UNITAT, QUÈ SIGNIFICA?

Invocar unitat, avui, s’ha convertit en un argument manipulador per negar la veritat de l’altre i imposar el pensament únic, no l’universal, sinò l’individual i particular. La unitat no és mai un conglomerat, un conglomerat és un conjunt d’elements que no necessàriament són del mateix signe, que individualment són unitat però agrupats formen una altra grup, que com a grup pot ser únic, una altra unitat, amb objectius diferents que poden contradir sovint els particulars de cada element. La unitat d’un grup no es defineix pel conjunt que formen sinó per la raó der ser. I la raó de ser, quan perverteix les individualitats agrupades, deslegitima la raó del grup. La unitat d’un grup es fonamenta en el respecte de les individualitats i en l’assoliment dels objectius que han propiciat l’actuació conjunta. I una actuació conjunta presuposa acords individualment acceptats en benefici de tots. Un exemple d’unitat ens el dóna l’aigua que quan la unió és constant existeix l’aigua però quan els elements se separen, l’aigua desapareix. La unitat dels elements obeix a un objectiu concret, eliminat l’objectiu s’elimina el tot. I el tot es mantè unit si es respecta la peculiaritat de cada element. Si en la constitució de l’aigua s’hi elimina, per exemple, l'hidrògen, no hi ha aigua. Mantenir la peculiaritat de cada element és essencial per a la continuitat del grup format. En política, qué significa unitat? Òbviament l’element fonamental és la persona i la formació de col·lectivitats depen de la voluntat de cada persona que la forma. Una col·lectivitat pot esdevenir una nació perquè així ho decideixen els components de la col·lectivitat. Un grup de nacions poden formar un estat, si s’acorda mútuament. Un estat és resultat d’una voluntat, si voleu de la força de voluntats que ho decideixen. Però els estats no sempre han estat formats per la força de voluntats sinò tot el contrari per la força de les armes, o si es vol, per la força d’uns pocs imposada per les armes. Tornar a l’orígen no sempre és fàcil i molt menys quan l’estat s’ha mantingut durant anys i segles, com el cas d’Espanya. Es pot donar el cas que per raons humanes s’hagi superat la força de les armes i amb la força de les voluntats de tots els col·lectius es decidieix constituir-se per dret en un estat. Un estat que es compromet a ser respectuós amb totes i cadascuna de les col·lectivitats que el configuren. Dissortadament no és aquest el cas d’Espanya amb Catalunya. I per aquesta raó Catalunya té tot el dret de recuperar ser una col·lectivitat independent de l’estat espanyol i per contra pot actuar unitàriament amb la nació amiga, Espanya, en força aspectes. Pot existir unitat de funcionament per unitat de criteris essent col·lectivitats polítiques independents. Un estat pot ser un conglomerat de nacions. Mantenir el conglomerat, com l’aigua, depen del respecte als seus components, quan se’n maltracta un, es desfà la unitat i per consequència el conglomerat. La base de tot rau en el respecte a la unitat fonamental que és la persona. Les unions polítiques són voluntats de persones, que és quan són vàlides.

