LA LLEI NO ÉS FUTUR, LA LLIBERTAT SÍ

El segle XXI amb els seus avenços feia somiar en un futur de pau en el que la humanitat gaudiria d’una convivència de fraternitat universal. Dissortadament les lleis de les nacions i de les grans potències han manipulat una realitat tan universal com la mort, porta d’una vida millor, sembrant el món d’odis, crims i guerres. Quin sentit té que les grans potències garanteixin la seva tranquil·litat amb un arsenal d’armes atòmiques? I que tots els estats responguin a les protestes de la seva gent amb la força de les armes? Obligar el compliment de la llei amb l’argument de les forces armades genera pors, odis i malauradament crims. Moltes vegades m’he preguntat, perquè existeixen els criminals? I no trobo altre raó que la resposta a les persecucions per culpa de les lleis injustes. Quan una llei provoca problemes a la gent senzilla el deure dels governants és preguntar, assabentar-se i dialogar. I no es fa cas del seu deure constitucional segons l’art. 9 de la Constitució que diu clarament el que cal fer abans d’enviar la policia. Llei i llibertat haurien de ser germanes quan de fet són antagòniques. Tot una contradicció desestabilitzadora. Perquè la llei és un producte humà i la llibertat defineix l’ésser humà. La llei no és futur. El seu objectiu és garantir el present. El futur és objectiu de la llibertat. El problema neix quan la llei política bloqueja la llibertat. Quina hauria de ser la relació llei-llibertat? El raonament intel·ligent i racional de l’oposició eixida d’una idea contrària a la llei. La justícia, garantia de la llei, massa sovint es veu dominada per la veritat absoluta de la llei i els absolutismes desvirtuen creant antagonismes. I els antagonismes irracionals són enemics de la veritat. La llei i la llibertat esdevenen antagòniques per culpa d’un egoisme que diu la veritat soc jo. I la meva veritat pot ser fins i tot contrària a la teva i no pensem que els dos tenim raó. La veritat està en la persona, no és la persona. Aquesta realitat crea autèntics problemes a la llei propiciant sentències injustes. La raó la descobrim en el fet que la llibertat és moviment i la llei és estacionament. L’ésser humà exerceix les dues postures: moviment i estacionament d’acord amb els temps. I el moviment pot ser necessari i també l’estacionament però no en el mateix moment.  El temps pot valorar la bondat o no dels comportaments. Una justícia sàvia donarà la raó o no a la llei i a la llibertat. La importància del temps i del pensament perquè la llei no és futur.