LA MEVA DEFENSA DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUYA

La meva filosofia independentista té una base humana amb lligams evangèlics. La persona és el centre insubstituïble de qualsevol model polític. Estic convençut que la persona per naturalesa és un animal polític i religiós. I les institucions polítiques i religioses si no compleixen amb el deure de que cada persona visqui amb dignitat estan tergiversan la llei natural i cometen perjuri. Els grans estats amb milions de ciutadans són una greu rèmora per complir la llei natural pel fet irrefutable que la política s’ha convertit en un mijtà de vida, en un treball però un treball molt especial que viu de la feina dels altres. Reconec la necessitat de les institucions polítiques i religioses i que els que hi treballen tenen dret de cobrar per la seva tasca, ho diu clarament l’evangeli però també diu que no és just servir-se egoísticament de la feina dels altres que són els que aporten riquesa. Precisament per una millor organització del treball i dels seus fruits proclamo el dret de la indpendència de les petites col·lectivitats. És més fàcil el control i més difícil la manipulació. No em repliqueu dient que avui alló que mana és el globalisme perquè la verdadera filosofia globalista respecta molt i es basa en la llibertat i independència de les persones, que són la base de les col·lectivitats. És innegable que on hi ha tres individuus hi port haver-hi tres opinions. És fruit natural de la llibertat. Però les persones tenen una intel·ligència per entendre els altres i una capacitat de dialogar-hi. I aquesta és la base de la independència, saber coordinar diferents opinions que siguin capaces de conviure amistosament en pau. Raimon Pannikkar, el gran pensador del segle XX, afirmava que el consens no consisteix en renunciar a les opinions pròpies, sinò en saber parlar-ne i sense haver renunciat als propis posicionaments aixecar-se de la taula, fer una amistosa encaixada i ser capaços de conviure en pau. I aixó és possible si no partim de principis estereotipats i fonamentalistes de que la veritat només és una quan les persones són vàries i amb capacitats d’anàlisi diferents. Pensar políticament diferent, teològicament no és cap pecat sempre que no és perjudiqui greument a cap persona. Un independentista i un unionista tots dos són fills de Déu i estan obligats a conviure. En aquest tema hi ha la llibertat, com es respecta millor amb la independencia de Catalunya o amb la unió a Espanya. Personalment penso que serè més català si sóc independent i la meva llibertat tindrà un camp més ampli d’acció. I des de la meva llibertat tindrè més llibertat de moviments per ser solidàriament millor per conviure amb qui pensa diferent que és tan o més fill de Déu que jo. La independència em fa més lliure però ni millor, ni pitjor religiosament.