EL NADAL EN TEMPS DE CRISI

El missatge del Nadal és prou clar, però nomès l’egoïsme humà l’enfosqueix i procura eliminar-lo amb una hipocresia tan extrema que fa veure que el celebra i ajuda a celebrar-lo. És la gran contradicció del temps. És veritat que tothom, tothom, té dret a la felicitat i al benestar. Però si el dret és de tota la humanitat, perquè no el pot gaudir tota la humanitat? Perquè aquella part de la humanitat que ha de vetllar pel respecte dels drets humans no compleix amb els seus deures. I qui són? La meva filosofia de l’ordre social em diu que la persona és per naturalesa política i religiosa. I que aquesta condició, una part de la humanitat té l’obligació de vetllar-la perquè totes les persones, homes i dones, se’n beneficien. Són els responsables polítics i els responsables religiosos. Les autoritats, com se’ls reconeix. El benestar material de la persona és competència dels polítics i conseqüentment la culpa que una gran part de la societat, avui, estigui molt afectada per la crisi és culpa d’ells i responsabilitat que la naturalesa els hi exigirà en el seu moment. És una irresponsabilitat, que amb una manca de sensibilitat extrema, s’omplin el espais publicitaris de propagandes que alló que busquen és vendre més, independentment de qui compra. I moltíssima gent humil treu forces d’on no n’hi ha per celebrar les festes, especialment aquelles famílies pobres que volen que els seus fills siguin feliços. Però en la societat actual també hi ha gent extraordinàriament bona i responsable, però permeteu-me una lectura crítica. La millor de les felicitacions i benaurances per aquestes persones però per contra l’acusació més directe per els governants, que es beneficien de la feina dels altres a qui no correspon, i se n’haurien de donar vergonya de la seva incompetència, perquè massa dels seus subordinats no poden celebrar el Nadal com els hi pertoca i aquells que ho poden celebrar és gràcies a la solidaritat d’una part de la societat que creu, essent o no religiosa, en el missatge de Nadal, pau als homes de bona voluntat. No sóc contrari a les celebracions, però sí, a les disbauxes i molt més en temps de crisi, que no ha provocat el poble senzill sinò el poder del diner consorxat amb el poder polític. Ens diuen que no hi ha diners. Per els pobres, no. Un exemple, el ministre va dir fa pocs dies que la solució de Bànkia fou un error, però que avui és la solució. Una demostració del concepte que és té de la política i del seu funcionament. Liquidar la majoria perquè la minoria visqui sense problemes. Òbviament la solució del gran problema mundial, que fa aigües per tots costats, no està en el diner, sinò en quelcom molt més important, la dignitat de les persones. I la dignitat no la dóna, ni el càrrec, ni la riquesa, sinò la persona íntegra, física i psíquicament i aquesta condició la política d’avui no la garanteix i és la única i gran responsable. Quants polítics d’avui són capaços de demanar perdó i reciclar-se? Es poden comptar amb els dits d’una mà. Hi ha una solució. La filosofia política de l’evangeli. Convido a meditar-la. Volem un Nadal venturós per a tota la humanitat? Doncs, mans a l’obra.

LES FESTIVITATS DE LA MARE DE DÉU UN FET GLOBALITZADOR

La festa de la Immaculada Concepció m’ofereix l’oportunitat de reflexionar des de la religió sobre la convivència a tots nivells, tan religiosos, com polítics, culturals, econòmic i socials. El món catòlic presenta innombrables patrocinis de la Verge Maria amb noms diferents però en referència a la mateixa persona. Només la manipulació humana hi aporta enfrontaments on només hi ha la verdarea unitat. Espanya és un exemple de diversitat d’invocacions marianes sense que teològicament hi existeixi cap contradicció de fidelitat a una mateixa persona, la Mare de Jesús. Però és trist, que a vegades, les diferents invocacions marianes esdevinguin motius manipuladors com si es referissin a diferents persones. Tant Mare de Déu, és la Verge del Pilar, com la Mare de Déu de Montserrat, Nostra Senyora dels Desemparats, Nostra Senyora de Guadalupe o Ntra. Senyora de Valvanera, advocacions de la Verge en diferents Comunitats Autònomes. Una llarga llista podriem presentar de les advocacions en cadascuna de les provincies espanyoles, com per exemple el Pilar, de Saragossa, Covadonga, d’Astúries i a nivell internacional, Lourdes (França), Fàtima (Portugal), Nostra Senyora de la Presentació de Quinche (Equador) i festes de l’Esglèsia Catòlica, com l’Anunciació, l’Assumpció, la Presentació, la Immaculada Concepció. Un nombrossíssim catàleg de noms d’una mateixa persona. I tots aquests noms palesen un motiu i una realitat històrica que aporten valors afegits al valor original i principal que és el de la Mare de Déu. Dissortadament les persones som culturalment tan deficitàries, massa sovint, que no sabem distingir el gra de la palla i  trobem diferències de base on només hi ha simples accidents. Aquesta circumstància explica generalment una filosofia de donar més importància a les fulles que a l’arbre en el seu conjunt. Les diferents advocacions ens expliquen la universalitat  de la Mare de Dèu i, a la vegada, les diferents maneres d’honorar-la d’acord        amb situacions o comportaments històrics que li han aportat un sobrenom. En un pla més col·loquial és com aquella persona, que en certs indrets o moments, no se la cita amb el seu nom propi sinò amb el seu “motiu” i  no per aixó deixa de ser la mateixa persona. Les circumstàncies de diferent ordre comporten i imposen diferències en la identitat sense deixar de ser, en les persones, humanitat i en les col·lectivitats, societat. I per aixó les diferències donen nom i cognom i defensen els detalls diferencials de comportament particular sense traïr el comportament universal. Els pobles són aixó, comunitats o nacions amb unes diferències que els hi donen personalitats i una manera personal de defensar i practicar els seus drets conservant els seus fonaments humans i socials. Les dieferents maneres de celebrar les seves festivitats l’Esglèsia Catòlica no significa una fragmentació de la religió sinò una reafirmació des de diferents vessants. Penso que és un exemple prou valuós per poder treure’n conclusions. La universalitat i les individualitats, una exigència histórica necessària i indispensable. Exigència dissortadament massa sovint manipulada per canviar el sentit de les paraules, dels fets i de les circumstàncies en la sesa base.

