LA MEVA LLIBERTAT, LLIBERTAT DE CATALUNYA

 

La llibertat dels pobles o nacions es fonamenta en la llibertat de les persones, que sense llibertat no existirien. La llengua, el color i la terra són característiques que els defineixen. Quan reflexiono en la meva llengua em pregunto quin paper hi juga la meva llibertat. No soc lliure perquè parlo català ho soc per que soc persona, l’idioma es deu a circumstàncies històriques. La història ha definit el meu idioma i la història és responsable de les seves diferències, també en la llengua.  Ningú me l’ha imposada. Acabat de néixer els pares i els avis foren els primers mestres. Encara recordo la sensibilitat de l’àvia quan em cridava: Joanet. I el Joanet, malgrat les adversitats idiomàtiques encara és feliç quan recorda la veu de l’àvia i el Joanet parla la llengua de l’àvia. Ella no sabia un borrall de castellà. Estava obligada a apendre’l? No. I la democràcia encara no era el model polític a la pell de brau. Com el vaig aprendre jo? Perquè en els anys de la meva formació el règim polític era dictatorial. Com canvia la història. Els canvis no són sempre democràcia. I Catalunya pateix els efectes de la no democràcia. Pot una no democràcia barrar el pas a la meva llibertat? Poder, sí, però en aquell moment deixo de ser persona. En un model polític dictatorial o democràtic la llibertat sempre és inherent en el concepte persona. En una dictadura és la persona qui demostra com és defensa la dignitat humana. En el marc polític dictatorial, l’idioma pot ser el del poder. Però  el poder no té competències en les relacions personals no polítiques. La llibertat de parlar la pròpia llengua és sempre de la persona. Cal tenir molt present, que parlar altres idiomes és una riquesa cultural que enriqueix les relacions humanes i socials. Aquesta riquesa defensa la llibertat d’acord amb les situacions que els parlants es troben.

POLÍTICA DE GRANOLLERS

Tots els pobles presenten unes característiques definidores de la seva identitat. No soc  historiador però els primers indicis  giren a l’entorn de 4000 anys.  L’any 994 apareix el topònim GRANULARIUS. Les eleccions municipals de 2023 em porten a reflexionar sobre el procés històric de més de dos mil anys. Li és fidel la política actual? Si no vaig errat, són onze els grups polítics aspirants al govern de la ciutat. En la capital del Vallés Oriental l’esport fa més de cent anys que hi va néixer amb força. El primer club i centenari és el futbol seguit pel bàsquet l’any 1932. Tal ha estat la importància esportiva que l’any dels JOCS OLÍMPICS de Barcelona, Granollers era seu d’algunes modalitats. Penso senzillament que en les votacions del dia 28 de maig el concepte de Granollers, ciutat de l’esport, els onze partits no el poden oblidar. Economia, cultura i esport han de decidir la garantia que ofereixen els partits. I en l’apartat de la cultura hi hem de tenir present  les seves modalitats, de dibuix, pintura i escultura. En la modalitat escultura, dos noms estan molt oblidats, els escultors Algueró i Pou. No defenso que hem de votar artistes, defenso que els polítics han de pensar en la cultura i l’art com base fonamental de la seva actuació política. La política és la responsable de la convivència dels pobles en la que economia, cultura, esport són la base. Dels partits que es presenten no tots em convencen, tot i tenir dret a presentar-se. I la dificultat la trobo en la credibilitat del cap de llista. En alguns em falla el seu sentit democràtic i  en altres el poc respecte que tenen a la independència. I és la mancança de respecte a les persones el fet d’oblidar-los en la meva elecció. I en la política de Granollers aquesta mancança, dissortadament hi és massa present. Ser respectuós i demòcrata són els dos principis fonamentals per decidir el meu vot.