GRÀCIES, GOVERN D’ESPANYA, UNA ALTRA FEBLESA

La història té cops amagats. Quan la intel·ligència no sap llegir els seus missatges, les consequències no es fan esperar. Una proba intel·ligent és aquella que respecta el pensament diferent d’altri. La cultura sempre esdevè jutge dels actes poc racionals o gens.  Existeixen esdeveniment aliens a la cultura, si es pot dir que són aliens, que acusen de responsabilitats incoherents. Manta vegades, la política se sent factor cultural i actua políticament contra la cultura. És alló del ser o no ser. No negarè mai que un polític no sigui culte. Però ser culte no vol dir ser molt sabi, sinò saber actuar intel·ligentment amb el saber. Hi ha pastors de la muntanya que dintre de la seva ignorància són més intel·ligents que alguns sabis. En altres temes se sent a dir força sovint que una mestressa de casa seria millor ministre d’hisenda que  molts dels dessignats. No és cap gosadia, els fets ho demostren, valorar la intel·ligència de persones humils com poden ser un pastor del Pirineu i una mestressa de casa. En els seus afers són sempre coherents i raonables.Viuen i entenen la seva història. Per contra, persones que ocupen llocs importants en la societat són incapaces de llegir la seva història, de meditar-la i d’actuar amb coherència. La inccoherència és consequència de la irracionalitat i aquesta, demostració de la feblesa intel·lectual encara que omplin les seves intervencions amb rellevants cites de llibres d’escriptors de fama i sobre tot de lleis, que, a vegades, ni elles compleixen. Convertir un acte cultural en un afer polític, és una feblesa política. I molt més quan perjudica a altres nacions. La prohició o ajornament de la presentació, per motius polítics, d’un llibre d’autor català a Holanda, com és el cas de la novel·la VICTUS, exhibeix davant d’Europa una filosofía política de l’estat espanyol defassada, pertanyent a temps dictatorials. I des de la meva posició independentista català crido molt alt, gràcies, la independència de Catalunya és un xic més a prop. Als ulls del món és una demostració més de les moltes raons que tenim els catalans per demanar la independència. Emparar-se per prohibir la presentació en la possibilitat de fets irresponsables com desplegar una bandera catalana durant l’acte com manifestà un càrrec cultural espanyol, és el mateix que afirmar, que desplegar banderes espanyoles en un acte netament català, és una provocació. Sortosament per a Catalunya i dissortadament per a Espanya, cada dia més feble dintre la Unió com ho demostra la recent distribució de càrrecs, actes com aquest ens apropen més al món, fan Catalunya políticament i cultural un futur estat europeu més desitjable i més integrat i, a la  vegada, més integrador amb la seva solidaritat política, económica, cultural i també religiosa amb el respecte a totes les seves institucions. Una vegada més, la història ens alliçona sobre la importància de saber llegir els missatges de qualsevol esdeveniment, de l’ordre, categoría i nacionalitat que sigui. Un nou èxit de VICTUS, un pas més endavant en el reconeixement europeu de la globalitat que representa Catalunya. 

BISBES PEL DRET A DECIDIR

Com era d’esperar les postures del Bisbe de Solsona i del Bisbe de Girona han estat comentades políticament amb desconeixement de la doctrina de l’Esglèsia per una part i per l’altra des d’el punt de vista dels drets naturals de la persona. En el primer grup s’ha arribat a l’extrem per part d’un partit, que, en mans de certs components,sembla actiu d’un fonamentalisme marginador de la democràcia, de demanar la judialització del bisbe de Solsona; per l’altra, senzillament, s’ha analitzat el reconeixement dels drets dels cristians com a persones humanes, drets reconeguts per la teología. En els debats política-religió s’oblida, massa sovint, la base fonamental de ser persona i la política i religió no poden discordar en tot el que fa referència a la dignitat humana i el dret a decidir n’hi fa. I un dels punts en discòrdia pot ser el model polític de convivència. Demanar el processament d’un bisbe perquè defensa aquest dret significa no tenir ni idea de quina és la missió que té en la seva diòcessi i, amb l’evangeli a la mà, és defensar els drets d’acord amb les paraules de Jesucrist quan ell diu jo sóc el bon pastor i conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi i quan ve el llop estic disposat a donar la vida per elles. Una de les maneres de morir, en defensa dels seus fidels, és defensar els drets de persona davant d’imposicions polítiques que els marginen i violen. Els bisbes de Girona i Solsona no fan altra cosa que complir el seu deure de pastors de l’Esglèsia, exemple que força dirigents polítics haurien de saber fer amb la gent que els ha votat donant-els-hi poder. El diàleg esglèsia-política té un abast molt més ampli que l’econòmic i en aquest sentit els bisbes també tenen dret i deure de defensar els seus feligresos que econòmicament s’ho passen malament per culpa de la crisi creada per el poder económic i polític. Els objectius materials són deure de la política, no de la religió, encara que sort en té la política de com soluciona problemes la religió a Catalunya, catòlica i no catòlica. Dissortadament l’esglèsia, no sempre ha estat a l’alçada en aquest tema amb exemples que d’evangèlics no en tenen res i mereixen les sancions socials, com entitat d’objectius humans que és l’Esglèsia i totes les religions. Per altra banda cap dels dos bisbes, ans el contrari, afirma que les opcions contràries a la catalana siguin condemnables. Aquesta afirmació sí que és antievangèlica. La frase doneu al Cèsar alló que és del Cèsar i a Déu alló que és de Déu, marca prou bé el camí a seguir. El formar part d’un estat que defensa els drets humans no contradiu el dret de voler formar-ne un de nou perquè s’hi compleixen les condicions polítiques necessàries. Tan cristià pot ser un unionista com un independentista en el cas que comento. I precisament la religió pot aportar-hi molt perquè no es trenqui la convivència i les relacions humanes esdevinguin relacions creatives de pau universal. Aquest objectiu és un deure, no un dret, dels dirigents piolítics i religiosos. Catalunya cristiana o no será, diuen alguns, jo sóc cristià, però dic Catalunya religiosa o no será. I no em refereixo a les institucions sinò a la filosofia dels drets humans que camina de la mà amb la teología. Catalunya independent amb un humanisme modèlic és la base. La resta depèn de la gent.

VIVA ESPANYA

Emmescarar el mural de la carretera de Cardedeu en defensa de Catalunya amb un Viva Espanya impotent, nocturn i provocador denuncia la feblesa dels seus autors que juguen amb una Marca Espanya que no es mereix aquest comportament. Personalment desitjo que Viva Espanya al costat d’una Catalunya Independent i amiga. No és amb males arts, de la banda que sigui, que es defensen els drets irrenunciables d’una nació. Sóc de les persones que amb una Catalunya Independent creuen que Espanya es retrobarà i será veritablement viva. La situac ió actual d’un enfrontament polític a l’estil del pitjor dels estils antidemocràtics porta a un trencament inevitable quan en un món globalitzador el respecte a les individualitats és bàsic i fonamental com es dedueix dels Pactes i Tractats internacionals signats per Espanya i que en  relació amb Catalunya incompleix. Dissortadament el joc brut és massa sovintejat en política. Jo desitjo una Espanya viva, que compleixi els seus compromisos, que netegi la seva imatge corrupta i que els estaments institucionals siguin un model de funcionament polític democràtic. I en els moments que vivim és tot el contrari. Precisament el tema Jordi Pujol convida a reflexionar sobre com és i podría ser una Espanya viva. Estem davant d’un cas de corrupció d’un personatge català que esquitxa a institucions i persones espanyoles de primera fila.Avui llegia la denuncia de la ex d’un ministre de l’actual govern del PP que té fortunes en paradisos fiscals. Com actuarà La justicia estatal? Dimitirà, el faran dimitir? Casualment la notícia allargava la mà i arribava al President actual quan encara no ho era, però ja estava significat en el món de la política. Com es demostrarà que la llei és igual per a tothom. Aquesta segona notícia fa referència a la reunió de la presidenta del PP català amb la ex del fill de Jordi Pujol, reunió sembla ser preparada des de Madrid amb la intervanció d’un altre català. En total, embolica que fa fort. Quan jo escrivia que a Jordi Pujol li haurem d’agraïr la seva confessió pels resultats que vindran, hi havia qui em tractava de mal cristià, d’ensenyar “el plumero” independentista i altres fineses per l’estil. Humilment en aquest afer hi veig la punta de llança d’una possible regeneració política fins al punt que la Marca Espanya democràtica, creïble i digna no será possible sense la indpendènciaa de Catalunya, amb un veinatge just i verdader.

 

LA PREPOTÈNCIA DINTRE I FORA DE CATALUNYA

Estem vivint una etapa de la història en la que la prepotència hi juga un trist paper netament destructiu. Quan la corrent globalista sembla un alè d’aire fresc , tota l’alenada se’n va en orris perquè no és globalisme, no es construeix positivament la història i el paper de la desorientació s’esten amb gambades llargues. Les gambades de   la prepotència són molt significatives, però penso que més en el costat dels nostàlgics que no en els progressistes, seguint la normativa del temps històric. La nostàlgia se sent forta quan els seus contraris pateixen un daltabaix, de l’ordre que sigui, sense recordar els propis i molt més greus i nombrosos. Nostàlgics de temps passats en que tot somreia, que eren saludats com personatges importants i alguns d’herois i que el temps amb els seus canvis ha programat una nova ordenació amb problemes per una banda i una altra.Ser nostàlgic d’un temps passat amb el que s’hi estava d’acord és un dret que cal respectar, però el respecte ha de ser mutuu i, a la vegada, racional. Un defensor, pel motiu que sia, de la dictadura o de la dreta més extrema, si és una persona com cal no tractarà mai de males maneres al que pensa diferent si és veritat que creu en el diàleg. I és una llàstima que postures totalment evangèliques practicades amb persones culpables de greus errades, en particular econòmiques, siguin qualificades barroerament maltractant a qui segueix al peu de la lletra la doctrina de l’evangeli de perdonar fins i tot als enemics. Personalment en les xarxes se m’ha tractat de mal cristià, de que se’m veu massa el llautò perquè sóc independentista en el cas del tractament que faig de Jordi Pujol. No es vol entendre l’expressió de que encara li haurem de donar les gràcies a l’expresident, al que es tracta de “xoriço”, perquè amb el reconeixedment de la seva culpa es poden destapar encara més els casos de corrupció espanyols des de Suàrez, Felipe Gonzàlez, Aznar, Zapatero fins els nostres dies. I si Jordi Pujol amb les seves declaracions destapa  la política corrupta del país, malgrat merèixer la presó, li haurem de donar les gràcies. Ara tothom s’hi atreveix i es treuen els drapets bruts de Banca Catalana quan sembla ser que en aquells temps el Santander estava en les mateixes condicions i a un el van enfonsar i a l’altre enlairar. Perquè es parla tant de Jordi Pujol i es calla hipòcritament l’enriquiment fora mida de personalitats polítiques de primera línea. Perquè es critica tan Jordi Pujol i no es vol saber res dels 600 i escaig mulmilionaris que tenen fortunes en paradisos fiscals com ha denunciat la premsa estrangera. Demanem sí, responsabilitats a Jordi Pujol però també a tota la resta en la que hi ha noms molt assen yalats de l’alta política i economía. Nostàlgics de temps passats d’acord, però respectusos amb les corrents dels temps actuals. I molts nostàlgics no ho compleixen.Dissortadament alguns progressistes, tampoc.

 

LA INDISSOLUBLE UNITAT D’ESPANYA

És una afirmació filosóficament il·lògica i històricament errònia. Un objecte format per diferents parts no pot ser mai indissoluble. L’aigua mentre es aigua i forma mars i oceans és una entitat però quan se separen els seus components, oxígen i hidrògen, deixa de ser aigua.És una llei natural que es compleix en tot el que és naturalesa i per tant també en la formació de nacions que ahir no eren, avui són i demà qui ho sap? El testimoni de la història també recolza el fet canviant i la mateixa història d’Europa ho confirma. La península ibérica és un bon exemple. En temps de l’imperi romà Hispania no era pas com l’actual. Portugal és un exemple de secessió, i l’estret de Gibraltar un altre. I en els dos qui políticament no va saber defensar aixó que en diuen “unitat indissoluble” van ser els polítics espanyols de l’època. Defensar la unitat indivisible entre en el món de les possibilitats com ho és també que alló que avui es u demá sigui dos. L’article II de la Constitució afirma: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i a la solidaritat entre elles”. No pretenc sentar càtedra però aquest article es recolza en una base que no és certa, segon que l’autonomia de les nacions no és respectada (les paraules tenen un sentit i man ipular-lo és demagògia), tercer que la llibertat és coaccionada, quart la justícia no és igual per a tothom, cinquè la igualtat és una quimera i el pluralisme polític queda molt bé per sortir a la foto. Aquestes darrers afirmacions responen a l’article 1,1 que diu: “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de Dret, que porpugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justicia, la igualtat i el pluralisme polític.” Quin respecte es té al pluralisme polític en el Parlament Espanyol, quan puja a la tribuna un diputat de certes minories, un gran nombre de les majories s’absenta i no escolta. No voldria dir per despreci, però ho fan pensar. No parlem de la igualtat, que començariem i  no acabariem. Quina llibertat té Catalunya pel seu dret a decidir? Constitucionalment, tota, políticament cap. I alló més significatiu ho trobem en l`’article 1, 1 del Pacto Internacional de Derec hos Civiles i Políticos, signat pel Rei D.Joan Carles I i publicat el 30 d’abril de 1976 en el BOE. Diu: “Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política”. I el 1,5 “ Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios de fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación y respetaran este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de la Naciones Unidas”. Com més penso en el dret natural dels pobles més convençut estic del dret natural, legal i polític de Catalunya d’esdevenir un estat independent i lliure. La història és una lliçó que legisla i fa jurisprudència.   