 

“AL PRINCIPI EXISTIA EL QUI ÉS LA PARAULA” (Joan I, 1.)

“És difícil parlar amb qui vol marxar d’Espanya” (Mariano Rajoy). Quan no és vol dialogar el problema no és superficial, ni només d’intencions, és molt més profund, no s’és paraula, en definitiva es renuncia a ser persona. Perquè la paraula és la persona. “La paraula estava amb Déu, i la paraula era Déu”. Sóc conscient del missatge de les cites evangèliques. Sóc conscient del profund significat religiós que impliquen. Però també ho sóc de la realitat humana, plena d’implicacions divines. Continuant l’argumentació de l’evangelista, llegim: “ En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes”. Un pas més en la definició de la grandesa i de la realitat humana. Hi afegeix:”La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la”. Una filosofia transcendent de la dignitat humana. Dignitat humana que res pot ofegar, ni el no res, la total foscor. Però dissortadament alló que no poden fer les circumstàncies exteriors, ho pot arribar a fer la persona humana. Ella amb el seu comportament pot destruir la paraula, que no és altra cosa que destruir la humanitat. La paraula és, el fet de no situar-la, el fet de no emprar-la, és ofegar-la i amb ella les persones que són paraula. I aquest comportament és greu. La paraula, instrument de relacions humanes per difícils que sien, fa lluir la llum en la foscor. Fa trobar solucions on hi ha problemes. Fugir dels problemes no volent-ne saber res és una manera d’ofegar-se com a persona, sia la que sia la dignitat civil, política  o religiosa que l’empari. Les dignitats polítiques han de fer honor a la dignitat de ser persona, que és anterior a tota forma de convivència política. Quan no hi ha llum  per entendre la solució d’un problema és perquè la paraula no hi és, que és el mateix que dir “no hi ha persona” i aleshores el diàleg sí que és impossible. Sr. Rajoy, les dignitats polítiques, religioses i socials són per crear la llum, no la foscor. I si la dignitat política és incapaç d’il·luminar el seu espai assignat, significa que la dignitat és suposada, no és real, i aleshores és improductiva, no és útil a la societat. La paraula, el fet de ser persona, és la primera condició per a tota mena de convivència. Les formes de convivència són diverses i nomès la llum, les fonts lluminoses que són les persones, les fant verdaderes, útils, creatives i autènticament humanes. Negar el diàleg per difícil que sia és l’instrument ideal per destruir convivències. I aquesta és la realitat actual de la pell de brau.