EL RECONEIXEMENT DE LES PERSONES LGTBIQ+ EN L’ESGLÉSIA

 

La sexualitat és una realitat inqüestionable en la definició de tota persona a la vegada que marca diferències. Cada persona presenta característiques sexuals que aporten objectius reals que modelen la pròpia personalitat. El grup LGTBIQ+ aporta suposades anomalies sexuals en el concepte persona, anomalies que esdevenen realitats en la valoració de les persones afectades per un sexe diferent del seu, tenint present que li son naturals de naixement. I aquest fet natural les hi dona legitimitat humana també en la vessant religiosa. Com a persones lliures que son la seva vida es mou entre el be i el mal i poden tenir el seu espai en la religió, concretament tenen el seu grup en l’Església Catòlica.  I els esforços del Papa Francesc “han fet que les persones LGTBIQ+ sentin que l’Església pot ser una llar per a elles”. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) la va eliminar de la llista de malalties mentals el 17 de maig de 1990. La Bíblia ens convida en la seva lectura a reflexionar profundament el tema per la incidència que hi té sobre el codi de santedat. En diferents llibres bíblics a la centralitat del sexe en les relacions humanes se li dona  importància a partir de la seva humanitat i de la seva funció en la vida en diferents moviments bíblics com David i Jonatan, per exemple. El quadern de C.i J. 229 ens diu: “La totalitat de la sexualitat, del sexe o de les relacions familiars necessiten ser contextualitzades i confrontades dins d’un procés de promoció humana integral. Ara la realitat de les dones o de les persones LGTBIQ+ són la llum que il·lumina.

VINT ANYS DE GOVERN, UNA LLIÇÓ

 

Canvis o avenços en democràcia, que exigeixen unes eleccions? Un dels arguments per aspirar a governar es fonamenta en la urgència d’un nou model de govern. Com es defineix aquest nou model? També valorant l’oposició. El PSC fa vint anys que governa a Granollers. Ha tingut una oposició racional o només política? Una campanya electoral és una excel·lent oportunitat de valorar-ho. El que ens ha demostrat Granollers durant vint anys és la importància de la qualitat humana palesant ser un servidor de la gent. Les idees són futur, els fets són present. I un bon polític no és futur és una realitat històrica, l’avui. L’oposició al govern és realitat històrica? Els errors son present, saber denunciar-los i corregir també ho ha de ser. Durant vint anys d’oposició hauria de ser un argument per aspirar a millores perquè la història ho exigeix. El deure de tota oposició és una crítica constructiva. La política necessita pensadors que racionalitzin la vida. Els avenços en política els gaudeix el poble, no els ha d’obeir sota amenaces de càstig. Una política en la que la sanció és argument de govern, no és democràcia, és dictadura pura i dura. Un o una aspirant al govern municipal, la primera condició que ha de complir és la de ser una persona digna. I per palesar-ho no cal ser o haver estat membre d’un partit. Ser d’un partit li dona dret a presentar-se, però no pot oblidar la primera condició, la dignitat personal. Un partit no dignifica la persona, és la persona amb la seva dignitat que fa creïble la doctrina del partit.

¿ÉS EL FUTBOL PROGRAMADOR DE POBLES?

La globalització de la convivència no elimina cap grup històric, tot el contrari, respectant la singularitat de cada conjunt estudia la forma d’existència des de la  fraternitat. Cada col·lectiu gaudeix de característiques i qualitats que amb la seva identitat permet ordenar el curs de la història. I la presència de l’esport té el seu lloc en la prehistòria. I l’esport fou el patinatge sobre gel. Existeix un patí que ho fa palès. I l’esport de la pilota ens sorprèn perquè tres segles abans de Crist els xinesos jugaven  amb una pilota fent-la corre entre les herbes del bosc.  Però continua amb les sorpreses. És veritat que els anglesos són els primers a jugar a futbol en el segle XIX. Però els països d’América del Sud en els segles XIV i XV es divertien amb una pilota que una de les seves característiques fou el seu pes, uns 7 kgs. I en el segle XIX els anglesos l’institucionalitzen creant l’any 1904 la FÉDÉRATION INTERNATIONALE FOOTBALL ASSOCIATION (FIFA), superant en l’actualitat els 265 milions seguidors. El primer Club de Futbol a Catalunya i Espanya es va crear a Palamós l’any 1898 essent el següent el Barcelona Club de Futbol. Curiosament el Reial Madrid fou fundat per dos catalans. A ple segle XXI en què  s’ha convertit el futbol? Està al servei del poder del diner. La darrera oferta del rei saudita a Messi n`és una demostració. El gran capital s’ha fet seu el futbol com font d’ingressos sense cap consideració a les persones que es veuen abocades a la misèria. Francament l’esport del futbol ha abandonant els seus orígens. Dissortadament el FC Barcelona ha perdut les seves arrels. Recordo la declaració que els anys 1960 un directiu del club em confessava la seva contrarietat perquè un club del sud d’Espanya li demanava 200.000 pts. per un juvenil. Què està disposat avui? Senzillament el meu punt de vista és que no hi ha voluntat de valorar la pedrera catalana. El futbol, el gran, no creu en la qualitat. Tot el contrari del que vaig viure els anys 60 amb l’equip del Sant Josep de l’Escola Pia que el Barça  seguia els jugadors i en va fitxar.

