Un crim abominable i una corrupció beneïda

No he entrat a la xarxa per llegir els comentaris sobre l’assessinat de la Presidenta del PP de Lleó i, a la vegada, Presidenta de la Diputació, per què sóc contrari a moltes opinions, si se’n poden dir així, i perquè he decidit no capficar-m’hi. No aprobo les frases insultants contra la víctima, de la mateixa manera que condemno el crim, perquè tota mort provocada voluntàriament ho és. I mereix ser castigat. Però quan he volgut desentrellar-ne motius, els missatges “bochornosos” com diu el Ministre de l’Interior i algunes irregularitats, segons el meu entendre, malgrat permeses per la llei, poden provocar la irresponsabilitat criminal del moment i cometre accions que una ment racional evitaria. No és lògic acarnissar-se contra el criminal, però tampoc ho és ignorar que hi ha posicions socials que són una provocació i un insult a la societat i molt més en temps de crisi. Condemno l’autor/a del crim però acuso a la víctima de desleialtat social. En una época crìtica és una befa a la societat gaudir de salaris que el mèrit que tenen és pertànyer a un partit per poder viure de la política. Les notícies diuen que el sou de l’assessinada era de 79.800 €, quantitat que es duplicava pel fet de desenvolupar altres càrrecs públics. Quan aixó és produeix i la persona que en gaudeix, com sembla ser, ha retallat considerablement els ingresos del treball contrastant amb l’auto-augment dels seus en un 13%, es mereix aplaudiment o un judici just? Amb la llei a la mà no era possible perquè tot era legal. Un producte de la corrupció del sistema. Com també ho és el fet de pendre’s la justícia personalment. Un problema greu de justícia social i de justícia política. Si la llei diu que cada espanyol només pot cobrar un sou, per què amb subterfugis legals es pot duplicar? La distribució mundial de la riquesa és fruit de la corrupció i Espanya, dissortadament, també n’és un exemple. I en el camp dels polítics i grans capitals sembla, per els resultats, una  norma de consens tàcit, dissortadament en algunes circumstàncies beneïda per la religió, també la majoritària d’Espanya. El problema no se solucionarà perseguint les xarxes socials perquè aquestes denuncien l’orígen del mal. Lloar la responsabilitat social de la víctima en aquest cas també és “bocharnoso”. Quan els extrems es toquen és imprescindible buscar l’equilibri i l’eqjuilibri té un nom: justicia igual per a tothom. Reposi en pau la víctima i que els polítics treballin per eliminar la corrupció.

Companyia de viatge cap a la llibertat

Es diu que no s’ha de barrejar religió i política. Una veritat és barrejar i una altra compartir i c ol·laborar. Penso honestament que religió i política están obligades a comparir i col·laborar fins a tal punt que si se’n desentenen mai arribarà la pau universal tan desitjada. Es dóna una tal similitud entre política i religió que podem manifestar que evangelització i politització son germanes i aplicar-els-hi l’afirmació que el Papa Francesc va fer el dia 8 de maig de 2014 en l’homilía del matí a la Casa de Santa Marta on resideix:”Qui fa l’evangelització és Déu”. La politització com instrument de convivència també la fa Déu. Però els homes la manipulen. Perquè es creuen déus. La humanitat ha de complir els seus objectius en el món, objectius materials i objectius espirituals. No oblidem que l’home i la dona són matèria i esperit. Sobre la política cau la responsabilitat de la matèria, del físic i sobre la religió la de l’esperit, la psiquè.I les dues sobre la persona íntegra, global. És veritat que les institucions han de ser necessàriament diferents i necessàriament convergents en la formació integral de la persona. I en aquesta evangelització el Papa Francesc i recalca tres condicions: docilitat a l’Esperit, diàleg i confiança en la gràcia. La docilitat a l’Esperit ens demana una predisposició de servei a tot alló que és un bé religiós per a la persona i en el camp material ens obliga a un servei amb la finalitat de que els bens materials arribin a tothom; tant en la religió com en la política, el servei no será com ha de ser sense diàleg perquè el diàleg és l’instrument que tenen els humans per posar-se d’acord si veritablement són dòcils i la tercera condició, confiança en la gràcia per esdevenir religiosos de veritat i confiança en la llei per aconseguir que el benestar arribi a tothom, en una paraula ser polítics  verdaders. Els camins són diferents i convergents, la convergència final no es veritica en el temps sinò en l’eternitat. Si de veritat hi ha diàleg ens adonarem de la necessitat de la docilitat i de la confiança, del servei i de la llei. La política i la religió han de ser companyes de viatge cap a la llibertat de les persones perquè només la llibertat fa possible la docilitat, el diàleg i la confiança, instruments per la pau en la diferència.