Catalunya independent

LA DIFERÈNCIA ÉS NECESSÀRIA PER LA UNITAT

Quan escolto comentaris sobre la unitat, sovint em pregunto, tenim clar el sentit d’aquesta paraula? La paraula unitat té dues lectures prou importants: unitat és una mesura, que repetida progressivament ens dóna una quantitat, un punt de partida que ens fa entendre el significat de l’arribada. Però aquesta arribada no seria possible sense la participació de totes les diferències. La unitat no vol dir igualtat matemàtica o connjunt sense parts diferenciadores. La unitat de pensament independentista no significa que tots el defensem amb els mateixos criteris encara que el resultat final és el mateix. Metafòricament és alló que tots els camins porten a Roma. Alló veritablement important és l’existència de camins, l’existència de persones que volen la independència en el cas de Catalunya. La independència és un tot, però no una massa uniforme. És un tot conjuntat per persones que tenen diferències creativament distintes però que aporten al tot un valor unitari. La unitat de pensament independentista no significa que tothom el defensa amb els mateixos arguments. Alló que no és lógic és emprar realitats, com la pobresa, l’economia, la sanitat, etc. per anar contra la indepència quan les mancances adduídes en contra són precisament un argument a favor de la independència per què amb ella será més possible solucionar-les. El que està fent el govern d’Espanya en el camp de l’ensenyament, per exemple, és massificar, impedir que les individualitats puguin desenvolupar la seva creativitat científica, cultural, artística, económica i social. En aquest concepte l’estat espanyol ha perdut el tren de la història. Alexandre Deulofeu va escriure l’any 1934 un llibre titolat,CATALUNYA I L’EUROPA FUTURA. Afirmava “ la solució que propugnem és la confederació europea en la futura etapa de llibertat, absolutament necessari el princcipi d’autodeterminació de baix a dalt”. I es preguntava:”Com arribarem a la confederació universal? Quina ha de ser la futura organització  mundial? Evidentment, una federació voluntària de pobles lliures, dins de la qual tots ells tinguin la mateixa categoria, i per tant, la mateixa influència”. L’estudiós de l’obra del seu avi, Juli Gutièrrez Deulofeu, coneixedor de la seva filosofia, comenta “ I com s’hi arriba? Doncs bé, per la desintegració dels imperis i el subsegüent alliberament de les nacionalitats sotmeses”. Si obrim bé els ulls ens adonarem que és precisament el procès que viu l’estat espanyol. La independència de Catalunya és el primer fruit. Però hi ha una condició indispensable, la de ser intel·ligents, no només els polítics sinò els ciutadans. Els ciutadans que volen la indedpendència poden pensar diferent, però amb camins  diferents si la meta és la mateixa, l’arribada és segura. El benestar en els companys de colla és molt important per avançar i són necessàries moltes colles amb els seus companys.

LA POLÍTICA NO ÉS MODEL DE SOCIETAT

El model democràtic de societat com convivència civil presenta un greu risc a l’hora de configurar com vol la societat el seu model de convivència. I es precisament la intencionalitat de bastir una forma de societat d’acord amb els principis de funcionament del partit en el poder i aixó socialment es greu perquè els partits no són, ni han de ser cap model de convivència, sinò treballadors de la convivència acceptada pels ciutadans. En un sistema democràtic en el que hi participen diferents partits, voler imposar un model de vida de partit en el govern significa comdemnar la societat a un continuat desequilibri i a uns diferències socials desorbitades. La necessitat de l’existència de diferents estaments, no significa que aquests estaments creen la filosofia única de la societat, sinò que són treballadors d’una filosofia volguda per la societat. La societat té una condició irrenunciable que és el canvi, canvi qu es coneix amb el nom de progrès. Dissortadament el polítics en el poder són excessivament conservadors i s’autoproclamen demòcrates pervertint els principis democràtics. La política en els seus inicis s’entenia com el garant de la vida digna. La vida digna de tots, dels amics i dels enemics. I la diferència entre amic i enemic es deu a que la política no ha complert amb la seva finalitat i la raó del seu ser. La política s’ha pervertit perquè s’ha negat a complir els seus principis. Dissortadament existeix un pensament massa extès que confessa que no hi ha res a fer. S’ha llençat la toballola abans d’hora. Però sortosament encara hi ha persones lluitadores de les libertats, personal, civil i social. La diferència de funcions no significa  llibertat sense límits, perquè la llibertat meva acaba on comença el dret de l’altre. Sant Pau en una de les seves cartes reconeix que no totes les persones desenvolupen les mateixes funcions, però totes les desenvolupen en benefici de tots. I aquest principi bàsic, avui, polìticament no és respectat. El poder polític, és un poder delegat, Jesús li va dir a Ponç Pilat, però la persona en el poder es creu un déu i actua com si gaudís d’un poder absolut. Però al costat d’aquesta pretensió que porta segles de funcionament, hi existeix un altre principi bàsic que és el canvi, com demostra la història. I aquest progrès, que en els llibres bíblics és acceptat i explicat, en molts governants d’avui només existeix un conservadorisme monolític. Analitzant els efectes dels procesos polítics d’avui s’arriba a la conclusió que aquella pretensió divinitzadora del governant, no de paraula, però sí de fet, encara perdura i subsisteix. És aquell sistema de governar que s’empara en la indivisolubilitat de les lleis i no fa cas de la característica histórica del canvi que el progrès exigeix continuament. I l’altra punt distorsionador és emparar-se en la filosofia d’un partit politic com salvadora del benestar d’una societat, amb un menys-preu de fet de la filosofia dels altres partits que també tenen dret a participar. L’existència de diferents partits ens demostra que la política no és model de societat, sinò que ha de ser un treballador per a una vida digna dels ciutadans. Tots i tenen dret i tots hi han de participar. Avui, significativament, hi manen les exclusions. I així anem. On és la democracia?