El remordiment és
una sensació acusadora de quelcom mal fet, que comporta
incompliments legalment difícils d'explicar i amb efectes greus
contra la dignitat de les persones. Des de la política és procura
revertir el remordiment en un compliment de la llei per donar imatge
de respecte. Darrere d'aquest comportament s'hi aporta una oratòria
pretesament convincent, intentant convèncer a la majoria,
desautoritzant a una minoria democràtica, reforçant la condemna amb
una subtil manipulació de la llei. Aquesta imatge s'ha donat en la
política espanyola amb l'aplicació de l'article 155 de la
Constitució contra Catalunya i amb un procès que la història
demostrarà les seves contradiccions injustes. És molt greu que a
aquesta política repressiva se li ha donat carta de identitat
democràtica. Amb la pretesa cara amiga tornant Catalunya a la
normalitat, s'ha palesat que l'argument trencador dels
independentistes denuncia la realitat de l'estat que ha trencat la
conivència perquè amb el 155 ha perjudicat no només als tres
milions i escaig d'independentistes sinò als més de setmilions de
ciutadans catalans que han patit els problemes sanitaris, la mancança
de drets a una educació igual per a tothom i una pobresa dels
serveis públics. Des de la meva observació m'escandalitza el fet de
poder valorar la política espanyola d'innoble hopcresia en un model
democràtic. D'exemples n'hi ha i un de molt significatiu. El
President Espanyol actualment en funcions, va assolir la presidència
amb una votació prèvia en la que recuperava la direcció del PSOE
gràcies als vots dels independentistes catalans i una vegada arribat
a la Montcloa, dels inependentistes en renega i no en vol saber res.
Si aquest comportament no és hipòcrita, expliqueu-me quina és la
ètica de la política. El president del PP es va passar els darrers
anys del seu govern dient, en relació al dret a decidir, “no puedo
i no quiero”, no fent cas dels articles de la Constitució, ni de
la Declaració Universal dels Drets Humans, ni dels tractats
internacionals signats per l'estat espanyol.Si aquest comportament no
és hipocresia, qué és, incompetència? Tinc la impressió que tant
el govern espanyol, com els magistrats de la justícia, volen donar
el do de pit amb un judici que volen rigurós perquè tenen el poder,
encara que la seva imatge en les respectives activitats i les seves
mirades denunciin una evident preocupació en relació amb la
dignitat humana. La dignitat no la dóna el càrrec, el càrrec
l'exigeix. El meu sentit religiós s'inspira en l'evangeli, que
afirma que on hi ha amor, la llei és sobrera. No perquè sigui
inútil, és necessaria, però l'amor és superior a la llei. Una
persona que és conscient de la seva dignitat humana, no odiarà als
enemics per culpables que siguin, els hi exigirà aconseguir el perdó
amb el compliment de la penitència que la llei l'imposi. Aquest
comentari el recolza la llibertat, definidora de la dignitat. La suma
de llibertats individuals és la base de la configuració d'una
col·lectivitat. I la Constitució Espanyola ho reconeix i ho afirma.
I en base a la Constitució amb el reforç de l'Evangeli, he escrit
aquest comentari i no considero justícia, no la sentència, sinò al
fet d'haver celebrat el judici. És el meu convenciment que reforça
la meva fe i esperança en l'assoliment de la llibertat esdevenint
Catalunya un estat europeu. La manera com l'estat contradiu aquest
dret és l'orígen dels seus remordiments, malgrat afirmin tot el
contrari. El temps ens ho dirà. Estic convençut que la lluita
interior dels responsables de la política i justícia esspanyola
està dominada per un remordiment que volen demostrar inexistent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada