Nadal, testimoni del drama històric

El teatre ha estat i és, encara, metàfora crítica de la història. I la història té en el món el  seu gran teatre. Però si la dramatùrgia és una observadora i denunciadora del devenir del dia a dia, la història mereix la crítica i la denúncia més dura dels seus personatges secundaris. El vestuari luxós de les suposades primeres figures desentona al costat del de les de segona fila. I el drama es converteix en tragèdia. Per què tragèdia són els milers d’éssers humans sacrificats per l’orgull de voler ser importants aquells que es diuen governants, però en realitat són dictadors. La figura del dictador és l’actor protagonista de la tragèdia histórica del segle XXI. Tragèdia en el tercer món i en països de l’Orient i tragèdia en el món civilitzat perquè encara són milers els protagonistes  secundaris mal vestits i mal menjats. El teatre mundial presenta dos models de dictadura. La plena i dura de paísos governats militarment i en els que la mort és la moneda de canvi de fer justicia i la sofisticada de les democràcies dominades per la dictadura del diner. El diner un altre personatge de la tragèdia del segle XXI que com un altre cavall d’Atila allà on trepitja no hi creix mai més l’herba. La tragèdia es mou superba i dominadora però hi ha escletxes de llum esperançadora. Els personatges secundaris comencen a ser personatges importants i ho són perquè els orgullosos protagonistes comencen, també, a tenir por, encara que s’esforcen per desimular-ho.  La història del pessebre es fa present. Està arribant el dia en que la gent humil i senzilla será veritablement el protagonista de la història. No diuen les democràcies que el  poder està en el poble? Per què no ho compleixen i esdevenen servidores de les persones? Enguany, dissortadament, la tragèdia de la història vol enfosquir el missatge de Nadal. Però els pastors esdevindran protagonistes. Pau a la terra.

 

 

Colors històrics de la globalització (II)

En l’article de la setmana passada ens adonàvem com Ezequiel parlava del JARDÍ DÉU, destacant-ne un arbre per damunt dels altres i com aquest arbre era destruit per la seva supèrbia. Extrapolant l’expressió JARDÍ DE DÉU a la dels notres dies, GLOBALITZACIÓ, veurem com el missatge és el mateix. La història de la humanitat de tots els temps ens demostra com una successió de pobles, metafóricament arbres grandiosos del JARDÍ DE DÉU, creixen, actúen, és creuen superiors amb categoria divina i com a consequència minven i s’auto-destrueixen. L’ambició de ser el PODER ABSOLUT els deixa sense poder relatiu. Egipte, en l’edat antigua fou un d’aquest pobles que tenien els seus faraons per déus. En queden restes culturals históricament molt importants però de valors relatius i només humans. Igualment Mesopotàmia, Asíria, Pèrsia i altres pobles orientals que malgrat la seva ambició, les seves obres no han resistit els fenòmens de la naturalesa. Els seus cosos són pols i el seu record en el gran mapa de la història humana força descolorit. Grècia amb la seva cultura només és un record i el seu Alexandre el Gran, conqueridor del món conegut, haguè de doblergar-se davant le llei del destí. I també Roma amb el gran imperi va viure la seva agonia. I a l’edat mitjana què en va ser del Gran Imperi Romano Germànic sinó l’oportunitat d’un gran desmembrament amb l’aparició de les diferents nacions europees. La mateixa Espanya en quins dominis no es ponia el sol, com va acabar i com és ara? I seguim, la gran França que amb Napoleó va somiar dominar el món i l’Alemanya de Hitler que volia nejetar la raça. Són molts els exemples que ens conviden a pensar. Totes elles han gaudit de grans poders, però efímers. Els fums de grandesa ja els tenien, però els hi mancava la humilitat de considerar-se naturalesa relativa en el temps i en l’espai. Jugar a absolut quan només s’és relatiu és un joc perillós. Convido a pintar el procès globalitzador amb els colors d’aquestes i altres nacions que han estat i no són. La qualitat del color no dependrà d’alló que volien ser i no aconseguiren sinò dels resultats de la seva gestió. I a fe que serien uns colors gairebé sense color. Per què quan els governants gaudien del seu poder, com vivien els seus súbdits? No és difícil saber-ho.

Colors històrics de la globalització

La globalització humana és un procès que va començar amb la primera aparició de la vida racional i que, avui, encara continua perquè la globalitat perfecta materialment és inassumible. La pintura de la humanitat encara no està acabada i necessita noves pinzellades. No fa massa dies en llegia una de molt significativa en el llibre d’Ezequiel, de la Bíblia, una definició metafòrica d’Egipte uns sis cents anys abans de la nostra era. Transcric:”A qui t’assembles, tu que ets tan gran? A un xiprer, a un cedre del Liban, de bell brancatge i ombra espessa, tan alterós que el seu cimal arribava a frec de núvols.Les aigües profundes l’engrandien; el gran oceà el feia crèixer, corrien les aigües abismals per l’indret on era plantat i els seus canals regaven tots els arbres del camp. Per aixó s’havia fet més alt que tots els altres arbres; el seu brancatge s’havia espessit, s’havien estès les seves branques, de tanta aigua com hi arribava. Niaven a les seves branques  ocells de tota mena, sota el seu brancatge criaven totes les bèsties dels camps, i una multitud de nacions s’acollia a la seva ombra. Eren magnífiques la seva grandària i l’extensió del seu ramatge, perquè enfonsava les arrels dins les aigües del gran oceà. En el jardí de Déu, cap cedre no el sobrepujava, cap savina no es podia comparar al seu brancatge, cap plàtan no era semblant a una sola de les seves branques: cap arbre del jardí de Déu no l’igualava en bellesa. Jo l’havia embellit amb un ramatge abundant, n’estaven engelosits tots els arbres de l’Edèn, els arbres del jardí de Déu.” (XXI,1-9)

