i el Madrid m’han portat a pensar cap a on camina la societat avui. No es tracta de barrejar política i esport. L’esport és una activitat humana que aporta a la societat l’anomenat model esportiu de convivència i valorant les composicions dels dos partits em pregunto com configura l’esport una convivència global. Perquè non tinc cap dubte que l’esport és, avui més que mai, un configurador de la societat. El Madrid va començar el seu partit amb nou jugadors estrangers i el Barcelona, si no erro, amb buit. Puc, des d’els protagonistes dir que el Madrid és espanyol i el Barcelona català? Davant el comportament d’Europa amb els refugiats se’m fa molt difícil compaginar els dos comportaments. Els del futbol les portes obertes als extrangers amb fitxatges estratosfèrics i Europa tanca les portes als refugiats que demanen ajuda, si us sembla millor, caritat. El futbol programa un model basat en el diner, la identitat no importa, Europa no vol gastar diners perquè la identitat dels pobres li fa nosa, ni tan sols els obre les portes al treball. Quin futur té la societat que basa el seu model en el domini de l’economia? La imatge que es palpa i és clara no és altra que crear una classe milionària i desfer-se amb la misèria dels pobres. Aquest és el futur que s’albira i francament m’horrotitza. M’agrada molt l’esport i crec en la seva capacitat creativa, amb una condició que esgtigui en mans de persones d’aquella filosofia que posa la centralitat en el respecte a la persona i als seus drets. I en base a aquest principi bastí una filosofia política nova de socarrel. Els joc olímpics de Grècia en la seva inauguració posaven les bases del model social de l’esport. Una altra cosa és que els esports olímpic les complissin. La inauguració dels Jocs anava precedida de dues condicions: política, respectar una treva durant la seva celebració, fora guerres; religiosa, una acte d’ofrena de la famosa hecatombe als déus, per un correcte desenvolupament. Les dues condicions ens diuen que la centralitat és la persona en la figura de l’esportista i per respectar-la era necessària la pau i la segona de caire transcendent perquè l’esport sense l’assistència dels déus no oferia garanties. Ja sé que se’m dirà que els temps han canviat. Hi afegeixo, sortosament. A diferència dels Jocs Grecs l’esport als nostres dies ha entrat a ser un element fonamental en l’organigrama social. Però amb la filosofia dels grecs que una vegada celebrats, la guerra tornava a tenir barra lliure? Les persones que controlen l’activitat esportiva respecten la necessitat de la pau i el sentit de transcendència de la vida? En l’alta competició hi ha molt a desitjar i és la que controla els sentiments de la gent. Què ha de canviar? Senzillament una condició que les altes jerarquies de l’esport no accepten, ni volen acceptar, que l’esport, en el seu àmbit i context, sigui un servidor de la dignitat dels éssers humans. Només cal una ullada sense prejudicis al món de l’alta competició i analitzar els moviments i la majoria tenen el mateix condicionador: el diner imposa la seva llei.

Dia internacional de la dona

Sento en la meva ànima el deure de retre homenatge a la meva mare, que no vaig conèixer, però que li dec tot i li dec tot perquè em portà a la vida. I amb ella, en el dia internacional de la dona, malgrat l’absència, escolto la glossa de la natura i de la història que proclamen la raó de l’excel·lència femenina. I el primer pas ha estat consultar facebook per gaudir de la poesia de dones que hi publiquen poemes de l’ànima. I la búsqueda ha fructificat. Quatre poeteses hi han expressat la seva passió. Montserrat Ricart hi ha publicat el següent missatge: “Tots els dies són 8 de març”. Núria Miramelsmots hi diu:”El verb més generós i el més indulgent duen nom de dona”. Gisela Fernàndez, publica el poema DONA jugant amb la primera persona del present d’indicatiu “dóna” i amb el nom “dona” i diu entre altres afirmacions: “Per què ets molt més / que una costella / embolcallada de sang” i al final de les reflexions la deducció és: “Perquè ets i ho saps, VIDA. Perquè saps i ets / DONA”. I finalment Montse Pellicer ens  saluda amb un “ BON DIA AMOR! UNA PARAULA NO ES DESGASTA M’ENTRE S’ESTIMA”. Quatre dones, que són poeteses i mares, que amb paraules, perquè la paraula és el mirall de la persona, resumeixen l’essència per excel·lència de la vida que no és res més que l’amor.

I la dona és amor i creadora d’amor. I aquesta consequència em trasllada als inicis de la humanitat amb aquella expressió bíblica que Déu creà a imatge seva l’home i la dona i els hi donà el poder de multiplicar-se. I em ve a la memòria la famosa poma que no em recorda res més que era una manifestació externa de l’amor de la dona envers l’home. I aleshores giro la meva mirada a la història i em pregunto: és obra de l’amor la imatge de la humanitat a través dels anys? I la resposta és que sí però que la mala imatge es deu a la manipulació de la paraula amor. En veritat o en egoïsme, l’amor es trova en les obres del bé i del mal. Però en el subconscient sempre s’hi intueix la necessitat d’estimar. Estimar com? La manifestació amorosa de la dona sempre és intensa i la intensitat és possible que només sigui erotisme sense transcendència, però humanament és amor. L’amor natural trova en la dona l’expressió més exigent perquè independentment de la forma, la intesitat està en l’ànima, encara que en situacions àlies l’objectiu siguin els diners. Malgrat tot el dia universal de la dona no tindria cap sentit sense el reconeixement que l’amor és essencial en el ser humà amb una intensitat especial en la dona perquè és ella qui porta la vida al món. La celebració del dia internacional de la dona és una crida al món que urgentment necessita reciclar els seu comportament envers les dones i complir el programa d’igualtat amb que l’home i la dòna foren creats.