XXIV FIRA DE SANT PONÇ DE CÀNOVES I SAMALÚS

Orfe del seu fundador, la Fira de Sant Ponç de Cànoves i Samalús, un any més, continua viva amb  l’esperit il·lusionat de Ramon  Fort (q.e.p.r). Una estàtua, obra de l’artista de Samalús, Srta. Font, que presidirà els jardins de l’Ajuntament, será un record permanent d’una vocació i la veu constant d’un missatge que recordarà als veíns del  municipi i als seus visitants les bondats de les festes populars i el bens de la naturalesa, d’una manera especial els de les plantes remeieres. La salut de la gent i dels pobles és l’eix  que amb el seu moviment giratori permanent, recolzat  els extrems en la política i la religió, convida a enfortir i enriquir les facultats i capacitats físiques, psíquiques i morals amb l’objectiu d’assollir la integritat individual personal en el marc d’un món global. En aquest sentit la figura de Ramon  Fort de la que la seva estàtua ens en farà memòria, ens recordarà, a cau d’orella, que la globalitat dels pobles, de les nacions i del món, comença per la personal perquè un home i una dona són per naturalesa éssers polítics i religiosos que gaudeixen de la força física, de la psíquica i la moral perquè la seva intel·ligència i la passió treballin d’acord amb el mandat rebut de la naturalesa universal, mandat que per en Ramón era d’orígen diví. I precisament era aquest convenciment la font de la seva força, que li feia superar tota mena d’entrebancs per complir amb el que ell creía eren les seves obligacions. Per en Ramon la relació amb Déu, la duia a terme fent de polític, de practicant religiós, de promotor cultural, de treballador productiu en el camp de la seva vocació humana i tota acció que portava a terme era, a la vegada, un servei a la societat i una pregària al seu Creador. I aquesta consciència li donava força quan s’equivocava, era humil i sabia demanar perdó, malgrat en algunes ocasions li fos difícil, però ell era conscient, que de les errades en podía treure conclusions positives i útils. El  seu traspàs no és un adéu, ans el contrari, és un continuem treballant junts per la pau des de estances diferents, efímer la humana, eterna, la celestial. Ramon en l’acte inaugural de la Fira ens saludava des de l’eterna. Ell ha assolit la globalitat per la que treballava, el Regne de Déu.

Donner une âme a l’Europe

La Comunitat Europea va nèixer els anys cinquanta amb l’objectiu concret de tenir en compte les persones per assolir una Europa en pau. I es va començar per controlar el carbó i l’acer, elements indispensables per la fabricació d’armes, donant un pas important en l’objectiu principal d’evitar les guerres per aconseguir una Europa i un món en pau. Robert Schuman, Jean Monnet, Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Paul-Henri Spaak hi van posar les bases en les que el respecte a la persona i la seva integritat esdevenien fonamentals. L’economia Social de Mercat pretenia perseguir els abusos de les grans empreses i de les adminisstracions que perjudiquessin als ciutadans. Aquest principi en l’Europa d’avui, segle XXI, s’ha capgirat i traeix clarament la filosofía inicial del que havia de ser la Comunitat Europea. Avui no mana la política, és l’economia la mestressa d’Europa i també del món. I per aixó els rics cada dia són més rics i els pobres, més pobres i creixen en nombre. Quaranta anys desprès de la Unió, Jacques Delors, president de la Comissió Europea entre 1985-1995 n’esdevinguè el principal motor i d’ell és l’expressió “donner une âme a l’Europe” preveien el risc de caure en mans d’un o altre país, fet que podria ser fatal per la continuitat del projecte. I s’ha produit, Europa no té una direcció  independent integradora amb els naturals respectes, Europa, avui, està en mans d’Alemanya, en mans dels mercats i aquest és el problema. No es té en consideració la gent, perquè per salvar el diner se la sacrifica materialment, no moralment, encara que també. Reconstruir Europa és urgent per recuperar l’herència perduda i per aixó és imprescindible l’Europa dels Pobles per controlar els estats. I des d’aquesta vessant, a casa nostra, és importantíssim que Catalunya hi tingui veu, perquè Catalunya és un poble important entre els motors de la unió europea. És necessari enfortir el poder de les bases davant les pretensions del diner. El diner no és polític, és egoísta i fa egoïstes a totes aquelles persones que no pensen en els altres. Sarcàsticament el diner diu que hi pensa molt en la gent, sí, és veritat, per com fer-la més pobre i pendre-li alló poc que en cara té. Però el diner no pot arrabassar l’orgull de poble i aquest sentiment era el que pretenien afavorir els fundadors de la Unió Europea. Des de Catalunya hi podem contribuir enviant al Parlament Europea gent de casa, gent amb capacitat de decidir, gent amiga de la llibertat, gent que defensa la independència dels pobles, de Catalunya. El 25 de maig, si estimem Catalunya, votem els nostres Candidats al Parlament  Europeu.