Qué succeí? Ho llegim a continuació: “Doncs bé, aixó us fa saber el Senyor Déu: Ja que ha elevat la seva alçaría fins a tocar els núvols amb el seu cimal i n’estava tot enorgullit, jo l’he fet caure en mans d’un capdavanter de nacions perquè el tracti com es mereix per la seva maldat”. Una explicació metafòrica bíblica molt aplicable als nostres dies. El desenvolupar-se i ser depen de les persones i de les nacions i alló aconseguit amb el seu treball pot esdevenir un no res pel mateix comportament humà que s’atribueix qualitats i posicions que no té, ni li pertoquen. Mentre camina a ras de terra d’acord amb les seves condicions creix i s’embelleix, però quan s’enorgulleix per tot alló que ha aconseguit i s’atribueix atributs superiors a la resta dels humans la seva obra se’n va en orris. Em direu que és un conte oriental. No ho nego. Però defineix la realitat de la història.Només cal repassar-la.

Recorda que la cova ets tu

Els dies i els anys són efímers. Les festes i la história, també. Viure els missatges que contiuament ens arriben, si els saben llegir interpretant-los bé, ens col·loca en el camí de la globalitat. Els missatges són llum, el camí és história i la globalitat és la felicitat absoluta. Perquè la llum, el camí i la globalitat siguin autènticament vida s’han d’acceptar i voler. La llum dels pastors, el camí de la cova i la trobada de l’infant demanen treball, coneixement i voluntat. Visualitzar la llum, entendre el seu missatge i trobar la felicitat és el principi, el camí i l’objectiu. Amb aquesta filosofía he escrit la següent nadala: “ L’albada, quan ix el sol, / em diu acau d’orella,/ somriu, que tornes a nèixer./Cada dia és Nadal/ en les persones que són amor./ Els àngels canten,/els pastors corren cap a la cova,/ però, escolta amic,/ la llum, que il·lumina la cova, / recorda que la cova ets tu”. I a la cova qui va arribar-hi? No tots els pastors. El rabadà, en el poema de Josep M. de Sagarra, contesta no serà tant i passa del missatge. El poeta en els versos següents ens explica el per què. “No és que li manquin ulls per sentir el dia,/no és que li manqui llengua per cridar;/ no és res d’aixó, la seva covardia / és que nomès va nèixer rabadà”. Una profética denúncia. Els orgullosos del seu status privilegiat, amos del món (polítics i capitalistes) no volen entendre el missatge que la gent del poble veu, escolta i defensa i aleshores la felicitat no es produeix. La globalització és una mentida, una befa i una farsa. Peró els pastors fan el camí. El poble fa el camí. Catalunya fa el camí. Els pastors van trobar la pau del missatge. El poble segueix la llum del missatge. Catalunya s’entusiasma amb la llum. El poble i Catalunya assoliran l’objectiu. I amb aquesta idea vaig escriure aquesta Nadala que Xocolates Granollers amb la xocolata com estrella la transfromaren en missatge: “Amb plomes de palla / l’escalf de l’amor escrivia / músiques del cel./ Les manetes d’un nadó / dirigien els cors de la pau.”

La Torre de Babel i la diversitat de pobles

Una argumentació contra la independència de Catalunya emprada per un sector important de la societat es fonamenta en la frase de la Bíblia posada en boca de Yahvé quan diu:”Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells.” I parem esment en l’afirmació: “i des d’allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra”. El que veritablement s’hi llegeix és el fet de recordar a la humanitat el deure de “multiplicar-se i poblar la terra” amb totes les implicacions que aquest fet comportès, una d’elles la realitat linguïstica.  desde la vessant d’assolir un model de vida diví, absolut, “edificarem una ciutat i una torre que arribi fins el cel”, quan la humanitat, des del concepte existencial es movia en un món relatiu, per conseqüent amb limitacions que originaven diferències. Òbviament no fou una sanció sinò simplement recordar dos nivells d’existència: l’humà, relatiu amb el paréntesi de vida i mort, i l’altre, absolut sense parèntsi només amb vida. La diferència era una realitat i a la vegada un deure perquè amb ella haviia  de configurar una convivència regulada per la intel·ligència i la creativitat. I com es dedueix de la lectura de l’Antic Testament els pobles, tots, tenen els seus objectius, altre cosa és que els compleixin d’acord amb la llei natural o els trasformin segons els sesu egoïsmes. Un exemple clar és la defensa que el llibre sagrat fa del poble d’Israel, que independentment de les seves infidelitats l’objectiu assignat era més poderós encara per defensar la seva llibertat i independència, com es comprova en diferents llibres, fins i tot en els del Nou Testament i més concretament en el relat de la Passió de Jesuscrist. La independència dels pobles és un dret natural recolzat per la literatura religiosa més antiga. La Torre de Babel explica la diferència de pobles i llengües, no les condemna i exigeix el compliment dels objectius naturals assignats que tenen intencionalitats superiors.
Una manera d’explicar el perquè dels diferents idiomes. No oblidem que en l’època del narrador bíblic el concepte de falta anava lligat a situacions adverses. Des de l’óptica dels nostres dies hi endevino en aquesta història un intent de globalització

