Quan l’esport remou la consciència política.

Per naturalesa tot allò que directament i indirecta es relaciona amb la convivència dels humans, s’interrelaciona i no pot ser d’altra manera. Discutible és la forma com des de certs estaments es contempla. És veritat, que com en el cos humà els diferents òrgans tenen funcions pròpies però necessiten la de tots per aconseguir una bona salut i una vida digna, també els diferents estaments, política, religió, cultura, economia, esport, són membres del cos social amb funcions pròpies però indispensables pel benestar de la societat. Òbviament no és poden barrejar, però sí interrelacionar. I tal com funciona el cos humà si un dels seus membres i òrgans es lesiona emmalalteix, la societat es desequilibra si els seus factors són incompetents, corruptes i manipuladors. Atribuir funcions als símbols socials és una manipulació egoista perquè els símbols no compleixen funcions socials i no tenen cap mena de capacitat d’acció. Les funcions socials i la capacitat de fer només pertany al ser humà. Una bandera no és mai desequilibrant, que ho sigui depèn de la capacitat i egoisme manipulador de les persones. L’ordre públic el respecten o el desequilibren només les persones i atribuir-ho a un símbol denuncia que en la societat hi ha quelcom que no funciona i dissortadament els errors només els cometen les persones. Referent al tema del comentari és molt simptomàtic l’enrenou social i polític a l’entorn d’un partit de futbol. Té tots els efectes d’una manipulació política provocada perquè no es tenen arguments vàlids per defensar la veritat i aleshores es provoca la por per obligar a acceptar la voluntat de qui mana. És un greu error i un us egoista de la Constitució i la llei per aixoplugar-s’hi, quan l’anticonstitucionalitat rau en la prohibició de les estelades en un espai públic com és un camp de futbol. El problema de la possibilitat d’aldarulls no està en les banderes que poden ser el llenguatge físic dels ciutadans en la defensa o atac d’accions polítiques que atempten contra els seus drets o els de la seva col·lectivitat. La bandera espanyola també s’ha emprat en accions provocadores d’aldarulls ciutadans amb el crit, que resulta hipòcrita, de “viva Espanya” i ningú els hi diu res. En casos com el de referència amb el paraigua de no barrejar l’esport amb la política, les actuacions prohibitives són manipulacions egoistes de la democràcia amb arguments antidemocràtics. Que darrera l’estelada hi ha un  missatge pro independència de Catalunya no és cap secret. El secret està en el fet de convertir des de la llei aquest missatge en provocació. Hi ha fets manipuladors de l’esport que es  tenen per normals i no ho són pels fets que se’n deriven. Si l’esport és una activitat privada perquè se la polititza amb el nom de, per exemple, “lliga espanyola” quan és la lliga de la federació nacional de futbol? I perquè ha de presidir alguns partits el President del Govern o el Rei, quan la màxima autoritat de la Federació és el seu president i els càrrecs polítics són convidats? La llista és molt llarga amb demostracions de la politització que se’n fa de l’esport. I els partits de la Copa del Rei, en són un altre exemple. L'acció política en el món de l’esport no serè jo qui la negui, però ha de ser una acció de salvaguarda dels seus drets i del seu funcionament en benefici de la societat, no una acció legislativa perquè per principi els polítics no tenen cap obligació de ser especialistes de l’esport. Quan l’esport envaeix funcions dels polítics és quan cal actuar i quan no compleix els seus objectius i perjudica la convivència, també. Però amb el ben entès que el màxim responsable de la convivència de les col·lectivitats és la política. I, sovint, les interferències són desequilibrants. El tema d’aquest comentari n’és un exemple. L’estelada, com la bandera d’Espanya, és un dret inalienable dels ciutadans que les tenen per seves. I aquest dret és constitucional i natural. Quan l’esport remou la consciència política denuncia irregularitats que perjudiquen a la convivència i la convivència és tema dels polítics, no de l’esport encara que en la pràctica esportiva l’objectiu és superior al polític perquè es basa en l’amistat.