 

Quan em mori, li explicarè tot a Déu

Paraules d’un nen sirià, greument ferit, quan s’estava morint. Denúncia d’una realitat que les grans potències no en fan cas i amb la seva política están generant gravíssims problemes a la humanitat. Jo acuso a la política i a la religió. No compleixen els seus objectius i amb les seves lleis han facilitat que l’economia actui de llei universal. La impotència de la gran majoria social enfront la minoría dels dominadors de les riqueses naturals, el diner és fruit dels bens de la terra, trobarà la força per reciclar-se. A Europa la política ha traït l’esperit inicial dels fundadors de la unió i ha d’acceptar la seva part de culpa en la denúncia d’aquest nen “que al morir li explicarà tot a Déu.” La política mundial, amb termes teológics del nen sirià, està pecant mortalment per la seva incapacitat d’aturar les injustícies. Les grans potències només actúen per defensar el domini de les riqueses naturals, per exemple, el pretoli. El gran capital no té cap escrúpol d’apoderar-se de les riqueses naturals d’un país i deixar els seus habitants en la misèria, com ha succeït a l’Àfrica. Les paraules d’un nen donen la volta al món. Quin poder tindran? Només seran actives si la societat humil les fa seves i s’enfronta amb els grans sense por. El gran capital necessita la submissió de la població per crèixer i ho fa sense compassió. Només cal una ullada a la pell de brau per adonar-se com el diner ha corromput la política fent nous rics per crèixer més encara. Exemples de polítics de la democràcia que s’han lliurat al diner n’hi ha a Espanya i prou coneguts però están suficientment protegits políticament i legal per presumir de persones d’una gran dignitat. Però sortosament, penso que aquest escut comença a afeblir-se. Resta molt encara per fer. A Catalunya la volen condemnar a mort. I Catalunya desafia la mort i creu en la resurrecció. Està vivint un procès de denúncia mundial i els fills verdaders de Catalunya no podem defallir, ni fallar, han d’aprofitar tots els moments per fer arribar al poder constituit, encara que sigui injust, la denúncia. El dia 25 de maig d’enguany amb motiu de les eleccions europees els catalans han de donar el vot al partit o partits que millor faran sentir la veu catalana a Europa. La victòria catalana només depen dels catalans. Cal fer honor al gest de Guifrè el Pilós, cal seguir l’exemple dels lluitadors de l’onze de setembre de 1714, cal ser conscients que com a catalans tenim una responsabilitat en el món que ningú pot impedir, cal que el cant dels segadors sigui l’himne del nen sirià, cal que la denúncia de la corrupció sigui el resplandor de la llum de l’esperança. Denunciem amb el nen siriàles injustícies de casa i d’arreu.