Veritablement només la crisi és responsable?

Sempre he pensat en la naturalesa com una xarxa d’intercomunicació en la pluralitat existent i d’interrelació dels finòmens de tot ordre que afecten al desenvolupament dels éssers, sien inorgànics, orgànics o racionals. En la naturalesa tot està intercomunicat i qualsevol moviment incideix en la totalitat global. Obviament que els resultats no són mai iguals per a tothom, no per culpa de les lleis naturals, sinó de les lleis humanes, que massa sovint es dediquen a manipular les naturals. Per exemple, quina relació hi ha entre política i economia? Per llei natural la seva raó de ser rau en el fet d’assolir el benestar social. La política té per responsabilitat l’ordenament social i la pau i la tranquil·litat procurant que tots els mitjans hi col·laborin i cap ho obstaculitzi. L’economia és la responsable de la sostenibilitat de la societat en ordre a una convivència justa, tranquil·la i en pau sense que hi manqui res en el cam de l’alimentació, la formació física i psíquica i que tothom dispossi dels elements necessaris per a una vida digna. Compleixen política i economia? Un exemple significatiu. Les eleccions generals espanyoles coincidiren amb una crisi económica greu. Llegint, escoltant i observant m’adoní amb quina facilitat es donava la culpa de tot a la crisi. Els partits havien minvat o guanyat, gràcies a la crisi. Sí, sí perquè si uns perdien per la seva culpa, els que guanyaven era gràcies a ella. Però alló que no he llegit, ni escoltat era si s’autointerrogaven sobre quina part de culpa en tenien els partits, la política en general.És veritat que la economia és un factor irrenunciable per a un bon funcionament de la política. Però com es tracta el qué tinc, com ho tinc i com ho distribueixo, on recapto i on reparteixo, quan i amb quines circumstàncies, quines són les causes i les raons? I no oblidem la pregunta: la recaptació és segons justícia distributiva? Els diners, la riquesa, arriben on han d’arribar o es queden pel camí? Com afecta l’organigrama polític a la justícia social? Quina relació hi ha entre política i economia? Seria molt trist que fos de mans lligades i d’interdependència perquè no es té en compte la justícia social de cadascú de complir amb els seus deures dintre la societat humana i en el marc de la naturalesa.

La independència o el dret a la unitat

Els conceptes independència i unitat no són conceptes contraris, ni contradictoris, més aviat complementaris, que es necessiten mútuament. És veritat que la paraula unitat té més d’una lectura. Depen del context. Pot referir-se a una mesura i també al resultat de la unió de diferents individualitats, animades o inanimades.

Els dos conceptes esdevenen alliçonadors al respecte. La unitat, el fet de ser u, és la base de la independència. Molts uns diferenciats, independents, poden configurar una unitat de referències vàries. Unitat de convivència, família, grup, entitat, poble, comarca, nació, fins a la convivència mundial. Unitat de convivència entre totes les nacions. Però aquesta unitat no és possible si les nacions que la componen no són independents, no són elles, cadascuna diferent de l’altre. El concepte independència acompanya al de responsabilitat. Només poden ser independents responsables si són intel·ligents i capaços de decidir. Independència, unitat, responsabilitat, intel·ligència, voluntat actúen d’una manera global en els sers racionals. Podriem dir que ens trobem davant el primer exemple de globalitat sense el qual no és possible idear-ne cap altre. El jo, la persona en ella mateixa és una demostració natural que esdevé la base per bastir-hi la seva filosofia. Filosofia que desenvolupa la teoria del globalisme. Dues paraules hi són imprescindibles: globalització i globalitat. Globalització ens explica el procès constructor de la globalitat. El treball d’una sèrie de factors que la construeixen. Globalitat és el resultat, l’obra final de tots els treballadors que hi han aportat la seva tasca i col·laboració. La globalitat és la imatge que tenim del ser, de l’objecte, de la persona, del grup, del poble, del país, de la nació, del món. Globalitat té dues lectures, una de temporal i una altra absoluta. La primera és una globalitat canviant perquè els treballadors globalitzadors cada moment hi aporten nous elements constructius. L’absoluta no és temporal, és la definitiva, ja no pot canviar. Acostumo a comparar-la amb una pintura. El quadre acabat representa la globalitat. Cada pinzellada, les aportacions que li donen forma. És important que cap pinzellada sigui imperfecta. El quadre final ho seria.