“NO HI HA DEMOCRÀCIA SENSE LLEI”

Paraules del Sr.Mariano Rajoy a Soutomaior (Galizia). Penso que sí és possible democràcia sense llei, sempre que la democràcia sia verdadera i justa. Aquesta afirmació del President del Govern d’Espanya m’ha fet la següent consideració: quan la democràcia va ser instaurada a la pell de brau qui la va fer democràcia, una llei existent del règim franquista anterior? Per què el model demócrata és immediatament posterior al dictatorial. Amb afirmacions com aquesta i amb el possible respecte a la democràcia actual, hi ha lleis que semblen filles de la dictadura. Dissortadament, en democràcia, una majoria absoluta, massa sovint, es transforma en dictadura. Impossar el pensament d’una part concreta contra el pensament de les altres parts també  concretes que formen el Parlament  és un model absolutista, germà de la dictadura. Fer valer el pensament del partit majoritari com el representant autèntic de la veu de tot el poble és una manipulació. Tots els partits tenen la representació d’un nombre de ciutadans que creuen en ells i aquests ciutadans tenen veu. No crec lógic que una majoria pel sol fet de ser-ho ha d’imposar el seu vot, i molt menys quan es queda sola en les votacions. Crec que en el parlament les majories les haurien de representar el grups. Si en el parlament hi ha deu grups, la majoria hauria ser de sis i pensó més que la meitat més un no representa prou la veu del poble perquè en deixa fora a molta gent. Seria bo també, que en les votacions del Parlament hi tinguès pes el nombre de vots que ha  tingut cada partit. Tecnològicament no és tan difícil i seria més proper a la veritat democràtica. A la vegada, per impedir absolutismes, la majoria hauria de ser per exemple de dos terços. Ja sé que aixó donaria més feina als parlamentaris i possiblement no es podrien absentar tant com fan en l’actualitat. Aquestes propostes les he pensades perquè el poder en una sola mà, mai és totalement creïble, ni just, ni verdader. La democràcia és quelcom molt important, és la veu del poble que els polítics una vegada l’han assolida, la callen. I resulta increíble que els governants se n’omplin la boca afirmant que el poble és la base del poder i que a continuació es fan lleis que obliden les veraderes necessitats d’una vida digna de moltíssima gent. Un govern que ho supedita tot en els presupostos i no té en compte que el subjecte de l’economia és la persona (no unes persones), com també ho és  de la política, la religió, la cultura, la convivència i tot alló necessari per a una vida en dignitat, és un govern que no compleix les lleis més fonamentals que són la natural i la veu del poble. I a tot aixó, amb quina autoritat pot actuar si se li reconeixen incompliments de lleis nacionals i internacionals? Per altra banda cal recordar que les lleis positives són efímeres, com productes humans que són, i que canvien al ritme del temps i tot alló que avui és blanc demà pot ser negre. El que no pot acceptar-se d’una llei són els condicionants partidistes de certs sectors socials, polítcs, religiosos, económics. Una llei que fa olor de partidismes no és una llei vàlida i es pot desobeïr perquè es fa un bé a la societat, sobre tot a la més feble. I aixó fa que en certs moments la democràcia funcioni sense lleis escrites perquè la llei natural i la veu del poble regulen perfectament la convivència. Els polítics i els governants també están obligats a obeïr-les.