Sentència del ministre Jorge Fernàndez Diaz

Hi ha descobriments en les relacions humanes que arriben tard, altres demagógicament, molts manipulats i també aquells egoïstes. Un d’ells és el trencament de les famílies per mor del sobiranisme. Davant d’aquesta realitat podriem sortir de l’aigua cantant “Eureka” com el savi Eurípides, però el científic ens renyaria perquè en el descobriment del  ministre espanyol alló que no es compleix és la llei de la flotació. I no es compleix perquè fa anys i panys que la governabilitat hispana ha enterrat amb pedres de molí lligades al coll de Catalunya la norma de la convivència en la pluralitat i la diferència. Sr. Ministre, una política que està destruint famílies senceres amb les seves lleis, amb quina autoritat vol pontificar sobre relacions humanes, familiars i cíviques? Només cal parar esment en els fets amb un atur cada vegada més rigurós, amb una assistència sanitària cada dia amb menys prestacions i més davaluada, amb més famílies sense habitatge i amb un creixement de la pobresa més alarmant. Aquesta és la raó del trencament familiar, cívic i social amb una política d’un enriquiment injust dels poderosos, polítics, capitalistes i alguns religiosos. No siguem curts de vista i cecs. El sobiranisme, cada vegada més estès a Europa i a Espanya, basat en  arguments històrics, naturals i també en la mala gestió política que no agermana sinò que afavoreix l’odi, estudia solucions contra la crisi i a favor del benestar. Més trenta anys de democràcia a Espanya, si es pot dir democràcia, han estat incapaços d’agermanar els diferents pobles de la pell de brau. I quan aquesta falta greu d’una política davaluada porta a la rebelió coherent i racional, és molt significatiu que s’acusi als drets dels ciutadans de trencadors de convivència. Sr.Ministre, per casualitat alguna vegada, ha tingut la temptació der pensar que aquests culpables són els que portaran, una altra vegada, el ben estar a Espanya i ho faran amb l’assentament dels dret dels pobles a ser lliures? No s’empari en la globalització, que el poder de la globalització rau en les bones relacions entre els pobles lliures, diferents i independents.

El Cardenal Cañizares bisbe de Barcelona?

El rumor, per començar, ha desvetllat la campanya de “volem bisbes catalans”. Senzillament, i amb tots els respectes, penso que el cardenal Cañizares no és l’autoritat religiosa adient per dirigir una diòcesi catalana i molt menys amb la situació política en que està immersa Catalunya. Només el rumor ja insinua intromissió política. El fet que el mateix Cardenal manifesti que està disposat a estudiar per poder parlar en català correctament fa suposar ingerències subtils de caire polític. Per altra banda no és cap secret la seva preferència pel PP i en contra d’ell haver signat el manifest dels bisbes en que declaraven que moralment era inacceptable defensar la independència de Catalunya. Al PP i a l’espiscopat espanyol les hi demanaria, als primers més coherència democràtica i als segons més coherència evangélica. Tant uns com altres no es cansen de repetir que no es pot barrejar política i religió. No hi estic totalment d’acord. Per a mi ambdues tenen responsabilitats socials molt clares. La política ha rebut el mandat natural de vetllar per una convivència humana cívica i social en pau amb un ambient en el que totes les persones gaudeixin d’una vida digna. La religió ha rebut el mandat de convertir la vida terrenal de totes les persones en un marc de transcedència per  esdevenir ultranaturals, en una paraula eternes amb la divinitat. Interferir en els drets naturals amb ingerències manipuladores significa actuar en contra de la llei que programa les identitats individuals i col·lectives. Jesús en l’evangeli ensenya el camí perquè tot alló natural esdevingui sobrenatural. I el primer principi bàsic és el respecte a la persona i a la seva llibertat. Les manipulacions polítiques i religioses de les persones van en contra de la llei natural i també de les ensenyances evangèliques. La llei natural no és contrària a la llei divina, és el primer ambient per assolir el diví. Una autoritat religiosa que es manifesta contrària al dret a decidir el model polític de les persones posa pals a les rodes perquè amb la seva identitat compleixin els objectius religiosos. Un bisbe no ha d’intervenir en la voluntat política d’un poble a ser independent sinó que ha de treballar perquè amb el seu model polític assoleixi els objectius d’una altra vida sobrenatural. Si el C ardenal Cañizares respecta la voluntat del poble català no hi trobo cap inconvenient que esdevingui el seu líder religiós.