LA MORT QUAN NO DONA LA MA A LA VIDA

La vida de la persona humana sempre des de la seva creació ha estat limitada. Dos jardins la definien. La limitació esdevenia eternitat, la vida es transformava de temporal en infinita. L’ésser humà feu de la seva llibertat causa d’enfrontament creient-se déu. En una paraula actuava com si ho fos. I la mort fou la demostració que no ho era i malgrat el seu orgull podia recobrar el dret d’entrar al jardí infinit demanant perdó. La mort esdevenia companya de la vida i porta de l’eternitat. Però no totes les persones renunciaven al seu orgull i la història ens confirma que totes estan sotmeses a la mort. I aquesta condició ha assolit tanta força que els responsables de la convivència en pau l’han transformada en el seu argument. La mort, les persones divinitzades l’han manipulat fent-ne la defensa de la seva llibertat. La mort l’han convertida en garantia de convivència humana. No complir la llei humana té sentència de mort. I els polítics s’han afanyat a desenvolupar el negoci de les armes. Un negoci que afecta negativament a qui declara la guerra com al qui la pateix. Un exemple que demostra la injustícia, tant pel declarant com per qui la pateix. La guerra d’Ucraïna: Rússia la declarant en el dia d’avui pateix més de 20.000 morts. Quina manera és aquesta de defensar la convivència en pau? Però la mort té més manipuladors d’injustícies: a.-els responsables de gestionar els bens naturals en benefici propi i misèria aliena. b.- els lladres. c.- els criminals venjatius i provocadors d’injustícies. N’hi d’altres de raons, com els accidents de trànsit per excés de velocitat, manca de respecte a les normes, gaudir en l’estrena del cotxe més modern i oblidar que porta companyia. I en la majoria sempre la mateixa causa responsable: la responsabilitat humana deficient. Són excessives les distraccions humanes amb accidents que acaben amb víctimes mortals humanes. Si es respectés la mort germana de la vida, la pau al món seria la veritat.

ESPANYA IGNORA LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

La geografia és determinant en la situació del pobles del món en  l’espai que els i pertany. Però no sempre s’ha respectat. No només no s’ha respectat en la història del poble català sinó que se l’hi ha negat i se li nega la seva condició de poble amb els drets que li corresponen. Una contradicció en el reconeixement de la llibertat dels pobles. Negant la llibertat de poble es nega la seva existència. La saviesa de la natura defensa la saviesa de les persones en l’exercici intel·ligent de la seva llibertat, essent una de les seves condicions la programació de la seva convivència. Un poble pot existir sotmès a l’esclavatge, però esclau i tot donar lliçons de vida. I Catalunya dona lliçons de vida amb la particularitat que el seu dominador les fa seves perquè són signe de vida intel·ligent. I aquesta condició vital és desitjada pels pobles lliures. Catalunya, independent de la seva situació política, emergeix en economia, ciència, literatura, art i civisme. Un exemple que sense independència, els catalans saben viure lliures la seva negada independència. Les lleis imposades no impedeixen  l’exercici de la llibertat, dret personal, tenint efectes sorprenents en el pensament. Sortosament la facultat de pensar ningú la pot impedir. Poden fer esforços per limitar-la, i de fet l’estat espanyol ho fa, imposant una educació legal obligatòria que limita l’exercici de la llibertat definidora de la dignitat personal. Aquesta setmana el Parlament Català ha estat testimoni d’una afirmació que vol justificà un dret de ser. Tamames, qui fou un dels màxims comunistes de l’estat espanyol en temps de Franco, sembla que sen penedeix passant a les files de VOX dient per televisió que l’autodeterminació no existeix. Senyor Tamames, economista i pensador, perquè existeixen les paraules? Negant l’autodeterminació és veu autoritzat a negar la veritat d’un poble. És aquesta la manera de filosofar de l’Estat Espanyol?